En Mitja-galta

Ben segur qu’al toparvos ab el vostre nom a la capsalera d’aquesta xica novela restarèu sobtat una estona, axis per sapiguer la meva poca tirada per les endresses, com per lo migradet del present treball que, ben considerat, no passa d’una joguina.

La circunstancia de poguer oferir-vos una excepció, una singularitat que’s trobés a la mida de la ja vella amistat nostra, explica ingènuament el primer concepte, donchs es aquesta fins avuy en dia la única endressa de mos llibres; ara, per lo referent a la poquedat de la ofrena, si be es cert que, pera correspondre a mos desitjos, podria esperar ferho en alguna altra obra de més volada, no es menys veritat axis mateix que no n’hi hà prou dels propòsits si no més els embasta una bona intenció; y com rès tindría d’extrany que, per volguerho conjuminar tot a mon pler, l’ocasió’m passés de llarch, no he volgut posar a risch tan escayenta conjuntura.

Per altra banda, no heu d’apreuar aquest llibre per lo qu’ell es en sí, sinó per lo que representa; flor roquera ò de verger, rústega ò estrafeta, prenèula sols com a símbol de nostra antiga amistat, ja qu’esclatà a les primeries de nostra relació, al escalf d’aquesta amistat que ab la sahó del temps ha anat llevant de dia en dia més ufanosa; d’aquest rosari d’anys que hem desgranat abdós a la vegada, jo comptantvos els meus progectes literaris y vos informantme de les vostres aplegues pera aquest arxiu del Teatre Català, que teniu avuy ja tan complert y quina destra y simplificada organisació tant vos honora.

Baix aquest punt de mira, donchs, sols en signe de ferma y carinyosa recordansa es que, ab la excusa de la present noveleta, té la satisfacció de lligar públicament son nom ab el vostre,

L’AUTOR.

Ficat entre’l carrer del Portal Nou y’l Passeig de Sant Joan, com si a n’aquell pà de cases un llamp hi hagués obert una esquerda, s’hi troba un esquifit carreró que la majoria dels barcelonins no ha trepitjat una sola vegada.

Borni de naxement, ja que sols reb la llum per un cantó, y escanyat de llet per lo minso de ses formes, no cal dir si es falaguera sa fesomia. Per més tragèdies, visqué una tongada sens cap mena de nom, com fill de pares fonedissos, fins que, al afillàrsel més endevant y quan ja s’allargassava, con vingueren els padrins en anomenarlo’l dels Petons.

No sé si’l batejarían axis per les contínues ganyotes que feyan esclatar ses llàstimes, ò be per les ensopegades que la munió de clots, escletxes, ressalts y desnivells de tota mena ocasionavan als viandants; la Petona, una gitana qu’hi vivia, y que per sos ayres y hermosura’s feya rotllo entre’l jovent de Ribera, podria satisfer a ben segur nostra curiositat.

Sia lo que’s vulla, ja que son nom poch ha d’interessarnos, es lo cert quel carrer dels Petons, malgrat y sa perllongada existència, en rès ha modificat encara sa primitiva configuració.

Fit son ull com aleshores en l’Hèrcules de pedra encimbellat en el sortidor del Passeig de Sant Joan, sempre recalcat ab pinxesca trassa en sa formidable porra, com si temés que’ls lleons de son voltant poguessen abrahonàrseli, continúa esgratinyant ab sos endurits peus les primeres cases del carrer del Portal Nou, semblant que, enorgullit de la nissaga, tractés d’imposarli sa soberania.

Son vehinat sí que verament ha sofert trasbals. Composavas el d’aleshores de xusma que, ò per venirne de mena ò per murries de rassa, aburrían el centre de la ciutat; en tant el d’avuy en dia ha vingut acoblantshi atret per la forsa de atracció que la poquedat dels lloguers suposa. D’aquí que son lloch sia avuy bona cosa distint, per més que, en quan a rònech y adesmarxat, no li manquin punts de contacte.

Jo’l recordo com si fos ara, com esmento totes les pintoresques decoracions del teatre de ma infantesa.

Al mati, y més quan un esquins de sol s’entossudia en endinzarshi, podia sobtàrsel ab entera llibertat. Gayrebé sempre desert, no era de témer que la llambregada d’algun importú’ns obligués a desviar la nostra. Aleshores, bo y explayant la vista pera resseguir les ondes de son curs, envorancades com les d’un riu, hauríam adquirit la fermesa de que, tots els bans y manaments de policía, constessin ò nó en rejoles de Valencià y fossen escrits en català ò en llengua forana, eran cosa morta per aquell vehinat.

Un arriscat colominet qu’al axecar son primer vol perdé les forses gradualment y caygué, caygué aletejant en và, no ensopegant més que la buydor pera arraparse; una abonyegada marmita, que feu aygues per tots cantons en el darrer combat sostingut entre patates y mongetes; un marruxet menut, nat sens vida, arrancat com si diguessem de sa tomba pera etzivarlo a la ventura, cayent al fi demunt d’un tou d’encenalls ja convertits en cendra; un parell de botes desparionades, ab menys sola que cuyro, ja corseques de pidolarne unes altres per cent boques alhora; una escombra sens mànech, arranada de la palma com la clepsa d’un quinto; una toya de camèlies, ja mústegues, embossada ab una paperina de fideus; una pollera de jonch, corva de sostenir el pes de tota una descendència; tot axò y quelcom més, que no anomeno per no haverme de tapar els nassos, posat sens mirament, sens ordre ni concert, en mitx del pas, en un reco, a la barreja, ara encoblat, ara capiculantse, es lo qu’hauría sorprès a ben segur nostra tafanera mirada.

Mes, axecantla totseguit pera no descobrir despietadament les misèries d’aquell cementiri protestant, hauríam experimentat una impressió complertament oposta.

Vers amunt, un clap de cel que’ns hauría causat anyorament per aparentarsens més allunyat al enfilarlo d’escayre; una enrexada finestra en mitx del clos del carrer a través de la qual s’hi entreveyan les magnolies y’ls tarongers d’un jardinet casulà, y per la que s’esbargia una olor forta y agradosa; uns quants gerros al cim ab palmes y bergallons, y per les bandades, pels forats y balconets que no cobrían les cortines de rovell y’ls cobrellits d’indiana forastera, ò be l’eura arrapadissa festonejant capritxosament ses baranetes, ò adosserantlos ab son mantell de fulles una atapahida carbassera; ò escampànthi ses violades flors un murritort axerit, ò testos, en fi, encabits a restelleres, ahont hi florían ufanoses, hortensies y llessamins, rosers y clavellines.

La passada d’una cadernera, la “jota” d’una ensinestrada merla ò’l xerroteig d’alguna niuada de pardals acotxats dessota’ls ràfechs, haurían afalagat sens dubte nostres orelles, en tant s’esbargirían els ulls en la contemplació d’aquells delitosos presents, vera manifestació de salamería y joya.

Y de nit… Mes, de nit ni goso a descríurel. Acut a ma memòria la sinistra ombra d’en Mitja-galta y, no puch ferhi més, me nuan el coll l’esglay y la feresa. ¡Ah! ¡Si jo pogués borrarles aquelles nits tan pahoroses, tan tristes!…

Era en Mitja-galta un home com de trentassís anys. Anotats en el padró sols n’hi duria trenta un; mes, els doblechs de son front, les arrugues de sos polsos y parpelles y l’aneulit color de son rostre, tirant al d’una closca de mort ò d’una llenca de vell marfil, no hi convenían pas. Per son regent y per la seva alsada’s comprenia que l’agilitat y la fermesa de son cos, nervut y secardí, fossen pariones ab les d’una pantera ò d’un mico. Sens més que’l borrissol a la cara, un pel moxi feréstech, son nas, arremangadet y arrodonit alhora sobrexíahi característicament semblant a un mugró, bo y fent contrast ab sa boca recta y menuda com si l’haguessen foradada ab un ganivet. Eran sos ulls petits y rodons, mes entremaliats y bellugadissos ab una lley de mirar tan rèvola, que may declaravan lo que deyan. En cambi, quan sotjavan als altres, era tal sa forsa de penetració, que’ls posava en descobert fins l’ànima. Un sech amoratat, ab ayres de surgit, se li escorría desde’l tou de la galta esquerra fins al clotet del sota llavi. A n’aquesta tara especial, patent obtinguda, segons veus, barallantse ab un minyó de son poble, devia’l cognom de Mitja-galta.

Surrut per temperament ò per conveniències, may tenia un saludo ni pera’l vehí de més a la vora.

Era sa vida un misteri pera tothom, misteri que ningú tractava de esbrinar perquè l’encobría’l llort vel de sa misèria. Vivia de fer les forses pels carrers y plasses de Barcelona, ademés dels pobles dels voltants, y exercia son ofici ab ajuda d’una noya qu’havia ensinestrat ja de xiqueta a copia de mortificacions, dejunis y tantos.

A temporades, pera assortir més els nombres del cartell, s’avenia ab dos del ofici estadantats a la Bordeta, trastejant pel món en conxorxa bo y fent embabar als vagarosos; fins que, refetes ses butxaques, tal com poden ferho’ls artistes volanders, retornavan a la capital, ahont s’hi presentavan com a trepa nova.

Un cop a ciutat, si no se’l veya per la plassa de Sant Jaume, del Àngel ò del Born, ademés d’altres llochs esbarjosos, sostenint a la Nèta al cap de munt de la perxa ò etjegant y fent giravoltar ab la soleta de ses babutxes una grossa y pintorrejada bola, ja podia afermarse que s’esqueya en algun reconot de la cofurna.

Era aquesta una de les primeres botigues del carrer dels Petons, y atreya l’atenció del desesmat ò curiós que s’atrevia a entrar en aquell antre, per lo típich y barroer de sa moblamenta.

Penjava de la porta l’esmolada catifa de ridícols que li servia pera treballar en públich, posada a tall de portier, y cayent d’escayre, a semblansa d’un penó de brega; més endins y a la dreta hi reposava una orga de movedisses figures, en actitut de ballar un minuet, demunt de la qual s’hi enroscava’l Scheling pera espussarse; gos de llanes de revenxinats mostatxos y ulls color de oli, que sabia tindres ab les potes darreres, blincar pel badiu d’un cèrcol y bordar a tot extrany que s’aturés prop del pedrís, quan no dormía, qu’era’l tarannà de costum y de tothora. A la esquerra y en un reco, se hi recolzava la perxa, forrada de groch y vermell de dalt a baix, en viaxos; un tabal destrempat, que tenía’l dó d’atraure a la gent badoca tot allunyant a la d’orelles delicades; una pilota de retalls, jaspiada, penjant d’un cordill, qu’ell manejava destrament pera fixar les fites de son Circo; dos coxins, un temps de vellut carmesí, ara bruts y espellifats, encabits d’una revolada sobre l’assiento d’un silló de boga; una caxa de fusta antiga, rublerta de trastots de tota mena, propis pera’ls jòchs de mans y demés sòrts d’entreteniment; les dues bacines d’estany, que servian a la Nèta pera la capta, y unes robes de llampants colors, penjades assí y allà, que com posavan segurament tot el vestuari dels acròbates.

En Mitja-galta s’asseya per costum en un tamburetet de tres peus, estripat del coxí, cobert un jorn de damasch y plomes, enfront de sa companya, la Caterineta, que surgía vestits y mitges ò ’s combinava un nou floch ab les rebregades cintes de sempre; mentres aquell s’entretenia ab el gos, tot caragolanthi cigarrets, qu’encenia ab la matexa punta del ja dispost a llensar, punta que’s fonia al caure, de tant y retant aprofitada.

En dies de pluja generalment no se movia del cau. Privat de treballar, se l’haguera vist dret en lo brancal de la porta, ullant el cel de tant en quant y bo y movent els llavis per nerviosa contracció, tal com si renegués de la divina misericòrdia al veures esclau fins del variable temps.

En tals jorns, la corriolada dels xicots del barri, temorenca de ses carades, triava altre lloch pera son esbarjo.

