The Project Gutenberg eBook of El mètode objectiu
    
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and
most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
of the Project Gutenberg License included with this ebook or online
at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States,
you will have to check the laws of the country where you are located
before using this eBook.

Title: El mètode objectiu

Author: Ramón Turró

Release date: July 24, 2024 [eBook #74097]

Language: Catalan

Original publication: Barcelona: Llibreria Catalònia, 1927

Credits: digital editor: Joan Queralt Gil


*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK EL MÈTODE OBJECTIU ***

El mètode objectiu

Ramon Turró

juny 1927

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per  l'Institut 
d'Estudis Catalans, com a part del projecte  Corpus Textual 
Informatitzat de la Llengua Catalana.`

## Capítol I

> Valor de la psicologia introspectiva. Descripció dels fenòmens
> psíquics. Il·lusions a les quals hom s'exposa en descriure'ls. El
> què resulta d'aquesta observació aplicada als fenòmens psíquics.
> Necessitat de posar en relació els fenòmens psíquics amb els fenòmens
> fisiològics. Com aquesta relació és compresa per H. Ebbinghaus i Th.
> Gustau Fechner. Teoria energètica de W. Ostwald. Tesi del
> paral·lelisme de W. James. Examen d'aquesta tesi. Necessitat
> d'establir una relació entre el fenomen psíquic i el fenomen
> fisiològic de la mateixa manera que hom posa en relació els fenòmens
> físics o químics amb llurs condicions causals respectives. Com els
> fenòmens físics són units a llur causa. El què nosaltres anomenem
> condició del fenomen físic. El què nosaltres coneixem, per mitjà de la
> condició, de la causa que realment, determina el fenomen físic.
> Aplicació del mateix criteri a l'estudi de la successió
> psico-fisiològica. Pas del paral·lelisme al determinisme. Exemples.
> Procés mental del qual depèn.

Ens és suficient un examen interior per a comprendre que no ens cal cap
coneixement d'anatomia ni de fisiologia del sistema nerviós per a tenir
esment dels fenòmens que s'acompleixen a la consciència. Si admetéssim
amb Buffon que el sensori és una massa gelatinosa sense cap importància,
tindríem d'aquests fenòmens el mateix coneixement que nosaltres en
tenim. És en el nostre fur interior que la prova de llur existència és
feta; llurs qualitats, llurs modalitats i llur durada no poden ésser
objectes d'observació més que per l'examen introspectiu.

Aquest examen ha estat practicat des de diferents punts de vista. Mentre
els uns s'han preocupat sobretot d'observar com els estats psíquics es
succeeixen segons llur semblança, llur contigüitat, llur associació,
d'altres han preferit considerar-los agrupats segons els elements que
els composen, cercant de veure com s'edifica la vida psíquica complexa.
Tots, no contrastant, han emmenat llur observació segons un criteri
naturalista; seria tan injust de negar tota valor a la ciència així
constituïda com de negar la valor de la mineralogia, que diferencia o
identifica els caràcters amb els quals es presenten els cossos en la
natura.

La valor real d'una ciència així constituïda és purament descriptiva.
El mineralogista, per a distingir la sal comú, acumula dades i més
dades; una, per exemple, és la del pes específic; el mineralogista no
cerca pas d'explicar aquest pes pel dels elements que entren en la
composició de la sal. Això mateix podem dir quant al psicòleg; havent
descobert que hi ha estats que s'associen per llur semblança, per
exemple, ell no se'n serveix pas per explicar aquest lligam ni aquesta
similitud; es limita a observar-los empíricament, sense posar en
evidència la condició a la qual això respon. Per altra banda, no li
sembla que ho hagi de tenir en compte.

Pel simple fet de descobrir introspectivament que certs fenòmens estan
lligats a d'altres, es figura explicar els uns pels altres; en realitat
no ha fet sinó descriure llur relació recíproca. Hom ha dit --i donem
això com a exemple-- que el més o menys d'interès que nosaltres portem
a la percepció dels objectes depèn de l'associació d'aquest estat amb
d'altres de naturalesa afectiva; així s'explicaria l'esforç psíquic
anomenat atenció. És clar que hom no ha fet altra cosa que descriure el
concurs d'altres factors en l'atenció; la condició que determina el
fet mateix de l'atenció resta inapreciada.

La veritat és que sempre, introspectivament, expliquem els fenòmens els
uns pels altres --d per c, c per b, b per a--; el què nosaltres fem amb
aquesta operació és passar una revista retrospectiva dels fenòmens a b c
d revista conforme a les constatacions fetes de llurs relacions
recíproques; però quant a la condició que ha establert per endavant
aquestes relacions, res en aquesta operació no tendeix a fer-la visible.
Creure el contrari és fer-se la mateixa il·lusió que si, havent sortit
de París o de Berlin, creguéssim que els pobles a b c d, succesivament
trobats, són al país perquè els hi veiem; el cert és que els hi veiem
perquè hi són. Però com ha esdevingut que les nacions en qüestió
s'hagin format en el país on viuen? Heus aquí el què ignora el viatger
qui constata llur existència.

Com ha esdevingut que els fenòmens psíquics es succeeixin segons un cert
ordre preestablert? Com ha esdevingut que els fenòmens considerats
isoladament són el que són? Això és el què ignora el psicòleg quan es
limita a observar-los, sigui un per un, sigui en sèrie, des del punt de
vista de la seva pròpia consciència.

