Title: La barca dels afligits
Marina en un acte
Author: Apeles Mestres
Release date: February 17, 2024 [eBook #72977]
Language: Catalan
Original publication: Barcelona: Imprempta d'Art
Credits: Joan Queralt Gil
Marina en un acte
1916
Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.
(Aquesta obra va ésser estrenada en el “Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de l’Industria”, la nit del 25 de Març de 1916, baix la direcció del bon amic l’insígne dramaturg Ignasi Iglesias, amb decoració pintada expressament per l’escenògraf Josep Rocarol, i amb el següent
Repartiment
Personatges
(Lloc de l’acció: una platja de la costa de Llevant. Època actual.)
Decoració (Platja. A dreta, formant bastidor, les popes de varies barques assegudes sobre de pals, amb les veles esteses a soleiar-se. A esquerra la barraca dels palers, rústicament miserable però pintoresca. El mar, que se suposa a dreta, dona volta cap al fons a on se fa visible entre algunes altres barques d’últim terme.)
(Gibert i Quirze) (Estàn recullint i cargolant la corda d’una barca que acaba d’entrar. Quirze xiula alegrement l’himne de Riego.)
Gibert: Calla una mica, si pots.
Quirze: Ara ho heu dit tot; si pogués.
Gibert: Sembles un merlot, com hi ha dena! Ja’t tinc ficat a les orelles.
Quirze: Potser si que ving de niçaga de merlot.
Gibert: Per mi, van fer-te xiulant.
Quirze: Per mi també. (Xiula.) I mireu: si no pogués xiular, i tot lo que xiulo en un dia se’m quedés dintre del pap… no sé si ho pairía. No us diré sinó que quan soc a missa, mentre el rector celebra, Déu Nostre Senyor sab lo que pateixo per aguantar-me la xiulera; però això sí, tan bon punt aixequen Nostre Amo, que romp a tocar l’orga i no hi ha por de que’l rector em senti… (Romp a xiular furiosament.)
Gibert: Rès, algun mal desitj que degué tindre ta mare.
(Els mateixos i Ventureta)
Ventureta: (per l’esquerra) Bon dia, palers.
Quirze: Hola, Ventureta. Vols que te’n xiuli una de ben ressalada com tu? (Es posa a xiular una americana.)
Ventureta: Vés allà, burinot.
Gibert: (encenent la pipa) Sí, sí! Tant és que li digues salve com santa.
Ventureta: Que ja han tornat totes les barques?
Gibert: Gairebé que sí. No deu mancar més que… (Mirant amunt i avall de la platja.) Mira, no manca més que la barca del Cinto.
Quirze: (rient) Sí, dòna, sí; no veus que encara fem tots la cara alegra?
Ventureta: Què vols dir, amb això?
Quirze: Que encara no ha entrat “la barca dels afligits”.
Ventureta: (sospirant) Ah, ja!
Quirze: I sí; la barca dels afligits, que en dic jo; la barca dels tristos, dels malcarats, dels sorruts, dels… Déu me perdoni! Si no sembla sinó que en aqueixa barca hi portin els sants olis a un malalt que’s mor de tristesa.
Gibert: Es qu’és aixís mateix, Cristo em valga!
Quirze: Com que sí! Què redimontri els hi passa, a ton pare i a ton cosí?
Ventureta: Què sé jo! Potser els ho ha encomanat el Cinto.
Gibert: Jo no sé si el patró els ho ha encomanat an ells o ells al patró.
Quirze: Oh, al patró i als seus dos bordegaços, perque de tots ells no sé quin és el que fa més cara d’açota-cristos.
Gibert: Per mi o han menjat pa sense sal —que diuen que dóna tristesa— o els en passa alguna de molt grossa.
Quirze: Es que potser fa una mesada que ni aixequen els ulls de terra ni obren els llavis per dir-se ase ni bestia. Per mi els han donat alguna mala cosa.
Gibert: No t’ha dit rès a tu ton pare, que’t puga posar sobre el tantum?
Ventureta: Rès; fa cosa d’un mes que, com qui diu, no li he sentit la veu.
Gibert: Vés allà! Què’m contaràs a mi, gatasauma!
Ventureta: Vos ho juro per aquesta creu. En sabeu alguna cosa vós, Gibert? Doncs jo menos.
Quirze: I per què no li preguntes?