Ningú li duya com ells una tirria més palesa, mes tampoch ningú com ells podia justificaria. En Mitja-galta aburría a la quitxalleta, com a les pusses el seu Scheling y més qu’una tongada de dies emplujats, qu’es quant pot aponderarse. Adhuch la Caterineta, la Nèta, com la anomenava ell, arribava a estones a entavanarlo. ¿Era que l’envellian? ¿Ò que la burxa del engelosíment, recordant li a estones son desvalgut estat – sol y vern – li enverinava les entranyes?

Lo qu’era cert, es que may, may del món els dexava tranquils; semblava qu’hi trobés un gust en tor- barlos, en molestarlos. Si jugavan a fet, se’ls treya a crits y a malediccions de la vora; si a geps, els prenia la pilota; els llensava les baldufes si’s divertían al rotllo, y si s’ataleyavan a la pedreta, ruxava’l clap de carrer ahont tenían assenyalades les casilles, tot enviantlos ab una llengotada més enllà del Botavant.

En cambi, els xicots, observant que’l sobrenom de Mitja-galta l’enfuría, se venjavan de ses malifetes repetintli per tot arreu y no planyentlo per tendre. Adhuch per les plasses, y en els moments suprems de sostenir a la Nèta, fent positures y planxes al extrem de la barra, l’axordavan anomenantlo.

Ell tenia a n’en Met de cap d’esquila per axò. Y potser en Met ni’n basquejava! ¡Ell axis ho sostenia! Però com era’l grandassot de la patuleya, y vivia més a la vora seu, allí, al tombar el passeig de Sant Joan, hont feyan y adobavan carros, li tenia’ls ulls posats y l’hi duya sempre amenassada.

En Met, ab tot, no estava exent de culpa, que l’havia enfurismat algunes voltes temptant a la Nèta pera que’s fiqués al jòch de fet, llibertat qu’ell li tenia prohibida. Mes, consemblant seducció era en bona fè prou excusable. La Nèta’s floría al peu de la porta seguint ab la vista als qu’hi jugavan. – ¡Sígahi!… – li deya en Met. Ella ullava pels dintres de la cofurna, y si creya la ocasió bona, hi aventurava una escapadeta.

Mes, ja se sabia lo que li costava en tornant. – D’hont vens? – Del carrer. – ¿Què hi feyas? – Jugavam. – ¿No sabs lo que’t tinch dit? ¿Lo que’t tinch manat? – Y après d’aquest breu interrogatori, durant el qual la Nèta hi tremolava fins a agafarli histèrica convulsió, sonava un revés y un altre revés, y s’ohía un “¡ay!…” y un altre “¡ay!…” fins qu’un esgarrifós singloteig donava compte del juli.

Allavors era quan en Met s’acostava a la gola del cau pera cridarhi, encès per la rencunia: “¡Malehit sías, Mitja-galta!…”

III

Fos que no’n fessen cabal, com el ratolinet de la faula que s’apexava arran mateix de les urpies del lleó, fos que, estrafent al cèlebre Crispin, s’escapassen per entre les cames de llurs perseguidors al esquitllarse, esverats, per ses malifetes, es lo cert que la terrible ronda d’en Tarrés, que tan espahordits duya als barcelonins, no tenia gota de dominació sobre la gent menuda, disposta sempre a ferne de crespes ab tal de conquerir una riallada, anch que sía a truco de perills y esglays.

La patuleya que’s reunia en el Passeig de Sant Joan, axis ho demostrava sempre.

Ja n’havían fet de totes, de les que sonan y de les que no sonan, quan un vespre, en Met, qu’era ja casi un home, y estava a punt d’entrar al treball en ajuda de son pare, tractà de despedirse del carrer endressantli sa darrera entremaliadura.

– ¡Noys!… ¡Veníu!… – digué a sos companys, que feya estona s’entretenían a les quatre pilastres. – ¡Veníu!… ¡Cuytèu!… ¡Sómhi!…–

Se desfeu lo jòch, totseguit, convensuts de que lo que’ls volia proposar en Met, havia de complàurels, y s’abocaren dins el carrer dels Petons en tumultuosa gatzara. Esbarriats y xisclejant sens sossego, semblavan un vol de falsies qu’ensumessen la pluja.

– ¡Escolteu! – feu en Met a sos companys, un cop formats en rotllo. – ¿Anem a apagar fanals?

– ¡Ja està dit! – exclamà l’axàm dels xicots, repicant a terra ab els peus, com aplaudint l’agudesa.

– ¿Y si ve’l gura?– preguntà un de desnarit qu’era’l qui menys s’hi engrescava.

En aquell moment la finestra de en Mitja-galta grinyolà com si volguessen obrirla ab compte y s’hi oposes el rovell de ses frontisses.

– ¿Y si ve’l gura? – repeti’l magristó, més temerós que l’altre cop.

– ¿Si ve’l gura? ¡Cames ajudèu-me! – respongué en Met, apretant a córrer, seguit de la patuleya.

Bell punt tombavan el carrer en direcció de la explanada, en Mitja-galta exí de la cofurna, dirigintse al Passeig de Sant Joan, tot arrambant-se a la paret com si intentés una sorpresa.

Quan era aprop del Pastim, la corriolada dels bordegassos ja s’esqueya al exidor de les oques.

En aquell bon temps dels mistos de teya y de les llànties, l’allumat públich era tot lo modest y rudimentari qu’es de suposar. Un pal de fusta llis, pintat de vert, a quin extrem un bras de ferro hi sostenia una bombeta reclosa entre quatre vidres, y jo’t faig fanal: heus’aquí’l patró. Lo mecanisme pera encéndrels y apagarlos era encara més rudimentari. S’hi pujava ab una escaleta de mà, que s’engalzava al ferro ixent que sostenia’l fanal, y obrint la portella pera donar vida ò mort al flam, segons toquessen les sis ò les nou del vespre a Santa Maria, quedava llesta la feyna. Dit s’està que ab tan simplificat enginy qualsevol se constituhia en fanaler. L’únich obstacle consistia en arribar a la portelleta; mes, per un xicot robust y arriscat com en Met, semblant dificultat no’l contrariava. S’enfilà al primer pal y en un dir “amen” aconsegui’l soport, afiansantshi ab els brassos.

– ¡Visca!… ¡Visca! – esclafi la colla, saludant al capitost. – ¡A apagarlo!…–

– En Met, après d’obrir el baldó de la portella, arrabassà la bombeta y devallà del pal, duhentla encesa encara.

– ¡A apagarlo!… ¡A apagarlo!… – repetia la corrua. Els “visques” se convertiren en “moris”, y la colla de xavals botían y saltironejavan al entorn del trist llumet, com un estol de caníbals enrondant a la seva víctima.

– ¡A la una!… |A les dues!… ¡A les tres!… – digué en Met. Mes, ans de conseguir els toms de rúbrica, les quinze boques que s’havían amorrat a la bombeta hi etjegaren un cop de tramuntana, y l’escarransit flam, que ja feya estona s’esqueya en l’agonia, exhalà son darrer respir.

Y d’una ferma embestida assolí la corrua’l segon fanal, repetint aquella operació.

A cada flam que moria a boca ayrada ’l passeig s’anava enfosquint com si’l temps se posés núvol.

Quan ja s’esqueyan al exidor del Neptuno ’l baylet magristó, aquell que tenia tanta coba, donà’l seny de gura.

En Met, que ja havia apagat el fanal, s’hi dexà anar d’un bot, girantshi totseguit d’espatlles pera llambregar ab escudrinyadora mirada’ls encontorns del Passeig. Algunes ombres, exint de darrera’ls arbres, s’adevantavan xano, xano, com resguardantse d’esser vistes.

Y apretant a córrer darrera en Met, com remat de cervos endut pel mascle, embestiren d’una branzida’l carrer dels Petons, pera amagarse totseguit pels dintells de les escaletes.

En Mitja-galta s’esqueya a la porta, axugantse la cara ab una fulla de mocadorot, com si’s refés d’una seria correguda.

– ¡Cap a la dreta! ¡Dins les entrades! – remugà en Mitja-galta al qui semblava’l capitost. Y’ls de la Ronda anaren resseguint vers ahont els signava’l volantiner.

Sabuda es la rencunia que’ls barcelonins sentian per la patuleya de en Tarrés, cèlebre, desgraciadament, per ses nombroses brutalitats. Y si axò passava en general, entre’ls vehins del carrer dels Petons la rencunia’s convertia en tirria.

Eran d’aquells qu’aborrexen instintivament a tota autoritat si no’s troba revestida de suficient caràcter; que’s desmandan ab qualsevol representant del ordre públich al saber qu’es posat a sou y que s’aprofita del sou pera fugir del escarràs y lligaments d’un ofici. Dit s’està, donchs, qu’al regonèxer la perillosa situació de la collada de xicots, que conexian gayrebé un per un, per no haverlos perdut de vista desde sa vinguda al món, obriren totes les portes de sos pisos, amparantlos carinyosament y burlant axis a la llopada dels de la Ronda.

Tot just tingueren ocasió d’amagarlos que la trepa d’en Tarrés ja trucava als primers replans.

– ¿Hont son aquests murris?– preguntà un dels malcarats, ab bravades d’ayguardent.

– ¡Aquí no més hi hà’ls nostres! – respongué’l vehí, ab estrafet respecte.

Y, efectivament, tres de la colla jeyan, vestits y tot, en el catre d’un rellogat de la casa.

La matexa pregunta feren als del pis de sobre ahont se n’hi havian entafurat quatre.

– ¡Mentres Deu ho vulla! Ja son una creu, tants; però, quan Deu ens els dona!… –

Al pujar els de la Ronda a un altre pis, sorprengueren a n’en Met, que devallava com a més atrevit pera ensumar lo que succehía.

– ¿D’ahont vens? – li preguntà’l quefe. – ¿D’ahont vens, te dich? –

En Met, sospitant qu’en Mitja-galta l’hauría espiat, li fuetejà’l rostre ab una llambregada d’ira, tot endressantli una parauladota tan lletja com ho era son trahiment. Al desviar la vista de son Judes restà de sobte com embadocat. La Nèta se’l guaytava desde la finestra de la cuyna, bo y axecant fins a sos ulls una punteta del devantal, temerosa, potser, de que no la comprometessen les sentides llagrimetes que ja feya estona s’hi empentavan.

Per efecte del rigurós escarment qu’havia rebut per sa darrera entremaliadura, s’havia operat en la naturalesa d’en Met, y en pochs mesos, una transformació tan sobta, que semblava tot un altre. Més dures les faccions, més emmorenida sa pell, més axut l’enrahonar, la mirada bon xich més ferma, més segurs y reposats sos ayres; en fi, remarcant que adhuch la seva tia li reparava la crexensa, dit queda que’l cambi era complert.

Però, ahont sobrexían sos avensos d’home, era aprop de son pare, ficat en el treball. Com si cap idea li ocupés el cervell ò com si tractés de fondre en el calor del treball alguna cabòria que l’entavanava, es el fet qu’en Met, ab la seva activitat y ’l seu inginy se colocà en breu temps a la ratlla del fadri més destre.

Sovintment treballavan a la explanada, al ayre lliure, més enllà del Passeig, y enfront si fa ò no fa de la botiga, sobretot quan ajustavan els cèrcols de ferro als bastiments de les rodes, quina feyna rematavan a cops de mall y a copia de foch. Aleshores era la ocasió de vèurel. Nú de brassos, espitregat, al ayre l’aspra forra de son negre cabell y ab son devantal de cuyro dessobre les axelles, encaxant els fumosos cèrcols a brandides de mall ó a cops de martell, mentres son pare sostenia la roda tenallantla pel botó y un dels fadrins hi engalzava els raigs alsapremantlos ab la escarpra ò encaxantlos ab ses munyeques.

A cada cop de mall s’encenia la fusta, degotant inflamada sa rehina, fins que, al ruxarla l’aprenent ab la regadora, s’axecava una espessa y ennegrida fumera, que feya plorar els ulls dels molts curiosos acoblats a llur entorn. Emmascarat arreu en Met y regalant de son rostre uns degotalls negres y espessos com a borrims de sutge, agafava la roda, encesa y fumejant encara, fentla rodolar uns passos ab segur pols, pera agèurela totduna en un sot ja enfondit adretes, ahont l’aprenent, a copia de cenallades de sorra, apagava la revifor de les flames.