En el mateix ordre de fenòmens estrictament lògics llur successió resta
també inexplicada. Quan nosaltres diem que de tals premisses se'n
desprèn tal conseqüència, tenim la il·lusió que aquesta ha estat
condicionada per aquelles; ens figurem haver procedit amb el rigorisme
del físic quan estableix una relació entre la desviació de la llum i la
densitat del medi que travessa. En apariència la similitud és perfecta;
en efecte, el físic diu que sempre que la condició s'acompleixi, la
desviació del raig lluminós es produirà; semblantment el psicòleg pot
afirmar que, donades tals premisses, sempre apareixerà tal estat de
consciència i no pas un altre; ell en coneix la condició.

En reflexionar ens donem compte que entre les dues maneres de procedir
no hi ha similitud. Quan el físic ens ensenya que la refracció depèn
d'una condició, vol dir que neix d'una causa; nosaltres ens la
representem sota la forma de la densitat. Però quan el psicòleg presenta
la conseqüència com a condicionada per les premisses, no vol pas dir que
en aquestes es trobi la causa d'aquella. Conforme a les lleis de
l'empirisme admet que les premisses són estats precedents, fenòmens
purs; i és així que l'observació introspectiva li ha permès de
descriure el pas de les premisses a la conseqüència, sense que tingui la
pretensió de posar en evidència la condició determinant d'aquest pas, o
sigui la seva causa.

Altrament fora si --infidel al seu punt de vista empíric-- hagués admès
com a pressuposat un principi intel·ligent d'on emanaria, com de sa deu
natural, la comprensió de les premisses amb la de la conseqüència com
llur derivació obligada, per obediència a una impulsió imposada des de
dalt; d'aquesta manera els fenòmens se'ns presentarien relligats per
un llaç causal. Però si, per endavant, hem fet professió de fe empírica,
ens trobem en l'obligació de no acceptar sinó el què és observable; de
dos o molts fenòmens successius, allò que primer es presenta a
l'observació és els fenòmens isolats, i després llur successió; no és
matèria d'observació, car no és un fenomen, ni la força eficient
pressuposada que crea els fenòmens, ni la força eficient que els relliga
uns als altres; totes dues són matèria de concepció, però no
d'observació.

Hi ha, però, escoles filosòfiques que sostenen que, per l'experiència
interna, hom percep d'una manera immediata el llaç causal que regeix la
successió de certs fenòmens psíquics. Àdhuc hi ha bon nombre de
psicòlegs que han fet professió de fe empírica i que pensen així mateix;
en aquesta creència es fonamenta l'anomenada experiència interna.

No hi ha com fixar bé el sentit dels temes per arribar a entendre's;
altrament cadascú en fa ús en una accepció distinta, i això porta
confusions greus i pertorbadores. En el món exterior estimem empíric tot
fenomen o conjunt de fenòmens sotmesos a l'observació directa amb
independència de llur origen causal. Així la desviació de la línia dreta
que sofreix la imatge del bastó ficat a l'aigua, la descomposició de la
llum que travessa un prisma, la projecció a l'horitzó llunyà de
l'oasis del desert, són estimats fenòmens empírics mentre que són
observats independentment de la condició causal que els determina; però
quan nosaltres els lliguem a aquesta condició i quan els veiem
presentar-se, d'una manera invariable i constant, sempre que el raig
lluminós travessi medis de densitats diferents, deixem de qualificar-los
d'empírics.

Altre exemple: un medicament --la quinina que guareix el paludisme-- és
un remei empíric mentre nosaltres ignorem per què guareix o com
determina aquest efecte. El dia que observem que la quinina mata la
plasmòdia, el remei ja no ens semblarà tan empíric, per la sola raó que
estableix un lligam causal entre el medicament i la seva acció curativa.

El mineralogista classifica els cossos naturals identificant els
caràcters que són comuns a un grup i diferenciant els que no són propis
a aquest grup; diem d'ell que segueix un mètode empíric perquè no es
proposa de recercar en virtut de quines condicions els caràcters són
comuns, ni quines són les condicions causals determinants de les
diferències; es limita a observar les coses tal com la natura les
presenta, sense passar més enllà d'aquesta inspecció immediata. En el
llenguatge comú i ordinari que emprem per expressar les nostres idees,
és això el què anomenem empíric; empírica, també la ciència naixent que
es fonamenta en aquesta manera d'observar, la més senzilla de totes.

La introspecció, per la seva banda, ens mostra també els fenòmens
interns en llur qualitat de fenòmens idèntics o diferenciables els uns
dels altres; en aquesta successió ininterrompuda d'esdeveniments que
apareixen i desapareixen en la consciència, quan solament tenim en
compte els fets mateixos i l'ordre segons el qual es succeeixen els uns
als altres, nosaltres els considerem sota un aspecte empíric.

És clar que si som kantians, si creiem la intel·ligència constituïda per
virtualitats preexistents que ens permeten de comprendre la qualitat, la
relació, la quantitat d'aquests fenòmens, tot canvia; les esmentades
virtualitats són la condició per mitjà de la qual ens esdevenen
comprensibles. Esguardats des d'aquest punt de mira ja no seran
empírics; no ens limitem a observar-los tal com ens els presenta la
introspecció immediata sinó a través d'una concepció que ens serveix
per a explicar-los. Tampoc ho seran si pressuposem l'existència d'un
principi que, per un acte de prensió de la matèria sensorial, concep en
ella distintament la qualitat o la intensitat o la connexió causal de la
successió dels estats. Tant ací com en el cas anterior, ens semblarà que
verifiquem --per veritables experiències internes o com a dades de
l'observació-- una sèrie d'enunciats o de proposicions; aquell qui no
esguarda els fets des d'aquestes posicions mentals no pot de bon grat
acceptar aquesta manera de fer.