Ventureta: Si estic cansada de treure el fel per la boca! Que us penseu que he bregat poc? Perque, vaja, no li havía vist mai aixís el pare; si sempre havía sigut d’un tarannà de tirar-s’ho tot a l’esquena.
Gibert: Ja és prou estrany!
Quirze: I ton cosí?
Ventureta: Vaia un altre! Abans sempre estava per riure i xerrotejar; semblava un niu de gafarrons; i ara…
Quirze: Sí, ara sembla un ofici de cos present.
Ventureta: Doncs tant al un com al altre: “què us passa?… Què teniu?…” Déu t’en darà! “Què no us trobeu bé?… Què us n’han feta alguna?…” —“Cuida’t de tu!”
Quirze: Doncs jo també, tant al patró com als seus xicots, no és pas que no’ls hagi ficat els dits a la boca!… Com si els fiqués en un pou mort.
Gibert: Sí, i que ja comences a fer-ne un gra massa amb les teves bromes; i el dia que al Cinto, o al Cintet, o al Ciset, els hi pugi la mosca al naç…
Quirze: Bé prou amunt que li tenen!
Gibert: (mirant a dreta) Mireu-se’ls, ja arriben.
Ventureta: Alabat siga Déu!
Gibert: Ansia, a preparar els pals. (Cridant cap a l’esquerra.) Manel! acosta la parella. (Aplega un pal de terra i desapareix per la dreta. Se senten les esquelles dels bous acostar-se per l’esquerra.)
Quirze: Aquí tenim els enterra-morts. (Aplega un altre pal i desapareix per la dreta.)
Gibert: (tornant) Lo qu’és aquèts si que no espantaràn els peixos amb la seva xerrameca. (Aplega un altre pal i torna a desaparèixer per la dreta.)
Quirze: Ah no; ja m’hi jugo que cap d’ells ha obert la boca, dés de que han marxat. Vaja, per mi els han donat alguna mala cosa.
(Recull la taia i desapareix per la dreta.)
Ventureta: Que Déu Nostre Senyor els hi torni la paraula i com més aviat millor, perque això no és viure!… Es que sí que faríen pensar que’ls han embruixat a tots cinc. Jesús, María, Josep! (Se senya.)
(Ventureta i tots els demés personatges com s’anirá indicant) (Apareix Gibert i estén un pal a terra; darrera d’ell apareix Quirze i n’estén un altre dos passos més enllà. Entretant es veu bellugar-se tot al través de l’escena la corda que se suposa va estirant la barca. Finalment apareix la popa de la barca relliscant per damunt dels pals fins a posar-se al mitj de l’escena. A dalt de la barca Cinto, Cintet, Ciset, Mero i Tano, enfeinats, sorruts, treballotejant silenciosament en arriar la vela, estibar cordes, aixecar coves del fons, etc. Mentrestant els dos palers treuen el palànqui de la popa, recullen el llivant, etc. Ventureta s’acosta tímidament a la barca. Els cinc sardinalers en van saltant l’un darrera l’altre, per diferents indrets. Gran pausa.)
Quirze: (per sí mateix) Ja tenim aquí la professó de la Bona Mort.
Gibert: Muixoni; no’ls trenquis les oracions… si no vols que’t trenquin alguna altre cosa, que no estàn per brocs.
Ventureta: (a Mero) Bon dia, pare. Com ha anat això?
Mero: (sorrut) Cuida’t de tu.
(Fins que s’indiqui, els cinc personatges de la barca tindràn l’aire sorrut, parlen a morrades i sense mirar als seus interlocutors.)
Ventureta: (apart) La cançó de sempre! Veig que no ha mudat el vent.
Quirze: (abocant-se a la barca) Sembla que no ha anat malament, fa?
Cinto: Millor podía anar.
Quirze: D’aquest pà feu rosegons?
Cinto: En faig lo que’n faig.
Gibert: (abocant-s’hi també) Alça, veig que ja heu anat desmallant tot venint.
Cinto: I doncs, que volíes que joguessim al dòmino?
Gibert: Déu n’hi dó! Què va que heu fet de dotze a tretze arrobes de sardina? Fa, Cintet?
Cintet: No soc cap romana per pesar-les.
Quirze: I tu, què hi dius, Ciset?
Ciset: Busca-ho.