En aquell engorrós tragí, fent jugar son inginy y posant a proba sa forsa, era quan calia vèurel pera considerar sos avensos.

En quant als del ofici’s comprenían perfectament. Nat, en Met, com si diguessem, en el mateix obrador, no li calia l’aprenentatge.

Ab tot, sa ferma voluntat y son geni axerit y viu, no dexavan a sa manera de contribuhirhi.

Ell era’l darrer en desar les eynes y’l primer en despenjaries. Pera dirbo en un mot, del matí al vespre, de sol a sol, no’s distreya de la feyna ni pera caragolarhi un cigarro.

Arribant al vespre sí qu’en Met era a un altre home. Nèt de mans i cara, ja fóra ’l devantal ò la brusa y mudadet a la menestrala, se l’hauria vist en havent sopat donant un tom pel Passeig, ab son cigarret a la boca, bo y explayantse en la contemplació de la naturalesa, pera retirarse una estona après a dalt de son quarto, ahont hi esperava la hora de la són ensinestrantse en el maneig de la guitarra.

Era aquest estrument son únich y ver amich. Un “payet”, conegut seu, que vivia a la girada del Passeig de Sant Joan, l’havia ensinestrat de vetlla en vetlla en trastejarlo, allò, pera acompanyarshi mitja dotzena de “solos”, ademés de la indispensable jota, y tal afició se li despertà a n’en Met a mida qu’anà extenent el repertori, que, en les estones d’esplay, ja no’s distreya ab altra cosa.

Cada vespre, en tocant l’hora de costum, s’endinzava en son quartet, situat al fons de la casa, y recolzat al dintell de la finestra, que donava al carrer dels Petons, cercava ab la punta de sos dits un tò perdut, una nota confosa ò l’oblidat acompanyament d’alguna cansó de la terra.

Al adonarse de son retrahiment; tothom hauria sorprès de que fos ell, ell mateix, aquell xicot tan expansiu y esbojarrat, sempre dispost a ferne alguna de crespa. Y lo que més haguera sobtat sens dubte es veure quan prompte s’havia desvanescut de sa memoria ’l recort del malcarat en Mitja-galta, del qual havia promès venjarsen al escaures en llibertat.

En efecte, el veya de temps en temps, encaminantse a casa ab el Scheling al bras y les barres a la espatlla, seguit de la Nèta, qu’arrossegava l’envalúm del atrezzo; ò’l topava, si a mà venia, pels encontorns del obrador, habillat ja com una persona; mes son desitx de venjansa no se li haguera notat may: com si la música li absorvís els sentits, com si li fes perdre fins la memòria.

Un vespre, a lo mellor de sos esplays, mentres puntejava un solo, final de la llissó del día, una tos tan estrafeta com persistent li esgarrapà les orelles bo y fentli perdre’l compàs. Mogut per simple curiositat, més que per pura tafaneria, arraconà la guitarra, s’arrimà totseguit y de puntetes a la finestra, y abocantshi de sobte, com si tractés de descobrir al pertorbador del tradicional silenci, recorregué ab una llambregadora mirada tots els indrets del carreró. Ja recullía sa vista quan sorprengueren sos ulls un capet de noya de caragoladís cabell, que sobrexia de la finestreta de més avall, decantadet enlayre, mes atent y fixo com un benaventurat que somniés ab la glòria.

– ¡La Nèta! – se digué en Met ab indiferència. Y agafà de nou la guitarra.

Quatre ò sis nits més tart, y mentres ensajava una dificultosa pessa d’estudi, de la qual un seu amich ne hi havia treta la copia, la matexa tosseta’l vingué a distreure.

Suspengué l’estudi, arreconà l’enstrument, y en lloch d’abocarse a la finestra, com ho feu la passada ocasió, s’assegué à la cadira bo y decantantse contra la paret a fi de repaparshi amb comoditat.

En aquella estona de plascent repòs sa fantasia, deslliurada de tot lligam, voleyà vers amunt, amunt, sumint a n’en Met en una mena de agradós somni. Sugestionat per les impressions darreres, anà fruhint de llur grat esment revivintles, enfocantles desde son cor, com si’l món del somnis fos el món de la realitat, com si la vida tornés enrera altra vegada. Y pensà en la música, y en la Ronda, y en el volantiner venjatiu, y en la misericordiosa Nèta, que l’estava escoltant, allí, allà mateix, adosserada pels murritorts, al empit de la finestra; aquella xicota que’s divertia ab sos jòchs, aquella noya qu’ havia plorat, plorat per ell y a llàgrima viva quan els pillos de la Ronda, aferrats al pany de sa brusa, se l’enduyan a la garjola; y axis, retrayent en sa memòria, ab son colorit y lluhentor les gestes de sa infantesa, més vives encara a la enlluhernadora llum de son exaltat esperit, sos pensaments, com un axàm d’abeyes enrondant una flor, giravoltavan entorn la figura de la Nèta, que’s destacava y engrandia en son esment ab el relleu de la veritat, possessionantsen y tot a la fi, pera dominarhi absolutament, tal com si fos una fada.

S’alsà de la cadira, après de fregarse’ls ulls, se passejà una estona amunt y avall del quarto, cavilós y surrut, com si’l zumzeig de la fantasia li hagués masegat el cor, y aturantse un xich, bo y extrenyentse’l cap ab abdues mans, per estampirse, ben segur, alguna idea que li estabellava’l cervell, s’abocà de sobte a la finestra.

No havia sigut rès; una impensada abstracció, un rodament de cap, un esgarriament d’esma.

Mirà dret avall y… la Nèta l’esguardava encara. Ab una mà dessota’l cap y l’altra entorn del test hont hi floria una passionera, guaytava de fit a fit endalt com si anyorés els sons d’aquella benefactora música.

Al toparshi d’ulls, en Met, sentí córrer per son cos un frisament extrany, desconegut per ell fins aleshores. El despertar d’un inconscient amor covat a l’ombra de sa infantesa, ò la misteriosa atracció de dos esperits explayantse per un món ni sisquera imaginat en somnis?

Lo cert es que’l cor d’en Met va batre totduna semblant a les aletes d’un colomf al quin la mare crida pera bequetejar, moguentse alhora sos llavis com si lluytessen pera donar exida a algun pensament, que no encertavan a confegir al revestirlo de la paraula.

–¡Nèta!…– barbotejà per últim, reduhint en son més limitat terme aquella sobta encarnació.

La Nèta acotà’l cap, no gosant a miràrsel, confosa per sentirse anomenar per primera vegada tan amorosament, ab tanta dolcesa.

Al anomenaria per segona volta, ja fentho ab veu més sostinguda, la Nèta, temerosa de que ’ls ohís en Mitja-galta, signà’l fons del seu quarto, com prevenintlo pera que enrahonés ab precaució, invitantlo ensemps a embastar la conversa ab l’encisador magnetisme de ses mirades.

Fora inútil consignar aquí lo que se digueren en aquelles dolses hores de solemnial quietut, que tant convidan a nostre esperit a la més ingènua expansió, aclarintnos alhora les tenebres de l’ànima. Tot reexí, tota la escala de sa vida fou recorreguda trast a trast, atent l’oido sempre perquè l’armonía de llur diàlech no fos interrompuda brutalment ab algun desentò d’en Mitja-galta.

Desd’aquella nit en Met ja no’s cuydà més de ses llissons. Als tons suaus de la guitarra preferí’ls dolsos mots de la Nèta; al “solo” sentimental l’amorós “duo”.

Un any après la guitarra geya en un reco de son quarto, mitx decantada com la esposa que manifesta al seu marit un greu ressentiment; ab els bordons rovellats, rompudes y recargolades les cordes, evidenciant ses darreres extremituts, y coberta la caxa ab lo llensol de mort que les piadoses aranyes li havían anat texint al preveure sa propera fi.

Però en Met ni ho veya. En ses hores de repòs no tenia més ulls que pera contemplar l’hermós rostre de la Nèta, en el quin de dia en dia hi anava sobtant noves gràcies.

Molt havia cambiat, en efecte, desde’ls últims mesos sa companyona de finestra.

Al convertirse en papallona, son fisich s’havia anat refent y modificant d’una manera notable. La morenor de sa pell, al revés de la d’en Met, s’havia aclarit una mica; sos ulls aparentavan més grossos, més grossos y adhuch més foscos; més molsudets y encesos els llavis, més arrodonides ses espatlles, més plena y tornejada tota ella, en fi, com si la naturalesa ja la dexés de ses mans per regonèxerla complertament modelada.

Havia crescut en ajustada proporció, crexensa que be prou se li descobria al observarla treballant ab son trajo de saltimbanquis. Ja hi duya un farbalà més a sa curta faldilleta d’acròbata; però com no era suficient aquell allargo pera amagar la esbeltesa de ses formes, al adonàr-se ella, per les atrevides mirades que li dirigia’l públich, baxava pudorosament els ulls.

En sos coloquis amorosos més de una volta li havia manifestat son sentiment al vèurela ficada en aquella vida de misèria y fanch. Al sentirlo, ella, acotava’l cap, axecantlo gradualment totseguit, pera pregarli que no fos ell, precisament ell, qui li enverinés la greu ferida que ja de criatura li havia obert la desgracia.

Parlant sobre aquest tema s’esqueyan quan, el temor que’ls assaltava sovint de veures algun jorn sorpresos, prengué cos totduna.

Ja feya dies que la Nèta, sentint una extranya fressa prop de son quarto, ho havia avisat a n’en Met, ab un gesto significatiu; mes, gelosos d’aquelles hores d’esbargiment, qu’eran la glòria de la seva existència, si be’s retiraren de la finestra un instant, vegent que no succehía rés de nou, convensuts de qu’era infundada sa temensa, s’hi abocaren altra vegada.

Aquella nit, donchs, no fent cabal la Nèta d’un lleuger soroll qu’ohí per segona volta, per haver fallat les primeres sospites, continuà en son lloch sens reparo de cap mena.

Totduna, y quan més embadalits estavan en son apassionat coloqui, aparegué darrera les espatlles de la Nèta l’esgarrifós rostre d’en Mitja-galta.

El rencor li sobrexía pels ulls en guspireigs de tempesta, y en sa cara, per més qu’envolta entre les ombres, se li endevinava la venjansa.

–¡Traydora!… ¡Més que traydora! – exclama tot d’una y entre dos […] bo y separant els ulls d’ella […]essarlos endalt. Va toparse […], ab el cap de colla de la […] la ràbia l’encegà del tot, y agafant a la Nèta per les cues, l’engegà per terra, arrossegantla com un sach y tancant els finestrons d’una revolada.

VII

Al cloures la finestra comprengué la Nèta per primera volta’l pahorós abim envers ahont relliscava sa existència. Devant de sos mitx closos ulls un estol de llumenetes hi giravoltavan en esbojarrada fúria, com si fossen un axàm de dimoniets que’s mofessen de sa malastruga planeta. La pobrissona, asseguda al peu de la paret, no gosava a moures, temerosa de provocar ab la protesta de sa serena mirada les ires de son escarceller, al qui sentia per allí prop, respirant ab afany, com si li nuessin la gorja les violentes extremituts de sa enquimerada. Ni tan sols basquejava pera recullir ses robes, mitx caygudes per sachsejarles son tirà, al rebàtrela per terra en vergonyós càstich.

– ¿Ahont tens el seny? – li preguntà de sobte en Mitja-galta ab veu de trò, tot donant enrera una gambada.

Al cop de son peu traquetejà tot el pis, y’l llum de gresol, que penjava d’un clau de ganxo clavat a la paret, feu un mohiment de rotació ferint de plè bona estona’l rostre contrafet del saltimbanquis.

Lo Scheling, que s’havia despertat […] de son somni, tal vegada quan s’entretenia ab la imaginació repassant la brenilla d’una costella cayguda per miracle a sos peus, saltironejava dels genolls de son amo als peus de sa mestressa tot gemegant ensentimentat.