Purificats de tot prejudici personal o d'escola som unànims a convenir
que hi ha sensacions de caràcters diferenciats, imatges, associacions,
una successió d'estats lligats els uns als altres en una forma lògica,
emocions, impulsions sexuals, apetències tròfiques. És, però,
inadmissible que nosaltres poguem observar interiorment un principi
intel·ligent o qualsevol gènere de categories; ni aquest principi ni
aquestes categories són fenòmens; no es tracta ja d'observació o
d'experiència empírica, sinó de pures concepcions de caràcter personal.

El psicòleg, tancat dins la seva pròpia consciència, es troba davant
d'una multitud de fenòmens que apareixen i desapareixen sense que pugui
exactament conèixer ni les condicions que cal realitzar per a llur
aparició, ni el què cal fer perquè s'esborrin. Descobreix identitats o
diferències i no aconsegueix de trobar la raó d'unes i d'altres; es
dóna compte que estan en relació les unes amb les altres i no comprèn
quina condició preestablerta regeix aquesta relació; descobreix
impulsions, apetències vives, tendències vehements; i com no suposem que
es tracti d'un imaginatiu, sinó d'un observador, no pot reeixir a
trobar l'origen d'aquestes forces psíquiques, ni pot explicar llur
manera d'ésser i de desenvolupar-se. Igual que un mecànic que no
tingués idea de la força elèctrica que fa accionar un mecanisme molt
complicat, només observa que tal peça es mou d'una manera, tal altra
d'una manera diferent, que més lluny una tercera resta immòbil i tot de
cop entra en joc i s'engrana amb les altres; no pot penetrar el
mecanisme secret que determina aquests moviments tan variats i la
reciprocitat de llurs accions. Com sigui que resisteix a la temptació de
suposar una força misteriosa que ho posa tot en moviment, i com que es
concreta únicament a allò que observa, crea una psicologia sense ànima,
una ciència de fenòmens purs que es mouen dins del temps com ombres, que
venen, passen i s'esvaeixen sense que li sigui possible d'endevinar
com esdevé que sigui així.

La introspecció purament empírica no dóna gaire més que aquest
espectacle, desencoratjador pel qui aspira a explicar tot allò que ell
no pot fer sinó descriure. Si aquests fenòmens es desenrotllen davant
d'un subjecte informat --en una forma o altra-- de llur agent productor
o causal, ell els explicarà bé o malament, però els explicarà. Però hem
arribat a un temps on hom està sobresaturat d'explicacions
metafísiques. Les descripcions purament empíriques no ens són odioses
com aquestes explicacions, però no ens satisfan. Nosaltres desitgem amb
vehemència deslliurar els fenòmens psíquics de llurs condicions causals
per poder-los explicar com el físic explica els fenòmens de la física,
el químic els de la química, el fisiòleg els de la biologia. Estudiats
en sèrie indefinida ens apareixen flotants i despresos de tot lligam
causal, la qual cosa ens dóna un sentiment de contrarietat; és necessari
de sortir d'aquesta situació angoixosa.

Tots aquells que aspiren a reduir els fenòmens psíquics a la categoria
dels fenòmens físics i dels fenòmens químics han acumulat treballs de
valor decisiva destinats a demostrar que deuen ésser estretament lligats
al funcionament del sistema nerviós. La conseqüència d'aquesta immensa
tasca és que ningú dubta avui que tota modificació psíquica s'acompanya
d'una despesa fisiològica. Però la foscor més espesa regna quant a la
relació a establir entre el què és fisiològic i el què és psíquic. El
problema és de palpitant actualitat. No ha estat plantejat entre fenomen
i fenomen, entre la condició fisiològica elemental i la condició
psíquica --també elemental-- que se'n desprèn, tal com ha estat fet en
química o en física. El problema està plantejat d'una manera general,
comprensiva, abraçant tots els casos particulars. Quina relació hi ha
entre el fet fisiològic i el fet psíquic, entre l'ànima i el cervell?
Les solucions proposades varien segons que les tendències de l'autor
siguin metafísiques o empíriques.

H. Ebbinghaus creu que la doctrina de les localitzacions és incompatible
amb la hipòtesi que fa del cervell l'instrument de l'ànima. Si fos
així, l'ànima seria auditiva a una regió, visual al costat, i així
successivament; aquesta ànima topogràfica li sembla inacceptable. Ultra
això, la suposició que l'ànima pugui per ella sola --o d'una manera
espontània-- provocar reaccions nervioses, és inconciliable amb el
principi de la conservació i de la transformació de l'energia. Al seu
parer la teoria més viable és la del paral·lelisme psico-físic entès en
sentit metafísic. Les dues sèries --objectiva l'una, subjectiva
l'altra-- dependrien de la mateixa realitat presentant-se sota dos
aspectes, tant que allò que és vist i tocat en l'espai és la cosa
mateixa percebuda com a tocada i vista en la consciència.

En el fons la tesi de H. Ebbinghaus és la mateixa que la de Th. Gustau
Fechner, el qual creu que la diferència que existeix entre el què és
físic i el què és psíquic no depèn més que del punt de vista on
nosaltres ens col·loquem per observar l'un i l'altre. Pensar amb el
cervell i concebre el cervell pensant, és veure el pensament per dintre
o per fora; és talment com quan nosaltres mirem un objecte buid: per
dintre és còncau, per fora és convex, i no contrastant és el mateix
objecte.