Quirze: I tu, Tano? (No contesta.) Tano, ep! Es pot saber?…
Tano: A Salamanca.
Ventureta: (a mitja veu) Déu hi faci més que nosaltres.
Quirze: (també a mitja veu) Ora pro nobis.
(Mentres els altres cinc van feinejant silenciosament entorn de la barca, treient-ne coves, xarxes, etc.. Gibert i Quirze s’aparten i tot aixugant-se la suor i abaixant-se els pantalons se dirigeixen a la barraca.)
Gibert: Vaja, ja estem, gracies a Déu. Anem a esmorzar que a mi ja’m criden. (Entra.)
Quirze: Es lo millor que podem fer. Ets servida, Ventureta?
Ventureta: Gracies, Quirze; qu’aprofiti.
Quirze: (girant-se als demés) I vosaltres? (Ningú li respòn.) Ni mai. (Se n’entra a la barraca tot saltant i xiulant.)
(Ventureta, Cinto, Mero, Cintet, Ciset i Tano)
Ventureta: (a Mero) Voleu que us porti alguna cosa?
Mero: Els anys, si per cas.
Ventureta: La cistella, al menos, si no voleu donar-me el saltambarc.
Mero: (cridant) A casa, que hi tens més feina qu’aquí!
Ventureta: Com volgueu, però…
Mero: No m’has sentit?
Ventureta: No us enfadeu, home…
Mero: Alça, a apriar l’esmorzar!
Ventureta: (anant-se’n) Ja vaig, home, ja vaig… (Surt.)
Cinto: (a Cintet i Ciset) Vosaltres comenceu a passar a l’estació.
Cintet: (a Ciset, agafant un cove per una nança) Au, agarra!
Ciset: (a mitja veu, agafant l’altre nança) Mal llamp et baldi!…
Cintet: A qui té de baldar?
Ciset: Ja m’entenc jo.
Cintet: Jo també i callo.
Ciset: Fas bé. (Surten per l’esquerra.)
Mero: Tano! (Signant-li l’altre cove.)
Tano: Escolteu, oncle, are que aquells no hi són.
Mero: Per orgues estic; au, agarra!
Tano: Maliatsiga jo… i ell… i ella… i ells…
Mero: I tots. (Agafen el cove cada un per una nança i se’n van per l’esquerra. Al passar prop de Cinto, li diu a mitja veu.) Ja torno.
Cinto: Tant me fa.
(Cinto, després Quirze)
Cinto: (passejant-se) Sembla mentida!… Un fill! Ex! (Escup.) D’això en diuen fills… Té raó el ditxo: crieu fills… ex!… I jo, jo mateix! un pare!… D’això en diuen pares?… Mentida! Això no és un pare ni és rès! Ex! Altre temps si que n’hi havíen de pares! Ja haguera pogut jo, al meu de pare… vaja un! De la primera plantofada m’haguera fet saltar més dents i caixals que no m’havía posat a la boca Santa Polonia!… Però avui dia… ni pares ni fills, mal foc els cremi tots! Ex! (Escup. Segueix passejant-se)
Quirze: (sortint de la barraca) Escolteu, Cinto, què teniu…?
Cinto: (sense aturar-se) Tinc lo que tinc.
Quirze: Home, no us escalabrineu; si encara no sabeu què anava a dir.
Cinto: Ni ganes.
Quirze: Venía a dir-vos si teniu mistos, que’l Gibert els ha acabat i jo no’n gasto.
Cinto: I a mi què?
Quirze: I aquell redimontri de foc sembla que jugui a no voler-se encendre. Qualsevol diría que…
Cinto: (butxaquejant) Té i calla, xerraire!
Quirze: Déu vos ho pac, perque fa una hora que m’estic treient el fetge per la boca, bufa que bufa i venta que venta…
Cinto: I que’t creus que xerrant se t’encendrà?
Quirze: Home, jo ho deia per…
Cinto: No necessito saber-ho. Té. (Li tira la capça de mistos.)
Quirze: (cullint-la, apart) Així’s tiren els guants al rei. (Alt.) Vos els torno desseguida. (Entra a la barraca.)
(Cinto i Mero)
Mero: (per l’esquerra, molt moix) Gracies a Déu que estem sols.
Cinto: (seguint passejant-se) L’home que creu en Déu no ho està mai de sol.