Après d’uns minuts d’imposant silenci, la Nèta alsà’l cap, mitx decantà’l cos, y axecantse peresosament, fins a caure mitx asseguda en son catre d’estisora, respongué fent un gros sospir:

Sorprès en Mitja-galta’s guaytà una estona fit a fit a la Nèta acabant per acotar el cap al pes de sa confusió.

En efecte: ¿què li podia respondre? quin dret tenia sobre d’ella? perquè semblant interrogatori? Si la exasperació que’l dominava era sols nascuda per sorpèndrela enrahonant ab en Met, ¿què tenia ella que vèurehi? Havia de participar de ses extravagàncies, de son aburriment envers la quitxalleta, de ses tonteríes, en fi?

Ademés, no se’n havia venjat prou encara del pobre Met, ab aquella denuncia que li costà’l reclòurel a la garjoja? Y si eran figues d’un altre paner, si sospitava que l’atractiu d’un amor lleyal podia costarli la separació de la Nèta, no’s feya culpable d’un criminós egoisme tan sols al intentar malmenarlo? Si ell havia sigut desgraciat, si renegava contínuament de sa sort, perquè fer la traveta a la dels altres?

No sé si en Mitja-galta’s faria consemblants preguntes, mes, per son posat pensatiu, axís era de creure.

– ¿Quí sou vos? – repetí la noya esverada, com si’s despertés d’un mal somni.

En Mitja-galta adevantà un pas ab ayre amenassador, tal com una fera que’s disposa al abrahonament, mes, retenintlo una forsa desconeguda, l’estrep potser de sa conciencia, que’s removia feya estona dins son cervell, reculà ab pausada graduació fins a recobrar son primer lloch.

Al arribarhi, el Scheling, que geya sobre ses potes darreres, se li llensà al damunt pera lleparli carinyosament les mans.

– Dius qui so jo? – confegí en Mitja-galta ab tremolosa veu. – Lo Scheling, ab tot y esser una bèstia, no faría semblant pregunta. Tu […] què foras si en lloch de conduhirte de la mà, al trescar per aquests mons de Deu, t’hagués abandonat en mitx de la via com qui llensa’l trastot que li fa nosa. Es cert que t’he capolat ja de menuda a copia d’anguniosos exercicis, mes, la boca crida’l pa, el pa crida la moneda, y jo sols he sabut heure la moneda a forsa d’esllomaments y capgirades. Tretze anys de vèuret créxer de dia en dia ab un interès consemblant al que tu tens per ta passionera, tretze anys de corre’l món exposant al públich nostra vergonya a cambi d’un bocí de pa, del boci de pa que tot temps nos havem partit damunt la matexa taula; tretze anys de sostenir en nostres llavis un idèntich desitx, el desitx d’una sobtadora sort que millorés nostra situació; tretze anys de vèurens, d’observarnos contínuament y de sorpendrens fins el més insignificant gesto, jo, sobretot, que m’he adonat de tos cambis ab ulls més qu’envejosos; tretze anys de contínua pena no’m donan, visca Deu, prou autoritat pera imposàrtem?

Dius: qui so jo?… Be’s coneix prou que sols hauràs pensat ab tu matexa, quan ni un moment de la vida has tingut pera ton company de desgracia!… Ni una estona de curiós capficament pera endevinar les diverses lluytes que sosté mon cor alhora)… Pera descobrir l’anguniós martiri de mon seny, del seny del home que al teu costat, dia darrera dia, ha vingut sacrificantse! Ah! Tu prou sabs quantes flors han esclatat en ta passionera, quantes se’n assecan y brotan a la vegada; mes els misteris del home que’t cobeja… Com tens de saberlos, si al primer dia de mirarnos cara a cara ja’m preguntas: “¿Quí sou vos?” –

La Nèta’s removia en son seti neguitosa y capficada. En Mitja-galta, commós, guardà una estona silenci.

Après afegí: – Contésta: ¿Què t’ha dit? ¿Què heu tingut? ¿Què has progectat? ¿No puch saberho? – reprengué, mogut per la immovilitat de la Nèta.

La Nèta decantà’l cos, sachsà’l cap en significació d’aburriment, y fregantse’ls ulls ab els palmells de la ma com si s’hi sentís una importuna nossa, exclamà ab debilitada veu.

Despitat en Mitja-galta li fuetejà’l rostre ab el llampegueig de sos ulls. A ser fulles de punyal, li atravessa les entranyes.

Despenjà’l llum, tot seguit, y barbotejant algunt renegot, exí a lleus passos del quarto. Lo Scheling li anava al detràs ab la cua y les orelles baxes.

Quan el llum del saltimbanquis parpellejà en el sostre per darrera volta, la Nèta s’extengué en son catre ab ayres de reposarhi. Son bras, del tot nu, exía com ert defora de la màrfega; sos pits, mitx desabrigats, onejavan al impuls de son alè ab batzegosa violència, y ses molsudes cames, no encertant ab son natural jayent, removíanse inquietes, com esclaves de llur desfici. Ja condormida, a la fi, confegí sa boca un mot, y un altre mot, fins quel somni, un somni desassossegat, apoderantse de son esperit, la posà en conversa ab si pròpia.

Y parlà d’una noya com una Concepció de maca, que anava pel món sola, tota soleta, girant enrera el cap pera fugir d’un gegant que la perseguia; una noya a semblansa de ella, vestida com ella de retallots, nua de peus y ab les trenes desfetes, quina espessa cabellera s’entretenia en destriar el vent; y vegé que duya una flor als dits, una flor semblant a les de la passionera, però, blanca, blanca com una tofa de neu, y s’adonà de que tal flor tenia’l poder de cridar envers así tota mena de riqueses; joyes, cotxes, cintes, robes y diners, molts diners; sinó que cada dia se n’esquexava una fulla y anava perdent la gràcia de sa primitiva forma. Y, seguintla, seguintla, reparà que aquella noya’s deturava en el cayre d’un abim, tot guaytantse la flor ab esveradissos ulls; y, vegent que ja no’n restava més que una fulla, s’ensopí, s’ensopí, perdent l’esma, fins que al bell punt d’estimbarse, sentí’l frech d’una mà, d’una mà que no era la del gegant, cayentli fexuga dessobre de les espatlles… Y’s desvetllà de sobte, alenant afanyosament com si tingués un gros pes damunt del pit que li privés de la respiració…

– ¿Ahont soch? ¿Què m’ha passat? ¿Quín’hora deu ésser? – se digué, saltant del llit y corrent fins a la finestra, que obrí d’una revolada.

Era a punta de dia; en aquella hora de dubtosa claror, triada per la naturalesa pera son dexondiment a fi de mostrarse més seductora als ulls de la humanitat ab la coqueteria de son recato. Hora de perfums y armoníes, que l’ayre suau de la nit escampa arreu del món pera celebrar l’adveniment del nou dia ab una tendra y encisadora serenata.

La Nèta alsà’l cap pera mirar la hora en el rellotge dél cel, y vegé… Y vegé oberta la finestra d’en Met, y s’adonà qu’en el seu quarto hi havia llum, un llum que’s debilitava per instants, y observà una ombra en el sostre, una ombra d’un cap que guaytava en dalt, dret al cel, com si estigués en perpètua meditació…

VIII

¡Y que bones son les mares! Rès […] la seva observació per lo[…] a sos fills… Sembla que no […], y d’escayre ò de gayrell[…]. Vos cau un botó… què dich caure… comensa a descosirse, y ja enfila l’agulla devant vostre… Que un ayre vos ha près y l’incipient costipat s’anuncia ab una lleugera tosseta ò ab l’entelament de la veu, donchs, ans de recullirvos ja vos aboca la flor de tila a la tassa. Y què no diré si l’alteració que vos observa pertany al ordre moral? ¡Oh! ¡Y còm anyoro a la meva, jo, que apenes la he coneguda!

La d’en Met, al vèurel ullerós, pansit y entabanat, l’endemà mateix de les darreres escenes, va cridarlo a confessió en el lloch més oblidat de la casa.

En Met, sorprès, va mirarsela, y, confós per l’axutesa de la pregunta, mogué’l cap del un al altre cantó.

– ¡No m’ho neguis! – afegí la dóna. Conech que te’n passa alguna y vull saberla, ¿entens? ¿Què hi hà? ¿Les ha hagudes el teu pare?

Acorralat en Met a copia de preguntes, obrí la boca, y contà a sa mare com no havia dormit, com no s’havia despullat, com havia passat a la finestra totes les hores de la són y, més apretat per una serie interminable de repreguntes, explicà’l perquè de tot, descrívintli ab el més viu colorit l’escena sostinguda entre la Nèta y en Mitja-galta.

– ¡Tu l’estimas! – esclafí sa mare, apercebuda de son interès per la noya.

– ¡Ay, Met!… ¡tu vols pèrdret! – afegí tota ensentimentada. – Tu no sabs quí es ella? ¡Son gentota, Met, son gentota!… – repetí observant que’l noy la contradeya ab sos gestos.

– Per que ho sàpias, – continuà sa mare –jo sé ses vides punt per punt; sé dels llavis de la drapayre […], qu’es gran coneguda de companys seus, estadantats a […]. De la drapayre que li diuen la “bruxa”, y per lo mateix qu’es bruxa ha endevinat a ben segur que tes converses ab la Nèta, de nit y a soles, podían conduhirte envers a un camí de perdició. ¡Escolta, y els conexeràs!… Y donchs encara hi deus ésser a temps ¡vàlten!… ¡vàlten, fill! –

La Mare d’en Met s’acostà una cadira, y axò va contar a n’el seu noy bo y fent us de totes les inflexions de sa veu:

– ¡La Nèta no es pas filla d’en Mitja-galta!… En Mitja-galta era un taul, un trapacer, aburrit de tot el poble y foragitat de casa seva. Tot d’una va fugir; però, ¿sabs perquè? Per escapar de la justícia que, creyentlo autor d’una mort, li seguia les trasqueres. ¡Autor d’una mort! ¿Entens?

Sens ofici ni benefici, diu que va anar pel món, errant com el Juheu de la rondalla, aquí demanant caritat, allà prenéntsela, més endevant fent la por per les timbes, ¿què sé jo?… Fins que un dia va toparse ab una patuleya de saltimbanquis y s’hi acomboyà pera fer ballar un gos, un gos qu’havía anat ensinestrant… ¡ja pots contar!… pera enganyarhi’ls dies en alguna tongada de garjola! Tres ò quatre anys va córrer ab ells prenent part en ses funcions, sempre ab el gos a les espatlles; quan un dia, per unes disputes qu’ell armà referent a la repartió d’una colecta, se’l tragueren de sobre.

Sol, allavors, sol, ab el gos s’enten, qu’era’l qui li duya’l pa a la boca, va seguir rodant viles y poblets fins qu’un dia, en un dels hostals ahont hi feya posada, va toparse ab una criatureta qu’era de tothom y per lo mateix qu’era de tohom no era de ningú, y, bo y joganthi y tot divertintla, anà ensinestrantla en l’art de les tamborelles y dels salts. “¡Fos meva!” va dir a la hostalera, observant la trassa de la noya, qu’era tan robusta com viva. “¡Si la voleu! – li contestà aquella – ¡una boca menos!”

Sorprès en Mitja-galta, va guaytàrsela de cua d’ull. “Sí, sí; – feu l’hostalera, – si li feu la vida es vostra, es filla d’uns que ja fa uns mesos son fóra d’aquí y que ni se sap per ahont tiran, perquè cada un se n’ha anat pel seu cantó. Lo que passa… als comensos li enviavan alguna coseta, allò, d’amagatotis, a fi de que’ls la cuydès una pobre de vella que ni esma tenia per guanyarse les caxalades; mes, uns mesos més endevant y tot de cop van oblidarse de cumplir ab el pacte, y com la pobre no sab còm desempellegàrsen perquè prou y massa feyna té per ella… ¿compreneu? Vull dir que…”

Ves si ho entengué en Mitja-galta, que l’endemà ja se l’enduya pel món pera compartir ab el seu gosset aquelles sorts volantineres que tan agradan a la gent badoca.

Aquella criatura, donchs, es la Nèta, Met. ¿Els conexes ara? ¿Ho comprens ara si’t convé’l lligarthi? ¿Què’m respons? –

En Met, capficat y neguitós, immóvil com l’estàtua del dubte, no responia una paraula.