Amb les tesis metafísiques d'aquest gènere passa --quan hom les examina
fredament-- el mateix que amb totes les qüestions experimentals que són
plantejades fora de llur medi natural: hom no les resol pas; hom les
planteja de nou i en termes tals que esdevenen insolubles. Ens trobem
satisfets i decebuts alhora; la qüestió resta tal com era abans;
solament que nosaltres no ens en adonem, distrets com estem per la
concepció metafísica.

Nosaltres ens proposem, per exemple, de determinar quina classe de
relació pot existir entre la reacció objectiva provocada per
l'excitació de la sensibilitat gustativa i la sensació sàpida; en lloc
de resoldre la qüestió nosaltres la desplacem quan diem que és de la
reacció mateixa de les neurones sensitives excitades que brolla en la
consciència l'efecte sensorial. No sabem --ni podem saber-- si és o no
la mateixa cosa la que determina l'un o l'altre efecte; està per
damunt de la nostra observació, és suprasensible. El què nosaltres
desitgem conèixer d'una manera concreta, és la relació entre allò que
en els elements nerviosos es mostra en forma d'una reacció
físico-química i allò que, en la consciència, es presenta en forma
d'una modificació psíquica; poc ens interessa tot el què, més enllà del
món dels fenòmens i de l'observació, determina efectivament els efectes
constatats. La qüestió que ens interessa de veritat subsisteix
pràcticament de la mateixa manera, i reclama la seva solució, tant
després com abans d'una explicació sobre la legitimitat de la qual no
tenim intenció d'emetre judici en aquest lloc.

W. Ostwald és de parer que tota vegada que el treball del pensament està
indissolublement lligat a un consum d'energia --tal com el treball
físic--, no hi ha cap dificultat per a concebre'l energèticament a la
manera dels altres fenòmens naturals. El fet en què es funda la
conclusió és absolutament exacte; és indubtable que el fenomen psíquic
està lligat a una despesa d'energia fisiològica com a un precedent
sense el qual la seva existència no es concep. Quant a la conclusió
derivada del fet ens sembla més que fosca; és inintel·ligible.

Concretament hom no comprèn què significa quan hom sent a dir que convé
de concebre i de pensar energèticament. En l'encadenament circular de
les transformacions energètiques mai no es destrueix una quantitat
d'energia sense que no se'n crei una quantitat equivalent en una altra
forma; d'ací es desprèn que en la idea d'energia està continguda la
idea de reversibilitat en una forma mecànica. Però tot allò que no és
reversible no pot ésser revertit i és impossible de concebre-ho com a
energia; és, doncs, un mot que no té cap sentit.

Des del punt de vista on es col·loca Ostwald cal concebre, com a base i
origen del pensament --o més genèricament del fenomen psíquic-- una
despesa fisiològica; el fenomen psíquic seria una transformació
energètica d'aquesta despesa. Però en esguardar les coses de més prop,
si cerquem d'evaluar la quantitat d'energia creada per l'aparició del
fenomen nou, hem de reconèixer que no n'ha creada gens. El concepte
d'energia no és aplicable ací perquè ens trobem en presència d'un
fenomen que no és reversible en forma mecànica. El cicle de les
transformacions energètiques es tanca en el domini de l'objectivitat i
de la fisiologia, però no usurpa el de la subjectivitat.

W. Ostwald pretén que sobre aquest punt sofrim la influència d'una
concepció falsa, que ens ve de Plató, i en virtut de la qual establim
una distinció fonamental entre la vida mental i la vida física. Aquesta
concepció no ens ve pas de Plató, i no és una concepció; és l'expressió
d'un fet empíric; en la seva qualitat de tal hom no té dret a
refusar-la.

El què realment presta a confusió, és de no diferenciar la condició
fisiològica del fenomen psíquic condicionat, i d'identificar allò que
l'observació ens presenta com a distint; els fenòmens d'una sèrie no
poden soldar-se als de l'altra, energèticament. Relacionar els uns i
els altres amb l'energia és forçar el terme, és emprar el mot en un
sentit metafísic que no té res a veure amb la seva accepció científica.

Entre els fenòmens fisiològics o d'ordre físico-químic que es
desenrotllen en la intimitat de la substància nerviosa, i els fenòmens
psíquics que sorgeixen simultàniament en la consciència, W. James creu
que no hi ha sinó un simple paral·lelisme. En el capítol VI dels seus
Principis de Psicologia, desenvolupa amplament aquesta tesi. Admet sense
dificultat que si hom descomposa l'estat de consciència en els seus
elements, cada un s'acompanya de la reacció local que li correspon,
però sempre com a fet simplement paral·lel; concep tan deslligada la
relació de les dues sèries que creu que els fenòmens psíquics poden
subsistir independentment del procés cerebral.

W. James formula la tesi del paral·lelisme des d'un punt de vista
empíric; amb ella enuncia un fet. L'existència d'aquest fet pot ésser
demostrada per l'observació? Dos fenòmens paral·lels són dos fenòmens
que coincideixen en el temps sense acció recíproca, com dos trens que
van amb igual velocitat cadascun per la seva via. És així com es
comporten els fenòmens psíquics en relació amb els fenòmens físics?
Estudiem-ho breument.

