The Project Gutenberg eBook of La Mare-Balena
    
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and
most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
of the Project Gutenberg License included with this ebook or online
at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States,
you will have to check the laws of the country where you are located
before using this eBook.

Title: La Mare-Balena

Author: Víctor Català

Release date: January 27, 2005 [eBook #14816]
                Most recently updated: December 19, 2020

Language: Catalan



*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA MARE-BALENA ***










LA MARE-BALENA


Ricardet era fill d'un bon home del poble que, de jovenet, havia
anat a Barcelona per fer de mosso de cafè en el que un parent llunyà
tenia en una barriada extrema de la ciutat: allà es casà amb la
filla de l'amo, i anant temps -no molt temps- havia esdevingut amo
ell mateix, per mort del sogre que, darrera el taulell, havia
arreplegat, junt amb uns pocs milerets de duros, una malaltia de pit
que l'acabà abans d'arribar a la vellesa. El gendre ho havia heredat
tot: establiment, cabal i malaltia; i quan sos lleus, trepanats com
bresques i plens de la pols infecta del cafè, foren sols niers de
microbis incomptables, els metges li ordenaren ___reposar_, deixar
el negoci i anar-se'n a fora. Aleshores el bon home pensà en el
poble nadiu, i, ofegant recances de la muller i ambicions pròpies,
vengué el cafè i emprengué el camí de son exili, amb la tristor als
ulls, la lassitud als membres i la mort arrupida en les entranyes.

Ja en el poble, comprà una caseta vora el mar i shi instal·là amb
l'esposa i el fill, esperant mansament l'hora en que el destí hagués
decretat l'execució de la sentencia. Durant el primer temps,

passejava per la platja, donant conversa als mariners, o se
n'entrava, per tirada invencible, en les tavernes properes, no fent-
hi consum, però ensinistrant, amb consells pràctics i maules de
l'ofici, els taverners amics; després, se quedava ja a casa els dies
rúfols: darrerament, a mida que el mal empitjorava, gairebé no eixia
mai, ara fent llit, ara arribant-se fins al balcó, i allí, groc i
rexuclat, amb la barba de tres dies i l'alè entrebancat, se passava
les hores en un balancí, guaitant llargament, hipnòticament, el
tragí de la platja, l'anar i venir de la gentada, la frescor de la
mar, l'enriolament del cel, la professó cerimoniosa de les barques,
que marxaven cap al lluny, com teoria de verges sagrades en
espectacle de ritual...

La sang del pobre hètic, emmetzinada i corrupta, s'anava
descomponent i afeblint sota aquell mantell d'esplendències, prop de
les sanitoses emanacions, en mig del formigueig de vida intensa...
Mes, com per llei de divinals compensacions, el pare moribund veia
que, al caire mateix de la seva agonia, la seva sang prenia nova
ufana, s'enriquia de glòbuls vermells, esdevenia una sang nova en el
cos del seu fill únic, d'aquell Ricardet que havia dut de Barcelona
pàl·lid, anèmic, frèvol com una peça trencadissa, próxima a la
destroça. El nen, en el mes i mig de viure al poble, s'havia
trasmudat: ses galtes sanitoses s'enrojolaven, sos moviments prenien
empenta i vigor, la gana es feia inestroncable... tot semblava
predir una bona preparació per a la creixença, una ferma resistència
contra l'heretatge morbós. I el pare, al donar-se compte dels
progressos, beneïa a Déu per haver-li donat l'assot de la pròpia
malaltia, que havia salvat la vida al fill estimat.

Més aquest no estava del tot content en la petita vila, on tenia de
pagar son dret d'implantació, son delme obligat.

Perquè els metges ho havien aconsellat, perquè la casa hi donava,
perquè no tenia germans que el distraguessen ni amics que el
retinguessin dins, en Ricardet tot el dia rodava per la platja, sota
l'ull vigilant i amorós de son pare. Mes hi estava, allà, a tall
d'intrús, com pollastre caigut en galliner d'altri; que la colla de
marrecs que n'eren mestres i senyors sobirans de cap a cap de jorn,
se destriaven d'ell, el defugien, el miraven, primer, amb
estranyesa, després amb recel, més tard amb franca hostilitat. ¿ Com
no, si aquell vailet de cara blanca i fina, de cabells ben tallats i
pentinats, de davantal nou i planxat, de sabates polides i lluentes,
se'ls mirava sempre amb mirada altiva de personeta superior, se reia
sempre, amb una mitja rialleta desdenyosa, dels nens esparracats i
descompostos, negres com una pega i descalços del tot, tant a
l'estiu com a l'hivern, tant els dies feiners com els de festa? Sí;
el nen barceloní sentia's superior als del poble, i n'estava entonat
i els ho deixava entendre; i els del poble ho entengueren i li
cobraren tírria i començaren també a burlar-se d'ell. I es rigueren
de sos airets de dameta, de sa cara de llir, de son parlar foraster,
de sos esfereïments davant d'una onada massa estesa que amenacés
mullar-li les sabates, de tot el que feia, de tot el que no feia, de
tot el que deia, de tot el que callava. De primer, l'intrús, una
mica esperverat, no s'atrevia a contestar, però no pecava de tímid
ni de pacient, i ben prompte s'encarà amb tots i tornà fàstic per
fàstic, afront per afront.

Si, al passar per sa vora, un se tapava el nas exclamant, «-Ex! Put
com el tomòvil del Marquès!...(al·ludint al perfum de violeta que sa
mare li posava), ell responia ardidament:

-Val més fer flaire que gratar com tu, pollós, que no tens
pintes!...

 Si li escarnien els ves, els oi?, els i ara! barcelonins, ell feia
una rialleta i cridava al punt, marcant ben bé les lletres:

- Mare!... Vull figos!... Deixe la vele,lladre!...Quinos ocos més
blancos!...

Amb son oir desprevingut de foraster havia arreplegat de seguida la
particularitat : aquelles e e e clares i penetrants dels singulars
femenins i aquelles o o o confoses dels plurals, que feien de la
parla marinera de la vila una excepció remarcable en la fonètica
general de la costa.

El guant estava llençat, la brega empenyada. Com acabaria?
Probablement hauria acabat en santa pau, fonent-se en un els dos
elements dissemblants, per raó de mútua necessitat, de l'atracció
anivelladora que porta en si la infantesa, si en la incipient
rivalderia no hagués brollat el ferment tràgic que més cruelment
enverina les passions, tant en xics com en grans: l'enveja.

Els nens del poble, que fins a l'aparició d'en Ricardet havien sigut
feliços en son estat, saberen de cop i volta, per boca del nou-
vingut, que eren pobres, que eren bruts, que eren lletjos, que eren
bèsties, que sos pares anaven a la taverna, que una taverna és menys
que un cafè, que el que té un cafè és senyor, que el que és senyor
té diners, que el papa d'en Ricardet havia sigut cafeter i, per
tant, era senyor i tenia diners, i que en Ricardet, un cop gran,
també seria senyor i ric i viuria a Barcelona, i ells s'estarien al
poble, fent de mariners i prou... I la brivalla, al saber tot això,
sentí també de cop i volta l'escalfor del despit i de la vergonya,
el rau-rau per la privació d'allò que no tenia...Per sa banda, en
Ricardet, a qui el medi anava guanyant ràpidament, amb aquella força
d'impressió amb què la novetat s'encarna en el cor tendre, descobrí
amb estranyesa mortificada que no n'hi havia prou d'ésser ciutadà
per a meravellar la gent : que a poble també es burlaven de qui no
parlava com ells, que deien nenes i mitges senyores als nens que no
sabien nedar ni capbussar-se, tirar pedres i pescar patellides,
jugar a pilota i empaitar els gossos... I, malgrat sos fums i sos
retrets ventolaris, hauria donat mitja vida per tornar-se en un
santiament com sos enemics, i llençar-se cap avall de la roca més
forana i colrar-se, tot nu, al bat del sol, entre dues remullades, i
esgarrapar-se amb el primer arribat per patellida més o menys en la
cabassa... Mes no trobava en si coratge per a aquelles empreses, i,
a més a més, el papa es passejava sempre per allà fora, sotjant-lo,
i si s'acostava massa a la lloagada li feia un crit de seguida.
Passà l'estiu i acabà el setembre amb la proximitat de les veremes.
Els vinyaters portaren, com d'habitud, les samals a estanyar, i,
així que de matinada sortiren els llaguts, les omplenaren d'aigua
salada, arrenglerades tot peu de la rompent.

Quan la brivalla eixí al carrer i les va veure, ressonà un crit de
joia i l'entusiasme s'encengué arreu, com un reguer de pólvora. De
seguida estigueren concertats per a l'expedició: eren deu, quinze,
vint-i-cint (tants com samals en la p1atja), els que s'allistaren
per anar fins a la Mare-Balena.

La Mare-Balena era un illot de tosca que negrejava a unes quantes
braces banda allà de la boca del port. La gent gran ne deia de
l'illot la Roca-Grossa, però tots els petits el coneixien per
l'a1tre nom, que, en temps immemorial, li deuria haver tret un tocat
de mal d'imaginació, menys ignorant que sos conveïns.

La Mare-Balena era l'encegament de totes les larves de gat de mar
que criava la vila. Anar a la Mare-Balena, cavalcar sobre son llom
punxós, fer l'arbre-forc en qualsevol aresta, cercar-hi gratonells o
cargols per les crètues, ¡valga'ns Déu, quina ventura! ¡Quina
meravella que deixava encantats els amics i companys!... Sols que de
la platja a l'illot hi havia massa bella pitada, i nedant no tots hi
podien arribar: calia esperar ocasions extraordinàries, en que la
cosa resultés més avinenta; i cap d'aquelles ocasions com la que
s'oferia per les veremes, en què els navilis eren nombrosos i tothom
feia els ulls grossos davant l'entremaliadura...

Quan en Ricardet eixí de casa, la flota sencera estava a punt de
llevar l'àncora. Totes les samals balancejaven en l'aigua i dins
cada samal arrupit un nen de color de xacolata, envernissat, lluent,
de la primera remollina. Sobre el mar clarífic del matí, aquells
cossets nus i polimentats tenien la foscor i la gracia de petits
bronzes d'art.

En Ricardet sentí un nuament de cor: ni tan sols tingué de preguntar
de què es tractava.¡ Prou que n'havia sentit parlar, d'aquelles
expedicions anyals a la Mare-Balena i de les meravelles que aquesta
atresorava en son si! Sempre que ell feia referència als bancs de
vellut, als miralls, als nombrosos calendaris que esmaltaven les
parets i que donaven magnificència a son cafè estat, sortien a
relluir les meravelles de la Mare-Balena. ¿Què eren els encoixinats,
què els miralls, què els calendaris, comparat amb els llongants i
les llagostes que corrien per aquelles roques, amb les molses de
tots colors que encatifaven la Cova Petita, amb les pedres, com de
vidre volador, que penjaven del sostre, i, sobretot, amb la Serena,
aquella Serena esparveradora que, per anys, havien vista tal i tal
avi de la vila i que era una mena d'escorpra
grossa, grossa com el campanar, amb els ulls de guspires, les ganyes
vermelles com coral i les escates de plata: aquella Serena que d'un
revés de cua girava els llaguts com si fossen cloves de nou, i se
n'enduia els homes a sota aigua, on, si no li donaven cent unces
d'or o el fill més petit que tenien, els encantava, fent-los tornar,
per sempre més, botes marines o mates d'alguer?... I doncs, què es
pensava el presumit? ¡No hi havia res al món, ni a Barcelona, com la
Mare-Balena!...

El jove ciutadà, que, en aquella altra cova plena sols de tauletes i
ampolles de begudes, mai havia conegut l'encís d'una rondalla
fantàstica, de bon començament n'havia restat fadat pels esqueixos
de llegenda que a l'atzar se desprenien d'aquelles imaginacions
caòtiques, mig descloses tot just en les ubagors de la ignorancia,
però que ja es llençaven, ardides i amb totes les veles desplegades,
cap al misteri poètic, nort eternal de tot home de mar...

El pilot en cap de l'esquadra, un bordegassot espigat ja, al veure
el foraster embadalit contemplant les maniobres, va cridar-li:

-Tu, bleda... ¿ Que no hi vols venir a la Mare-Balena?

El chor esclatà en rialles de mofa...

-Coi! Se mollarie la cue de la bate! -xisclá un.

-La mame li pegarie!...-féu un altre.

-Que hi vagi amb la tartana de l'ordinari - afegí un terç...

Aquella cançò de la seva covardia era el que més indignava a en
Ricardet; vingué blanc de ràbia. I de cop, sentí que li fugien totes
les temençes. Nedant, no, que no podria anar-hi a la Mare-Balena,
perquè no en sabia, de nedar, però dins duna samal, com ells, gran
mèrit! Se veia tan capaç de fer el viatge com qualsevol altre...

La bandada hi rigué més i més.

-Alce si goses!...

-Llengue, llengue...

I tots li mostraren un pam de la seva.

-Què thi jugues, pollós, que hi vaig?- exclamà en Ricardet,
dirigint-se al nen de més prop i urpint-lo amb la mirada ardida de
costum.

-Ho dius perquè no tens samal!...-féu linterpel·lat, aviant de dos
vigorosos cops de braç la nau que tripulava.

El barceloní guaità cap a sa casa; el papa es trobava malament,
aquell dia: potser no es llevaria. La mama tenia feina, en aquella
hora i no sortiria pas a guaitar.-

Donam la teva i ho veuràs...

La bandada semblà sorpresa del rampell. Hi hagué deliberació a mitja
vaeu, rialletes entre dents, i el grandassàs de la colla, el patró
de lestol, saltà de la seva samal, la remolcà agafada per la
cornalera, fins a terra, i digué molt seriosament an en Ricardet:

-Aquí tens aquesta...

El foraster cregué que li feia una nova mofa.

-I tu?- preguntà tímidament.

-Jo hi aniré nedant... Tinc prou pit, jo... i -declarà el patró amb
orgull.

En Ricardet vacil·là un moment.

Al veure-ho el chor tornà a la seva.

-Ehé, ehé!...Llengue,llengue!...

-Me la deixes de bo de bo?-féu l'ofes, amb acció de treure's el
davantal.

El patró semblà que de repent s'hagués humanitzat.

-De bo, de bo; i et remolcaré, si no saps vogar...

Un minut després, en Ricardet, sens un fil de roba, que estava
apilotada en un farcell entre ses carnes, ocupava la samal.
L'esquena blanca i fina, com de crespó de seda, se contreia tota a
l'airet del matí, quina frescor seca i penetrant provava per primera
volta. De repent, a la sensació ingrata, se sentí esverat, repenedit
de l'atreviment. Si hagués gosat, hauria tornat enrera; mes, com per
tallar-li l'intent, tota la tropa xisclà esbojarrada:

-Ei, ei! Sembla una nene!...

-Tote tremole!

-Mireu que ganye-blanc!...

-És pescat de vuit dies...

-Refresquem-lo!...

I li tiraven grapats d'aigua de tots cantons, que petaven en son
cap, en ses espatlles, regalant- li després espinada
avall..Sesporuguí més: tota sa ardidesa havia desaparegut com per
miracle; li petaven les dents de fred i de por.

El patró, que semblava haver-se constituït en protector seu, cridà
els altres, fent una rialleta significativa:

-Elià! Deixeu-lo estar sinó fugirà...

Fou el mot dordre.

Les grapades daigua cessaren i tots el vailets sacomodaren en la
nau respectiva, bracejant per posar-la en equilibri, per orientar-
la, fent de proa i popa les cornaleres. Sonà un crit de comandament,
la samal den Ricardet fou tirada enllà per una vigorosa empenta del
nedador, i la flota partí tota sencera. De cada atuell, que
clapotejava en laigua, ballant com una mena de dança estranya,
eixia un cap esburrifat i moll, una esquena corbada i dos braços
prims i àgils que sagitaven a banda i banda a manera dun aparell
de rems. I la flota sallunyava, sallunyava desordenadament, però
amb més rapidesa de la que era desperar. La nau den Ricardet anava
a rerassaga: son tripulant, inhàbil i torbat, no hauria encertat a
fer-la avençar un pas, més son nou amic, el patró de la colla, que
nedava a son costat, entre esbufec i esbufec, el feia enllà, sempre
enllà.

A les deu el tísic shavia llevat, aclofant-se rera el balcó.
Preguntà a sa muller on era el nen.

-On vols que sigui? A fora, com de costum.

I eixí: passà una estona, Quan la muller tornà, el malalt repetí la
pregunta.

-Està per la platja: ja tho he dit...

-És que no el veig enlloc; que no l'he vist davui...Cridal! La
dona sortí, guaità, i, no veient, ella tampoc, el fill, va cridar-
lo. Al nom d'en Ricardet, dos o tres nens que es vestien al peu de
l'aigua, apretaren a córrer i desaparegue- ren de la platja, deixant
buides d'aigua les samals que acabaven de desocupar. Arribaren
altres nens, i la mare, inquieta, s'acostà a preguntar-los si havien
vist el seu fill. Els interpel·lats se sobtaren tant, tartamudejaren
tant i de tal manera s'esglaiaren de sa presencia, que la pobre.
dona, de repent, pressentí una cosa esgarrifosa i llençà un  esgarip
penetrant.

Acudí gent; algun xiquet, més insensible o més inconscient que els
altres, parlà. Acte seguit fou botat a l'aigua alienadament un bot i
quatre homes se llençaren en busca del nen perdut. De cada cop de
rem se n'enduien unes quantes braces i els remadors suaven a raig
fet. Anaven trobant samals i més samals que retornaven; a cada
samal, el bot ralentia per un moment la marxa per fer una pregunta,
i després tornava a caminar amb més feréstega envestida. Quan les
samals arribaven en terra, les figuretes que hi havia a dins ja no
semblaven de bronze, sinó de llautó vell: tan esblaimades estaven
sota sa brunesa. Una renglera de gent acordonava la platja i una
ullera de llarga vista seguia neguitosament el camí del bot.

En la cambra de l'hètic, plena de veïnes, tothom parlava
barroerament, tractant dapaivagar el desfici del malalt, mentre en
el menjador la mestressa de la casa udolava i es retorcia, presa
dun violent atac de nervis...