– Rumia… ¡Rumiatho be! – li repetí la dóna; y’l dexà sol, sol ab ses meditacions, plenament convensuda de sa victoria.

S’assentà una estona en Met, llambregant pel sostre en actitut rumiativa, fins que, axecantse sobtat, bo y moguent la testa del un al altre cantó y refilantse perfidiosament el bigoti, aquell borrím negre y espès que ja li comensava a fer ombra, ’s digué, tot picant a terra ab els peus:

– Mellor… ¡Ara l’estimo més!… Si, Nèta, j jo t’arrancaré de les urpies de la desgracia! Jo faré que’l verinós alè d’aquest homenot no enteli per més temps l’espill de la teva dignitat, de la teva honradesa! Pobre verdum, que’t tornan cego pera que més cantis; ¡no dexaràs de veure’l sol!… –

A la etat que tenia en Met el camí de la vida se’ns presenta més ras que el palmell de la mà. Tots els castells que fabrica la imaginació’s consideran tan segurs y macissos com una muralla ciclòpea. Rés tenia d’estrany, donchs, que no veges en Met cap obstacle pera la realisació de son propòsit, al menys impossible de vèncer. Y es que’l tipo de don Quixot no desaparexerà may d’aquest món perque’l romanticisme, la idealisació de nostres desitjós, s’ajoca en el cor mateix de la humanitat; axis es cert també que, per contraposició, pera posarlo més de relleu, sempre hi quedarà’l seu Sanxo. El Sanxo va trobàrsel en Met en el mateix obrador de casa seva.

Era un vell fadrí, a qui la mare d’en Met l’havia posat en antecedents pera desentavanarlo de ses cabories.

– No sigas tonto, – digué a n’en Met. – Hi perdràs el temps y t’hi tornarías ètich… Ni’t convé, ni ell hi consentirà… Què ha de consentirhi!… Y després, crèume, nos ab nos ¿sabs?… Y sinó… ¡esguerrada!

– Bueno, bueno; jo no n’haig de fer rès d’ell, – respongué en Met. – ¿Què pot succehir?

– ¡Que’t privi de vèurela!… ¡Que s’hi oposi! ¡Que s’enfurismi!… Veuràs, après de tant temps de cuydarse d’ella, ¡desenganyat!.. Si algú del món hi té un dret, es ell; ell únicament, qu’al capdevall y als ulls de tothom li representa’l paper de pare! –

En Met abaxà’l cap, tot clohéntseli’ls ulls, com dominats pel pès de sa decepció.

– Passar dies y més dies – es va dir, – sens vèurela, sens contemplarla, sens escoltar sa endolsida veu, sens explicarli aquesta embrolla de mots que m’acuden desde’l cor a la boca, empentats pel mateix desfici!… Nó; no serà!… ¡De cap manera!… –

S’ho digué axis y, no obstant, fos manament del saltimbanquis, fos previsió de la seva mare, passaren dies y més dies sens qu’en forat ni en finestra arribés a tornarla a veure.

Un dia, en Met, no poguent contenir per més temps la forsa de sa voluntat, resolgué, no solsament véurela, que axò no li era difícil, sinó parlarhi. Sabia ahont y a quines hores treballava, quart més, quart menys; y no era pas impossible’l seu empenyo.

S’arreglà un xiquet com a dia de festa, dexà’l Passeig de Sant Joan pera encaminarse al carreró del Pastím, y’s dirigí a corre-cuyta a la plassa de Sant Jaume.

Al campanar de la Seu tocavan les onze. La sobtaria treballant, ab son vestit de coloraynes, devant del públich; però, ¿què li feya?

Al desembocar a la plassa pel cantó de la Llibretería vegé ab singular emoció que ja comensavan el rotllo.

En Mitja-galta cridava als desvagats y passavolants als esgarrifosos tochs d’una abonyegada corneta; la noya desfeya la catifa y estovava’ls coxins, tot amanintse pera’ls exercicis; l’home llogat pera donar toms a l’orga encenia sa grossa pipa de terra-cuyta, y’l Scheling, mentres esperava que’l cridessen, anava d’aquí per allà, cercant un clap d’ombra pera ajassarshi.

Aturada la gent pels desentons de la corneta, hi anava acudint afanyosa, sens por als raigs de sol, que feyan parpellejar les antiqüeles y vidrims dels trajos dels saltimbanquis.

El primers en formar la rodona eran els xicots, qu’entre frechs, trepitjades y corredisses s’esmunyían per entre’ls grans fins a ferse lloch en la filera de preferència.

Quan en Mitja-galta feu evolucionar la pilota, a truco d’anar engrandint el rotllo, en Met acabava d’arribarhi.

Tenia’l cor oprimit, dèbiles les cames com si li fessen figa, y’ls ulls, esbarriats per un sobte esverament, ni gosavan a fixàrsehi.

L’orga dexà sentir ses desafinades notes, y en Mitja-galta, en companyia de la Nèta, aparegué en mitx del rotllo, saludant abdós al respectable públich ab respetuosos acataments.

No sé si en Met se faría capàs de les perilloses sorts executades pel saltimbanquis; considero que nó; per que, embaucat ab la Nèta, a la qui distingia per entre les orelles de un bastaix y les espatlles d’un emblanquinador, la orientació li era un xich difícil. Per altra part, ¿còm havia d’adonarsen, si a cada instant que passava sens que la xicota’s fixés ab ell, ab son nas y ab sos ulls, qu’era lo únich que’s descobria a través de l’esquifida espitllera, frisós y impacientat en Met, fins hi repicava de peus com una criatura rebeca?

Mentres tant, el públich, que seguia ab curiosos ulls les evolucions del volantiner, se removia en son seti, esperant l’acabament del número pera saludar al acròbata ab entusiastes aplausos; aplausos que manifestaria diversament, desde’l xisclet y’l crit esclatant fins al imperceptible mohiment de llavis.

Tot d’una’l general mormoll pujà de tò. La Nèta’s disposava pera la sort de les cadires.

Desitjós d’esser vist per ella, en Met, s’aventurà fins a una filera més endevant. Mentres s’hi acomodava, la Nèta, ab ayre indiferent, anava posant, una dessobre de l’altra, aquelles tres cadires de boga quel volantiner sostindria ab sos punys, ab ella y tot al cim. Poch après, la Nèta, trista com un sentenciat a mort, comensava a pujarhi.

Al arribar dalt de son trono endressà una complascent ullada a la redona, amanida ab un forsat somriure.

De sobte bategà son pit, s’ennuvolaren sos ulls y adhuch perdé l’equilibri.

Impassible’l saltimbanquis, colocà una pessa de dos al assiento de la segona cadira, instant a la Nèta pera que l’agafés ab la boca, tombada d’esquena y ab els ulls tapats per un espès mocador.

La Nèta doblegà’l coll, y son cap anà descendint, descendint paulatinament, fins a conseguir el seu cos la tivantor d’un arch, fins a tocarse els talonets de ses sandàlies ab les puntes de sos llavis.

May se l’havia vista tan desacertada com en aquell demati. Dues ò tres voltes seguides probà d’heure la moneda ab sos estirats llavis, mes sempre infructuosament, sens arribar ni a tocaria. A cada nova evolució’l saltimbanquis, burlant al públich ab sa lleugeresa, li acostava més a la boca; però, en và.

Ni sos afalachs pera animaria, ni sos renechs per enardida, ni’l rum rum del públich, que ja comensava a frisar, lograren reportarla, mantenirla en son natural sossego.

Al últim, obligada per son amor propi, tentà la darrera proba. La pessa de dos passà a sos llavis acompanyada pels aplaudiments dels curiosos; mes, el munt de les cadires,com si una mà de ferro les sacsegés ab fúria, trontollà una bona estona, decantantse y tot adhuch a frech de caure. Fou aleshores que’s pogué veure fins ahont arribavan com a resistents els macissos punys del saltimbanquis.

Per apaybagar el mal efecte de la darrera sòrt, l’home de la pipa de terra etgegà tot d’una l’orga.

Tot seguit el saltimbanquis, ab el Scheling agafat per les orelles, aparegué en mitx del rotllo, presentant el gos al públich com una especial notabilitat y encarint exageradament sos mèrits.

Al acabar el panegirich, agafa’l plat de llauna y anà resseguint la rotllana; però’l soroll de la llauna’s feya tan ingrat a les orelles del públich, que bona part anà desfilant amatent, tal com si fossen quintos y sentissen la veu de rompan filas.

En Met aprofità aquella conjuntura pera dirigirse a la Nèta, recolzada en aquell moment contra la tapa de l’orga, y fixos en en Met sos grossos y amorosos ulls.

– ¡Fés que no’t vegi, Met! – li digué la Nèta al acostarshi, bo y significant a n’en Mitja-galta.

En Met cercà a n’el saltimbanquis ab un cop d’ull, y endevinant per lo mústech de son posat que la capta no li produhia gran cosa, digué a la Nèta a correcuyta:

La Nèta, agradosament sorpresa per l’estirabot d’en Met, ni li tornà resposta, mes, ab una dolsa mirada’l reconvingué per son dubte.

– Prevénte, Nèta. Has de fugir d’aquest mal home. Jo m’enginyaré pera trèuret de les seves grapes. Confia ab mi. Un día d’aquestos… –

Y se’n anà del rotllo sens acabar la expressió, per sentir a la vora de ses orelles la remor del platet d’en Mitja-galta.

Quan entrava al carrer de la Llibretería, l’embadocat públich d’aquell ambulant circo’s calava sorollosament a riure. Era quel gos aparexia en escena, fent salts y tamborelles, ademés de bots a peus junts, tal com els xicots que corren, ficats dintre de sachs, en el clàssich cós de les sortiges de barriada.

Tornava en Met d’un remendo, quan va veures redoltat per una patuleya de xicots, qu’ab ayres provocatius anavan baladrejant: “¡ara vé!… ¡ara vé… ara!…”

Com era si cau ò no cau l’hora de plegar, y en Met, per una intuició molt comprensiva en ell donat el temps y el lloch, endevinà que la cridòria provindría d’alguna nova raresa d’en Mitja-galta, deturà un xich els passos, curiós pera sapiguer còm acabaria’l xibarri.

No es pas que la corriolada dels xicots l’interessessin d’una manera directa; per mes que tots fossen fills de per aquell vehinat, com ja representavan la novella generació, apenes si ell els conexía. No era altra, donchs, sa curiositat, que la de veure reproduhida en son paper d’espectador una d’aquelles escenes de carrer, per l’istil de les qu’ell pochs anys enrera havia dirigit, figuranthi y tot com a cap de colla.

Tot just decantava’ls ulls envers al carreró dels Petons, que ja vegé aparèxer, descobert el cap, arromangats els brassos y un vit de bou a les mans, son enemich, en Mitja-galta, que s’adevantava ab l’oyt als ulls y la venjansa als llavis en forma de recargolat renech, dispost a desferse de l’esporuguida patuleya.

– Sí; ¡ara vinch!… ¡Ara!… – escarnia en Mitja-galta, emprenenthi una correguda.

Al adonarsen els xicots, tombaren amatents les esquenes, y fregantse les anques ab els tacons de sos borceguins, s’esquitllaren per darrera’l surtidor del Hèrcules, baladrejanthi endiablats: “¡Mitja-galta!… ¡Mitja-galta!…”

En Met li seguia’ls passos de cua d’ull tot mantenint a. flor de llavis un agradós somriure.

Tot d’una, sospitant del saltimbanquis per qualque acció que li sorpendria, contragué un xich ses faccions, bo y encaminantse, apressat, vers ahont corria la patuleya.

Havia observat qu’un de la colla’s quedava a resseguentes y temia que’l fuet d’en Mitja-galta no’l fes ploriquejar ab ses cohentes fibladures.

– ¡Alto!… ¡Alto!… ¡No n’hi ha pera tant!…– cridà en Met dirigintse al saltimbanquis, que ja brandía’l bras pera descarregarlo entre cap y coll del endarrerit.