Nosaltres prenem certa dosi d'alcohol; per un encadenament de fenòmens
que no cal recordar ara, l'alcohol actua sobre el sensori i hi
determina un canvi de l'estat objectiu; aquest canvi és de naturalesa
físico-química; nosaltres no en coneixem la fórmula, però ningú no dubta
de la seva realitat. Mentre aquest procés es desenrotlla en la intimitat
de la substància nerviosa, un sentiment d'alegria apareix a la
consciència. Existeix entre els dos fenòmens una pura coincidència?
L'home, quan no ha tingut de preocupar-se de tesis que li calia
sostenir, sempre ha comprès que la modificació psíquica segueix la
ingestió d'alcohol com qualsevol altre fenomen d'ordre físic o
d'ordre químic segueix la condició --establerta per endavant-- de la
seva aparició.

Cas semblant; una espina ens fereix. Ningú no creu --i W. James menys
que cap altre-- que la dolor consecutiva a aquesta excitació coincideix
amb ella. Entre l'espina i la dolor establim una connexió causal, com
fem entre la densitat del medi i la refracció de la llum, com fem entre
la commoció dels cossos que vibren i el so. Si aquesta relació entre el
fet fisiològic i el fet psicològic no fos concebuda sota la forma d'una
connexió causal, el físic no estaria autoritzat a formular, com una
proposició experimental, que el so respon a una vibració; li caldria
limitar-se a dir que coincideix amb ella. La lògica emmena el físic a
creure que existeix entre la vibració i el so una relació més pregona
que una coincidència paral·lela; els mateixos motius de lògica porten,
naturalment, a creure que hi ha quelcom més que una pura coincidència
entre l'alcohol i el sentiment exhilarant, entre l'espina i la dolor.

Deixem, ara, aquests casos relativament senzills per passar a
l'observació d'un altre de més complex: un procés patològic modifica
el funcionament dels centres superiors. Cal admetre que la ideació
depriment o delirant acusada per la consciència del boig és paral·lela a
aquest procés? O bé, cal admetre, entre el procés i l'estat mental que
el segueix, l'existència de la mateixa relació de causa a efecte que hi
havia entre l'alcohol i l'alegria, entre l'espina i la dolor?

Sempre que es presenten alhora a la nostra consideració la condició i el
fenomen psíquic consecutiu, no dubtem a afirmar que la relació que lliga
els dos ordres de fets és de naturalesa causal; refusem del nostre
esperit la idea d'un paral·lelisme com una hipòtesi sense fonament.
Però quan la introspecció acusa estats, els orígens fisiològics dels
quals ens són desconeguts --com les modificacions del pols cerebral
comprovades pel pletismògraf, l'augment de les combustions constatat
pel termòmetre, una activitat més gran del quimisme demostrada per
l'anàlisi--, llavors la idea del paral·lelisme reapareix perquè no ens
és possible de descobrir la connexió causal que lliga aquesta energia
fisiològica amb els fets psíquics que es desenvolupen en la consciència.
Si, amb esperit veritablement imparcial, ens demanem com és que concebem
aquesta sèrie flotant d'estats psíquics com simplement paral·lela a
l'activitat cerebral, ens cal confessar que la concebem així perquè no
podem anar més enllà; ens sentim impotents per a discernir entre
aquestes dues sèries de fenòmens --interns els uns, objectius els
altres-- la connexió causal establerta immediatament quan es tractava de
fenòmens que es presentaven més fàcils i elementals. És llur complexitat
mateixa qui ens manté en la nostra actitud expectant.

Nosaltres afirmem que entre ells hi ha una correlació perquè no coneixem
llur relació. Els creiem concomitants perquè ignorem el lligam que
regeix llur successió; paral·lels, perquè així es presenten i no perquè
ho siguin. N'hi hauria prou que poguéssim establir llur relació perquè
aquest paral·lelisme s'esvaís, tal com desapareixen els coneixements
provisionals quan hem atès la certitud definitiva.

La teoria del paral·lelisme és un compàs d'espera, no una conclusió.
Quan el problema es planteja d'una manera general, la immensa majoria
dels fisiòlegs dubten a dir llur opinió, puix que no poden posar en
evidència la naturalesa del llaç que lliga els fenòmens; dir-los
paral·lels és emetre una hipòtesi que no compromet a res. Però quan la
qüestió es concreta a casos particulars i ben definits, quan es tracta
de precisar la relació que pot existir entre l'excitació i la sensació,
la impulsió psico-motriu i el moviment, etc., no hi ha ningú que admeti
el paral·lelisme; àdhuc els mateixos defensors d'aquesta doctrina es
comporten aleshores com els partidaris més decidits del lligam causal.

I no contrastant, el problema que es planteja entre el procés cerebral i
la consciència és el mateix que el que hom plantejà en el seu temps
--encara que d'una manera més limitada--, per exemple, entre
l'excitació i la sensació, ja que aquesta sensació per senzilla que
sigui és tan psíquica com pugui ésser-ho la concepció més elevada.
Psíquic, segons la diferenciació cartesiana fonamental, és el fet donat
en el temps pur; no és psíquic tot allò que està situat en el temps i en
l'espai.

En la nostra temptativa de definir la naturalesa de la relació que uneix
el fet psíquic amb el fet fisiològic no tenim la pretensió de renovar la
tesi pertorbadora del materialisme. Abans de tot la recusem per
metafísica. Reconeixem que existeix en l'ordre empíric un veritable
dualisme entre les sèries psíquiques i els fenòmens fisiològics; però
creiem que les sèries psíquiques no són pas flotants; tenen un llaç que
les lliga a llur condició causal de la mateixa manera que els fenòmens
físics estan lligats a la condició externa que els determina. Si en
aquest punt la qüestió es presenta fosca i de solució difícil, això no
és degut a que no lliguem el fet psíquic al fisiològic d'igual forma
com el físic relaciona els fenòmens que estudia amb la causa exterior,
fent abstracció del concepte metafísic d'aquesta causa, a la manera
també com el fisiòleg encadena els fets biològics fent abstracció de tot
principi vital, de tota mena d'esperit vital.