Mero: Si Déu no l’abandona.
Cinto: També és cert.
(Pausa. Es passejen tots dos en sentit oposat.)
Mero: (de cop) Hem de parlar.
Cinto: En tinc molt poques ganes.
Mero: Menos en tinc jo.
Cinto: Doncs calla, que per la boca mor el peix.
Mero: Just, i en boca tancada no hi entren mosques… però boca que no parla Déu no l’ou i qui llengua té a Roma va.
Cinto: (plantant-se) Que tens enfit de paraules?
Mero: (plantant-se també) Potser sí; potser ja és hora de que parlem d’una vegada.
Cinto: Potser ja hem parlat massa.
Mero: O massa poc.
Cinto: Bé, què hi ha?
Mero: Això et pregunto a tu.
Cinto: A mi?
Mero: Doncs a quí?
Cinto: An ell.
Mero: A quí, ell?
Cinto: Al bordegaç… al Cintet.
Mero: Amb ell no tinc de tenir-hi cap paraula.
Cinto: Jo menos.
Mero: No t’entenc.
Cinto: Jo sí.
Mero: Bé devíes dir-li…
Cinto: Sí, home, sí; ja fa potser una mesada.
Mero: I ell, què’t va respondre?
Cinto: Sabs què’m va respondre?… Doncs va tenir la poca latxa de no respondre’m rès. Encara l’espero.
Mero: I tu?…
Cinto: Jo? Ni una paraula més. Un pare és un pare i no té de rebaixar-se per un fill. Què s’ha pensat aquell mocós! Si molt enhorabona, veient que no’m responía li hagués romput l’ànima que l’aguanta, tot estaría arreglat.
Mero: Oh, tu ho dius…
Cinto: Perque és. Però ei: lo dit, dit. No vàrem convenir-hi tu i jo?
Mero: Sí, però…
Cinto: No vàrem quedar conformes tu i jo?
Mero: Sí, però…
Cinto: (amb força) No era la nostra santa voluntat?
Mero: Sí, però jo no comptava…
Cinto: Doncs prou! Ni una paraula més.
Mero: Però, ja veuràs, Cinto, devegades…
Cinto: Prou! he dit prou. Un home no té de tenir més que una paraula. Està dit? doncs, dit i prou! (Torna a passejar-se.)
Mero: Però, escolta, Cinto…
Cinto: Prou! Ja està dit tot. Ell vindrà, vaia si vindrà! No’n caldría d’altre sinó que no vingués!…
Mero: Però si no’m deixes parlar!…
Cinto: Es que ja està dit tot. Ell vindrà, vaia si vindrà! (S’en va cap a la barca, en treu el saltambarc, se’l tira a l’espatlla i se’n va tot botzinant.)
(Mero sol, després Tano)
Mero: (passejant-se) Es clar, ja ho veig… en part té raó: un pare és un pare i no té de rebaixar-se per un fill. Jo també soc un pare… i tampoc ting de rebaixar-me per una… Es clar, prou! Ja està dit: ella parlarà!… Per xò, si ens haguessim esplicat els uns i els altres… tal vegada no’ns trobaríem com ens trobem. Però són tan aixuts, sembla que tinguin por de malgastar saliva… Ja’t dic jo que puja un jovent!…
Tano: (per l’esquerra) Ah, sou vós, oncle?
Mero: (passejant-se) No; un altre.
Tano: (no sabent com començar) Maleitsiga!
Mero: Amén.
Tano: Vaja, s’ha acabat. Ting de parlar-vos.
Mero: A saber si ting ganes d’escoltar-te.
Tano: I pla que m’escoltareu.
Mero: Podé no.
Tano: Doncs podé sí!
Mero: Mira, Tano, tu estàs molt per raons i jo no ho estic gens.
Tano: (impacientat) Maleitsiga!…
Mero: (per sí mateix passejant) Es clar que això no són pares… Com que no que no soc un pare…
Tano: No que no ho sou un pare. Jo us juro que si la Ventureta fos filla meva…
Mero: (plantant-se en sec) Què’n tens que dir de la Ventureta?
Tano: Rès de mal, ei, però…
Mero: Doncs no te la posis a la boca.
Tano: Es que si la Ventureta en lloc de ser-me cosina em fos germana…
Mero: Què faríes?