En Mitja-galta sobtà l’acció, y girantse envers a en Met, esclata, reconexentlo:

– Sí; – respongué en Met. – So jo; jo que vull dirvos que no teniu autorisació de ningú pera oficiar de butxí, pera castigar aquest pobre bordegàs a tall de cabo de vara. Los cabos de vara son al presiri; ab axò, si no teniu altres rahons que les del fuet… Ja’m podeu entendre.

– Lo que jo entench – respongué’l saltimbanquis – es que tu tens ganes de que’t posi les mans a sobre… Ja fa molt temps que’t duch aquí, entre cella y cella… Ab axò procura que la paciència no se’m acabi, que si’m xarrupo’l darrer glop, ¿entens, Met?.., ¿Ho entens, Met?

En Mitja-galta se’l mirà de fit a fit, y enlayrantse de puntetes com si tractés de domar més forsa a l’expressió, replicà ab fúria:

– A la Nèta no te me la posis a la boca. Ja ho sospitava que parariam en axò, Met. Tu’t buscas lo que no tens!… ¿Sabs?

– Y vos teniu lo que no vos pertoca. Sí; que no es filla vostra la Nèta pera que’n disposeu… axis… conforme se vos acudi.

– ¡Com ho dich! Lo foch sempre respira. Be prou ho endevinava jo que més erau son butxi que no pas son pare!… Mes… no tardarà… no trigarà molt en sortir la negra del vostre ingeni… nó!…

– ¡No m’exasperis!… – insistí’l saltimbanquis. – La Nèta no serà teva… Ni ara, ni may… Y tòca’l ressort que vulgas, que pera tots tinch contesta.

Enfurismat, en Mitja-galta, ja en el paroxisme de son enardiment, alsà’l vit de bou amenassant a n’en Met ab assenyalarli’l rostre; mes, amatent com sempre, l’antich capitost de la patuleya,s tragué de la faxa una de les eynes que hi duya, tot repetint envalentonat:

En aquell moment la corriolada de xicots, que s’havia anat atansant, enardida per l’actitut d’en Met, que comprengueren reprimiria’l furiós accés del saltimbanquis, exclatà de sobte y com per afalagar a son defensor: “¡Mitja-galta!… ¡Mitja-galta!… ¡Apa!…”

Fóra de si’l saltimbanquis, plantà a n’en Met, corrent a darrera la patuleya com si l’empentés un bofaruch dels grossos.

Del sortidor del Hèrcules se’n passà a l’explanada; de l’explanada als glacis; y amunt, amunt sempre… La gent del Passeig, que s’havia detingut al vèurel córrer, el contemplava ab angunia, tal com se mira al esparver que’s dexa caure sobre un vol de coloms encara tendres…

Cansat de perseguirlos, el volantiner, y esbufeganthi com una manxa d’orga, girà l’esquena, retornant al Passeig altra vegada.

Plè de pols, suat arreu, regalimant la cara y encès de vergonya per revenir de la batussa ab l’arma verge, se l’hauria vist motxo, esllanguit, llampeguejantli’ls ulls al foch de l’ira que se l’enduya, bo y acostantse pas a pas, com poruch sorge al qui condemnés son quefe a ser passat per les baquetes.

Al escaures prop d’en Met, li digué’l xicot ab tò de veu suavisat per la indulgència:

– El d’aborrir a tothom axí mateix. ¿Ho entens ara? Y comensant per tu, Met!

– ¿Què vols dir ab aquest mes? ¿Que maltracto a la Nèta? ¡Puch ferho!… Y ténte compte si es que tu’n tornis a ser la causa, per que…

– Sí; que potser d’aquest modo t’estalviaràs el que’t donguin lo Nostr’amo a punyalades! –

En Met se’l mirà ab despreci, y’s tombà en sèch, tot allunyantsen remugant…

Era un dematí del diumenge, alegre com solen serho ’ls dies festius, que la naturalesa fins en axò atina, fins per axò’s desviu, únicament pera complaurens.

El rellotge de casa en Met, qu’era un “cu-cut” de repetició, tocava les vuyt per segona volta.

Al oure’l darrer toch, la mare d’en Met, que ja feya estona sospitava si’l seu fill s’hauría retut de nou als afalachs del somni, ’s decidí a penetrar en son quartet pera desvetllarlo. Encara no havia tret ben be’l cap al través de la porta que reculà tot d’una. L’havia sorprès sens rentar, a mitx vestir, recolzadet al cayre de la finestra, sostenint aquella actitut d’aburriment que li havia sobtat tantes vegades.

Y exi del passadís, ab les mans al front y’l prech als llavis, com ensentimentada d’aquella cosa.

En tant, en Met, que no s’havia apercebut de la presencia de la seva mare, seguia’l curs de la seva exaltada imaginació, que’s sostenia joganera, per la buydor del espay, com son cèlebre “As de bastos”, aquell estel qu’havía fet volar de petit ab tanta sort com popularitat.

Tots sos pensaments, totes ses lucubracions se reduhían a cercar el millor medi pera deslliuraria de son tirà a fi de férsela seva, més endevant, ab els poders que donan a la parròquia.

Tres maneres de conseguir son propòsit havia combinat son febrós cervell; mes, com pera resoldren qualsevol se li oferían series dificultats, sa fantasia divagà en cercament de la quarta.

Ja casi la tenia al punt, al punt de posarhi’l “visto bueno”, quan li caygué la ploma de la mà, es a dir, quan l’estel de sa fantasia rodolà pels ayres com si la llanseta d’un enemich li hagués tallat els tirons.

– ¿Què hem de fer, noy? – exclatà de sobte una veu be prou coneguda pera no desayrarla.

Era’l pare d’en Met, que no ’s movia del dintell de la porta. La seva dòna li havia omplert el cap ab lo de la Nèta y venia pera descarregàrsel.

– ¡Axò no pot anar, noy! – reprengué’l sobrevingut ab un tò de veu ja més grave.

– ¡No vull males cares aprop meu! ¡A darrera de tu, fins la teva mare s’hi emmalaltiría!… ¿Què tens? ¿Què vols?… Si te’n passa alguna, per que no la manifestas? ¡Explicat! ¿No’m respons?… ¡Es que si es cosa d’enamoraments, no vull pas que me’n resis fins que pentinis barbes!… ¡Ja ho tens entès!… ¡Y si dura gayre’l fe’l mussol, t’ho diré d’altre modo!…–

Se’l mirà de cua d’ull, compassiva y seriament alhora, com si en son interior hi lluytessen dos oposats afectes, y girà l’esquena, separantsen a grans passos.

Commós visiblement, en Met, se’l guaytà una estona, en tant desaparexia pel passadís, fins que tot d’una, obehint sens dubte al esperó d’alguna impertinent idea, acabà d’endressarse a corre-cuyta, exint de casa disparat com una fletxa.

Tot anant pel carrer, d’assí d’allà y ab incerts passos, sostenint ab si mateix una animada conversa, aparentava com víctima d’una enagenació mental.

En son exaltat cervell hi ballavan la sardana mil diables alhora, aturdintlo ab els alarits de ses esgarrifoses veus, conjunt d’aspres sons com los que ixen d’un gorch al caure la tarde, mes que la forsa de sa voluntat suspenia a voltes com el soroll d’una pedra basta per imposar silenci al xerroteig d’un gorch.

Y continuava caminant, caminant, fins que altre cop defallia sa fermesa; y revenían sos dubtes, y recobrava sa vida’l gorch, conexent les granotes que la causa de son espant ja no reexiria de la llotada.

Marejat axis, en Met, arribà al Pla de les Comèdies, en quin lloch en Mitja-galta ja hi tenia format el rotllo.

Frisós, en Met, pera sapiguer de la matexa Nèta la conducta d’en Mitja-galta desde’ls darrers acontexements, va encaminarshi tot d’una.

Per altra part, tant com sapiguer de la Nèta, desitjava ohir alguna paraula de consol que l’alentés en sos propòsits, contrabalancejant axis l’aspra decepció qu’acabava de rebre ab la repulsa de son pare.

Precisament en Mitja-galta distreya al públich ab sos jochs de la bola. Mellor conjuntura no la podia ensopegar en Met. Pegà cop d’ull vers ahont era’l de l’orga, y topantse ab la Nèta, qu’amanyagava’l Scheling, agegut ran de sos peus, s’hi dirigí ab resolució.

La primera pregunta que va endressarli fou pera sapiguer si en Mitja-galta havia arriat les veles de son rencor. Suposava, en Met, que’l saltimbanquis se venjaria ab ella, y d’aquí tot el seu desfici.

Quan entengué que li responia: – Nó; ¡ara com ara, Deu n’hi doret!… – s’hi quedà fet una estàtua. Ell hi esperava una llagrimona envers d’un somriure, y aquella contradicció’l sumia en un’pahorós dubte.

– ¿Es adir que’t respecta?… ,¿Que no s’ha esbravat ab tu, segons jo presumia? ¿Que ja no’t maltracta com ho feya abans?

– Nó, nó, rés d’axò. ¡Figúrat que ni’m sembla ell! – respongué la Nèta.

Admirat d’aquell cambi, en Met, d’una transformació tan radical, fins dubtava de si mateix, qu’es com dir que ni reconexía a la Nèta, a la Nèta de sos desficis.

Acostumat a vèurela en sos amorosos somnis ab la palma del martiri entre les mans, no atinava cóm aquella víctima de la misèria pogués borrar de sa cara’ls solchs de son continuat torment.

– ¡Tal com t’ho dich, Met! – contestà la Nèta. – Del endemà d’aquella ditxosa nit, que’ns va sorpendre a la finestra, no ho sé, no sé com dirtho, conech que’m mira d’un altre modo. De vegades fins m’afiguro que no siga estrafeta aquesta nova conducta. Me tracta ab un carinyo, ¡vamos! ab un afecte tan diferent que, de veres, me sobta.

Y a un signe de la Nèta, denunciantli la presencia d’en Mitja-galta, s’escapulí del rotllo a correcuyta.

XII

Es en và consignar aquí que’l pobrissó d’en Met passà totes les hores d’aquell llarch día sotmès al potro del dubte. Exaltada sa imaginació, s’enlayrava amunt y més amunt, fins a debilitàrseli’l cervell a copia d’estragarlo. Se l’haguera vist ab les mans al front, fixes sempre en son front, com si tractés d’esbargir aquell axàm d’amohinoses idees que se li encauavan dins del cap ò com si temés qu’ab sa fexuga càrrega poguessen estabellarli. Rendit, al últim física y moralment, s’encaminà vers sa casa en cercament de repòs.

L’ayret que regolfava per la finestra a intermitents alenades, anà refentlo de mica en mica.

Tot d’una se li animà’l rostre, y ab un gesto revestit d’enteresa, com si rabassés de son front els recorts infortunats que atuhían son ànim, allargà les mans per arreplegar la guitarra.

Al veures en son trajo de festa, l’oblidat estrument, llensà sospirs darrera sospirs, com si una forsa d’expansió li tragués enfora alguna reconcentrada pena.

En Met afinà sos tons y tot seguit, maquinalment, sens adonarsen sisquera, continuà la interrompuda llissó; aquella pessa d’estudi qu’un seu amich li havia fet a mans.

Fixos sos ulls en les notes y encastades ses orelles a la caxa del estrument, tenía l’esperit, com sol dirse, encarnat en el darrer tò.

De sobte apartà les mans del cordatge, redressà’l cap, y en actitut meditativa, com absorvit per algúna imposant idea, dexà transcórrer el temps.

No era pas que s’adonés d’alguna corda desafinada, que’ls tons de son estrument guardavan armònica relació; però, sa posa atenta y la fixesa de sos ulls vers un mateix lloch del espay, extasiat com un visionari, axis ho donavan a compendre.

Convensut de son erro, potser, reprengué son estudi ab lo mateix ayre, ab la matexa afíció d’abans.

Ja finia’l primer tros, aquell tros sentimental, que dominava complertament, quan dexà altre cop la guitarra.

Dexà la guitarra y, abocantse a la finestra, com si acabalés el cel, hi dexà transcórrer una galan estona.