El materialisme i l'espiritualisme coincideixen a projectar sobre la
qüestió una ombra espessa. Si solament el situem fora del con d'ombra,
el problema es presentarà amb més claredat que no com poden
imaginar-se'l el gran nombre dels que viuen sota la preocupació de la
matèria o de l'esperit.

Com és que el físic considera que els fenòmens estudiats per ell no són
arbitraris? És perquè els veu dependre d'una causalitat que sempre els
determina, i d'una manera idèntica, un cop li són conegudes les causes
de les quals deriva l'efecte.

Prenem la producció del so; sabem com el físic arriba a formular la dada
científica més elemental referent a aquest fenomen, i com aquest
coneixement es fonamenta en una connexió causal invariable. Per a poder
atribuir els efectes acústics experimentats als objectes respectius que
els determinen, cal que ens representem aquests darrers per un cert
nombre d'imatges. El timbre especial del so de la campana és atribuït a
aquest objecte que per endavant ens figurem fred, resistent, de color
bronzejada, d'una forma particular; però aquestes representacions no
tenen res a veure amb la causa real que determina el timbre, puix si
nosaltres no les posseíssim, la campana no deixaria de sonar de la
mateixa manera; el timbre seria relacionat amb la seva causa, solament
que nosaltres només ens la representaríem per aquest sol caràcter.

La suma d'imatges constitueix, doncs, el mitjà subjectiu de què
disposem per a preveure l'efecte sensorial especial que determina la
campana quan tocarà. Aquesta previsió està plenament justificada; és
producte de l'experiència. L'acció mateixa que crea en l'oïda un
timbre especial crea damunt de la pell una impressió de frescor i en els
ulls una certa color: és tanmateix lògic i natural que cada una de les
imatges de l'objecte, isoladament, evoqui en la nostra memòria les
altres imatges que ens són proporcionades per sentits diferents.

Si nosaltres imaginem ara que els cossos que sonen a la nostra orella
vibren davant dels nostres ulls, insensiblement s'establirà un lligam
entre la imatge del moviment vibratori i la imatge acústica consecutiva.
Constatem que en el nostre esperit s'ha formulat el judici: tot allò
que vibra és sonor. De la mateixa manera que, abans, per la sola
representació visual de la campana podíem preveure l'efecte acústic
d'aquesta causa obrant sobre l'oïda, preveiem actualment --d'una
manera més general-- quin efecte acústic determinarà allò que apareix
als nostres ulls en la forma d'una certa vibració. Experiències
ulteriors, més rigoroses que l'experiència molt simple que acabem
d'indicar i que solament és preparatòria, contribueixen a arrelar en el
nostre esperit la certitud que la causa que obra sobre la nostra orella
només pot produir efecte sensorial amb la condició que vibri.

Aquesta vibració --hom ho veu-- no és pas la causa del so, així com les
imatges que ens permeten de conèixer el timbre propi de la campana no
són la causa d'aquest timbre. És solament el mitjà subjectiu del qual
nosaltres disposem per a conjecturar a quin moment un so va a actuar
sobre la nostra oïda. Aquest mitjà l'anomenem condició causal; ella ho
és, en efecte, donat que la imatge de l'objecte que vibra no és
arbitrària i no és espontània; la imatge és imposada per la causa
mateixa que, en obrar sobre l'oïda, determina el so.

Si l'haguéssim anomenat causa segona, aquesta denominació hauria estat
impròpia perquè de causa no n'hi ha més que una, la que produeix
l'efecte sensorial. La condició vol dir el fenomen intern que ens
permet de preveure a quin moment la causa real va a determinar l'efecte
acústic; però no és causa de res. Car, què sabem de la causa real per
mitjà de la condició? Exactament el què sabíem abans, és a dir, que
determina un efecte acústic; però quant a aquesta causa no sabem ni més
ni menys del què sabíem. Malgrat això, hem adquirit --pel sol fet
d'haver-nos assegurat que el seu efecte serà produït per mitjà de la
condició, un coneixement del més alt interès personal.

No ens moguem del mateix tema. Continuant l'estudi de la condició
observem, gràcies a certs artificis anomenats experiències, que a mesura
que la imatge visual acusa un augment del nombre de vibracions en la
unitat de temps, el to s'eleva; a mesura que el nombre de les
vibracions disminueix, el so esdevé més greu. Constatem també que quan
les vibracions es fan més amples, el so és més intens. És així que el
coneixement s'engrandeix i es completa. Abans sabíem a quin moment la
causa obrava sobre l'oïda; podem ara dir per endavant quan i com
obrarà, segons les condicions de la vibració.

Un cop el camí és obert a la investigació, molts homes generosos s'hi
llancen i descobreixen meravella darrera meravella, sense preguntar-se
mai quina és la causa; no miren més que l'efecte produït sobre els
sentits en tals i tals condicions. Quant a la naturalesa d'aquesta
causa --objecte etern de litigi per a l'especulació--, no saben, avui
que saben tantes coses, ni més ni menys que el físic novell que observa
per primera vegada la coincidència del so i de la vibració. Amb tot, com
que convé de representar-se la causa pel seu efecte sensorial, és a dir,
per la imatge, diuen en llur llenguatge corrent: la vibració determina
el so; la seva freqüència, l'alçària del to; la seva amplitud, la
intensitat del so. Però amb això ells no volen pas dir que la
representació vibratòria, concebuda com a fenomen i determinant el
fenomen consecutiu, sigui realment la que obra com a causa. L'ideal que
els obliga a aquest difícil encadenament lògic no és altre que el desig
i la necessitat d'arribar a preveure quan i com un efecte nou sorgirà
d'una cosa existent, amb independència absoluta de tota voluntat
personal; el què ells no desitgen conèixer en essència, el què no està
sota llurs sentits, ho abandonen a l'obscuritat de l'inconegut.