El bot explorador no tingué de cercar gaire. Banda enllà de la Mare-
Balena, entre lescuma dels rompents, apareixia i desapareixia una
mota blanquinosa. Com el bot no podia arrimar-se, un home es tirà a
laigua, i deu minuts després, jeia estès al fons de la petita nau,
sobre les costelles pelades, un tendre cos macat i moradenc, al que
no calia ja cap socors.

En va havien provat darrabassar a lhètic de darrera dels vidres; i
quan veié tornar el bot i els da bord que demanaven als den terra
un llençol, i llegí en les cares fosques la nova fatal, caigué en
una basca de la que no podien retornar-lo. Si hi hagués quedat, el
destí li hauria estalviat dos jorns inacabables de dolor.

De seguida va saber-se en detall el que havia passat. Els
expedicionaris, quan en Ricardet els desafià en seguir-los,
rancuniosos amb aquell nen que sempre els humiliava amb son
menyspreu, es conjuraren per jugar-li una mala passada. Remolcaren
fins a lillot linexpert, i allà, segurs que no podria valdres
sol, labandonaren, fugint tot apressadament per donar la volta a la
roca, sens fer cap cas de sos crits, sos plors i ses súpliques.
Volien deixar-lo bregar una bona estona, barallant-se amb les ones,
per riures després de son esglai i privar-lo per sempre més de
gallejar. Però no comptaven amb la cua del diable. Després dels
crits i les súpliques, en Ricardet, quan veié desaparèixer de la
vista la darrera samal i que ell quedava a mercè d'aquelles
muntanyes d'aigua verda que en son terror li pareixien immenses,
l'infeliç perdé la terra, estirà desesperadament els braços,
decantant tot el pes d'una banda, i de repent, la samal, desequi-
librada, donà tomb, girant-se de sota a sobre com per virtut d'un
enginy... Els nens que donaven la volta a tot batre de braços,
quedaren immobilitzats pel ressò d'un ahuc estrany, com de bestia en
degolla, seguit d'un gran clapoteig i després d'un gran silenci...
Una mica intranquils, digueren al més tardà que retrocedís... La
samal nedava de costat, i d'en Ricardet no se'n veia ni el rastre.
Una esgarrifança anguilejà per l'esquena fins dels més rancuniosos.
Se posaren a cridar, una, dues, tres vegades, fent botzina amb les
mans; ningú respongué, fora una gavina que s'allunyà xisclant...
Aleshores entreveient confosament les impensades conseqüencies de
llur acte, els petits assassins, sens dir-se res, espaumats com
folls, fugiren a l'escampada, a qui podia més...

El senyor mestre de la vila, que havia fet estudis en un seminari,
era donat a l'oratòria, i de tota ocurrència, feliç o desgraciada,
ne treia substància i mel per a les seves ensenyances. Així que
hagué esment de la tragèdia, congregà sos deixebles en laula i quan
els tingué aplegats a son entorn, com rebrolls a lentorn de la
soca, els féu veure, en un inspirat predicot, com les petites causes
produeixen grans efectes i fins on duen les disputes, els punts de
vanitat i les revenges mesquines... Mateix que gemmes en mantell
reial, resplendien en el bell parlament espurnes de clàssica
sabiduria que lauditori admirà sense capir...

Horresco referens... Ne puero gladium.... Nescit vox missa
reverti... Nemo sine vitiis nascitur...Initium omnis peccati
superbia...


TEMPTACIÓ


Avui ha passat la Temptació pel meu carrer... Avui ha passat la
temptació i he pogut comprovar que encara resten herois, que encara
resten ànimes de bon tremp, capaces de resistir-hi, a les
temptacions.

La meva cambra dóna a una via de poc trànsit, ara que li han tret
l'escapçadura dels estenedors, on abans, de temps immemorial, les
dones anaven a remendar-hi les xarxes, i els homes a fumar-hi
cigarrets, ajasçats pel solei i escatint balderament entre ell o
fent mandrosa companyia an elles.

Al cap del carrer hi ha un estudi per a la canalla, i cada matí, tot
arreglant-me davant de l'espill, són la meva distracció els nens que
van a estudi. A través del balcó esbatanat, amb la persiana estesa
fins a la barana, hi arriben llur trapelleig d'anyells i llurs
veuetes innocents. En cada pas i cada veu podría una observació
atentívola descobrir-hi un temperament, una tirada, com podría
descobrir la lupa, dins de la llavor, les fulletes replegades i
incipients de l'arbre futur.

I a mi em plau endevinar, qualque volta, la  galladura del Destí, en
aquelles llavors humanes que van en busca de l'escalf covador de
l'escola.

Avui n'ha sigut dia, de sorpendre rastres de la misteriosa
galladura.

Eren dos els actors de la breu escena. L'un parlava, l'altre
escoltava. Aquest era el més gran: tot un homenet de sis a set anys,
ben endrecat, ben apedaçadet el davantal vell de teixit blavós,
penjada al coll la motxilla plena de llibres... Caminava tot seriós,
tot dretet...

L'altre no passaria de cinc anys. Bru i tens de pell com una
patateta novella; descalcet, en manegues de camisa; un elàstic
esfilagarsat aguantava les calces; un sarronet de roba negre (amb un
sol llibre) suspès d'una veta, retorta com un cordill...

El patufet menut anava mig pas enrera, fregant amb son morricó
llefiscós l'espatlla del company, el coll estiradet, com per a
desgranar-li a l'oïda ses paraules... suau, caute, insinuant actitud
com un petit Mefist. I sa veu era, el mateix que sa actitud,
amoixadora, plena d'inflexions gatunes...
Deia, poc a poquet, amb parla encara sacsada i treballosa d'infant
saltant de la mamella:

Eh?... Vôs venir ¿ Vôs venir a casa nostra ?...

Se veia que la pregunta arrencava de lluny, potser de quatre passes
enrera, i que ja havia sigut rebutjada pel nen dretet. Aquest féu
ara amb el cap un moviment negatiu i seguí caminant silenciós, en
direcció d'estudi.

Mefist, a retaló, anà seguint-lo. Al cap d'un segon, sa veu
insinuant continuà:

-Nosatros... nosatros... tenim un pot... oi! Tenim un pot... i una
ampolla petita... i... i un pollastre petit...

El nen dret se mig detingué, escoltant; tombà lleument el cap,
esguardà a l'entrescada al companyó temptador.

Se veia que, aquesta volta, les inflexions gatunes anaven a fer
blanc, a topar amb l'escletxa d'una feblesa, d'una curiositat, per a
enllestir son obra il·lícitament pertorbadora en la voluntat
assetjada...

Mefist va collir-ho de seguida: ràpid, semblà embolcallar son
oferiment de delectances...

-Vôs venir?...Eh?...Si vens te lensenyare...

Un punt de dubte, de vacil·lació, tremolà, esmaperdut, al fons dels
ulls seriosos, devinguts relluents, de l'estudiant. Guaità amunt i
avall... No passava ningú: ningú podia contar l'escapada a la mare
endreçada, curosa, que complia i ensenyava a complir les
obligacions...

La veu era apressant, arrossegadora... El morriquet greixós fregava
la mànega polida... S'endevinaven, enlairades anhelosament, dues
ninetes de Pan, sotjant les nimfes per ullprendre-les... El nen
dretet tornà a mirar amunt, lentament... De cop sa mirada s'encallà:
havia topat amb la porta de l'escola. Fou un llampec... Com empès
per nova força, tornà a caminar, silenciós sempre, sens ni tan sols
fer un gest denegador.

La Temptació havia sigut vençuda: els jocs, la corribanda, les
visions promeses: totes les hurís de l'Edèn de Mahoma no havien
pogut desviar aquella ànima entera de l'obligació penosa, de l'ordre
d'anar a estudi, dictada per la mare que sabia complir i fer
complir...

El petit desordenat no es donà, encar: les temptacions són
reincidents, batalladores, incansables; tenen la perfidiosa
insistencia del benedictí.

La veu, vellutada de voluptats, de l'etern Mefist inductor de tots
els mancaments, seguí perseguint, dolçament obstinada, l'orella de
l'heroi:

-Nosatros... nosatros, tenim un pot... i una ampolla petita... i un
pollastre petit...

Mes l'heroi seguia sa ruta sens aturar-se ni vacil·lar. Triomfador
ardit del primer impuls de feblesa, era ja invulnerable: res no
havia de témer.



ENAIGUAMENT


(Gelosia en les criatures, que els dóna un gran marriment i que fins
pot ocasionar-los la mort)


La Tecla de la Riera tingué la segona criatura quan la primera
estava per complir-li quatre anys.
Així que la grossesa fou manifesta, les dones del carrer que li
feien compte la nena mentre ella era al pou o al forn, comencaren a
dir amb mofa a la menuda, per a fer-la rabiar i divertir-se:

-Equèhe!... La mare tindrà un nen petit i tu cauràs de
l'escambell!... Equèhe! An ell li donaran sopetes i a tu te petaran
les xurriaques si no fas bondat...

I quan veieren que la criatura, de primer innocent, així que les
entengué es posava sorruda i feia morriquet, tot el rall esclafia a
riure i no la deixaven habitar.

-Garideta, Garideta: escolta! El nen petit serà l'hereu i el pare li
donarà el camp i les vaques, i a tu et trauran a fora i hauràs de
guardar ànecs... Equèhe!...equèhe!...

Així nasqué la gelosia en el petit cor d'anyell. La mare, ignorant
del que passava, tan tost ella girava l'esquena, no podia entendre
de que li venia el canvi de geni a la infantoneta. Sempre havia
sigut dolça i pacífica, xerraireta i alegre. Un cop llevada, rentada
la carona i feta la clenxa, esmorzava i, en havent esmorzat, es
posava a jugar a cou-dinetes, o feia parada de pedretes i bocinets
de plat que trobava pel carrer, sostenint llargues converses amb si
mateixa o cantant cançons que sols ella s'entenia. I així fins a
dinar, i en havent dinat, tornem-hi, fins al vespre.

-Estic al cel -deia la Tecla -: no em dóna cap amoïno, mateix que
criatura no tingués... 

Però de cop les coses canviaren: la nena començà a fer rabineries;
de seguida escupía, se revolcava per terra, volia estripar-se la
roba; al donar-li menjar, rebotia la cullera... A lo millor, a mig
conversejar, amb xerradissa embullada d'aucellet, plegava en sec,
baixava el caparró, els ullets clars se li enterbolien i no volia
respondre per més que li preguntessen...

La pobra Tecla s'angunià.

-No sé el que li passa: se m'ha girat com una mitja... Si no fos que
no es poden fer mals pensaments, diría que me l'han embruixada!...

¡Quan nasqué l'altre infant, pla semblà cosa de bruixes! Justament
fou un nen, i a l'anar-lo a veure les veïnes, tothom li preguntava a
la partera per l'hereu; i quan sortí a fora, lo mateix: l'hereu et
va, l'hereu et ve, durant no sé quants dies.

La nena, arrupida en un recó de cambra o agafada a les faldilles de
la mare, ho sentia tot, ho sotjava tot...

Deixà de cantar, deixà de riure, deixà de jugar...

Quan volien pentinar-la, s'arrabassava amb fúria la pinteta que li
subjectava els cabells i s'embullava tota, fent-se venir els flocs
daurats als ulls, estirant-se'ls, com amb enveja frenetica de posar-
se lletja, de fer-se mal. Sempre havia tingut bona ganeta: aleshores
la perdé enterament, i, amb tota la paciència del món, amb totes les
herbes de Sant Antoni, amb tots els renys o enganys, no podien fer-
li empassar una caixalada. Se li fongueren els colors i va
desmillorar-se com si li llevessen la carn a pessics; i sempre
estava rabiosa i xisclaire com una ferestola. La Tecla no sabia què
fer-li i tan sols podia amansirla una mica quan, deixant el, nen al
bressol, la prenia a la falda, amanyagant-la. Aleshores, la petita
infeliç se li abraçava al coll, li posava el caparronet sota la
barba, i amb un tartamudeig vergonyós, concentrat, murmurava
paraules que la Tecla, distreta, no entenia...

 -Negue... negue... But leig...

Però quan hi veié clar fou al venir l'esclat gros: un dia que estava
apedaçant, amb el peu al bressol, vora la finestra. Adobava unes
calces de vions, i els del llibret nou que hi posava no  s'avenien
amb els de la roba vella. Tot rumiant rumiant com ho arreglaria,
perquè no fes mal d'ulls, restà un punt en pensa, el bressol s'aturà
i el nen, que estava avesat al bim-bom seguit, esclatà en un
espinguet de protesta. En el carrer, de l'altra banda de la finestra
baixa, jugava la Garideta amb una altra nena com ella. Sentir el
plor a dins i girar-se vivament fou la mateixa cosa.

En aquell punt la Tecla es posava el nen sobre els genolls i,
descordant-se el cos, se tragué el pit per donar-l'hi. Era dona
recatada, i quan tenia algú davant, fos qui fos, se l'amagava
sempre, el pit, amb un pany de mocador; mes aquell dia, com estava
sola a casa, no ho va fer. El tou nevat caigué sobre la cara de
l'infantó, que cercà amb àvida torpesa el mugró, roig i inflat; i
quan la mare, somrient amb beatitud, l'hi aconduí a la boca, un
xuclet de glotonia i un glu-glu precipitat revelaren el goig del
petit famoler. La nena, A través del vidre, muda, immòbil, guaitava
com ennartada. Ella havia mamat fins molt grandeta, i costà bon xic
fer-li avorrir.

La vista del pit ubèrrim, la remor de les encanyonades, ¿desvetllà,
tal volta, un llunyà record en el petit cervell? Qui sap! El cert és
que la mare, sens haver-la vista entrar, sens haver-la sentida, se
la trobà al davant d'improvís i amb les dues manetes en la cara del
menut, clavades, enfonsades mateix que urpes d'esparver novell. La
sorpresa la paralitzà en el primer moment, i en aquell tret veié el
rostre de l'engelosida trasmudat, descompost d'ira, talment com un
rostre de persona gran i amb una expressió de rancúnia ferotge  al
fons dels ulls.

-Mamà meua! Mamà meua!... Teulo, teulo!...-cridava aquella larva de
foll, carriquejant de dents i unglejant i esgarrapant en la cara del
germanet, com si volgués esquinçar-la, destruir-la.

Fou el pas d'un llampec, però la Tecla sempre més recordarà amb
esglai aquella cosa horrible. Ella també, indignada, irreflexiva,
sentí que li muntava una foguerada a la cara, i, sens saber el que
es feia, començà a pegar clatellada va, clatellada ve, entre els
plors desaforats de les dues criatures...

-On s'és vist?...Dolenta!... Rabiosa!... ¡Mal gènit!... Verí!...
-L'hauria morta. Sols va revenir al veure que la castigada perdia
l'alè... i, aleshores, el cor se li espaumà per la monstruositat que
estava cometent.

Sentint aquell temperi, entraren algunes veïnes i ella els explicà
el que acabava de passar.
Transcorregueren alguns dies. Cert matí la dona venia de per avall
amb el nen al braç i veié que la nena sortia de la casa del davant
de la seva, i sentí que una veu, estranyament manyagosa, li deia de
darrera mateix de la porta:

-Sí, maca, sí... Després te donaré més cacauets...

Era la veu de la mestresa de la casa. La Tecla va estranyar-se. Ella
hi era mig renyida, com tothom, amb aquella veïna, per son humor
esquerp i repatani. Sempre tancada dins de casa seva, ni donava el
bon dia a ningú; el pobre gat que se n'hi entrava per la gatera,
trobava al primer pas cansalada amb mixtura; si era una gallina
l'entremesa, ja havia vist prou el sol; de son marit se creia que
havia fugit a Amèrica per eixir del seu domini; un bordegassot que
tenia era privat per sa mare de jugar amb cap altra criatura del
carrer.

-¿Quin sant s'haurà trencat el coll -pensà, doncs, la Tecla perquè
aqueixa guineu doni cacauets a la meva menuda?... Com no perdi el
cervell!...

A cosa de mitja tarda d'aquell mateix dia començà a plovisquejar. La
Tecla tenia la roba estesa al pati i se n'anà amatent a recollir-la.
El nen dormia al bressol, la nena menjava pa amb confitura...La mare
va estar fora del menjador pocs minuts... Al tornar-hi s'havia
consumat quelcom verament espantós.

En el bressol, el ninet, ajegut boca en alt i sens moviment, tenia
els ullets imponderablement badats i tota la cara blava com un
sangtraït; la nena, de peu a son caire, li estava ficant a la boca
bocinets de pa: ja n'hi tenia tota la gorja plena...

A l'ahuc frenètic de la pobra dona esparverada, la primera persona
que acudí fou la veïna del davant: tenia uns pòsits estranys de
guilla curiosa...

La nena, al veure-la, li cridà amb alegria:

-Xès mot el nen!... Xès mot el nen!...

I era mort, en efecte. Res hi havia valgut per a retornar-lo.

Han passat molts anys, força anys... La Garideta és tota una noia, i
és sola i és pubilla; car sa mare no ha tingut cap més hereu que la
fes caure de l'escambell.

Ella és una bona minyona, dolça i tranquileta; mes entre ella i sa
mare sembla que hi hagi com una certa cosa inexplicable, com una
penosa remembrança. Pensen sovint l'una i l'altra en aquella
tragèdia d'anys enrera, i, al pensar-hi, l'una i l'altra pensen
també, sens saber per què, en la veïna del davant. L'una té ben
present aquella veu estranyament manyagosa que oferia cacauets, i
l'altra... l'altra no sap si l'ombra que li passa pel cervell és
resultat d'un somni o llavor de fals testimoni... Però mai s'han
comunicat mare i filla aquella impressió.

Mes... un dia la veïna crida la Tecla i li demana la Garideta per al
seu fill. La Garideta i sa mare queden espaumades, i la noia
s'esblaima com un pa de cera, i la Tecla sent que els cabells se li
enericen en la closca... Ara sí que no dubten; ara sí que mare i
filla s'han vist, de cop i volta, el terrible pensament luna a
l'altra!.



CROQUIS


Plovisquejava: un airet gebrat duia el tremolor fins al moll dels
ossos; el cel, rúfol, com ple de cendra, donava tristor,
avorriment... La llarga carretera, deserta i estesa, semblava una
madeixa de cànem mullat... Dos aucellets, piulant i volant
desmaiadament, creuaven l'espai, cercant tal volta el niu llunyer...