De sobte mogué’l cap en significativa manifestació de dubte. – ¡Nó, no es ella! – se digué, com si hagués ohit, com si hagués ressonat dins del seu cor ab sa especial vibració, aquella tosseta que tant li era coneguda.

Reculà uns passos, s’assegué de nou a la cadira, agafà la guitarra y altre cop tractà d’embadalirse ab el conjunt d’armoniosos tons, que repercutian en son esperit com benfactora pluja d’hivern y que tan agradosament li recreavan les orelles.

Mes ja als primers compassos abandonà de nou la guitarra. No podia abstraures… No podia concentrarse… El recort de la suposada tosseta li excitava’ls nervis.

S’ho conegué axis, y observant que’ls ulls se li enterbolían y presentint que les boyres dels recorts se fondrían dins de son cap en pahorosa tempesta, resolgué guarirse del mal temps cercant en el coxí de son llitet una acullida segura y bona.

XIII

Llarga estona feya que la Nèta, ab lo llum a la mà y un de sos peus en el primer grahó de l’escala que conduhía al seu quarto, escoltava neguitosa y indiferent les confidències del saltimbanquis respecte a sa crítica situació.

Li havia donat compte de lo aplegat els darrers dies; li havia fet avinent la gelor del públich, que ja se’n embafava de veure sempre les matexes sòrts, li havia assenyalat les reformes que’l seu vestuari exigia y, finalment, li proposava la conveniència de donar un tom pels pobles y viles de més lluny, a fi de trobar noves fonts d’ingressos, ja que s’estroncava la de Barcelona; confidències a les que d’un quant temps ensà la tenia acostumada, mes no sens enfosquir son ànim l’ombra de la extranyesa, vegent en lo butxí de sa joventut una transformació tan trascendental com sobta.

Cansada de sentirlo, la Nèta, distreya son aburriment resseguint ab curiosos ulls els caus d’aranyes que guarnían les juntures d’aquelles rònegues parets, contestant a les observacions del saltimbanquis ab la displicència d’un escolà d’ofici al ajudar una missa de les conegudes “per mor de Deu”.

De cop, ja esgarrifosa de sentir la rogallada veu del volantiner, y prenent per excusa la escassedat de claror que li feya’l llum, tot temps sedejant d’oli, donà la bonanit, bo y pujant a saltirons l’escala.

Al arribar a son regne, en aquell reduhit palau, ahont ella sola hi dominava, penjà’l llum al clau de la paret, s’alleugerí de robes ab llestesa, y entreobrint un dels porticons pera dexondirse del ensopiment, se dexà caure dessobre d’una cadira, entregantse a profonda meditació.

Tenia fixos els ulls en aquella llenca de dubtosa claror que s’introduhía per la mitx badada finestra, com si l’obgecte de son capficament hagués de descendir per aquell espay al invocarlo desde’l fons de la seva ànima.

Ja feya estona que ni’s movia, replegada en si matexa com les flors de son test en aquella hora de nit, quan se redressà tot d’una, confosa y esparverada. La remor d’un lleu trepitx y una taca d’ombra que s’extenía per la paret, li acusavan la presencia del saltimbanquis.

En Mitja-galta contragué’l somriure que sostenían forsadament sos llavis, responent ab estrafeta extranyesa:

Sens fer cabal de la exclamació de la noya’l saltimbanquis adevantà sos passos fins arribar al peu de la finestra. Al abocarshi, llambregà una estona endalt, calà la orella tot seguit, reprengué son estrafet somriure, y, pas a pas, anà tornant enrera.

La noya, al sentirsel vora seu, reculà fins a la paret, transportades les faccions y corpresa d’esgarrifanses.

En aquella estona de dubtes, d’esborronadores incertituts, els ulls del saltimbanquis se li aparentavan dos llumets posats darrera d’un balcó un xich après de ploure; son alè, pesat y ardent, que fins a dos passos lluny ja li encenia les galtes, li semblava’l baf d’un apestat; els gestos de son cos li recordavan als micos de les orgues, rabiosos y desvergonyits, que s’enfilavan pisos amunt, aferrantshi ab la cua; y’l trepitx de sos peus, sossegat y lleuger alhora, li retreya’l d’aquells lladres que en algun de sos somnis havian penetrat en son quarto, punyal en mà, pera assessinarla: ab tal certesa, que fins el cop de la fulla, escruxidor y fret, se’l sentia en les entranyes.

– ¿Donchs, no m’has cridat? – repetí en Mitja-galta, badant una mica més el porticó de la finestra y treyent el cap defora sens esperar contestació.

Més esverada la Nèta a cada moment pel procedir extrany d’aquell home, ni’s donava compte de lo que veya.

De cop va suposar si l’intent d’en Mitja-galta fora’l d’espiar a n’en Met, pera sorpèndrels en ses relacions nocturnes; mes al veure que’l saltimbanquis no’s movia de sa posició, sostenint una actitut, més que seria, cavilosa, tal com si resolgués algun escrúpol en sa malmenada conciencia, lo pes de sos primers dubtes li caygué al dessobre de nou.

Sens un alè d’ayre qu’amanyagués misericordiosament sa testa; sens més claror que la del únich fanal, colocat al extrem del carrer com a centinella de la fosca, ni altre anunci de vida que’ls miols, esbufechs y corredisses dels gats, que recaptavan per aquells recons, jogant ò barallantse alhora ab remoroses corredisses, a la veritat la presencia d’en Mitja-galta no li satisfeya gota.

De sobte’s collgirà bo y ajustant la finestra, y ullant a la Nèta ab una mirada que volia ser riolera pera encubrir sa traydoría, li digué ab amorosida veu:

– ¿Sabs, Nèta, que t’has fet gran? ¡Ja ets tota una dóna! Vés qui m’ho havia de dir quan te duya de vila en vila y de llogaret en llogaret, cavalcant demunt de mes espatlles com a Sant Cristòfol nano, ab el gos sempre a la vora, saltironejant al teu darrera a truco de lleparte’ls peus, ¿quí m’ho havia de dir que t’havías de fer tan gran, que t’havías de tornar tan maca? ¿Tu, no te’n recordas, eh? –

En Mitja-galta semblava que s’hi rejovenís per segons; la Nèta s’axeribía als recorts de sa infantesa, esborràntseli del rostre’ls solchs de son esverament.

– D’aleshores ensà, – reprengué’l saltimbanquis, – ¡cóm has cambiada!… ¡Quin salt de criatura a dóna! De tos cabells jo’n feya una treneta com la cua d’un ratolí… Les teves mans eran tan remenudes, que jo les escalfava clohent una sola de les meves… Ton capet era petit y bufó com un d’aquells àngels que’s veuen per les iglesies ab una aleta a cada costat… Eras tan remenuda que, quan feyas tamborelles seguides, semblavas un molinet de vent d’aquells que fan corre’ls noys: com que més lloch necessitava’l gos que no pas tu pera agèuretl…

Y avuy… Y ara… Tos ulls s’han engrandit, y s’han animat, y enfosquintse alhora perquè, no sé com dirho, sembla qu’escupin foch. Ta cabellera, si la destrías y te la escampas per les espatlles, pot servirte com de mantell… Tos llavis s’han engroxit y obert totduna encesos com la magrana… Y has crescut, y has posat carns, y t’has fet una donassa!… –

La Nèta contragué son rostre ab perceptible gradació. Aquella auba d’alegria, que clarejava en sos ulls als recorts de sa infantesa’s tornà poch a poch en crepúscol vespertí, mes, d’una tarde boyrosa y rúfola.

En Mitja-galta, adevantant un pas ensemps que la Nèta’n reculava un altre en direcció a la finestra, prosseguí entusiasmantshi:

– Tu’m feyas moxaynes a tothora. Ajogassada com eras, t’enfilavas a mos genolls y, vulgas no vulgas, pujavas axis fins a dessobre de mes espatlles y dalt del cap tot seguit, hont t’hi entretenías una estona, belluganthi els brassos per agafar alè, y dexante caure d’un bot a terra. ¿Te’n recordas? Jo’t recullía, y tu, agrahintme la paciència, te’m menjavas a petons. ¡Que no hi siguem en aquell temps ara! ¿Eh, Nèta?

Espahordida la Nèta per les alteracions qu’anava descobrint en la fesomia del saltimbanquis, que ja s’havia acostat a n’ella fins a fregarli la roba, reculà decidida, obrint de bat a bat la finestra.

L’Ave María Puríssima s’ohí clara y distintament com el cant d’un gall en mitx d’una nit quieta.

Pel carrer dels Petons, esvahit el cant del sereno, cap més remor s’ohia, fóra de la fressa dels gelosos gats, que s’empaytavan encara, entossudits en sa endiastrada brega.

– Però, ¿què fas, Nèta? – continuà en Mitja-galta ab un tò de veu apagat com si exís del fons d’una cova. – ¿Que vols que’t prenga un ayre?; Anem, dóna, anem! – Y arrimantse a la finestra la clogué de nou.

– ¿No tens pas por? – afegí, ab la matexa enfosquida entonació, tot posantli, tot acariciantli l’espatlla ab una de ses mans.

La Nèta s’hi encongí tot d’una, com si’s sentís un fret dintre del cor, reculant una passa més pera foragitar de si aquella barroera mà, que li semblava tingués urpies ò fos de ferro per lo pesanta.

– Es que, al costat meu, Nèta, no tens cap motiu d’agafarhi por. Pera deslliurarte de qualsevol etzar jo donaría fins la sanch de les meves venes. Sí, Nèta. Ab els anys que tu y jo vivim dessota’l mateix sostrat, l’aranya del temps ha vingut embolcallantnos ab sa subtil trenyina fins al punt de no podèrnosen desfer sens l’espetech d’una extremitut violenta… Sí, Nèta; es axis, no ho dubtis. Com que, si per malastruga sort, tractés algú de rompre aquest lligam, que de dia en dia més estretament va subgectantnos, ¡ho pots ben creure!… ¡esdevindría un daltabaix sols a la primera estrebada! Mes, no serà, nó. Ningú del món pot contemplarte ab els ulls que ara jo’t miro. Ningú pot sentir a ta presencia la passió que jo sento, forta y ardenta com fermentada beguda, ja que, reprimíntmela, he passat alguns anys… Ningú, ningú més que jo, té dret al teu carinyo, més que jo, que, per sostenirte y sostenirme he sofert lo que sols Deu sab… ¿Entens, Nèta? –

¡Y què havia d’entendre!… Motxa, aturdida, ab un posat d’encarcarament extrany, com el d’una sonàmbula, nos mogué de sa posició fins que sentí prop de sa boca’l febrós alè d’en Mitja-galta. Aleshores, dexondintse d’aquell somni, obrí’ls ulls esveradament, donà un pas enrera bo y redressant més son cos, y enlayrant un de sos brassos ab la mà extesa y amenassant, exclamà frisosa:

– ¿Tu?–respongué en Mitja-galta, aparentment imposat. – ¿Tu? ¿Y, aquí? Anèm, dóna…. Tu no conexes d’aquest món les amagades alegríes… Els secrets del goig que fan la vida desitjada… Sola sempre, y sens ningú que t’haja acompanyat pel camí del goig, entalemat de verdor, guarnit de flayroses flors y animat per la cantadissa dels aucells… ¡Què té d’estrany!… ¡què té d’estrany!… –

Y acostà’ls seus llavis envers als de la Nèta, mentres ab un de sos brassos li enrotllava la cintura…

Al sentir la Nèta aquella verinosa bravada, que li trasbalsava’l sentits, alsà de nou el bras, decidida, dexantlo caure ab tota sa fúria sobre l’assenyalada galta del saltimbanquis.

Al esclat de la bofetada va tremolar el pis; el llum, que ja s’esqueya a l’agonía, va finar al primer trontoll, y’l gos, que geya abaix, dessota de l’orga, grinyolà, desconsolat, com si l’empaytessen a garrotades…

– ¡Pobre de tu! – va esclatar en Mitja-galta, al sentirse’l tanto, bo y fent un bot envers a la Nèta, que s’havia arredossat darrera d’una cadira. – ¡Pobre de tu!… –

Al sentir l’embranzida, la Nèta, s’esmunyí del amagatall, fugint de puntetes y a les palpentes pera guanyar la porta del carrer.