Tano: Ja hauría fet sortir el Sant Cristo gros.
Mero: I qui ets tu, per… Ja veuràs, Tano, entre pare i filla ningú té dret a ficar-s’hi, som-hi?
Tano: Però quan un pare…
Mero: (quadrant-se) Què’n tens que dir de mi?
Tano: Rès de mal tampoc, però…
Mero: Doncs calla.
Tano: Es que de tant callar ja s’em comencen a fer trenyines a la gargamella.
Mero: I a mi de tant sentir-te ja s’em fan timbales a les orelles. (Li gira l’esquena.)
Tano: (per sí mateix) Maleitsiga! (Amb rabia.) I tot justament un castellà!…
Mero: (per sí mateix) No, que no soc un pare… un calsaces, soc! Ve-t’ho aquí, un calsaces!…
Tano: (per sí mateix) Qualsevol altre que fos, santa i bona María!… Però un castellà! Redéu! Tot justament un castellà!…
(Mero, Tano i Ventureta)
Ventureta: (per l’esquerra) I doncs, que no veniu a esmorzar?
Mero: Venim o no venim. Cuida’t de tu.
Ventureta: Es que quan arribareu ja se us el hauràn menjat les mosques.
Mero: Bon profit.
Ventureta: Que no teniu gana?
Mero: Ting lo que ting.
Ventureta: I tu, Tano?
Tano: Andana!
Ventureta: Però, quina aranya us ha picat? Pare, per l’amor de Déu, parleu d’una vegada; treieu-me d’angunies, com cent sants del cel! Si teniu algun ressentiment contra mi, digueu-m’ho, que parlant les persones s’entenen i no fent mala cara.
Mero: Cadascú fa la que té.
Tano: (maligne) Ja sé jo qui la fa més bona.
Ventureta: (sorpresa) Què vols dir?
Tano: Lo que he dit.
Ventureta: Que’m matin si t’entenc.
Tano: Ja m’entenc jo.
Mero: I jo també, m’entenc.
Ventureta: Ditxosos vosaltres! Mireu que entre tots acabareu per fer-me girar el cervell! Això no hi ha paciencia que ho aguanti; ja fa massa temps que dura!… Això no és viure… (Ploriquejant.)
Mero: Ploralles, are? Llagrimetes?… Vet-aquí tot lo que sabeu fer les dònes… M’en vaig per no veure’t. (Se’n va per l’esquerra.)
Tano: I jo per no sentir-te. (Tot anant-se’n.) Un castellà!… Tot justament un castellà, maleitsiga!… (Surt. Pausa.)
Ventureta: Vêt-ens-aquí tan avençats com abans. Déu meu, Déu meu! però, què’ls he fet jo?… Verge santa del Remei, toqueu-los el cor, deslligueu-los la llengua. (Amaga la cara en el devantal.)
(Ventureta; per l’esquerra Cintet seguit a distancia de Ciset)
Ventureta: Ai, sou vosaltres? Alabat sigui Déu! Potser de vosaltres en treuré una bona paraula.
Cintet: (molt brusc) A mi no’m contis rès: això al pare.
Ventureta: Que t’he fet alguna mala obra?… Que t’he agraviat en alguna cosa sense voler-ho?
Cintet: Tu ho sabràs.
Ventureta: Jo no, pobra de mi.
Cintet: Doncs, jo tampoc.
Ventureta: I doncs, perquè’m fas aquest paper, que ni’t dignes mirar-me la cara?
Cintet: Jo?… Vés a contar-ho al pare. (S’en va cap a la barca.)
Ventureta: I tu, Ciset, tu no estàs pas enfadat amb mi, fa? Tu sempre m’has volgut bé; no hi ha hagut pas rès entre tu i jo…
Ciset: Conta-ho al Cintet; ell t’ho sabrà dir.
Ventureta: Però no veus que’l Cintet sembla tancat amb pany i clau, com el vostre pare… i com el meu i com mon cosí. Si sembla que tots els d’aquesta barca heu perdut la paraula…
Ciset: Ja veuràs: el noi gran sempre és el gran; jo no só més que’l xic.
Ventureta: I què vols dir amb això?
Ciset: Que no só rés!… El noi xic! Un ningú!
Ventureta: I ara, d’on surts? De què estàs ofès?
Ciset: De rès, si no dic rès jo. Ell és el gran.