Sonà el ganinc gananc d'una campaneta...Al capdavall de la carretera
s'hi pintà com una mena de signe cabalístic, les dues ratlles negres
d'una creu: sota la creu, que s'anava enlairant, dos caparrons, i
seguidament dos bécs retallats d'un bonet de capellà.

Les notes d'una cantòria funerària, mastegades barroerament, se
bressaven en l'aire, estenent-se i difuminant-se vers l'horitzó...
Fosqueja. Un pilot de gent negra avença apressadament: és un
enterro. Al davant, dos escolanets amb espardenyes esfilagarsades i
gorra vella, porten la creu; darrera d'ells els capellans, amb cara
de pomes agres, arregussen les capes deslluïdes i caminen a grans
gambades, ensenyant les botines de gomes fluixes i els pantalons
doblegats; a quatre passes, el bagul, forrat de merino bord, amb una
creu blanca en el capçal, és dut, trontollant, per sis dones
endolades, amb caputxa de color de mantega rància i un ciriot apagat
a la mà; al costat, l'enterrador, amb la tauleta sota el braç; tot
darrera, els dols, llençant ais i sanglots; i finalment el seguici,
dos o tres homes i mitja dotzena de dones: ells amb el mocador blanc
estès sobre el bolet antic, els pantalons a la bolera i les sabates
enfangades; elles amb les faldilles aixecades fins més amunt de
clavilles. Tres paraigües de família, vermells i blaus...

Tothom caminava a qui podia més. Al callar els capellans, la
comitiva seguia silenciosa: no s'oïa més que els gemecs ofegats dels
parents i el xip-xap dels peus en la terra ensopada.

Rera les tanques baixes del cementiri brandaven lentament els
xiprers obscurs; en el sòl encatifat d'herba, algunes creus de fusta
podrida semblaven fer tentines; al peu d'un desmai, desquena a la
renglera de nínxols humils, un vellet caragolava un cigarrot,
guaitant tranquilament un llarg sot obert de tot just. La pluja
omplia de clotets, com un pa de bresca, el munt de terra remoguda.

-Gracies a Déu!- grunyí el vellet amb mal humor, al veure entrar
l'enterro. L'enterrador deixa la tauleta, hi posen al damunt la
modesta caixa, botzinen una altra absolta els capellans, i, encara
amb la darrera paraula a la boca, giren la cara i filen diligents
cap a la porta. El seguici els escarneix... Resten sols amb el mort
l'enterrador i el vell del cigarrot...

Entraven tot just al poble els de l'enterro, quan els atraparen dos
homes que venien corrent i amb el barret enfonsat fins a les
orelles: l'un duia una tauleta amb el drap negre girat del revés, i
l'altre, el vell, una aixada a la mà i un farcellet sota l'aixella.
A dins del farcellet hi havia unes sabates noves i un mocador de
pita.

En aquell sot del cementiri quedava, colgat a l'esbojarrada per
quatre grapats de terra humida, una caixa negra entrebadada, al fons
de la qual hi havia el cos, ert i tot regirat per les sacsejades,
d'una pobra difunta en soleta de mitja i res en el cap esperrucat i
verdejant.


NOVEL·LETA


La fàbrica d'en Banyoles se considerava com la més important de la
comarca, i a l'hora de tancar era pròpiament una riuada de carn
humana la que eixia de la immensa portalada, esbandint-se en braços
i reguerons, per camins, prats i dreceres fins al poble veí i a les
masies escampades dels voltants.

La fàbrica estava solament a uns set minuts curts del poble, del que
pot dir-se era la principal nodrissa, ja que se n'hi havia endut
tots els braços útils, per guanyar-se en ella el salari més segura-
ment i descansada que estovant terrossos; car l'agricultura,
practicada com en temps dels romans i per pagesos pobres i
endarrerits, era l'únic element de vida del país, llevat de la
fàbrica.

Aquesta sostenia a ses despeses, i per a servei dels obrers, metge,
farmàcia (regentada per un practicant entès), casino i cooperativa,
ben proveïda de tota mena d'articles. Per sa gran proximitat al
poble, no s'havia fet la fàbrica nucli central de la colònia, i per
això tots sos empleats, fora del sots-director o cap de quadres i el
porter, en el poble residien; i, per no emmigranyar ni arruïnar el
senyor Rector, se tenia generalment tancada la capella anexa al
casal dels senyors; i, per no matar igualment de gana els mestres
públics, els Banyoles havien construït i regalat al Municipi es-
coles de planta i havien adjuntat als titulars, amb l'excusa
d'alleugerir-los la feina, però en realitat per regir-los i
ensinistrar-los més a la moderna, els professors que els havien
semblat convenients.

Prop de la fàbrica, doncs, no s'hi veien més edificis que la casa
dels senyors, en comunicació directa amb aquella per un gran pati i
algunes dependències secundàries (entre les quals sobresortia un
grill important de la farmàcia del poble, on se feien les primeres
cures en cas d'accident, el xalet del cap de quadres, isolat i a
cosa d'un tret de fona, i la caseta del Carolí, un pagès que havia
deixat l'arada i els bous per fer el negoci de compra i venda de
fustes.

El Carolí tenia mare, esposa i una nena. La mare curava de la casa;
l'esposa, que havia sigut fabricanta i tenia tirada al seu ofici,
anava a la fàbrica fins quan ja havia pogut estar-se'n; i la nena,
així que sortí de costura i malgrat l'esperança d'ésser una bona
pubilleta, la ficaren a la fàbrica, també.

La caseta del Carolí, amb el seu hortet, estava situada a l'altra
banda, tot just, de la gran horta dels senyors i separada d'ella per
un estret corriol partioner. Així és que mare i filla, al plegar de
la fàbrica, per tenir-ho més avinent, en comptes d'eixir per la
portalada oficial, com l'allau dels treballadors, atravessaven el
pati central, l'horta gran i pel portell forà entraven a l'hortet i
a casa seva. Però s'esqueia sovint que, al passar pel pati, la
mestressa, donya Mència, del balcó estant del menjador, cridava:

-Trinitat!

-Senyora !

-Puja, si et plau, que tinc de donar-te un recado...

Car els Carolins, de pares a fills, havien estat molt entrants en la
casa Banyoles.

La mare del Carolí, que en sa jovenesa serví a Barcelona i era
entesa en l'arranjament d'una casa, dirigia els dissabtes del casal
i ajudava a Donya Mència a fer resolis i confitures, a espolsar i
desar les robes d'hivern, a penjar i despenjar cortines, a fer la
matança del porc... I, per sa banda, la jove, que sabia, altrament
de la majoria de noies que anaven a la fàbrica, molt de cusir i un
poc de tallar i brodar, repassava les bugades, marcava tovalloles i
mocadors i feia els davantalets d'en Pasqualet, el futur mestre de
la casa Banyoles; i fins el Carolí, si havia pogut posar jornaler a
les terres i començar el negoci de les fustes, havia sigut mercès a
les bestretes de Don Pasqual, que ja l'havia lliurat de la quinta i
donat la mà en tota ocasió.

La filla del Carolí, la Nieves, i el senyoret del casal se portaven
dos anys de diferència, i de menuts menuts havien estat junts, no
sols en les hores dels jocs i corribandes, sinó durant molts àpats i
a voltes fins en el llit. Car, així com la Nieves era una nena
robusta, sencera, vermelleta de cara, riallera i amb gana per
vendre, en Pasqualet era esprimatxat, romancer, enyoradís i lle-
pafils; i, com que era fill únic i la mare tremolava de que se li
pogués morir, tot li consentia.

-Trinitat -solia dir a l'altra mare: -fes-me pujar la nena: a veure
si, veient-la menjar, el nostre posturetes s'empassa alguna cosa...

O bé, a entrada de fosc, enviava una minyona a cal Carolí per dir
que no esperessin la Nieves, que el nen tenia por dels papus i volia
que es quedés a dormir amb ell.

Aquesta estreta intimitat de la primera infància s'anà perllongant,
amb els canvis naturals, fins que en Pasqualet tingué nou anys i els
papàs l'enviaren a Barcelona, a casa els Babos per començar els
estudis. La separació, amb tot, fou breu, car el nen sentí un
enyorament tan gran, que se n'hi giraren palpitacions, s'esgrogueí
tot i tingueren de tornar-lo a la fàbrica per una llarga passada.

Arribà prop de migdia, i, després de la ruixada de manyagues
maternals, fugí alienadament cap a l'horta, a esperar a la seva
amigueta. Quan la veié saltar la tanca, venint de costura amb el
cabasset a la mà, s'amagà darrera la parabanda de xiprers, per
donar-li un esglai. Estava esblaimat d'emoció i el cor li
esvoletegava dintre el pit com un aucellet ficat tot just a la
gàbia. Ella, en canvi, s'acostava tota tranquileta, roja com una
pometa de Sant Joan, un mocador vell de llana entorxat al coll, un
rull de cabells sobre la cella dreta. Al passar la palanqueta del
regadiu, s'aturà. A un costat, una esmotxada de rega havia deixat
escapar l'aigua, que de sempre formava com un bassiol enxarcat, on
creixien llenties, es passejaven, a estrebades, els sastres dels
recs, i fins, en certes èpoques, hi cantava una reineta. La nena
s'ajupí, i després s'agenollà sobre la palanca. En Pasqualet
endevinà de seguida el que anava a fer: amb la maneta dintre
l'aigua i els dits encorbats, parar un parany als sastres es-
parveradissos, de llargues carnes filamentoses... Allò era,
justament, el que feien cada dia amb ell, abans d'anar-se'n a
Barcelona...

El nen no pogué aguantar-se més i sortí del seu amagatall. La Nieves
sentí fressa i girà el cap. Al veure son companyò, de moment quedà
erta, com ullpresa, però de seguit reaccionà, i, aixecant-se d'una
revolada -a risc de tombar al clot el primer llibre, que balancejà,
si cau o no cau, al caire de la palanca, -va llençar-se,
esbojarrada, cap an ell. S'abraçaren estretament, i en Pasqualet,
que era extremós i efusiu de mena, li omplí a volei, com un
sembrador orat, tota la carona de petons sorollosos.

-Quan has vingut?... Per què has vingut?... Que aprenies?...Jo ja he
passat tots els cartels i el qué es hablar...i faig una punta per
una coixinera...

-I jo m'enyorava... Ves... Els Babos estan en l'aire en l'aire, més
en l'aire que la golfa de casa, i, ves, puja i baixa cada dia més de
trenta escalons. El metge va dir que me cansava massa i que me
traguessen de Barcelona, i jo, vinga bleixar ben fort, cada vegada
que venia, perquè me traguessen més aviat...

La nena se'l guaità amb uns grans ulls, paumada.

-No t'agradava, estar-te a Barcelona?

-No... És una casa fosca, fosca... Perquè el  sol toqui a la
cadernera l'han de traure al balcò... I el Babo sempre dorm, ves, i
les ulleres li cauen sobre el diari...I la Baba sempre crida amb la
minyona...I la minyona és bruta: quan ha de tastar l'olla, xarrupa
la cullera, i, quan m'entra la llet, porta les mans untades i se les
frega amb el davantal, ves...I la Baba les té fredes, fredes, les
mans, i quan li faig l'amistat, me dóna un cop als llavis, així, com
si no ho volgués...I sí, que ho vol: saps? Però, com que és tan
seca, me fa mal, ves!...

I, feliç amb la llibertat, la claror i la companyia retrobades, el
nen oblidà prompte el somni negre, i el petit cor avalotat moderà
d'ell mateix son ritme... fins que, a la temporada vinent, fou de
nou empresonat a casa els avis, i aleshores, sens contemplacions,
retingut fins al terme del curs; per a retornar encar més golafre
dels petons de l'amigueta, del guimbadejar per l'horta, del rodolar
daltabaix de les palleres de cal Carolí, de mig partir sargantanes i
d'inquietar la reineta del bassiol...

No cal dir que en Pasqualet i la Nieves s'estimaven de bona hora amb
amor diferent de l'amor companyívol d'infants. La intimitat,
interrompuda a lapses per les absències d'ell, se relligava amb
motiu diferent i gust més saborós a cada retorn.

Ella ja anava a la fàbrica, i en ses formes d'efebus començava a
preludiar la dona futura. Ell anava a l'Institut, i els primers
pressentiments instintius i les primeres iniciacions dels companys
aixecaren en sa precocitat de sensitiu xardorós les primeres
malícies i els primers torbadors anhels. Ja no aimava els jocs a ple
sol i la cacera de papallones; ja no esgotimava la parra ni posava
vestits als gats... Preferia abscondir-se als ulls profans, somniant
despert, i donar cita a l'amiga en la farmàcia o rera la capella, on
mai s'hi veia una ànima. Ella acudia a tot arreu on li indicava
l'amic amb plena i tranquila confiança. Ella no era vanament
somniadora, i encar no sabia lo que fos l'estranyesa d'un calfred en
ple dia ni el delectament de guaitar les estrelles de bella nit. En
la fàbrica, treballava al costat de sa mare; fora de la fàbrica,
ajudava a l'àvia per aprendre el trinc de la casa, i en els curts
instants sobrers feia ganxet, regava les flors de l'hort, pentinava
el gos d'aigües que li havia donat Donya Mència quan era petita; i a
les vetlles sorgia els mitjons del pare i apedaçava la roba. Les
nits les passava d'un son, estiradeta i quietona en son llitet de
monja, blanc com un lliri, sens que un surt li fes res saltar els
membres ni un escatx de visió misteriosa creués per ella la foscor
compacta. Contra les passivitats de sa normalitat sanitosa i
equilibrada, contra sa innocència hermètica i serena, neta d'angoixa
i de sospita, s'estrellaren, durant molt temps, les maniobres
equívoques d'ell per contaminar-la amb sos deliris, per empeltar-li
sos íntims trasbalsaments. Sens una comprensió preparatòria que
aplanés el camí,que empenyés en la davallada, l'adolescent se sentia
lligat de peus i mans per tota mena de timideses, i sos petons, bo i
caldejats pel foc interior, tenien sobre la galta vellutada de la
mosseta totes les candideses d'afalacs fraternals.

Quan, al sortir de la fàbrica i despistant l'atenció distreta de la
mare, que sempre li tenia feina preparada, la Nieves corria cap a la
farmàcia solitària i el trobava an ell mústic, esblaimat i ullerós,
li prenia el cap amb les dues mans i, festosa, amoixadora, li feia
amb postureta, com quan eren petits:

-Què té, el maco? Que no es troba bé?...Que no ha berenat, avui?..

Ell volia preocupar-la, contestant amb evasives, adoptant actituds
romàntiques, retenint-la pel cos i fent-la tremolar amb sos
tremolors; però era debades. Ella no estava per raons i, amb
sobtat impuls maternívol, l'amanyagava i l'amonestava, inquieta
solament per la seva salut.

-Dolent!...No haver berenat! Tant de mal com et fa! ¡Ja té, raó, ja,
la teva mamà, que et dóna gust fer-nos patir!... Ala, anem a dalt,
que encar és hora...-Ell s'entossudia: »No volia moure's, no volia
menjar, no tenia gana; s'estimava més estar-se allà amb ella, dir-li
coses, moltes coses...» Però ella li fugia dels dits com un aucell
esquerp i tornava als cinc minuts amb una llesca de pa amb confitura
o amb un tall de llonganissa... Ella mateixa el tallava a bocinets i
els hi anava ficant a la boca un a un.

-Un altre,rei... Mira, ja s'acaba... No, no: si no en trauràs pas
res: vull que tel mengis tot. Estigues quiet i obre la boqueta...
¡Ja veuras que contenta estarà, Donya Mència, quan li diga que has
sigut bon minyó!...-I l'abraçava, l'acaronava, li deia coses
xamoses... les mateixes que li havia dit la mare an ella quan era
petita...

Però, quan ell arribà al quart any de batxillerat, canviaren les
coses. La Nieves n'anava a complir quinze, i després d'una estirada
tremenda (-Se la veu créixer de dia en dia! deia tothom, meravellat)
quedà convertida, de nena que era, en una galant noia: ben plantada,
de continent majestívol, reposat i desinvolt ensems, la pell d'una
brunesa clara i transparent, acolorada en les pometes i en el
penjant de les orelles, les faccions correctes i agraciades, els
ulls grossos i plens de serenor, el cabell castany, rissós i esbu-
lladís que, a contraclaror, la nimbava amb resplendors d'aram... De
seguida tingué admiradors, i, abans de gaire, pretendents...

A fi de curs, quan arribà l'hereu de Barcelona, quedà amb la boca
oberta. En la primera entrevista que tingueren a soles, ella li
digué, esquivant amb delicadesa una abraçada ferma:

-Què no ho saps? El Ximitu, el fill de la Virondó, m'ha dit que
m'estima, i vol que jo li prometi que, quan serem més grans, me
casaré amb ell...

En Pasqualet sentí que una resplendor fulmínia l'abrigava tot;
després, un riu desbordat de lava li abrusà el cor. L'estup de
sorpresa, de gelosia, de rancúnia, de cobejança que el tempestejà
furiosament, convertí en un instant el nen maliciosot i torturat en
un home fet.

La mirà, fosc, amenaçdor, amb una mirada tota nova: una mirada
imperativa de mascle agullonat.

Tu, al Ximitu?...Tu?...¡Digues-li que s'acosti!... Ni per ell ni per
cap...¡Tu has d'ésser la meva dona!-I l'abraçada, viril, sencera,
protectora, amb què va enllaçar-la, tingué l'aire resolut i solemne
d'una presa de possessió.

Aquell dia van donar-se compte clar de que s'estimaven i de que
quedaven promesos. En una de les converses futures, l'hereu marcà el
límit del prometatge. -L'any vinent començo la carrera; quan
l'acabi, ens casarem.

Però un dia Donya Mència, del balcó del menjador, veié que el
Pasqualet i la Nieves es despedíen donant-se les mans; frunzí les
celles i cridà el seu fill. Quan el tingué en sa presència, murmurà
severament.
-He vist que donaves orga a la Nieves del Carolí, tractant-la com si
fos una senyora... Fas mal fet: deixa-la estar, que ara no és pas
una canalla; i aquestes mossetes, quan les hi diuen que són bufones,
de seguida els pugen els fums al cap, i Déu sap el que maginen. El
teu pare mai s'hi ha franquejat, amb les obreres de la fàbrica: per
aixo té el majordom... Ell, «bon dia» i «bones tardes» i prou... Tu
has de fer el mateix...