– ¡Ira de Deu!… – exclamà en Mitja-galta, sospitantho. Y’s llensà al darrera d’ella ab tota fúria.

El Scheling, sobtat per les corredisses, grinyolava esglayadorament, com si pressentís una mort, com si preveyés una desgracia.

Tot just la Nèta obria la porta que ja en Mitja-galta li agafava’l bras pera subgectarla.

Cruxí una finestra, tot seguit, mes quan algun dels vehins, mogut per la curiositat, s’abocava al carreró, ja en Mitja-galta tenia fermada la porta.

Lassa, desconortada, petant a estones de dents com si l’arborés una febre, s’arrupí, la pobre, en un recó de son quarto, ab el Scheling, que era sa única custodia al costat; mes sempre ab el sobressalt al cor, de temerosa de que la bestiola no li avinentés ab sos gestos la presencia del saltimbanquis.

XIV

– Avuy no tens pols, Met, – li digué son pare observant que’ls cops de mall estavellavan la cabota de la escarpra.

En Met, sens respostarli, continuà brandint l’eyna pera descarregarla ab tota sa furia.

– ¡Lo dit! ¡Si tremolas! – repetí son pare. – Vaja, anem; val més que reblis aquell cèrcol. ¡Roig!… ¡Vína!…–

Al caure la primera batallada de les vuyt, en Met abandonà les rodes y els carros pera dirigirse a casa seva, com si no volgués esmorzar entre’ls fadrins, qu’ab dues llesques de pà, mitja ceba y l’arengada, ja comensavan a formar el rotllo.

Unes quantes passes li faltarían pera arribar a sa casa, quan se collgirà tot d’una, sentint que l’anomenavan.

La drapayre del carrer dels Petons, qu’era la que li signava ab reserva que se li acostes, va insistir ab ses especials senyes.

– ¡Veníu! – li digué, al vèurel més a la vora.– Veniu que no convé que ningú’ns escolti.

Capficat y trist com durant el resto d’aquell día, en Met, seguí a la drapayre fins a darrera d’un casalot que donava al Pastím.

– Met, de bon matí y al exir de casa – li digué la dóna, – m’ha cridat la Nèta ab un ayre molt contristat y m’ha dit ab veu retinguda: “Que no’m fareu un favor, en que siga per la mort de Deu, que Deu y María Santíssima vos ho pagaràn?” “Digas, noya, dígas; per què hi foram en aquest món?” "Donchs, cerquèu a n’en Met, y diguèuli, que si’m guarda encara una engruna d’estimació, que’m vinga a treure tot seguit de la ratera en la que’m té ficada aquest home (assenyalant a dins).

No hi puch aguantar més. Si passo lo que’s diu dos dies, me perdo, Madrona, me perdo."

Y se m’ha posat a somicar com una criatura, com que’m partia’l cor, y axò que n’he vist algunes de desgracies! Tot seguit m’ha comptat lo de la nit passada… ¿No’n sabeu rés?… Quin diastre d’home!… Se veu que se li capgirà’l cervell!… La volia maltractar… La volía… ¿enteneu? Però ella s’hi ha resistit com una fera… De què no es capassa una noya pera guardar sa virtut, sobre tot quan ja té qui l’estima? ¡Y com del pis de son cor, ja fa temps que vos ne teniu la clau!… Sí; vos… ¡Hi hà coses que no cal dirles!… Se’n van pels ulls… Se llegexen a la cara… ¡Reixen arreu!… Com tots n’hem patit d’aquest mal, sens repararhi gayre, qualsevol l’endevina!… Donchs, be; m’ha dit que si jo… que si jo volgués… però, fill, ¡jo no m’hi puch comprometre!… ¡Be prou que la justicia’m té l’ull a sobre per tonteríes del ofici!

– Bueno… Bueno… – reprengué en Met.– ¿Es a dir, que se’n vol anar?… ..¿Que hi està resolta?… ¿Que li cal fugir?… ¡Es clar que li cal fugir!… ¡L’esparver y’l colomí dins una matexa gàvia!…

– Just… Axò es, y ab vos… Allà ahont siga… Hont volgau portarla… ¡Com la pobre no té a ningú!

– Mirèus, ¡com me ve tot de cop!… ¡Aquest mitx día’ns tornarem a veure! –

La drapayre s’allunyà, y en Met, commogut y cavilós, se dirigí envers a sa casa.

Agafà les eynes, al arribarhi, decidit a treures de devant el remendo qu’enllestia pera quedar nét del tot a l’hora de plegar, y s’atrafegà de ferm en sa tasca. Però al amo del remendo li hauria valgut més retrassarlo un parell de dies, donchs en Met, entavanat ab ses cabòries, en tot el quart de jornal y malgrat la seva fuga, va fer molt poca feyna y encara mal girbada.

La drapayre ja hi era. Se passejava neguitosa, resseguint la paret del casalot bo y enrahonant ab si matexa, es a dir, bo y repassant la llissó que la Nèta li acabava d’ensenyar pera que no se n’hi anés de la memòria.

– He vist a la Nèta… Per sort ¿eh?… qu’en Mitja-galta sols s’ha mogut de la cofurna pera anar pel tabaco. Mes, com jo estava al aguayt! ¡Pobre Nèta! ¡Si l’haguesseu vista!… Li semblava que no podía ésser… Ni una criatura quan s’ensopega ab les troballes dels Reys! ¡Vos dich que m’ha enternit! “¡Ara sí que veig que m’estima!” ha exclamat tota ensentimentada: “¡May del món m’he vist tan contenta com avuy!.. Aquí dintre – m’ha dit, assenyalant son cor – hi sento una frescoreta que’m refà tota. Com si ruxessen una planta que s’esmortuhís d’assedegada!..” Sí, Met; l’afició que vos porta creguèu que no es pas per dita. Si adhuch mentres me parlava de vos se’m anava fent… ¿còm ho diré?… ¡mes guapa, vaja!… –

– Axò… Axò… Ella diu que si a les dotze de la nit… ¡Per la porta no cal pensarhi!… El Scheling y en Mitja-galta jauen a baix, y com els dos tenen les orelles prou fines!…

– Just… Just. Per la finestra. Arrimarà’l catre a la paret, ben arran del empit; nuarà un llensol a una de les cames après de llensar el fato, y’s despenjarà sens gota de fressa. ¡Com de gimnàstica ja’n sab la prima! ¿Ho heu entès? ¡Per Deu, que hi sigau a l’hora! ¿Y, ahont penseu durla, si’s pot saber?…–

En Met li confegí un nom a l’orella, un nom que li era prou conegut, y après de recomenarli’l secret clohentse ab un pessich els llavis, se retirà a grans gambades.

No cal encarir com va passar en Met aquelles cansoneres hores de la tarde y de la vetlla.

La dóna supersticiosa que pren un bitllet el día que li ha entrat un borinot al pis; el jugador infortunat que, endut per diabólich rampell, posa tot quant li queda demunt la primera carta; el bolsista, que té pendentes d’un telegrama una tirallonga d’operacions; tothom qu’espera’l venciment d’un plasso pera la decisió d’un etzar, que compta ha d’afavorirlo, rumia y sofreix, dubta y s’entavana.

No hi hà més remey… El jayo del temps, que per la etat que ja té y per les coses qu’ha vist, li sobra la experiència, sab prou qu’a la matexa hora que fa saltironejar el cor de molts al impuls d’una sobta alegria, nega’ls ulls de tants altres a copia de sentides llàgrimes… Y d’aquí la seva inexorabilitat. No li resta més recurs al impacient que revestirse de conformitat, y axò es lo que va fer en Met a la mesura de ses forses.

Ab tot, un hora abans de la convinguda, ja’s passejava pels encontorns del lloch triat pera la entrevista.

Tot s’esqueya en repòs. De la botiga del manyà, situada ahont es avuy el “Saló dels nostres”, en quin lloch “Se afeita, corta y riza el pelo, por un real”, ja n’havían sortit el graner del Portal Nou, el pellayre del Pastím y’l ferrer de tall de la plassa, eterns companys de “solo” y els darrers d’anar a retiro de tot el barri.

El cel estava trist. Una gropada de foscos núvols cubría’l firmament, dexant entreveure, si be a curtes estones, com passatgers eclipses, a la lluna, redoltada tota ella per un disch boyrós. Era una nit pesada.

L’ayre venia a toms, com si un fexuch obstacle s’interposés en son camí, y era fresch y humit son alè, tal com si la pluja ja s’extengués per a la vora.

Tot estava mut, quiet. L’ombra que progectava’l fanal se reproduhía en la paret com un emblema cabalístich…

Per dins del carreró, rès, absolutament rés, ni la fressa dels gats, abscondits segurament, com si ensumessen la tronada.

La sola senyal de vida’s manifestava en els porticons de la Nèta, d’ahont n’exía una ratlla de llum aparentant una llenca d’or…

En Met, bo y avansant, no la perdía de vista. Caminava pas a pas, sigilós, retenintse l’alè y posat al aguayt, lo mateix qu’un lladre.

La Nèta s’abocà a la finestra, y après de cercar a n’en Met ab una llambregada, li etzivà’l lligall de son fa to.

– ¿Baxo, Met? – li preguntà tot seguit com per assegurarse de la situació.

En Met li feu que si ab el cap, y la Nèta, ja enfilada en sa cadira y estrenyent entre ses mans el retorsut llensol, se disposà pera la devallada. Se tombà d’esquena al carrer, s’assegué al empit de la finestra y, sens més fresses ni remors que la fregadissa de ses robes, comensà la descenció.

En Met, ab l’esglay al cor y les orelles atentes, no apartava’ls ulls de la porta.

De sobte reculà un pas, ensemps que la Nèta, que ja tenia tot el cos enfora, sobresaltada per l’actitut d’en Met, restà sospesa.

– ¡Avall! –reprengué en Met, ab els brassos extesos, com si tractes de tomarla.

Estava desconegut. Vermell el rostre com un borratxo; els ulls enfora semblant als d’un boig; closos y amenassants els punys, com la personificació de la venjansa…

– ¡M’ho pensava! – exclatà, enrogallada sa veu per el despit. – Mes, ¡no te’n gaudiràs!… ¡No te’n gaudiràs, traydora!… –

Aquesta, ab els brassos oberts y pregants els ulls, se decantà vers a son aymant, implorantli sa protecció; mes, tot just en Met tractava d’interposarshi, que ja la pobre de la Nèta’s sentia l’eyna en ses entranyes…

Al vèurela caure en Met, volgué cridar; mes la matexa ira li nuava la gorja. Trastornat, rabiós, ja fóra de si, vegent al saltimbanquis aprop seu, amenassantlo ab la boca y més que ab la boca ab el sagnant ferro qu’en sa destra brandía, s’hi abrahonà com una fera. Fort de punys, en Met, a la primera embestida li subgectà’l bras que sostenía l’arma; mes, lleuger de cames, el saltimbanquis, li feu la traveta tot d’una, cayent y rodolant abdós per l’empedrat…

En mitx d’aquella brega, la malastruga de la Nèta hi agonitzava bo y anomenant a n’en Met carinyosament; en tant el Scheling, fermat als peus de l’orga, hi udolava ab desesperació.

No sé si en Met ohiria’ls estroncats mots de la Nèta, donchs, com si li revinguessen obtadament les forses, se desarrapà d’un de sos brassos, apoderantse decididament de l’arma.

Vegentse perdut, el saltimbanquis, s’aferrà ab les ungles y ab les dents al coll d’en Met, ab ayres d’escanyarlo, mes, deslliurat aquest de abdós brassos après d’una contracció suprema, li enfonzà’l ferro fins al mànech, com que caygué a terra lo mateix qu’un sach.

Una hora après, y mentres la Justicia feya axecar abdós cadavres a la vista dels vehins del carrer dels Petons, abocats per balcons y finestres, en Met corría, corría carretera de Fransa amunt, amunt sempre, revent com un llamp, com que maymés se n’ha sapigut rès…

The Project Gutenberg eBook of En Mitja-galta

En Mitja-galta

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

XI

XII

XIII

XIV

XV