Aquest mateix criteri, ànima viva de la ciència experimental, ha de
regir també la forma de la investigació psico-fisiològica. La proposició
"el so ve d'un cos que vibra" no està més ben demostrada per al físic
que per al fisiòleg aquesta altra: "una commoció psíquica pressuposa una
commoció nerviosa".

Està provat d'una manera extraordinàriament exacta que la suspensió de
l'activitat fisiològica, sigui per interrupció de la irrigació
sanguínia, sigui per acció dels anestèsics, o per qualsevol altra causa,
determina infal·liblement la suspensió de la vida psíquica; aquesta
retorna des que l'activitat fisiològica es restableix. Ha estat provat
pel pletismògraf que l'activitat interior creix o disminueix d'acord
amb l'activitat circulatòria; creix o disminueix també amb la
intensitat dels recanvis bioquímics. Finalment, si hom destrueix una
part determinada de la massa cerebral, hom suprimeix alhora determinats
fenòmens psíquics. Malgrat aquests fets i d'altres de la mateixa
naturalesa, no arribem a comprendre, i menys encara a demostrar, la
subordinació experimental del fet psíquic al fet fisiològic. Llur
paral·lelisme passa flotant davant els nostres ulls sense que poguem
anar més lluny i descobrir el nus causal, el motiu de successió que
relliga un fenomen a l'altre. Estem, en front d'aquest espectacle, en
la mateixa situació que es troba el físic quan es limita a constatar que
allò que emet un so és un cos vibrant. El físic no estableix pas una
connexió causal entre la vibració i el so; s'acontenta d'observar la
coincidència d'un fenomen amb un altre fenomen.

Però quan d'aquesta proposició passa a una altra i, fonamentant-se en
l'experiència, diu: sense la vibració el so no és possible, llavors
enuncia que sense l'antecedent no és possible el conseqüent, i en obrar
així estableix un llaç determinista en una successió que poc abans era
considerada com una coincidència pura.

Això mateix podem dir de nosaltres; si no ens col·loquem en una nova
situació lògica, de la simple observació de les correlacions constatades
no podem deduir-ne més que el paral·lelisme; mai arribar a la connexió
causal. Ens és indispensable per a arribar-hi de poder observar, d'una
manera immediata i directa, com el fet psíquic segueix el fisiològic en
les condicions per endavant establertes; com varia quan aquestes
condicions canvien; com desapareix quan són suprimides. És a aquesta
operació que nosaltres donem el nom d'experiència; i anomenem condició
de l'experiència els fenòmens fisiològics que es tenen de realitzar per
endavant perquè aparegui el fenomen que constitueix el seu objectiu. La
possessió tècnica d'aquestes condicions ens confereix l'aptitud de
procurar la reaparició del fenomen; sabrem llavors a quin moment la
causa --submergida dins l'ombra-- produeix el seu efecte, i sabrem
també com el produeix; malgrat això continuem ignorant què és aquesta
causa.

Pràcticament hom comprèn la diferència que hi ha entre la simple
coincidència i el fet determinat; nosaltres considerem les oscil·lacions
de la corba pletismogràfica com a paral·leles a les variacions de
l'activitat psíquica perquè no podem posar en evidència el nus que
lliga aquesta a l'activitat circulatòria més o menys gran. Però el què
es presenta aquí com a coincident, es presentarà sota un aspecte
determinista si sabem variar, simplificant-les, les condicions de
l'experiència. N'hi ha prou d'haver establert per l'experiència la
relació entre les oscil·lacions de la corba pletismogràfica i les
diferents tonalitats del so que ens serveix per a excitar l'oïda; n'hi
ha prou d'haver verificat la correspondència fortament estreta entre
les variacions de l'una i les de les altres perquè afirmem sense
vacil·lar que la irrigació sanguínia dels centres auditius és una de les
condicions indispensables perquè el fenomen subjectiu anomenat so
aparegui en totes les seves infinites modalitats. El paral·lelisme
desapareix a mesura que el determinisme s'imposa amb una visió més
directa de la relació que uneix un fenomen amb l'altre.

L'anàlisi de l'orina, la lectura de la temperatura i altres mitjans
ens permeten també de verificar --si bé d'una manera vaga i
insuficient-- que el recanvi químic en el sensori s'accentua a mesura
que l'activitat psíquica augmenta. Però això no ens obliga lògicament a
creure que el recanvi material és una condició determinant d'aquesta
més gran activitat. Conservarem sobre aquest punt una actitud expectant
fins que nosaltres haguem pogut posar de manifest, per mitjà de
l'observació experimental, que tota variació objectiva o material és
seguida d'una modificació del fenomen psíquic. Estem, doncs, persuadits
que només pel coneixement de les variacions en qüestió sabrem què es va
a produir en la consciència, sempre que, per mitjà de l'observació,
tinguem fixat per endavant l'ordre d'aquesta successió.