Per sa banda, la Trinitat no trigà a dir a sa filla: -Mira, Nievas,
te tinc d'asvertí que no vagis sempre amb el senyoret, com quan
jugaveu a fet. Ja sé que tu ets un angelet de retaule, que no peques
en mal, però els bordegassots la saben molt llarga, i la gent qui
sap el que se'n pensaria, de tot això, més endavant: potser encar
diria que te donem corda per les nostres conveniències, ¡Déu me
perdò! Que la noia que es fa amb els que no són del seu braç, va a
risc d'arreplegar una mala anomenada, i ¡ai del teu pare si mai li
feien cap retret!...

El primer verí havia babejat en sos cors, i la necessitat de
dissimular, a l'amargar-los-hi la joia pregona de la revelaciò, no
féu altre que unir-los més estretament; i els juraments de mútua
fidelitat reblaren la cadena forjada per la naturalesa.

El rotlle de festejadors creixia sempre entorn de la Nieves, i, cada
volta que tornava de Barcelona el seu enamorat, n'hi trobava algun
de nou; Això l'enferestia extraordinariament: tant més quan no podia
revenjar-se ni esbravar-se d'altra manera que turmentant-la an ella.
Però la filla del Carolí era duna seriesa perfecta.

-No t'he dit que series tu? Doncs tu seràs, i ningú més. ¿Què vols
que se me'n doni, de tots els altres homes? -I, conseqüent amb sa
formalitat, defugia tot lo possible anar a balls i fontades, no feia
papereries de cap mena amb el jovent i tirava sempre enllà amb bona
manya, però resoltament, tota proposta de matrimoni...

En aquestes, l'àvia s'havia ferit; i, com que, per a la Trinitat
l'anar a la fàbrica era mitja vida, la noia es quedà a casa, reclosa
com una mongeta. Fins que els festejadors, despitats, i els altres
joves per solidaritat, començaren a tenir-la per orgullosa i
apartar-se d'ella afectant menyspreu. Després algú inicià que, si no
feia cas dels obrers, era perque picava més alt. Se referien al
praticant de la farmàcia, que, sempre que ella anava a cercar alguna
medicina per a làvia, li feia unes grans salemes. Més tard
sospitaren les comares, bo i sens cap indici sòlid que fonamentés la
suposança, que volia pescar el senyor mestre; puix, com no era de
creure que una peça com la Nieves volgués ficar-se en un convent o
quedar-se per vestir sants, no tenien altre remei que atribuir-li,
davant sa manca de casera, algun ocult designi. Mes dues soles
persones no erraven la punteria: aquestes foren la mare i el metge.

Clarvident per llestesa natural i sotjadora per amorós interès, la
Trinitat havia seguit amb temença l'evolució operada en sa filla,
comprenent al capdavall, amb recòndit dolor, que l'instint l'havia
advertit massa tard dels perills que entranyava la intimitat
d'aquella amb el senyoret. Però era que la pobre mare creia que no
es tractava sinò d'una il·lusiò infundada de sa filla i ignorava del
tot les secretes entrevistes, les mútues confessions i promeses. Qui
anava més ben orientat era el metge, el senyor Reguera.

El senyor Reguera era un home d'uns trenta cinc anys, fill d'un
obrer torner. La vanitat paternal, mal aconsellada, l'havia ficat en
la Universitat i fet fer, a empentes i rodolons, un carrera
empedrada de suspensos i fornida d'humiliacions i fracassos més o
menys dissimulats. Entre els companys se'l citava com estudiant
curtet de natural i, demés, poc aplicat. Aixo féu que, una vegada
amb la llicenciatura, no encertés a obrir-se camí i tingués de viure
a costes del pare. Quan aquest morí, el jove Reguera se trobà en mig
del carrer i, com se sol dir, amb la boca oberta. Passà aleshores
una època de grans dificultats en què ni a força d'expedients de
tota mena aconseguia tirar decorosament avant. Finalment, la
casualitat d'una influència escadussera li facilità l'entrada en la
fàbrica Banyoles. Conscient de ses facultats i de sos defectes i
cansat de sofrir privacions, al veure el cel obert amb aquell
càrrec, se proposà guardar-lo per la vida, defensant-lo, si calia,
gelosament, amb totes les dents i totes les ungles. Mes en aquest
món de mones no sempre n'hi ha prou amb la voluntat, per forta que
sia i per enèrgicament que se desplegui. Als sants, bo i essent
sants, el dimoni solia parar-los rateres per atrapar-los descuidats,
i els sants, malgrat l'escut de la santedat, s'hi deixaven caure més
d'una volta. No diguem, doncs, el que passaria amb els pobres
pecadors. La ratera que havia de parar en Banyeta al senyor Reguera,
fou la Nieves.

Ja s'és dit que l'àvia de cal Carolí s'havia ferit i que la néta
l'aconduïa mentre la nora seguia treballant a la fàbrica. Una vegada
al matí i una altra a la tarda, el senyor Reguera anava a veure la
malalta; i, com això durà setmanes i la Nieves era una bella
minyoneta i el senyor Reguera, com tot mortal, tenia son ànima en
son animer, dia vingué en què el bon senyor se sentí fadat d'un dol-
císsim fadament.

Bo i considerant-se molt per damunt dels obrers de la colònia, havia
fallit com ells davant del bon pamet i dels gentils andamis de la
filla del Carolí; i, no veient-se amb prou coratge per rompre
l'encís, després de sostenir una breu lluita amb si mateix, se donà
per vençut. No que an ell li fes una gran il·lusió casar-se amb una
obrereta, amb una noia senzilla i sens llustre; en sos somnis d'home
vingut de poc i de solter definitivament aplaçat, hi havia voleiat,
a hores perdudes, la imatge indeterminada, sens contorn precís,
d'al- guna filla de fabricant o de propietari conegut en la comarca,
d'alguna senyoreta de llei i prossàpia que, a l'entroncar amb ell,
l'auriolés i el reclavés, als ulls de tota la comarca, en el nou
estament, tan fatigosament conquerit. Però, de repent, s'havia
trobat amb la sorpresa de que la imatge vagarosa dels somnis s'havia
concretat i definit, dins les celletes de son cervell, amb els trets
fresquívols i escaients de la veïneta del casal. Aquella sorpresa
tingué quelcom d'agre i desconcertant per al senyor Reguera, però
l'impuls fou tan violent i atiador que se sobreposà a tots els
càlculs de la vanitat.

La Nieves bé valia una claudicació, tant més quan se deia que el
Carolí havia aplegat ja, amb son negoci de fustes, picotins de
pessetes.

Cert que no fóra un casament, aquell, de ringo-rango, però tampoc
seria, al capdavall, cap grossa atzagaiada. Ja que el destí havia
volgut que ell no pogués enfilar-se fins a la muller ideal de sos
somnis, el senyor Reguera se digué que no hi havia més problema que
el d'enfilar l'obrera fins an ell. El que aquesta no hagués fet cas
dels que l'havien pretesa, no desanimà el metge: seria, com deien,
que la xicota aspirava a quelcom millor; però, tractant-se de qui
era molt superior a tot el que ella podia esperar, ja faria altra
sonada. En conseqüència, el senyor Reguera s'inicià; mes, com ella
se fes le desentesa, parlà clar de seguida, segur que seria acceptat
a mans besades.

Mes la filla del Carolí entenia les coses altrament, i, així com no
l'havien temptada les ofertes de sos iguals, tampoc la temptà la
categoria de metgessa.

Son refús fou delicat i prudent, ple de regraciaments i cortesia,
però així mateix ple de fermesa i decisió.

El galant va quedar-se veient visions; i, com estava emprendat de la
noia fins al capdamunt, insistí una i altra volta, oferí esperar
tant com ella volgués, deixar-li fins anys de prova, per a veure si
li naixia l'estimació que ella declarava amb lleialtat no sentir per
ell... Però fou debades, car la Nieves permanesqué incommovible. Da-
vant son fracàs, el senyor Reguera, acorat i despitat, recapacità.
Tenia raó la gent del poble: allí hi havia gat amagat. Anà saltant
de deducció en deducció per trobar la incògnita. ¿Que la damisel·la
refusava els obres? Era que pretenia millor. Que refusava el millor?
Era que mirava més en l'aire, encar. ¿Qui estava, en aquell lloc,
més amunt que ell, que el metge?...Un nom resplendí, com si fos
gravat amb caràcters de foc, en el cervell del senyor Reguera. En
aquell punt una esgarrifanca l'anguilejà per l'espinada. Estaven a
mitjans de curs: fins a l'estiu no podria sortir de dubtes; i
resolgué esperar l'estiu amb paciència. Mes, en Banyeta estava a
l'aguait, rient per sota el nas de les cabòries del senyor Reguera.
I vet aquí que un dia li bufà a l'orella una inspiració de les
seves. ¿ Per què no aconseguir a males el que no se li volia
concedir a bones? 
A casa el Carolí no hi havia, en l'hora que hi anava el senyor
metge, altres persones que l'àvia, enllitegada, i la Nieves; la
caseta no tenia més que un veí, i encar apartat, i de dies era un
encert que passés gent per aquells volts, perquè tothom era al tros
o a la fàbrica... Una tarda, a l'entrar a cal Carolí, el senyor
Reguera tancà la porta amb clau, i, al baixar a rebre'l la noia com
tenia per costum sempre que el sentia, se li tirà al damunt
traïdorament, tractant de subjectar-la entre sos braços. Un crit
ofegat s'escapa de la gola de la sorpresa, i no gosà repetir-lo més
vibrant per no alarmar a la pobra àvia, que, així com així, tampoc
podia baixar a socórrer-la. Lluitaren en silenci, ell esbufegant,
ella alçapremada per l'ira i la basarda, que li centuplicaven les
forces. A la fi, pagué descloure la tenalla d'ossos que la oprimia,
i, amb un esforç suprem, se desempallegà del brètol, expulsant-lo de
si amb violència. Rebatut, caigué de costat a terra, pesadament, com
un sac de sorra molla, mentre ella, d'un salt de daina, se plantava
a la porta i, girant la clau, fugia al carrer més de pressa que
s'està per dir-ho. Panteixant i escabellada, mentre prenia alè i
s'allisa-va el cabell, el veié en mig de l'entrada com estabornit, i
després, aixecant-se lentament sobre un braç, palpar-se el muscle i
el colze malmesos... De por que la casualitat portés per allí un
caçador que pogués veure-la en aquell estat, tornà a entrar i,
repta, encirada tot ella, en actitud greu de Nèmesis, estirà el braç
i, sens dir paraula, signà al vençut durament la porta. Ell
tremola-va tot com una gota dargentviu...Fent una contracció
dolorosa, se posà de genolls i, arrossegant, arrossegant, arribà
fins prop d'ella. Tenia un aire lamentable de derrota i humiliació.
Confegí penosament:

-No sé el que m'ha passat... Un mal punt... Perdoni'm! L'estimo
tant, Nieves!...

Tenia la veu trencada, se li sentia d'un tros lluny el petament de
dents.
Ella repetí, amb més altivesa encar, el gest implacable.

-Surti d'aquí de seguida i no posi més els peus en aquesta casa!

Ell veié en un moment, i amb por infinida que li acabà de desfigurar
els trets, tot el que anava a venir: el descrèdit, el llençament de
la fàbrica, la misèria altra volta ...S'humilià més i més... ajuntà
les mans demanant clemència.

-No em perdi, no em perdi, per l'amor de Déu!... Estava boig... li
juro!...Tingui compassió de mí!...

Ella també ho veié, el que anava a venir si treia aquell home com a
un gos i el fet s'esbombava: de primer un gros escàndol i un
trastorn terrible per a la mare; després, la malalta sens
assistència; el pare, arborat, demanant comptes al miserable... Qui
sap quin drama en porta...

Abrigà amb mirada de pregon menyspreu a l'home que tenia
ridìculament agenollat a sos peus.

-Me detinc pels altres, que no, per vostè... Posi's a to, i, quan l'
no puga conèixer res, pugi.-I féu acció d'anar-se'n cap a l'escala;
però ell l'agafà vivament per les faldilles.

-Nieves! Nieves!! Per la vida dels seus, no em comprometi... No en
digui res a ningú... M'ho prometi!... Si vostè parla jo faré un dis-
barat!

Estava blanc com l'ivori: plorava com un nen; els sanglots li
ofegaven la veu.

L'ofesa sentí un esma de llàstima.

-Aixequi's- murmurà secament.

-Mho prometi, Nieves!... Sóc un desgraciat!...No em perdi, no em
perdi!...

Callaré, però d'aquí ,endavant, fora que siga davant d'altres, no em
diga mai més paraula.

En efecte: ningú hagué esment del que havia passat, i, poc a poquet,
vingué l'estiu i, amb ell, altra vegada l'hereuet Banyoles, que ja
semblava un home.

El senyor Regera vigilà i en mirades i somrisos no trigà a trobar la
certesa que ses sospites eren ben fundades.

En Pasqualet i la Nieves del Carolí estaven en intel·ligència, quin
alcanç i caràcter veritable el gelós rebutjat no pogué determinar.
Vet aquí l'obstacle! Per aquell mocós sens substancia ni
discerniment, que només pensaria divertir-se, ell, un home fet i
dret, havia sofert el picot més terrible de la seva vida, i, el que
era pitjor, havia perdut el goig i la tranquil·lilitat presents i
futurs...Pel cervell del senyor Reguera ni hi passà la idea que
l'hereuet Banyoles pogués casar-se amb la Nieves. Ell sabia prou i
massa dels gatuperis que hi ha pel món i que no sempre els paratges
on s'agavellen homes i dones resulten escoles de bons costums. Ell
havia sentit dir de més d'un fabricant que era senyor feudal en sos
dominis: un senyor feudal en ple abús de tots els mals usos de
l'antigor, i pensà que l'hereuet Banyoles començava a pendre rera en
el camp de ses futures hassanyes. Don Pasqual, segons veu unànime,
era i havia sigut sempre d'una moralitat perfecta, però això no
volia dir que el fill no trenqués la tradició, volant pel seu
compte: tal feien preveure, per de prompte, els indicis. I, com
aquell noi una hora o altra tenia de regnar allí, i proveir-li an
ell la menjadora,  fes el que fes, per al senyor Reguera sempre
hauria estat ben fet, fora en aquell cas.

Tractant-se de la seva altívola estimada, el senyor Reguera se sentí
capgirat: no hi valguè ni l'espectre de la fam en llunyania per a
contenir-lo, ni la seva filosofia acomodatícia per a aconhortar-lo.
En el dilema de tenir de resignar-se o lluitar, preferí la lluita,
amb totes ses consequències. No podia, està clar, atacar obertament,
a la descarada, perquè hauria estat la derrota a bestreta, però
obraria subterràniament,a tall de taup... Que fer? ¿Denunciar al
pare seriós i mirat el primerenc gallareig del fill?  ¿Destorbar els
plans d'aquest posant-se com l'àngel custodi que vetlla pel bon nom
de la casa? Aquesta havia sigut sa primera idea, però hi renuncià de
seguida. Per molta discreció que tingués Don Pasual, un dia o altre
hauria esment, l'hereuet, de la denúncia; i, com de la jovenesa és
el pervindre i les primeres ofenses no es perdonen, el senyor
Reguera podia tenir per segur que, així que el noi manés, perdria
ell plaça i Nieves tot en un punt. Després de meditar-ho bé, decidí
heure-se-les directament amb l'enemic; que així, almenys, podria
saber del peu que coixejava i atacar-lo amb majors esperances
d'èxit.

Tot discorrent com s'enginyaria, la casualitat vingué a oferir-li el
punt d'apoi que li mancava. Un dia, tornant de passeig, collí una
canya i amb el trempaplomes l'anà pelant i esporgant polidament.
Rumia que rumiaràs en les seves coses, caminava d'esma i sens
adonar-se del que feia. De sobte pegà una ensopegada i la petita
fulla d'acer, ressaltant sobre la canya, li féu un tall al dit. La
sang començà a rajar de la ferida, i cada gota que queia, plena,
pesanta, sembolcallava en la pols del camí i feia com una boleta
enfarinada. Algunes d'aquelles boletes eren tan perfectes que al
senyor Reguera li feren l'efecte de píndoles de farmàcia. Estava a
tocar la fàbrica; i al pensar farmàcia, el senyor Reguera pensà
que podria posar-se al tall, que no volia acabar de rajar-li, una
pinzellada de iode. La farmàcia tenia tres portes: una de gran,
l'oficial, podriem dir-ne, que donava al pati, una altra de petita
que donava a una quadra buida de la fàbrica vella, i, finalment, la
terça, que posava aquella peça en comunicació amb una dels baixos
del casal coneguda pel rebost dels cocis.

La porta que donava a la quadra buida, oberta, exclusivament per
anar de la casa a la fàbrica sens travesar el pati, en dies de
pluja, era una porteta vidriera aprofitada que es tancava amb
baldons i pany de frare. Fora en cas d'accident, ningú anava a la
farmàcia de la fàbrica, per servir-se tothom en la del poble, on hi
havia el practicant; i quan s'hi anava, era sempre per la porta
gran. An això es devia que en Pasqualet hagués triat de preferència
aquell lloc quietós i oblidat per tenir ses entrevistes amb la
Nieves. Aquesta, a l'hora de plegar, pretextant que havia de fer
alguna compra, entrava a la fàbrica per advertir a sa mare que
tornés a casa sens entretenir-se, i després, per corredors i
dependències de poc trànsit, se dirigia a la quadra buida mentre ell
se ficava a la farmàcia pel rebost dels cocis; i, com que ningú veia
a l'un ni a l'altre, havien pogut guardar secretes fins aleshores
les seves relacions.

Mes aquell dia, el senyor Reguera, per fer més dret, passà també per
la quadra buida, i abans d'obrir la vidriera, mirant per encert a
través dels vidres verdosos i entelats, descobrí, allà al fons de la
farmàcia, l'enamorada parella, abstreta en encegada conversa.
Retrocedí vivament, sens ésser vist, i anà a sucar-se el tall amb
esperit de vi.