Ventureta: No dius rès però dius massa. Qualsevol que’t sentís es figuraría que te n’he feta alguna!…
Ciset: L’has feta… o no l’has feta. I prou.
Ventureta: No, prou, no. Vui que t’espliquis.
Ciset: Que t’ho espliqui aquèll. (Apartant-se.)
Ventureta: Que no’l sents, Cintet? De què se les heu ton germà?
Cintet: (des de la barca) Ell s’ho sabrà.
Ventureta: Reina del cel! Acabareu per fer-me tornar boja entre uns i altres!
Cintet: Aixís et tancaràn.
Ciset: I a mi també.
Cintet: I a tots.
Ventureta: Es que sí que sembla que tots plegats hagueu perdut el judici! Com hi ha món, cinc homes sou en aquesta barca i sembla que a tots cinc vos hagi tocat un mal aire. (Se’n va plorant per l’esquerra.)
(Cintet i Ciset) (Recolzats en la barca, però apartats l’un de l’altre. Pausa.)
Ciset: (de cop) Mala andanada! (Baixa al prosceni.)
Cintet: (també baixant) I cent andanades… i mil milions de rengles d’andanades!
Ciset: (amb despreci) De què te les heus tu?
Cintet: De lo que’m sé, i basta.
Ciset: Doncs guarda-t’ho.
Cintet: Com no t’ho guardes tu?
Ciset: (agressiu) No caldría sinó que fins el dret de renegar volguessis llevar-me.
Cintet: Jo no’t llevo rès.
Ciset: Mica!
Cintet: Què? què’t llevo? Digues.
Ciset: No haig de dir rès, jo; no hi tinc cap dret. Jo soc el noi xic.
Cintet: I què vols dir amb això?
Ciset: Que tu ets el gran.
Cintet: Mentres Déu vulgui.
Ciset: Per molts anys i mal profit te faci.
Cintet: Això de mal profit tu sabràs perque ho dius.
Ciset: I tu també ho sabs.
Cintet: Que’m pengin.
Ciset: Doncs que’t pengin i no parlem més, perque potser en diría massa.
Cintet: (provocatiu) Aboca, home, aboca!
Ciset: Mira, Cintet, quan un home té les sangs fregides… no li fiquis els dits a la boca.
Cintet: Que mocegues?
Ciset: Potser sí.
Cintet: Ja m’agradaría veure-ho.
Ciset: (contenint-se) Ja tens sort que m’ets germà.
Cintet: I si no ho fos, què faríes?
Ciset: Què faría?
Cintet: Sí.
Ciset: Doncs… Vaja, no tinc ganes d’enraonar més.
Cintet: Ja fas bé, ja; perque creu que tot i sent-te germà com te soc, em sento tot jo com un formigor que’m corra de dalt baix… i… i…
Ciset: I què? Acaba, home, acaba, si ets tan valent. També m’agraden els homes valents!
Cintet: Mira, Ciset, que ja’n ting prou de tot això…
Ciset: Què és això que no té nom?
Cintet: (esclatant) Que ja estic tip de tu, del pare… (Veient venir son pare. Cambi brusc.) El pare! (Queda com petrificat. Ciset se’n va tot roncejant darrera la barca.)
(Cinto, Cintet i Ciset mitj amagat)
Cinto: (amb solemnitat, després d’una pausa) Què hi ha del pare?… (Amb força, mirant-lo fit a fit.) Què li vols a ton pare?
Cintet: (atuït) Rès.
Cinto: Ah, rès? Està bé. Es dir que… “rès”. Això és tot lo que has pensat amb tant temps?… Molt bé; no’n parlem més.
Cintet: (fent un esforç) Escolteu, pare…
Cinto: No. No has dit “rès”? Doncs, rès, ni una paraula més.
Cintet: No dieu vos mateix que un home no té de tenir més que una paraula?
Cinto: Per xò mateix.
Cintet: Doncs bé, jo l’he donada.
Cinto: Jo també l’he donada. I ara per mor de tu… Prou, ja ho has dit tot. Dés d’avui feste compte que no tens pare.
(Els mateixos i Mero)
Mero: (amb resolució) Cinto.
(A partir d’aquest moment tots els personatges van animant-se de més en més fins al final.)
Cinto: (també amb resolució) Oh i que vens bé, Mero.