L'endemà mateix se féu trobadís amb l'hereu, i agafant-lo
familiarment a bracet, li proposà fer un tomb fins a la Font Nova.
L'estudiant se'l mirà, sorprès, però veié en la cara del metge una
expressió tan particular de riallera i protectora confiança, que,
sense saber per què, intrigat, el va seguir mansament. Parlaren
estona, molt llarga estona.

El senyor Reguera li contà, a tall d'avís, son descobriment de la
tarda anterior, i provocà de cop i volta, amb sa aparent lleialtat,
la confessiò desitjada. Després, afectant una indulgència discreta i
cordial d'home de món. se cerciorà, per peces menudes,del caràcter
que tenia aquell tracte; aconsellà al promès que si volia guardar-lo
amagat, parés ment en el que feia; li féu prometre formalment que no
diria un mot de la revelació a la Nieves.- Per no posar-la violenta,
sap? tenint d'anar jo cada dia a casa d'ella... -i, finalment,
s'oferí en tot i per tot al futur senyor d'aquell reialme.

El primer pas estava donat, i d'aquell jorn endavant se veié sovint
anar junts a passeig pels afores els dos joves i, malgrat la
diferència d'anys, establir-se entre ells una estreta intimitat. No
cal dir que el llaç únic i veritable d'aquella intimitat era
l'estimada comú. En Pasqualet, joiós de poder-se donar tot a la
confiança, en plena efusió de sa jovenesa vibrant i expansiva,
parlava al nou amic ex abundantia cordis, no celant en lo més mínim
actes, propòsits, anhels, fantasies... El senyor Reguera, a son
torn, tot ho escoltava amb interès, tot ho aprovava amablement, i
entretant, mantenint sempre a l'hereuet en una atmosfera de graduada
llagoteria, anava deixant caure amb tacte i destresa, avui una, demà
una altra, en aquell cor que s'obria de bat a bat, sens el més petit
recel, llavors d'idees i sentiments que esperava veure-hi grifolar i
granar quan l'hora fos.
La Nieves digué una vegada amb tristesa al seu promès:

-Desenganya't: sóc massa poc, per tu, i no ho voldran mai, que ens
casem...

Però en Pasqualet protestà vivament:

-El papà estima molt el teu pare...,i ell també va voler casar-s'hi
amb la dona que li agradava...-I com la noia somrigués amb poca
confiança, solia afegir, fosc, amb energia continguda:

-Ademés, que si em volien privar, també fóra igual, perquè me
passaria del seu consentiment...

-Oh, no! Reina Santíssima!-feia la Nieves, alarmada. -Que potser te
deseheretarien; i no vull que per mi perdis el que et pertany!...

-¿Què se me'n dóna dels diners ni de la fàbrica, si per tenir-los
havia de renunciar a la felicitat? Tindré la meva carrera i no hauré
de menester a ningú per mantenir-te...-I repetia una i altra volta
que es volia casar tan punt fos enginyer... Entretant, sentia
fretura dels besos i abraçades de l'estimada. Mes aquesta, a mida
que sanava fent gran shavia anat fent més mirada, més pudorosa.

Sa honestetat no era filla dun propòsit, sinó del natural; i cada
cop que el promès, despitat, se queixava de lesquerpesa della amb
el senyor Reguera, aquest sentia esvaniments de joia i calfreds de
voluptat. Segur ja per aquella banda, satreví a aconsellar, amb
rialleta de suficiència:

-No en faci cas...Totes són així... Quan pensen que les estimen, se
fan valer... Si vostè no fos tant jovenet, si estigués més fred, si
li fes compendre el favor que li fa mirantse-la, aleshores fóra ella
la que li aniria al derrera...A les dones sha de saber
manegar-les...

I en tantes ocasions apuntà, com accidentalment, aquell criteri del
senyor Reguera, que a la fi va començar a destenyir sobre la
rectitud ingènita de lenamorat. Les múrries, les facècies dels
primers anys del batxillerat tornaren a contorbar les entrevistes de
la parella, i les primeres nuvolades, positivament de mal averany,
aparegueren en el firmament puríssim de llur amor.

-Si mestimessis bé, no em diries que no!...

-Si mhi estimessis tú, de bé, series el primer que voldries que
tho digués...

Vingueren eleccions i es presentà per candidat un conegut de don
Pascual, en oposició al que presentava el Govern de Madrid. La cosa
anava prima entre els dos contricants i ningú hauria pogut predir de
quin costat cauria la balança. En el perill, el candidat demanà
adjutori a Don Pasqual, i Don Pascual, abocant en lurna la fàbrica
en pes, decidí l'elecció en favor del seu conegut. Aquest, agraït,
un cop hagué jurat el carrec, volgué anar a donar públicament les
gràcies al seu protector. En la fàbrica s'aixecaren arcs de triomf,
s'engarlandaren de flors les màquines, els obrers sortiren a
esperar-lo, cantant i victorejant, bon tros fora del poble... Fou,
en fi, una rebuda triomfal...

No que al fabricant li anés ni li vingués gran cosa en el resultat
de l'elecció, però era bondadós amb sos obrers i sempre aprofitava
l'ocasió d'oferir-los algun esbargiment extraordinari que els fes
menys feixuc i monòton el treball quotidià.

El diputat vingué acompanyat de sa filla i d'unes quantes persones
més. La filla del diputat tenia divuit anys: un menys que la Nieves
del Carolí. Era petita petita, rossa, bufoneta i delicada com una
miniatura del segle divuitè.

En la taula, com era natural, estava col·locada al costat de
l'hereuet; era coqueta i presumida, i durant tot el dinar posturejà
amb son cavaller, fent-li prometre una i altra volta que l'aniria a
veure quan tornés a Barcelona.

En Pasqualet, fins aleshores amb el cor enterament pres per son amor
i sens gaire tracte social, era extremadament encongit amb tota dona
que no fos la seva estimada, i en aquell dia solemnial féu un paper
tan poc lluït que la seva mare se'n donà mitja vergonya, i després,
a soles, fins se cregué en el cas d'amonestar-lo dolçament.

-Has de ser més tret, fill meu, i apendre de fer compliments... No
semblava pas que estiguessis al costat d'una senyoreta de ciutat,
sinó que anessis a confessar...

Per sa banda, el senyor Reguera també havia observat, i les
mauleries de gateta de la barcelonina li havien obert l'enteniment.
Un immens camp de maniobres s'estengué davant sa esperança revifada
i comprengué el partit que podria traure d'aquell auxiliar. Així és
que, al parlar amb en Pasqualet, li va dir:

-Ala, ala, pollo, que ha fet conquista! -I alabà desmesuradament la
bellesa de la forastera i son aire distingit i l'instruïda que era i
la gràcia: amb què deia fins la més petita cosa...

En Pasqualet, de fons, no donà cap importància als elogis del metge,
i amb tot, aquell dia estigué com més displicent amb la seva amiga i
reparà amb sorpresa que aquesta tenia el cabell més fosc que la
filla del diputat i que no reia tant com ella.

El diputat s'havia descuidat en la fàbrica el bastó, i el senyor
Reguera digué a Don Pasqual que ell tenia d'arribar-se a Barcelona i
podria portar-l'hi. L'hi portà, en efecte; i com el diputat no es
trobés a casa en aquell moment, el senyor Reguera demanà per saludar
la senyoreta. La senyoreta anava tota blanca i amb cintes blau cel:
ja no semblava una miniatura, sinó una fina i airosa pastoreta de
Watteau. El senyor Reguera en quedà encantat per comte d'altri.

Parlaren del dia aquell, i el senyor Reguera féu a la senyoreta un
brillant panegíric de l'hereuet, tal com l'havia fet, a l'hereuet,
de la senyoreta, i s'assegurà an aquesta que en la fàbrica se
recordaren molt della. Quan el senyor Reguera se'n volgué anar, la
senyoreta prengué d'un vas un gran pom de roses magnífiques i les hi
entregà dient-li:

-Per a la senyora Banyoles! -I, destriant-ne del pom una de petita i
encesa com un cor, afegí, enrojolant lleument: -I aquesta per al meu
veïnet de taula, com un record de nostra coneixença...

Retornat a la fàbrica, el senyor Reguera buscà de seguida al fill
del mestre: aquest volia anar cap a cal Carolí (ara ja no es veien
en la farmàcia -tant per l'avís del senyor Reguera com perquè a la
noia no li era tan avinent com abans deixar a l'àvia -sinó pels
volts de la casa d'ella); però el senyor Reguera se l'emportà a
passeig, vulgues que no, i, posant-li la rosa al trau, explicà, amb
la salsa corresponent, meravelles de la pastoreta de Watteau.

-Ah, quina monada, si vostè hagués vista!... I que de seguit m'ha
preguntat per vostè... Me sembla que, si a vostè li interessés, no
hauria de fer més que allargar la mà; prou vaig conèixer-ho aquell
dia... ¡Quina llàstima que ja estiga compromès!... -I com per ell
sol, amb recança, afegí:-Aquesta sí que hauria fet lluir la casa
Banyoles !...

Fins l'endemà en Pasqualet no veié la Nieves, en el bosquet de sobre
el riu. Ell encara duia al trau la rosa vermella; ella ho reparà de
seguida.

-Que és, aquesta rosa?

Ell, confós, vacil·là: hauria dit la veritat, però li semblà que no
era prou correcte.

-Ahir va donar-me-la el senyor Reguera... Ella, sorpresa, el mirà a
les ninetes; ell baixà els parpres.

-Ai, ai! El senyor Reguera?...

-Si... d'un ram que va dur de Barcelona per a la mamà...

La Nieves era llesta i pressentí vagament quelcom del que passava.
Son front clar i pur s'acolorí d'una veladura rosada que hi muntava
sempre que rebia una viva impressió. Només digué:

-Tot ahir tarda vaig esperar-te...

-El senyor Reguera se m'endugué a passeig...

-Sempre el senyor Reguera! Ja te vaig dir que no te'n fiessis...

Ell mirà, distret, riu enllà.

-No sé per què...

-Perquè es un home de dues cares!- exclamà amb vivesa. Però de
seguida afegí, atenuant: -Té un mirar que no em fa goig...

-Mania que li tens...

Parlaren d'altres coses. Al despedir-se, ella, somrient, vergonyosa,
per primera volta, féu a baixa veu:

-Dona'm aquesta rosa... -I allargà la mà cap al trau.

Ell se féu ràpidament enrera, posant-se fora de tret.

-Que no veus que està morta? Adéu!...Fins a demà... -I caminà de
pressa, allunyant-se.

La Nieves romangué dreta, com una estàtua, durant un minut llarg. Al
traspassar la llinda, li caigué a la mà una gota. Mirà enlaire. Tot
estava sereníssim, i allà, en la llunyania, titil·lava, pàl·lid com
una espurna d'or rebaixat, l'estel de la tarda. La gota caiguda en
la mà de la Nieves era una llàgrima.
Temps a venir, ne plorà moltes. En Pasqualet s'havia girat per a
ella com una mitja. No que no lestimés. Ella ho veia clarament, que
se l'estimava, que només de clavar-li ella la mirada el feia
tremolar i perdre l'esma: però ell no se l'estimava com abans, amb
aquella claredat, amb aquella senzillesa, amb aquella dolçor ingènua
d'algun dia; ara la noia sentia entre ells un quelcom foraster, una
influència maligna que ho entenebria tot, que omplia aquelles
relacions de rampells, de fredors, de recriminacions, de
malesvolences, inexplicables en bona lògica... «Es l'altre que es
revenja...» -pensava la pobra xicota. I una i altra volta estava
temptada de dir-li tot a l'estimat, d'obrir-li els ulls respecte al
traïdor; però la detenia sempre la promesa feta de callar, el que
podia ocórrer, el mateix silenci sospitós que havia guardat fins
aleshores... En efecte: ¿com excusar-lo, aquell silenci que s'havia
convertit per a ella en un parany que li privava tota defensa franca
i airosa?

I, entretant, el verí anava fent la seva obra destructora en el cor
de l'amic.

En Pasqualet fill fluctuava, ombrívol i aturmentat, entre dos
corrents oposats. De bon principi, poc s'havia inquietat, en
realitat, de les gràcies i babaroles de la barcelonina. Sentia, si,
afalagat son amor propi, mes son cor, enamorat amb tot el foc i
empenta del primer amor, seguia fidel a la modesta obrera. Però més
tard... més tard, compromès i arrossegat, gairebé, pel senyor
Reguera, les primeres vegades, tingué d'acceptar forçosament els
convits del papà, acompanyà la família a taula, al cine, a passeig,
i a poc a poc, l'encís frèvol de la nova amigueta se li anà fent
plaent... Potser no l'estimava amb amor d'home a dona, però
l'entretenia, el delectava de manera absorbent la companyia
d'ella... La senyoreta barcelonina manava sempre, sempre es feia
obeir, com si ella fos reina i senyora entre vassalls, com si fos la
clau central de l'univers: amb ell féu com amb tothom; mes, com ho
feia gentilment, tot rient i jugant, ell no podia protestar ni
rebel·lar-se contra l'esclavitud imposada, i també, de mica en mica,
s'anava convertint, com tots els que la voltaven, en dòcil joguina
d'ella. En comptats moments de concentració que li escaiguessen i,
sobretot, a cada tornada de la fàbrica, al mirar amb sorpresa, tal
com si fos una dona desconeguda, tal com si la veiés per primera
volta, aquella criatura frèvola i insubstancial com un passarell,
que a tall de nova gràcia se queixava a tot hora de mal de cap o mal
d'estómac, d'avorriment o de cansament, l'estudiant sentia una gran
buidor en l'ànima i un desig vivíssim de fugir d'allí, de rompre
aquell estrany encisament que semblava irreal, fill d'una figuració
opressora de mal somni. I, com un conhort impensat, com un filtre
deslliurador de ses potències segrestades, com una alenada d'aire
fresc que li retornava els sentits, li rebrollaven davant dels ulls,
amb sobtat relleu, els trets benamats de la Nieves, ses formes
opulentes, riques de sanitat i fortalesa, sa austera però imposant
majestat de Juno; i la set, el desig d'ella l'abrusaren. En canvi,
al reveure materialment l'obrera, quelcom de desencant,
d'esfullament íntim, se barrejava també a sa alegria espontània i
impulsiva.

Avesat ja als artificis i maules de la criatura que acabava de
deixar, trobava excessivament nua d'ells a la Nieves i excessivament
vulgar en sa senzillesa, de moviments ingràcils, de conversa
monòtona, d'idees elementals i rutinàries; i ensems, massa dona,
massa reverenda, massa poc festosa i insinuant, massa dura i
inflexible a la càlida manyaga de sos dits nerviosos... I, de rebot,
el passarell minúscul i ingràvid, la volva animada, planyívola i
volenterosa, voleiava en l'espai i, passant i traspassant entre ell
i l'estimada, li enterbolia la imatge d'aquesta, l'allunyava, la
repel·lia, a voltes...

En el divorci que s'anava accentuant, Mefist hi tenia la major part
de culpa. Subtilment, solapadament, com un vent advers, empenyia la
feble nau a la deriva. Avui un entreboc, demà un consell, demà
passat una brometa, l'altre una observació aparentment fútil, havia
anat transformant i, suplantant gustos, sentiments i idees de
l'hereuet: havia bastit dins d'aquell esperit fluctuant un soli de
magnificència per a la intrusa i havia posat despietadament de
manifest, mirant-les amb cristall d'augment, quan no creant-les de
soca i arrel amb quatre pinzellades ridiculitzadores, les
deficiències de la pobra filla del Carolí; havia, finalment,
insuflat en el cor enamorat desconfiances, recels, menyspreus,
vanitats, exigències, altiveses... innúmeres causes de discrepància
amb l'estimada.

-Bah!... Si tinc d'ésser-li franc, jo sempre en dubto una miqueta,
d'aquestes follies de les dones del poble pels senyors... Quan va de
sobre a sota o de tu a tu, es a dir, quan no s'hi va a guanyar res,
sinó a empatar o a perdre, és únicament quan s'hi pot posar fe en
els afectes... -Si s'hagués pogut casar amb l'altra, entre els
cabals de vostè i la influència del sogre ¿què no n'hauria fet de la
casa Banyoles? Ell senador, vostè diputat, serien els amos del país.
Fora els entrebancs del Collet, que sempre han sigut el núvol més
gros per al pervindre de la fàbrica, una carretera  per migdia,
quelcom rectificat el traçat del ferrocarril en projecte -que quan
se disposa de vots i de diners, a Madrid es consegueix qualsevol
cosa, -i la fàbrica en situació més aventatjosa que totes les
altres, no havia de témer mai una competència formal...

-¡Per l'amor de Déu, Pasqualet, no sigui tan innocent! ¿Com vol que
no es faci la melindrosa, si en la resistència li va el triomf? ¡La
saben molt llarga, aquestes santetes camperoles! Amb la seva virtut
inexpugnable mantenen abrandat el desig del sitiador i no
s'entreguen fins i tant que l'altre ja ho ha fet; és a dir, fins que
envia per endavant a la fortalesa l'acta matrimonial... Ah! ¡Ja la
voldria veure, la nostra Lucrècia, ara tan tivadeta, el dia que
perdés tota esperança d'ésser la senyora Banyoles! Aleshores, com la
virtut ja no podria adobar-hi res, veuria quina pressa es donaria a
venir-li a oferir ella mateixa el que ara tant li fa gruar... I, si
no, faci la prova: casis, i mho sabrà dir!...

En Pasqualet ja havia acabat la carrera: ja era enginyer... La
Nieves encar servava una darrera esperança: encar volia fer-se la
il·lusió de creure que tocaven a la fi les seves tortures. En
Pasqualet sempre li havia dit que així que acabés la carrera,
parlaria del casament als papàs... Passà un mes, en passaren dos i
no en parlà als papàs ni a la Nieves. En canvi, veus volants, que no
se sabia on havien pescat la referència, començaren a dir que tenia
relacions formals a Barcelona. En Pasqualet, burxat per la Nieves,
ho negà, esquerp i malhumorat, però Donya Mència se mostrà molt
cofoia del bum-bum, i el senyor Reguera, sens dir res per clar, amb
una rialleta de discreta intel·ligència, semblava confirmar-ho. Un
dia que va anar a Barcelona, portà, al tornar, un gran nova: i
aquesta, sí, absolutament certa. Estava acabant-se la senyera! Això
de la senyera era assumpte que venia de lluny. Ja hem dit que els
obrers havien anat a rebre el diputat, cantant; el diputat, per
afalagar-los, els digué que cantaven molt bé; ells l'assabentaren
que estaven preparant-se per fer un orfeó, i el diputat els va
prometre que si el feien els regalaría la senyera. L'orfeó va
organitzar-se i el diputat envià a dir que compliria sa promesa: que
regalaría la senyera i ell mateix aniria a portar-los-la. Aleshores
el senyor Banyoles declarà, a son torn, que, quan el diputat hi
tornés, ferien una festa esplèndida, més esplèndida, encar, que la
passada. El portador de tots aquells missatges era el senyor metge,
el qual reservava, fins l'hora oportuna, un gros secret que tancava
tot allò. El secret era que la senyera havia sigui brodada per les
pròpies mans de la filla del diputat. Temptada per la posició ferma
dels Banyoles i animada pel beneplàcit tàcit del papà, la gateta
havia fet també sos plans i pres les seves mides; però en Pasqualet
era d'una irresolució desesperant, i, malgrat fer tots els aires
d'estimar-la, mai més s'acabava de declarar: calia, doncs,
estimular-lo, de tant en tant, amb cops d'efecte que l'anessen
comprometent davant del públic i el duguessen, com de la mà, a
l'anhelat prometatge. Allò de la senyera era un d'aquells cops. I la
noia, fent al senyor Reguera confident únic de la sorpresa que
preparava, li pregà que no en digués res a ningú fins el dia de la
festa. Però una desgràcia imprevista havia de precipitar els
esdeveniments. Un atac d'embolia, ferint de ple a donya Mència, se
l'endugué en poques hores.

El que havia d'ésser jorn de gaudi i alegria, fou jorn de dol i
llàgrimes. L'orfeó que devia estrenar-se amb una cantata al·lusiva,
per anar a rebre el diputat i sa filla, assajà a tota pressa
composicions adequades i s'estrenà en els funerals de la mestressa
També s'estrenà la senyera. L'havien portada el donant i l'autora,
tots endolats, i al fer-ne remesa als orfeonistes, capçada per un
gran llaç de glassa negra, la donzella havia estret efusivament la
mà de l'hereuet i havia sil·labejat amb tendresa:

-Vaig brodar-la pensant en vostè i és la millor corona que puc
oferir, com testimoni del meu respecte, a la memòria de sa pobra
mamà, que al cel siga!

En Pasqualet, emocionat, els ulls en aigua, no trobant paraules per
a contestar, va inclinar-se i besà la mà de la senyoreta. L'escena
tenia lloc en el pati gran de la fàbrica, ple d'obrers i obreres.
Entre aquestes hi havia la Trinitat i sa filla. A l'adonar-se de
l'acció de l'hereu, la primera sentí en són cor un moviment de joia
i donà gràcies a Déu, car li semblà que començava la deslliurança de
la pubilleta; més aquesta cregué que en aquell punt el món finava:
tot se li féu fosc, les cames li falliren i amb una mica més, dóna
un espectacle al davant de tothom. Mefist, que des del nucli central
de personatges la seguia astutament de cua d'ull, somrigué amb un
somrís de cruel complacència.

El diputat i sa filla, severament endolats, com si fossin ja de la
família, van fer el dol junt amb aquesta i la dependència superior
de la fàbrica. No s'havia creuat una sola paraula formal entre els
Banyoles i els barcelonins, i, amb tot, ningú dubtà aquell dia que
era imminent una estreta unió entre ells.

En el recò més fosc de la capella, la Nieves, eixuts els ulls, la
cara terriblement pàl·lida, amb l'aire greu que li donava la desfeta
de totes ses illusions, l'íntima tragèdia que li asclava el cor,
pensava amb Donya Mència: hi pensava amb rencor, amb un impuls
d'amenaça i revenja que no havia de tenir terme. Son instint, en tal
hora agut i desemboirat de tota mena de calimes, li deia que la
morta tenia la culpa, allà, en el fons del fons, de tot el que havia
passat i dels esdeveniments que s'apropaven: ella, amb la primera
admonició, havia fulminat l'interdicte: en ella sentia en Pasqualet
l'oposició irreductible que sa feblesa de caràcter no li havia
permès afrontar a son temps; ella, amb sa benvolença de darrera hora
pel nou amor, havia empès i sancionat la traïdoria... La Nieves no
pogué resar ni un sol parenostre per aquella ànima que se li havia
mostrat com enemiga.

Deixà passar un mes. A pretext del dol, en Pasqualet no es movia de
casa i esquivava les entrevistes amb sa promesa. Mes aquesta encar
tenia sa paraula. Decidida a acabar d'una vegada amb aquell estat de
coses, puix no era amiga de situacions ambigües, ella l'emprengué un
dia en mig del pati, a la descarada, no important-li ja qui pogués
veure-la o deixar-la de veure.

-Escolta, Pasqualet...

-Dispensa, Nieves... En aquest moment... el papà m'espera...

-No: prou ho saps que no t'espera ningú, però és que te dónes
vergonya d'estar al meu davant, perquè... perquè menganyes...

Ell protestà, cap cot, sens calor.

-I ara! A què ve, això? ¡Te tornes més estranya!...

Ella somrigué amb amargor.

-No m'ho vulgues negar! ¿Te creus que no he vist totes les maniobres
amb l'altra?

-Són manies teves... Estàs engelosida: vet-ho-aquí.

-Digues-me que és sens motiu.

-Està clar, dona!...

-Jura-m'ho!

Ell vacil·là: finalment pronuncià amb esforç:

-Te juro que... que no li he dit res.

-Aleshores... no tens impediment per complir la paraula que em vas
donar. Acabada la carrera, morta, Déu la perdò! la teva mamà...

-Nieves!

-Infeliç! ¿Creies que jo no ho veia que ella no em volia ni em
voldria mai i que tu no tenies coratge per contradir-la? Però ara és
altra cosa. Tu mateix ho vas dir: el teu papà va voler casar-se a
gust: no et privarà pas que tu t'hi casis...

Ell baixà el cap.

-Naturalment, però ara... el dol...

-Assenyalem una fecha... D'aquí a un any, d'aquí a dos... El dia que
tu vulgues, però que jo sàpiga quelcom de cert.

-És imposible, Nieves... Les circumstàncies...la...la...

-Al cap som, Pasqualet... T'he donat tota la meva joventut, totes
les meves esperances, i vull saber per a què te les he donades...

L'hereu se passà la mà pel front; suava d'angúnia. Després
tartamudejà:

-Tinc de completar els meus estudis...D'aquí a uns dies... potser...
potser demà mateix marxaré a Alemanya... Després, quan torni...
podrem... parlar...

Ella l'esguardà, atònita.
-A Alemanya? Mai n'havies resat, d'anar a Alemanya! I... quant t'hi
estaràs?
Ell vacil·là novament.

-No sé... dèpen de...

Ella, resolta, severa, estirant-se de tota sa estatura li posà la mà
damunt del braç i féu, sens deixar-lo acabar.

-Prou, Pasqualet! No t'escarrassis...¡Massa  que ho entenc tot! Te'n
vas per fugir de mi... perquè et fa escrúpol trencar-me cara a cara
la paraula...

Ell sentí que la sang li feia un tomb violent per tot el cos.

-Nieves...-començà anhelós.

Ella esperà àvidament amb tota l'ànima abocada a les ninetes.

Si perd les esperances, ella serà la primera de venir-li al
darrera... I, si no, faci la prova...

Al passar-li pel cervell el pensament roí, les sangs se li aplacaren
repentinament, la veu se li fongué, l'expressió devingué gelada...

La Nieves, aparentment serena, murmurà amb lentitud, remarcant les
paraules:

-Para ment, Pasqualet, que em deixes en llibertat i que un dia no
te'n penedeixis!

Esperà, encar... Veié que els dits d'en Pasqualet s'agitaven
espasmòdicament, com si estigués picat per la taràntula, però sos
llavis romangueren closos. Passà un minut que, en l'ordre
espiritual, tingué una durada de setmanes. L'hereu Banyoles, en
aquell minut, se veié en ple Congrés, defensant la rectificaciò del
traçat del ferrocarril...

La Nieves girà l'esquena, travessà el pati i eixí de la fàbrica.

Al cap de quatre dies, l'hereu marxava a Alemanya, deixant
desconsideradament a Don Pasqual abandonat a totes les desolacions
de sa viduïtat.

Passà cap a un any més. El pare va escriure al fill que calia fer
les misses de cap d'any per Donya Mència, que suposava que ell, en
Pasqualet, vindria per assistir-hi, i que, al contestar-li, li
digués que era el que pensava fer després.
La imatge de la Nieves, en actitud greu de Nèmesis, omplenava,
durant tota la nit, les ombres del desvetllament, en front del llit
de l'enginyer. L'endemà, aquest va escriure a son pare: Papà
estimat: T'enyoro de tot cor i espero amb golafreria anar a donar-te
una abraçada i resar amb tu per l'etern repòs de la pobre Mamà. Me
preguntes què penso fer després. Ai, papa! Me dol tenir de dir-t'ho;
però és forçós que després retorni aquí, perque estic empantanegat
en uns experiments interessantíssims que seran de gran profit
(almenys així ho espero), per a la nostra indústria, però que
m'absorbiran durant mesos, encar...»
Arribà a la fàbrica la nit abans de l'aniversari, i l'endemà,
sortint de les misses, parlà de marxar el dia següent. Don Pasqual,
evitant-li la mirada, li digué aleshores:
-Fill meu, te prego que esperis un parell de dies més... Com me
sentia tan sol i no vull perjudicar-te en tos estudis, he resolt
tornar a casar-me i voldria que tu em servissis de testimoni...

Quan el fill, dolorosament meravellat, preguntà qui era l'elegida,
el pare contestà evasivament:

-Una antiga obrera de la fàbrica... -I eixí de l'habitació.

L'endemà se celebrà la boda, amb senzillesa i serietat, en la
capella de la fàbrica. Ningú n'havia olorat res fins aquell moment,
per haver tingut lloc els tràmits preliminars en la major reserva.
Hi assistiren només les dues famílies, actuant de testimonis, per
part de Don Pasqual, en Pasqualet i el senyor Reguera. La núvia,
modesta i pudorosa, durant tota la cerimonia no aixecà els ulls d'en
terra. Ella fou la que rebutjà  per a cambra de noces la sumptuosa
que havia pertangut al matrimoni, en vida de Donya Mència, preferint
una de clara i assolellada del segon pis. Aquella cambra queia sobre
per sobre de la d'en Pasqualet, i unes hores després, aquest
confessava al metge que, de tot, de tot, el que més l'havia fet
patir, havia sigut el sentir sobre son cap el soroll de les botes al
caure en la catifa.
Han passat més anys, encar. L'hereu Banyoles, acabats sos estudis en
Alemanya, va casar-se amb la filla del diputat, i és ell el que
llueix ara la investidura del sogre i el que ha aconseguit la
carretera de migdia i la rectificació del traçat del ferrocarril.
Però el ferrocarril Déu sap quan se farà, i els entrebancs del
Collet segueixen essent la perpètua amenaça de la fàbrica.

Al casar-se, Don Pasqual volia cedir-li tot el primer pis de la
casa, però en Pasqualet contestà resoludament que no ho volia; i,
amb l'excusa de que ara ell dirigiria personalment la fàbrica,
acomodà en el poble el sots-director i  se n'anà a viure en el xalet
que aquell ocupava. Aima viure isolat, tant més quan la seva esposa,
el passarell minúscul, esta molt delicada de salut; té el païdor
malmès i una operació cruenta en les entranyes l'ha deixada eixorca
per a la vida.

En canvi Don Pasqual té dues criatures com dos sols: un nen i una
nena. Els diumenges, quan van a missa al poble, la muller donant
filialment el braç a son marit, perquè a Don Pasqual ja comencen a
flaquejar-li les cames, han de passar necessàriament davant del
xalet del director, i des de l'estudi a planta baixa, on passa,
treballant, encegat, totes les hores que no és a les quadres, aquell
no pot deixar de reparar que el nen, son germanet, se retira
extraordinaríament an ell i que la nena és la mateixa estampa de la
Nieves quan anava a costura i empaitava els sastres dels recs en el
bassiol de l'horta. Aleshores se'n va a l'altre cap de taula i
reprèn el treball amb més fúria que mai. I, al veure'l tan adalerat,
els obrers de la fàbrica li diuen afectuosament:

-A Maria, senyoret!¡Reposi una miqueta que així, com així, tampoc se
n'ho ha d'endur a l'altre món! I ¿sap que aconsegueix amb tant de
treballar? ¡Doncs que als seus anys sembla vostè més vell que Don
Pasqual!

En efecte: l'hereu Banyoles té tot el cabell blanc i el pit se li
ensota un poc més cada dia. El pare, embotornat en sa felicitat, és
l'únic que no se n'adona.


SUBSTITUCIÒ


S'havien casat les noies, l'una darrera l'altra, en menys d'un any,
i, quan no quedava en la casa més dona que la mare per a dur tot el
pes de l'escarràs, una pulmonia, arreplegada al sortir calenta del
forn per arreglar els nodrissos, donà compte d'ella en no més d'una
vuitava de malaltia.

Enseboliren-la en el cementiri llunyà del poblet veí i, de tornada a
casa, després de l'enterrament, amb les orelles encara plenes de les
fúnebres cantòries dels capellans, el cor serrat per l'amarg
sentiment de sa viudesa i els ulls vermells com un perdigot novell,
el pare s'assegué en l'escó de vora el foc i cridà els fills a son
entorn. Aquests s'assegueren en els escambells i cadires baixes,
deixant un passadís per on pogués transitar de la llar a la taula la
noia gran, que anava pel sopar, i esperaren que enraonés el pare.

Tenia, aquest, el cap baix i les llàgrimes li perlejaven en un recó
dels ulls.


La noia gran, guaitant-se'l d'esquitllentes, sentia que li muntava
el plor a la gola, ennuegant-la, i els nois es mossegaven els llavis
sense parar.

A la fi el pare, llevant-se la barretina i donant-hi tombs entre les
mans, murmurà amb veu commosa:

-Ja ho veieu, fills meus, quina desgràcia!...

No pogué seguir: un esclat de sanglots li trencà la paraula.

Els sanglots de tots els fills li respongueren a la una i algunes
mans s'allargaren trèmulament, indecisament cap a ell, amb un aire
de donar-li el socors filial en aquell trànsit.

-Pare!...

El pare rodà el cap desesperançadament.

-Mai, mai més me'n podré aconhortar, fills meus!... -exclamà com per
a donar contesta a les amoroses actituds: -aquest cop de destral a
la vellesa en mata per arreu... Perdre la companyia de la dona és
perdre-ho tot en el món...

-Pare -digué la noia, eixugant-se els ulls amb el revés de la mà:
-us queden els fills... els fills i la casa...

-Ja ho sé, noia, ja ho sé... i és per això que hem de parlar... Si
jo fos sol, no passaria tanta pena; pel que ha de durar!... Mes,
ara...tu te n'auràs d'anar a casa teva d'aquí a una vuitava, d'aquí
a una quinzena tot lo més, que tens la sega a sobre... La petita
està lluny i als últims dies... Quedem aquests i jo com albats sense
guiatge i amb el tràfec de tot...i això no pot ésser. Cal dona a
casa.

L'hereu baixà el cap, i el front, marcit de malaltís, se li esblaimà
lleument.

El pare encanyonà i reprengué amb una veu  més esfumada:

-Per això us he cridat, per pendre consell... Cada u que hi diga la
seva...

Mes tothom callà. El pare aixecà els ulls i passejà una llarga
mirada sobre els caps sotmesos de sos fills. Després afegí:

-Potser se podria pendre una criada...

Un lleu gest negatiu de tots seguí a aquelles paraules vacil·lants.

-...Però són tan barrim-barrams les joves i tan xacroses les velles,
que... I, de més a més, confiar la clau de tots els possibles a gent
forana...

Aquesta volta el gest dels fills fou tot aprovador.

-Veig que penseu com jo... Així, no hi ha més que un remei... Algú
s'ha de casar...

Totes les mirades convergiren cap a l'hereu.

El pare hi assentí.

-Sí, perque no m'especta pas fer-ho, a mi... I tampoc és just que ho
faci el mitjancer, si un dia o altre se n'ha d'anar de la casa...

L'hereu féu un bleix profund i digué lentament:

-Esta bé: me casaré... Digueu-me amb qui... -Això tu, fill meu...
Tria la que et sembli; prou saps el que ens convé...

L'hereu, abatut, girà el cap d'una banda a l'altra.

-No, no; a mi tant me fa... la que us vinga bé...

Ho escatiren entre tots, dient noms i sospesant aventatges, i abans
de sopar se decidiren, amb aprovació general, per una parenta
joveneta que vivia en un mas d'un altre terme, a quatre hores lluny.
Feia uns anys que no l'havien vista, mes ja devia ésser tota una
dona, per la mida que duia, i venia de bona regàlia.

Passats els vuit dies el pare va anar a emparaular-la i quedaren
concerts amb la família d'ella.

El diumenge vinent l'aniria a veure l'hereu.

Aquest, a la baixa hora, agafà les anguileres i se n'anà cap a
l'agulla, Mai s'havia sentit tan trist com aquell dia i respirava
amb la dificultat de quan havia de venir una tempesta.

Ell veia que a casa seva tenien raó, que els convenia una dona, però
no se sentia prou fort per a casar-se, ell que no havia pogut fer
mai la joventut, que no havia pogut ballar, que no havia pogut
córrer, que no podia traginar els sacs de blat escales amunt, que
cada quatre mesos havia de pendre medicines, que tan tost feia un
pas més de pressa que l'altre ja esbufegava, i que amb el més petit
disgust s'endarreria de salut per anys... I, de més a més, recordava
el consell del metge:

-Tu, noi: seny, força seny. No te'n descuidis: sinó, te'n
penediries... Tens el cor més flac del que et penses.

Però era l'hereu... i, si ell no es casava, se casaria el segon i
ocuparia el seu lloc... Perquè ja ho havia dit son pare; no era pas
just que l'altre treballés i portés tot el càrrec de la casa si
després se n'havia d'anar... I, si no se n'anava, ell, el gran,
perdria tots el drets, i sol i sense salut, a la vellesa no seria
més que una nosa... Perquè, treballar fort, prou que es coneixia que
no podria mai... Li calia ésser hereu, li calia casar-se...