Mero: No puc més: ting d’esbotzar.
Cinto: I fins jo. Em veus bé?
Mero: Prou.
Cinto: Doncs bé, Mero em cau la cara de vergonya.
Mero: A mi també.
Cinto: Ja no soc pare.
Mero: Jo tampoc.
Cinto: Soc un ningú.
Mero: I jo… menos que un ningú.
Cinto: Vina aquí. Què vaig dir-te jo? “Què’t sembla, Mero, si caséssim a la Ventureta amb el meu noi gran?”
Mero: I què’t vaig respondre, jo? “Per mi, a bodes me convides.”
Cinto: I què vaig afegir jo? “Fet!”
Mero: I jo? “Fet!”
Cinto: Doncs bé: ho dic an aquest pillardaç, an aquest parrac, an aquest… microbi, i, sabs què’m va respondre? Rès, no’m va respondre!
En lloc d’alegrar-se’n i dir-me “gracies, pare” i besar-me les mans… se m’ensopeix, acota el cap, es grata el clatell… i em planta sense ni dir-me “Jesús”. A mi que havía empenyat la meva paraula!… I no vaig saber-li rompre la ossada que l’aguanta.
Mero: (respirant) Oh, si és aixís…
Cinto: Vaja, net i clar; que no la vol a la Ventureta; que’n tan poc la té an ella com a la paraula de son pare.
Mero: (esclatant de satisfacció) I fins ara no’t recordes de dir-m’ho?
Cinto: No gosava… Esperava trobar la ocasió…
Mero: Poc sabs tu el pes que’m lleves del damunt! Perque has de saber que quan jo vaig dir-li a la Ventureta lo que havíem tractat tu i jo, en lloc de saltar i ballar d’alegría i de dir-me “lo que heu fet està per ben fet!”, m’acala els ulls, em fa el morret, s’em tomba d’esquena i em respòn…. sabs què’m va respondre, a mi, a son pare?
Cinto: Què’t va respondre?
Mero: Em va respondre: “ja’n parlarem”. No sé com… Ah, ja’n parlarem? Doncs no, senyora, no’n parlarem més —vaig dir-me— ting donada la paraula al Cinto… i paraula és paraula.
Cinto: (que s’ha anat animant per graus) De manera que aixís…
Mero: Es clar, tota vegada que’l Cintet tampoc la vol an ella…
Cintet: (que ha anat acostant-se atret per la conversa dels dos pares, es planta resoltament entre ells completament transfigurat) Entenguem-nos, Mero jo no ting en poc a la Ventureta; jo l’aprecío molt; jo la estimo en tot lo que val, —i cert, val molt— però… jo també ting la paraula donada, i fa temps que li ting! I de primer morir que tornar endarrera! Estic emparaulat amb l’Esperanceta del Nofre, i no ting de desnonar-me ni per la reina de totes les Amèriques.
Ciset: (que ha anat escoltant amb alegría creixent les paraules del seu germà, es planta d’un salt al mitj d’ells) Cintet, torna-ho a dir!
Cintet: (sorprès) El què?
Ciset: Això que acabes de dir ara: que no la vols a la Ventureta… que no l’estimes…
Cintet: I és clar que no.
Ciset: (abraçant-lo) Ai, Cintet, ets tot un home! Em deixaría fer troços per tu.
Cintet: I això? què t’agafa?
Ciset: (boig d’alegría) Reina santa! Poc sabs tu lo que m’has fet patir d’esperit aquets dies! Però ara que sé que ni tu vols a la Ventureta, ni la Ventureta et vol a tu…
(Els mateixos i Tano) (Aquest ha sortit, un moment abans, per l’esquerra. Entretant va acostant-se Ventureta. Els dos palers han sortit a la porta de la barraca.)
Tano: (amb ímpetu) I no ho sabs perque no’l vol? I vos, oncle, voleu saber-ho perque no’l vol?… Perque en vol un altre! Nèt! I qui, maleitsiga? Un castellà! Tot justament un castellà!
Ciset: (aterrat) Què dius ara?
Ventureta: (aturdida) Que s’empatolla aquet trapacer?
Tano: Sí, sí! Que’t penses que ting els ulls no més per fer bonic? Has de saber que si ton pare dorm jo vetllo.
Ventureta: Ai, Verge Santa!