El diumenge vinent se n'arribà a la carretera i prengué la tartana
de l'ordinari que passava, camí de la ciutat, a un quart de casa
d'ella, de la promesa.

Quan aquesta li eixí a l'encontre, banda avall de l'era, l'hereu
quedà sobtat.

Amb els anys que no l'havia vista s'hi envestí una mossassa que feia
goig. Era tan alta com ell i amb la pell de cara i braços blanca i
rosada com si mai l'hagués vista el sol. Tenia els ulls verds i la
mirada dolça, i els cabells rossos, partits en clenxa, li feien un
gran monyo sobre el clatell. La veu era clara i alegre com una veu
de criatura; sos posats, de minyona honesta; i anava neta i
endreçada com una noia de vila...

Entraren al mas per conversar un mica amb els pares, i després, ja
sols, a tall de promesos, se n'anaren a donar un tomb per fora.

Ella li ensenyà l'hort, li explicà que tenia deu menes de
clavellines, l'acompanyà a les feixes, on la darrera riuada els
havia pres mitja vessana de terra...

Quan, cap a mitja tarda, el pare d'ella l'acompanyà fins allà on
passava l'ordinari, l'hereu tenia el cor més tranquil que a
l'arribada, i fins la pell de son front mústic de malaltís semblava
haver-se-li estirat i enfresqueït.

A l'arribar a casa seva, el pare, una mica temerós, va preguntar-li:

I bé, noi, què te n'ha semblat? L'hereu, tot animat, respongué:

-Que farem bon cop, pare...

El pare ajuntà les mans i aixecà els ulls al cel; després se n'anà
de pressa cap a la cort, a donar el pinso al bestiar, per què el
fill no li veiés les llàgrimes... Se recordava de la seva dona.

El diumenge vinent i l'altre i l'altre, l'hereu tornà a veure sa
promesa. Ella ja no l'esperava banda avall de l'era, sinó que anava
bon tros més enllà, fins prop d'on el deixava l'ordinari. Hi venia
tota roja, entresuada, i al veure'l reia, ensenyant unes dents com
de pisa fina.

Un dia estava tan acalorada que ell li proposà de seure una estona
sota un tamariu, i segueren.

Fins que es casés, tenia els diumenges lliures, puix la mare se li
cuidava del dinar perquè ella pogués enraonar amb son promès. I
aquell dia, tot enraonant, ella es ventava amb el davantal, i a cada
cop de corn, l'hereu sentia un escampament de flaire que no havia
sentit mai encara; i mirà les orelles de sa promesa i les trobà ben
fetes i s'adonà que, parlant, treia sempre una punteta de llengua i
la passava ràpidament pels llavis, remullant-los, i que, al fer-ho,
els llavis li quedaven vermells talment com si la saliva fos sang
pura.

Arribaren al mas a punt de parar taula, i ella, tota riolera, li féu
estirar les estovalles i ell li portà el plat i les culleres; i, en
havent dinat, anaren a collir pèsols a l'hort i ella mullà una fulla
de card i, tot de cop, quan més distret estava ell mirant-se-la, li
arruixà tota la cara... Ell sentí com un ressalt d'una cosa viva
dins del pit, el ferí un llampec de delícia ubriagadora i el rostre
va enrogir-se-li com si li haguessin donat una bufetada.

Havent berenat, s'acomiadà dels pares i se n'anaren cap a la
carretera. A mig camí, com ell retardés el pas, ella li preguntà,
estranyada:

-Que estàs cansat?...

-No... però tindrem temperi...

Com ho coneixes? -preguntà ella, sorpresa,veient el cel blau i net
com un ull d'àngel.

-Perquè tinc tapament...

I la promesa veié que el rostre de l'hereu estava esblaimat i com
més mústic i revellit que de costum. Amb gran estranyesa d'ell no hi
hagué titlla de núvol fins a la nit, i aquesta s'estengué sobre la
terra com un mantell de seda blava tot brodat de besllums i
fosforescències.

Per primera vegada el pronòstic del tapament i angoixa havia fallit,
però l'hereu estava alegre i en tot el sopar no parlà més que de la
promesa, de les dites de sa promesa, dels pèsols que havien collit
amb sa promesa... Tan sols se reservà per ell la remullada deliciosa
i quelles onades de flaire de sota el tamariu. A son instint
d'enamorat li hauria semblat una profanació fer-ne part als altres.

-I les robes, com van? -preguntà el pare, content de l'animació de
l'hereu.

-Enllestint-se, enllestint-se... Aviat li duran la calaixera i tot
estarà a punt per quan arribi la llicència...

-Millor perquè el segar...

-Home, no us espanteu, que pel segar ja tindreu jove... -I somrigué,
feliç, com mai havia somrigut en sa vida.

Mes la tempesta pressentida vingué, sols que amb vuit dies
d'endarreriment.

Al matí no en feia gens de cara, d'haver-hi mudança de temps; tant,
que l'hereu sortí de casa sols amb la verga a la mà i el mocador de
pita al coll.

-No t'afogues, tan tapat? -preguntà ella. -Mira: jo no puc dur-hi
res, al coll! -I per sota el mocador, posat tot curt, li ensenyà el
sac escollarat i la carn, blanca, blanca, de l'arrencament fins a
l'orella.

-Oh, tu! Com que el tens bonic, el coll, ja pots ensenyar-lo!
-exclamà l'hereu; i rompé a riure, tot meravellat ell mateix
daquella broma que acabava de fer. Després, com si li vingués un
truble de paraules, se posà a enraonar, a enraonar, tractant, amb
volubilitat, de moltes coses: de les cries que tenien a casa seva,
de les anguiles que pescava els dies de festa, abans de festejar,
del vestit nou que li feia el sastre de la vila, de les arracades
que anirien a comprar amb ella a la ciutat el dijous vinent...

-Com les voldràs? ¿amb pedres verdes o vermelles?...

Ella baixà el cap tota sufocada i respongué modestament:

-No sé...com tu vulguis. De la manera que costin més pocs diners...

Ell se parà en sec, contemplant-la encisat; després murmurà tot
commòs i agraït:

-Quina alegria que tindrà el pare, quan jo li diga que m'has respost
això!... Tu si que fas per casa! I afegí tendrament: -Però aquestes
coses se compren un cop a la vida i s'han de fer ben fetes... Duro
més, duro menos... Ja ens rescabalarem, si Déu ens dóna salut...
Mentrestant, tot el que convinga vull que siga ben bé al teu gust...

I com ella tornés a caminar, amb els ulls en terra, ell barbotà de
cop:

-Ja voldría ésser-ho de casat. I tu?...

Ella vingué com una cirera i girà la cara cap a l'espessor del
marge.

-I ara!... -féu dolçament. -Què vols que et diga?...Aquestes
coses... no es pregunten.

Ell, en un rampell, li prengué la mà que ella duia penjant i
l'apretà contra son pit.

En aquell punt, una espessa nuvolada tapà el sol...

Arribaren al mas amb el pas viu i mirant sovint al cel: aquest era
tot fosc de la banda de ponent, com si hagués rebut una gran
patacada; sobre migdia aquella negror ja en cobria més de la
meitat i començava a gotallejar rabent, rabent. A cosa de dues hores
esclatà la tamborinada furiosa. Trons, pluja, llampecs a dojo, i,
per fi de festa, la grossa: una pedregada com de confits,
d'avellanes, de nous... I, en mig de la fosca repentina i quasi
completa, del rebombori de sorolls aplegats, del zig-zag mirolejant
dels llampecs, tota la gent del mas abocada a les finestres
ajustades, amb el rostre espaumat i les mans al cap.

Així que el temps s'aclarí una mica, l'hereu parlà de tornar-se'n;
li deien que es quedés, que fes nit allà... Va refusar. No podia
ésser: primerament, que a casa seva passarien ànsia; després, que
l'endemà havien de dur l'euga a fira i se n'hi havien d'anar dos i
quedar-se l'altre per la feina. Bé massa que ja s'havia retrassat i
hauria d'apretar el pas per arribar amb temps a l'ordinari...

Li donaren un paraigua i eixí. Del cantó de l'era se girà per fer
adéu a la promesa que no l'acompanyava pel temps, i emprengué sol
pel corriol. La por de fer tard l'esperonava, i, ara fanguejant
sobre la terra tova, ara saltant clots i reguerons, feia via de
pressa, com si l'empaitessin. Sort que aquell dia se sentia més
alleugerit i diligent que d'habitud i ni la humitat dels peus ni el
refrescament de l'atmosfera, exhalada pel temperi, li feien mala
impressió. Amb tot, quan s'assegué en el piló de la carretera estava
ben suat i el pit li anava com una manxa. El mocador que es passà
per la cara, lo mateix que el del coll, s'haurien pogut escórrer.

Mirà amunt i avall de la carretera: de la banda de la ciutat, no
venia una ànima; a l'altra part, allà avall de tot, s'hi veia una
pic negre, un carruatge, segurament que feia via enllà. Lhereu
pensà que era una sort que no s'obirés l'ordinari encara, puix així
podria temperar-se una mica. Mes, en aquell punt, sortí de darrera
les mates d'un marge proper un pagès vell, entorxant-se la faixa a
la cintura. Al veure l'hereu assegut en el piló, li donà les bones
tardes, i, com l'hagués vist des de son camp un altre diumenge quan
se despedia de sa promesa, sospitant lo que havia passat, li
preguntà rialler:

-Què potser esperaríeu la tartana?

I a la contesta afirmativa de l'hereu esclatà a riure, exclamant:

-Ja podeu esperar-la, com hi ha món!... Mireu-la allà baix de tot,
que quasi bé ja no s'afigura...

L'hereu tingué una foguerada. Haver-lo deixat en un dia com aquell,
bo i estant avisat, era no tenir vergonya!...

-Si feu una bona trotada potser encara l'aconseguireu en el primer
hostal... -insinuà el pages.

Quin altre camí li quedava? Regirat per la malifeta, donà mercès a
l'home i a bon pas se llançà carretera enllà.

Durant cinc o sis minuts encara veié el pic negre, però a cada punt
més feble, més esborradís... allunyant-se... allunyant-se... Quan ja
no el veié gens, esparverat de pensar que pogués haver de fer tota
la caminada a peu, se posà a córrer...

Arribà al primer hostal tan groc, tan desfigurat, que l'hostaler se
pensà que era un malalt que venia de veure algun metge. Al posar-li
la mà a l'espatlla per a sostenir-lo, la reculà vivament sorprès. A
dins del cos de l'hereu semblava que hi saltés descompassadament,
com per escapar-se, alguna bestiola presonera.

La tartana, com és de suposar, feia cinc minuts que havia arriat.
Malgrat el parer de l'hostaler, l'hereu volgué de nou anar a
aconseguir-la. Com és de suposar també, a la virada de l'hostal la
veié més a prop que en l'altre tros, però ja massa lluny per a
muntar-hi de seguida, i després ella anà allunyant-se, allunyant-se,
posant a cada pas més distància entre ella i ell, fins que tornà a
ésser un punt que anà difuminant-se i altra volta acabà per
esborrar-se.

Aleshores l'hereu ho veié clar: no l'alcançaria mai i valia més
deixar-se córrer d'intentar-ho. Li tocava fer el camí a peu. Se
resignà deixant de córrer.

Com féu aquell camí, sols Déu hauria pogut dir-ho.

A l'arribar a casa seva, ja de nit negra, el van portar en pes al
llit; ni habilior tingué per a pujar l'escala.

L'endemà el segon anà a cercar el metge, i el metge, al saber el
disbarat que havia fet, se cremà de mala manera.

-Després que un els parla ben clar!... Són animalets, animalets,
talment!

Com el dia assenyalat no havia de poder anar per a les joies, el
segon pujà a advertir-ho a la promesa, i el dijous promesa i pare
anaren a veure a l'hereu. Aquest era més mort que viu, però encara
somrigué a la minyona amb un esblaimat somrís de felicitat, al
veure-la.

S'encertà a anar-hi el metge, i el pare d'ella, a l'eixir de la
cambra, l'aturà en un recó.

-Perdoni, senyor... ¿Vol dir que aquest noi se pot casar?

-Casar? -féu el metge amb un pam d'ulls.- I ara! Qui pensa en
aquests disbarats?

-Es que es tenen paraula amb la meva filla...

-Alabat sia Déu! ¿No veieu que està a les acaballes de la malaltia?
¡Fora que sigueu tots assassins!...

El metge se n'anà; pare i filla es quedaren i aquell vespre tornà a
haver-hi consell vora el foc.

L'endemà de matí l'amo de la casa entrà al cambró de son fill...

Estava tot torbat, tot neguitós... L'hereu ho va notar.

-Què teniu, pare?

-T'hauria de dir quelcom, noi...

-Digueu, doncs...

-Es que no voldria que t'ho prenguessis a mal...

Com un besllum d'inquietud passà pels ulls del malalt.

-El metge... saps?... diu que... que no et pots casar... que... que
no et convé...

La cara de l'hereu s'entristí.

-Si, ja m'ho vaig pensar que us ho diria... N'hi ha per dies,
d'aquest mal, i no es pot esperar... Tenim la sega a sobre... Però
no tingueu por... El primer dia que em trobi una mica com cal...anem
a lesglesia, i després... encara que estiga així... tot anirà
endavant ...

El pare baixà el cap novament; l'hereu tornà a inquietar-se.

-Que no us està bé, així, pare?...

-Ja veuràs, fill... t'ho tinc de dir... i no te n'agraviïs... Es que
no et pots casar ara... ni mai... Saps?... per la malaltia...

-Ah!... -I el malalt semblà que acabava de rebre una llançada al mig
del pit; se li obriren ulls i boca, i lentament, lentament anà
girant el cap i clavà l'esguard en son pare amb una mena de
desolació encantada... -I... doncs?... -murmurà a la fi, amb un fil
de veu.

-Nosaltres... saps?... Com la paraula ja és donada... i ja han fet
ells els gastets... i... i...

-Digueu! -pregà l'hereu, anhelant.

-Que nosaltres pensàvem, si a tu t'estava bé..., que, convenint una
dona a casa..., dona per dona..., ara que la tenim per coneguda...
tan se valdria que...

-Què?..-féu l'hereu, sobtadament revoltat per una sospita.

-Que es casés amb el segon i... no hi hauria res perdut...

El malalt defallí; els ulls se li entelaren, la mà li relliscà
lassament sobre la roba... Passà un llarg minut de silenci en què el
llamp de la iniquitat inconscient mig partí una ànima.

L'esguard interrogant, i contrariat ensems, del pare, que no perdia
d'ull al malalt, el revifà a la fi.

-Ja veig que et sap greu... -murmurà el vell amb recança.

-No... Sinó que... I després... ella...-No pogué dir res més.

La contesta fou ràpida, triomfal.

-Ella ja s'hi convé!

Aquest darrer cap fou definitiu; ni esma tingué per amagar-ho. Un
sanglot violent semblà estabellar-li la caixa del pit; se portà les
dues mans a la cara i, sens força per a sostenir-les-hi, se li
desprengueren com fruites madures, caient-li de nou sobre la roba.

El pare tingué un gest sec, inclement, d'ànima cega.

-Ja m'ho pensava, que ho pendries així... -Mes de cop se dolcificà.
-Nosaltres ho fèiem per un ben fer... Mes, si t'ha de trastornar...
I, tornant-lo a reprendre la recança, acabà compungit: -Tan bé que
huria anat per a tots!...

Passats uns minuts d'agonia, el pobre màrtir, sotmès, resignat,
exhaust, declarà d'ell mateix, sense noves instàncies, que... al
capdavall...allò que deien era...lo més ben pensat...

El pare es posà molt alegre per la solució del conflicte i baixà a
dir-ho al nou emparaulat.

Quan el metge tornà va trobar que el malalt havia fet una gran
correguda. En vista de la mala nova, se donaren pressa per les
llicències, i, així que aquestes arribaren, el segon se casà.

El mateix vespre d'aquell dia entrava la jove a la casa, i, a
l'oferir confits del casament a son antic promès, assegut en mig de
coixins vora la finestra, aquest li fixà els ulls, se la mirà, se la
mirà, els llavis li tremolaren, una gota adamantina li sobreeixí del
llagrimer sense despendre's. Mes... no pogué dir res.

Quaranta vuit hores després, donava l'ànima a Déu.

Amb totes ses coneixences se despedí dels seus... La jove, cridada a
corre-cuita, vingué sense res al cap: del gipó escollarat li eixia
el coll blanc, blanc i tou, grassonet... El moribund fixà en ell la
vista i, amb tenacitat espantosa, ja no la'n desvià fins que la hi
entelaren les ombres de la mort. Aleshores, la jove recordà la broma
(l'única broma) que ell li havia fet, i per primera volta sentí una
estranya impressió: la impressió de vergonya, de punyiment,
d'angoixa, del qui pressent un paorós quelcom.


EN PELIFET


Vet aquí que una vegada hi havia al mig d'una muntanya un gran bosc
de roures i alzines, a cada banda de bosc una casota solitària, i en
cada casota una família de pagesos.

En la casota de la dreta, que en deien a can Merló, hi vivien la
Merlona i el seu fill: ella, una vella lletja, bruta i reganyosa;
ell, un minyó cepat, que posava el queixal del seny esterrossant els
aspres i que no feia aires de pendre estat. I en la casota de
l'esquerra, anomenada a can Pelifet, feia centúries que s'hi
perpetuava la nissaga dels Pelifets (Felips, de nom de fonts, en
altres èpoques), reduïda ara també a dos únics membres: en Pelifet i
la Pelifeta, marit i muller sens descendència.

En Pelifet era un albat, que estava entre la quinta i sexta desena i
tenia per a tota manifestació de pena o alegria una sola expressió:
les llàgrimes. Si estava content, somreia, aclucava els ullets
innocents, i llagrimones cara avall. I si estava trist, igualment:
mitja rialla, parpelleig i els candis regalims de seguida. I... no
hi havia, en tal hora com aquella, res més a dir d'en Pelifet.

La seva dona, la Pelifeta, era una pobra dona gamada de mal gam, i
gam donat, que era la més negra. Un dia que feia herba dalt d'un
marge, passà una ramada forastera, el marrà va envestir-la i la tirà
daltabaix. La Pelifeta petà d'esquena i estigué més d'una hora sens
poder-se moure del siti: i d'aquella en avall sempre més li quedà un
gran dolor als ronyons, i l'esquena anà blincant-se-li com una mitja
lluna.

El pastor de la ramada era malcarat i estrafet, amb posats de simi,
i al veure caure la Pelifeta, passà de llarg esqueixant-se de riure.

La Pelifeta ho contà tot an en Pelifet, en Pelifet quedà perplex, i
després en Pelifet i la Pelifeta convingueren que el pastor l'havia
embruixada, i d'un embruix tan castís que no hi valgué cap provatura
per a traure-l'hi. I la Pelifeta, quan va estar prou tipa de gastar,
de patir i de fer veure al seu home les estrelletes al pic del dia,
se va morir, sempre amb el dolor als ronyons i amb l'esquena
blincada com una mitja lluna.

Així que en Pelifet tingué la dona enterrada i es trobà sol i
desemparadet a casa seva, aclucà els ulls, plegà les mans, avià les
llagrimetes i decidí tornar-se a casar.

Com en tota la muntanya no hi havia altra dona que l'àvia Merlona,
an ella anà a fer-li la proposta.

L'àvia Merlona ensumà amb el nariu dret, rautà quelcom del sòl amb
el dit gros del peu esquerre, rumià una mica i després respongué:

-Mira, Pelifet: jo, a casa, som senyora i majora mentre em mantingui
viuda, i aquí tenim tot el que ens fa menester. Tu estàs molt
endogalat pels gams de la difunta i ets un pobret; si em casés amb
tu, perdria els meus drets i m'hauria de fer un tip de treballar a
la vellesa... No em convé pas casar-me.

-Bé està, Merlona... Així, no hi ha res dit, i tan amics com
abans... I en Pelifet se'n baixà cap a la plana a cercar el que no
havia trobat a la muntanya.

A la plana en Pelifet hi tenia un amic que feia de masover: aquell
amic ne tenia un altre més enllà, i aquell altre amic coneixia una
minyona que tenia casera. L'amic ho digué al masover, el masover an
en Pelifet, en Pelifet s'avistà amb la minyona, i al cap del mes de
viudo tornava a pujar muntanya amunt, amb la barretina girada del
revés, en senyal de dol per la difunta, però amb una nova muller al
costat.

I vet aquí que, l'endemà de casat, se n'anà a fer llenya al bosc i
trobà l'hereu Merló que també en feia.

-No ho saps, hereu? Me som casat!... -li digué en Pelifet.

-I amb qui vos heu casat? -preguntà l'altre.

-Amb una minyona de la plana... Quina minyona, hereu!

I de la gran alegria el cor se li trencà, els ulls se li entelaren i
tingué tan bell tremolor de mans que donà un cop en fals i oscà tota
la destral.

Però aquella alegria no li durà més que una setmana, car al cap dels
vuit dies trobà a sa muller plorant, de cara a la plana.

-Ai, ai!... De que plores, Mió?

-M'enyoro...

-Tenyores, Mió?...Com és això...

-Estic tan sola, en aquesta casa!...

En Pelifet no va saber què dir, i restà tot parat. Però l'endemà anà
més tard a la feina i plegà més d'horeta per a fer companyia a la
dona. I es quedà tot tranquil, pensant que amb allò ja l'hauria
guarida; mes, com la passada alegria, la tranquil·litat tampoc li
durà més de vuit dies, car el cap d'ells tornà a trobar a sa muller
plorant, de cares a la plana.

-Altre cop, Mió?.. Què tens?...

-M'enyoro...

-Encar t'enyores, Mió? Com és, això?...

-Estem tots dos tan sols, en aquesta casa!...

En Pelifet també, va callar, però l'endemà baixà a la plana i llogà
una criadeta per a la dona; de passada entrà a ca l'estiracordetes
perque li deixés quelcom, puix entre perdre una muller i posseir-ne
una altra se li havia fos tot el que tenia.

-Ara sí que la dona estarà contenta -pensà en Pelifet. Però, que és
cas! quan menys s'ho temia la trobà de nou plorant i, com sempre, de
cares a la plana. En Pelifet badà un pam d'ulls.

-Encar plores, Mió? ¿De què pots plorar, ara?...

-Menyoro tant!...

-Valgam Déu Senyor nostre!... ¿Som tres i encara tenyores?...

-Que són tres animetes soles en una casa...!...

En Pelifet sospirà. L'endemà era mercat: baixà a la plana amb un sac
de veces collides de totjust, emparaulà un boeret i amb els diners
de les veces comprà un mocador de pita per a la dona. Però tampoc
amb aquell present pogué curar-li l'enyorament. Quan la veié plorar
altra vegada, li digué que s'aconhortés, que ell li llogaria una
altra criada i més si li'n calien, mentre estigués contenta; però
ella li contestà que amb una ja en tenia prou i massa per a fer-li
nosa.

-I doncs, valga'm Déu, què voldries, Mió?...

Ella baixà els ulls.

-Si tinguéssem una família...

En Pelifet restà bocabadat i fins les llagrimetes se li encantaren
de sorpresa. Mai hauria pensat que la dona li sortís amb aquella.
¡Tenir una família! Allò eren volers de Déu, i, si Déu no era servit
de donar-los-la, ¿què hi podia fer ell?...

Mes diu l'adagi que en gran mal Déu ajut i que qui té un bon voler
té un bon poder.

Vet aquí que l'endemà en Pelifet havia de fer llenya; ell que agafa
la destral i se'n va al bosc i troba l'hereu Merló, que també en
feia.

-Bon dia, hereu -li digué en Pelifet.

-¿Que teniu, Pelifet, que esteu tan consirós?... -li preguntà
l'hereu al tornar-li el bon dia.

-La dona s'enyora...

-I per què s'enyora?

-Perquè no té família...

-Això rai! La mare fa uns pegats que és mateix que posar oli en un
llum...

Al sentir això, en Pelifet deixà la destral i tirà cap a can Merló a
demanar el pegat a l'àvia.  L'àvia trau del foc la perolada que
bullia i es posa a fer el pegat amb herbes de trenta nou llavors,
collides la primera nit de cada lluna nova, cuites amb oli de
ratinyols i pastades amb moll de bou clapat i saginet mascle.

I li va amanir:

-Que se'l posi a la boca del cor al punt que canti el gall, i que no
se'l tregui fins que ell mateix li caigui: i, quan el tingui clavat,
que digui:

Herbetes senyaladetes
per la virtut de tres creuetes:
deslliurau-nos de tot mal.
Ou mal, cavall sanat,
menta borda, gra fallat:
aneu a fora del tancat!
I tu, burgeta perseguidô,
cua de sofre, cap de crestat,
mal vent te git de la maisó
de la Mió Pelifeta...
Aigua plujana,
arrega la vessana
i fes grillâ el bon blat.
Blat grillat, blat granat,
blat granat, blat segat:
que Déu vetlli pel sembrat!
Trentena passada,
quarantena arribada...
Per la salut de la meva sang,
de nit i dia jo estic esperant,
esperant lo que no arriba
com esperava la Verge Maria
a l'establia de Betlem...
Vindrà un altre dia,
el sembrat grillarà,
lo que espero arribarà,
que la Verge Maria m'ho portarà...
I en bé vinga en nom de Déu
per la senyal de la vera creu!

I, quan ho haja dit, que se persigni; i l'endemà, a entrada de fosc,
que se'n vaja tota sola fins al roure llampat i que doni tres voltes
a la soca morta; i a cada volta, que escupi tres vegades a la
cretlla més grossa que hi ha, i cada vegada, que digui l'oració. I,
això, que ho faça fins que hi haja senyals.

En Pelifet s'ho posà tot ben bé a la memòria, prometé a l'àvia
Merlona un sac de mestall en paga del remei i se n'anà cap a casa.

La dona es posà el pegat, féu el que li havia dit, i al cap de
quinze dies semblava tota una altra. Ja no estava trista ni plorava
de cares a la plana, sinó que reia sempre i cantava girant-se cap a
la muntanya. En Pelifet no hi veia de cap ull, de tan content. I vet
aquí que un dia, mentre la dona era a fer la seva oració al roure
llampat, es girà una gran tamborinada de cop i volta.

El cel es posà negre com sutge i els trons semblava que havien
d'esclovellar tota la muntanya.

En Pelifet, quan veié allò, ell que encén el fanal i tira cap al
roure llampat per eixir a camí a la dona. Quan va ésser un tros per
enllà, el vent li apagà el llum, i, com que feia tanta fosca, ell se
perdé pel mig dels arbres. I, mentre estava palpant i empassegant,
sent remor de veus, i, tot espaumat, s'atura a escoltar. Les veus
s'anaven acostant, acostant... i, quan ja eren prop, va baixar del
cel com una fuetada verda, i a la claror d'aquell llampec en Pelifet
va veure un home i una dona que caminaven molt acostats, tots dos a
sota d'un sol capot; i, al passar davant d'ell, en Pelifet sentí que
deien en la fosca:

-I tant se val, Mió!... Digues-li que has trigat pel temps...

Quan no va sentir remor de passos, en Pelifet, tot palpant i
empassegant, se n'entornà cap a casa. A la porta troba a la Mió, que
també entrava.

-D'on véns, Pelifet? -li va preguntar ella.

-D'eixir-te a camí, Mió...

-Quan he vist aquell temperi, m'he ficat a la cova dels eriços...

-Ben fet que has fet, Mió. I en Pelifet donà una encanyonada, i els
ulls se li posaren vermells com dos pessics de pebre; i, de tanta
escalfor que hi va sentir, fins les llàgrimes se li fongueren.

L'endemà sa muller va innovar-li que el pegat havia fet efecte; i,
com que ella li deia tan contenta, en Pelifet pensà que havia de
donar mercès a Déu.

Quan nasqué la família, resolgué la Mió fer una gran batejada; i
digué que havien de convidar l'hereu Merló i la seva mare, en senyal
d'agraïment. En Pelifet complí el que li encarregava la dona, i de
passada se'n baixà a casa l'estiracordetes perquè li fes fermança de
mitja unça.

L 'estiracordetes arrugà les celles i digué an en Pelifet:

-Encara més diners? ¿Que n'has de fer, ara, de la mitja unça?


-Hem tingut una família i s'ha de batejar...

-Així, així!... ¿Vas a Manlleu i poses fills al món? Tu si que faràs
la paret dreta!

Mes tot són volers de Déu, i, de les coses, el que més costa són els
començaments. D'aquella hora endavant, la Mió Pelifeta mai més va
haver de menester pegats, car, de son natural, cada nou mesos posava
un altre fill al món.

I, a cada un que n'hi posava, la Mió deia an en Pelifet:

-No et sàpiga greu! Menjadors avui, guanyadors demà...

-Oital, Mió! -responia en Pelifet, rient i plorant a la vegada. I a
corre-cuita se n'anava cada vegada a ca l'estiracordetes per una
altra mitja unça; i, a cada vegada, l'estiracordetes l'esbroncava
ben bé, i, abans de deixar-la-hi, li feia empenyorar un tros de
terra. I, quan ja li tingué tota la terra empenyorada, l'esbroncava
també, però sense deixar-li res.

I així va arribar a tenir sis fills, i, quan ja va tenir-los, en
Pelifet, que era molt vell i no tenia forces per a treballar per
altres, ni terres que li donessen pa, prenia un gaiato i, fent veure
que se n'anava a mercats i fires, d'amagat de la Mió, trucava de
porta en porta per a mantenir la dona i els fills.

Fins que un dia es va morir l'àvia Merlona i l'hereu Merló anà a
pregar an en Pelifet que li fes costat per a dur-la a enterrar. En
Pelifet anà a fer costat a l'hereu, i, tot baixant la muntanya
darrera la caixa, l'hereu digué an en Pelifet:

-Me som quedat sol i vern a casa i m'hauré de casar...

En Pelifet, a l'oir això, donà tan bella empassegada que es pelà els
dits del peu. Mirà a l'hereu Merló, i els ullets se li ompliren de
llàgrimes, mes no va riure gens. I tot aquell dia li semblà que
tenia una punxa al cervell.

-¿Com s'ho farà, tristeta de Déu, sola i amb tanta boca?... Se'n anà
al llit i no pogué dormir i aleshores se llevà i de bon matí prengué
la destral, dient que faria llenya per la setmana.

A l'hora d'esmorzar, encar no havia tornat del bosc. La Mió va
pensar:

-Té por de pluges i s'afanya més que els altres dies ...

I quan no el veié venir a l'hora de dinar, es digué:

-Ne fa per tota la mesada...

Mes a l'hora de berenar la Mió va cremar-se, veient que tampoc venia
en Pelifet.

-Ves on la posarem, tanta de llenya!... -I hi envià dos vailets a
dir al pare que no en fes més.

Els vailets no s'havien mogut mai de la muntanya i eren molt
innocents. Van anar al bosc i van tornar: i contaren, tots contents,
a la mare que el pare era dalt del roure llampat, com un aucell, i
que no volia pas respondre per més que el cridessen.

La Mió se n'anà cap al roure llampat, i, d'un tros lluny, ja veié el
cos d'en Pelifet, suspés de la branca més alta i balancejant-se al
cap d'avall de la seva faixa.

Vuit dies després tots els Pelifets, amb la Mió al davant, deixaven
a l'estiracordetes el casalot de la muntanya i se n'anaven a viure
per arreu a can Merló; i, nou mesos després, la viuda se casava amb
l'hereu en la parròquia de la vila. Darrera la parella de nuvis, les
tres parelles de Pelifets petits saltaven i ballaven d'alegria.

I, si les ànimes guarden les habituds dels cossos que les estatjaren
en la terra, l'ànima d'en Pelifet gran, veient aquella festa, com
devia riure i plorar, ensems, allà en la glòria!

FI





INDEX

La Mare-Balena....................................

Temptació.........................................

Enaiguament.......................................

Croquis...........................................

Novel·leta........................................

Substitució.......................................

En Pelifet........................................







*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA MARE-BALENA ***


    

Updated editions will replace the previous one—the old editions will
be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright
law means that no one owns a United States copyright in these works,
so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United
States without permission and without paying copyright
royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part
of this license, apply to copying and distributing Project
Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™
concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark,
and may not be used if you charge for an eBook, except by following
the terms of the trademark license, including paying royalties for use
of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for
copies of this eBook, complying with the trademark license is very
easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation
of derivative works, reports, performances and research. Project
Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may
do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected
by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark
license, especially commercial redistribution.


START: FULL LICENSE

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase “Project
Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full
Project Gutenberg™ License available with this file or online at
www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™
electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or
destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your
possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a
Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound
by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person
or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works
even without complying with the full terms of this agreement. See
paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this
agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™
electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the
Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection
of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual
works in the collection are in the public domain in the United
States. If an individual work is unprotected by copyright law in the
United States and you are located in the United States, we do not
claim a right to prevent you from copying, distributing, performing,
displaying or creating derivative works based on the work as long as
all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope
that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting
free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™
works in compliance with the terms of this agreement for keeping the
Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily
comply with the terms of this agreement by keeping this work in the
same format with its attached full Project Gutenberg™ License when
you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work. Copyright laws in most countries are
in a constant state of change. If you are outside the United States,
check the laws of your country in addition to the terms of this
agreement before downloading, copying, displaying, performing,
distributing or creating derivative works based on this work or any
other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no
representations concerning the copyright status of any work in any
country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other
immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear
prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work
on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the
phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed,
performed, viewed, copied or distributed:

    This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most
    other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
    whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
    of the Project Gutenberg License included with this eBook or online
    at www.gutenberg.org. If you
    are not located in the United States, you will have to check the laws
    of the country where you are located before using this eBook.
  
1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is
derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not
contain a notice indicating that it is posted with permission of the
copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in
the United States without paying any fees or charges. If you are
redistributing or providing access to a work with the phrase “Project
Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply
either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or
obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™
trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any
additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms
will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works
posted with the permission of the copyright holder found at the
beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including
any word processing or hypertext form. However, if you provide access
to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format
other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official
version posted on the official Project Gutenberg™ website
(www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense
to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means
of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain
Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the
full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works
provided that:

    • You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
        the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method
        you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed
        to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has
        agreed to donate royalties under this paragraph to the Project
        Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid
        within 60 days following each date on which you prepare (or are
        legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty
        payments should be clearly marked as such and sent to the Project
        Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in
        Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg
        Literary Archive Foundation.”
    
    • You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
        you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
        does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™
        License. You must require such a user to return or destroy all
        copies of the works possessed in a physical medium and discontinue
        all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™
        works.
    
    • You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of
        any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
        electronic work is discovered and reported to you within 90 days of
        receipt of the work.
    
    • You comply with all other terms of this agreement for free
        distribution of Project Gutenberg™ works.
    

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project
Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than
are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing
from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of
the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set
forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
works not protected by U.S. copyright law in creating the Project
Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™
electronic works, and the medium on which they may be stored, may
contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate
or corrupt data, transcription errors, a copyright or other
intellectual property infringement, a defective or damaged disk or
other medium, a computer virus, or computer codes that damage or
cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right
of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from. If you
received the work on a physical medium, you must return the medium
with your written explanation. The person or entity that provided you
with the defective work may elect to provide a replacement copy in
lieu of a refund. If you received the work electronically, the person
or entity providing it to you may choose to give you a second
opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If
the second copy is also defective, you may demand a refund in writing
without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO
OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT
LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of
damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement
violates the law of the state applicable to this agreement, the
agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or
limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or
unenforceability of any provision of this agreement shall not void the
remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in
accordance with this agreement, and any volunteers associated with the
production, promotion and distribution of Project Gutenberg™
electronic works, harmless from all liability, costs and expenses,
including legal fees, that arise directly or indirectly from any of
the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this
or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or
additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any
Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of
computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It
exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations
from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s
goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will
remain freely available for generations to come. In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg™ and future
generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see
Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification
number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by
U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West,
Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up
to date contact information can be found at the Foundation’s website
and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread
public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine-readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment. Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States. Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements. We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance. To SEND
DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state
visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation
methods and addresses. Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations. To
donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project
Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be
freely shared with anyone. For forty years, he produced and
distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of
volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in
the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not
necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper
edition.

Most people start at our website which has the main PG search
facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.