Tano: Ja ho só vist, ja!
Ventureta: Però, què has vist? digues.
Ciset: (frenètic) Acaba d’una vegada!
Tano: Que’t fa l’aleta en Xanxas… Sí, sí, en Xanxas, el cabo de carrabiners, que amb l’escusa de vigilar que’ls coves de peix no s’ens tornin paquets de picadura, sempre ronda al teu voltant com si fossis contrabando.
Ventureta: A mi?
Tano: A tu, a tu… I que’t diu unes coses més ensucrades!… i en castellà, maleitsiga!
Ventureta: I què’n tinc de fer den Xanxas!
Tano: Què’n tens de fer? Vês si en tens de fer que per xò no vols al Cintet, perque no du botons daurats ni sab dir paraules ensucrades. Per xò no l’has volgut.
Ciset: Mala reïra!… Més m’estimaría que m’haguessis fet l’ànima a troços!
Ventureta: (esclatant) Doncs bé, ja que tots heu parlat, no vui ser menos. Perdona, Cintet, jo t’aprecio molt, però si no’t vui a tu… és perque vui a un altre.
Tano: Ho veieu? En Xanxas, maleitsiga!
Ventureta: Vés al infern, tu i ell.
Ciset: Doncs a quí?
Ventureta: A tu, beneit, a tu.
Ciset: (alerat) A mi?
Ventureta: (amb joia) A tu, curt de geni, pobre d’esperit! Això no has conegut fa temps? Que no vaig fer-t’ho entendre prou per la festa major, que amb mil escuses i mentides em vaig enginyar per no ballar més que amb tu?
Ciset: (amb esclat) I és cert? Ai, Ventureta, vals tota la gloria del cel!… Perquè no m’ho havíes dit mai això que’m dius ara? Perquè no vas parlar abans?
Ventureta: Jo, tot justament? Tu eres el que havíes de parlar.
Ciset: Jo? Sabent que t’havíen promesa al Cintet? Si per cas era ell qui havía de parlar, ja que no’t volía.
Cintet: Jo? Això el pare, que va manegar-s’ho tot ell, sense ni demanar-me el meu parer!
Cinto: Qui, jo? El Mero era el qui havía d’haver parlat desseguida.
Mero: Tot justament jo? I què sabía jo? (Pel Tano.) Aquest era el que havía d’esbotzar la grua.
Tano: Jo? I a mi què’m feia! A mi no m’hi anava ni venía rès. Això sí, el que se l’endugués un castellà ho tenía entravessat aquí. Ara… que siga el Ciset tant se me’n dóna.
Cinto: Calleu tots.
Gibert: (rient) Al revés, parleu tots, parleu força, que aixís arribareu a entendre-us.
Quirze: Aixís, aprofiteu-vos ara, que heu recobrat la paraula.
Cinto: (crit) Calleu, torno a dir-vos, que vui enraonar jo. Ja enraonareu després fins que se us acabi la corda. (Silenci.) Què’t sembla, Mero? Lo dit, dit, i com si no hagués passat rès?
Mero: No t’entenc.
Cinto: Que ja que no té d’ésser pel Cintet sigui pel Ciset?
Mero: Ja que ells dos ho volen…
Ciset: Gracies, Mero. (Li besa la mà)
Cinto: Doncs, fet?
Mero: Fet. (Encaixen amb força.)
Ventureta: (radiosa) Ai, com se m’aixampla el cor!
Ciset: (agafant-li la mà) I a mi!
Cinto, Mero i Tano I a mi! (Riallada general perllongada.)
Cinto: Vaja, mai haguera dit que el parlar fos una cosa tan sanitosa!
Gibert: Gracies a Déu que s’han negat les tristeses!
Quirze: Aixís, d’ara en endevant, de la vostra barca en lloc de dir-ne “la barca dels afligits”…
Gibert: En direm “la barca de les alegríes”…
Cinto: Amb el ben entès, que dés d’avui el primer que munti a la meva barca amb mala cara, d’un cop de rem el clavo al aigua.
(Tots) Molt ben dit!
Cinto: I al que’n duga alguna al pap i en lloc d’abocar-la se la guardi a dintre… no’l vui més a bordo… Per alguna cosa ens ha donat Déu la llengua.
Mero: Visca el patró!
(Tots) Visca!
Fi
27 de Juliol del 1913