Llavors aquestes combustions, aquests desdoblaments, aquestes
combinacions noves, en una paraula, aquest conjunt de transformacions
que s'efectuen en la intimitat de la substància nerviosa, no ens
semblaran coincidir amb el fenomen psíquic. Entre les transformacions
químiques i el fenomen psíquic establirem una relació molt estreta que
els unirà lògicament, fins al punt que del coneixement de les primeres
podrem concloure quin tindrà d'ésser aquest darrer, a condició que
hagin estat realitzats els antecedents que fan preveure sempre què deu
produir-se després, segons el què ha estat demostrat per l'observació.
Un físic que s'hagués tornat sord no procediria d'altra manera; en
veure la corda que vibra deduiria la intensitat del so i la tonalitat,
puix que recordaria els efectes produïts en les mateixes condicions,
quan ell no era sord.

Del fet de concebre les sèries subjectives com a exactament paral·leles
a les relacions que s'efectuen en la massa central del sistema nerviós,
i del fet que aquest paral·lelisme es reprodueix amb una exactitud
perfecta i que els elements de l'estat psíquic corresponen amb precisió
a la reacció local correlativa, l'esperit ha donat un pas endavant.
S'ha posat en estat de descobrir que allò que, en el primer moment
lògic, ha estat concebut com a paral·lel, esdevé lligat per la connexió
causal en un segon moment.

Quan esguarda un líquid transparent on la llum es refracta, el físic es
troba en presència d'una massa i d'un fenomen nou aparegut en la
intimitat d'aquesta massa; aquesta simultaneïtat de percepció és
indissociable, fins al punt que una imatge no pot presentar-se a
l'esperit sense anar acompanyada de l'altra. Amb tot, això no li fa
endevinar que la desviació de la llum depèn del fet que ella hagi
travessat la massa.

Quan L. Pasteur trobà determinada bactèria en la sang dels animals
carbuncosos, degué començar per pensar en una coincidència, anàlogament
a com va fer Davaine, alguns anys abans, davant del mateix fenomen. La
sospita que una connexió causal podia existir entre la bactèria i la
malaltia vingué després; va venir com a conseqüència d'aquesta
coincidència entre un fet i un altre fet.

El físic que no sospitava la propagació del so per l'aire no podia
veure altra cosa que una coincidència entre l'objecte sonor tancat sota
una campana de vidre i l'efecte acústic percebut per la seva oïda. La
relació fou establerta després que ell va suprimir l'aire fent el buit
dintre la campana; llavors constatà que el cop del martell damunt del
timbre no produïa cap efecte.

I així successivament: no és possible de pensar en una successió
determinista entre la reacció fisiològica i el fenomen psicològic
subsegüent sense que per endavant l'observació empírica hagi acumulat
un nombre de fets enorme, dels quals resulta evident que aquest fenomen
és la conseqüència d'aquella reacció. A mesura que llur dissociació es
fa més difícil, la idea que sense activitat nerviosa no hi ha
consciència s'imposa més imperiosament a l'esperit; hom no ha vist mai
l'una separada de l'altra i, no contrastant, nosaltres no hem fet sinó
entreveure que és en l'activitat nerviosa on resideix la causa pròxima
de la consciència. És la necessitat d'assegurar-nos-en que ens fa
avançar un pas més; ens fa col·locar en una posició lògica que ens
permetrà de referir la qualitat del fenomen psíquic a una diferenciació
específica de l'element nerviós, de relacionar la seva intensitat amb
una determinada energia funcional, les seves associacions a connexions
interneuronals, la seva complexitat a la simultaneïtat de reaccions
fisiològiques mecànicament preestablertes.

No concebem la possibilitat de la més lleugera variació del fenomen
psíquic sense que sigui condicionada per una variació fisiològica
anterior, tal com el físic no coneix modificació de so que no vagi
precedida d'una modificació del moviment vibratori. Quan nosaltres
haurem lligat d'aquesta manera les modificacions internes efectuades en
el temps pur anomenat consciència, amb les modificacions externes
constatades en l'espai on resideix el sensori, les sèries psíquiques ja
no ens semblaran flotants, sinó lligades a llur causa pròxima.

## Capítol II

> Valor de l'element fisiològic considerat des del punt de vista
> introspectiu. Valor de l'element psíquic considerat des del punt de
> mira fisiològic. La relació psico-fisiològica no és eficient.
> Obscuritat que plana sobre la naturalesa d'aquesta relació. El
> sensori com a òrgan de la vida psíquica. Reserves dels fisiòlegs.
> Posició en què es col·loca J. Pavlov. Fals concepte de la psicologia.
> Com neixen els elements psíquics: experiències amb els esmentats
> elements en tant que són components del reflex condicional. Com els
> encadena teleològicament la introspecció un cop són formulats.
> L'encadenament finalista dels fenòmens psíquics respon a
> l'encadenament mecànic de llurs condicions neuro-fisiològiques.
> Opinió de J. Pavlov sobre la valor de la psicologia introspectiva. La
> psicologia objectiva segons W. Bechterev. Examen d'aquest punt de
> vista. L'element psíquic no deu ésser observat lliure sinó
> condicionat per l'element fisiològic al qual segueix. El fenomen
> psíquic no és lateral al fenomen fisiològic. La base fisiològica de la
> vida psíquica segons W. Bechterev. Hom no explica la vida psíquica
> quan hom la refereix a la seva base fisiològica. Necessitat
> d'observar com el fet psíquic segueix el fet fisiològic perquè
> aquesta vida sigui explicada. Restricció que cal fer a la tesi de W.
> Bechterev. Com K. kostilev s'ha esforçat a completar-la.

W. James es vanava d'aplanar totes les dificultats amb la seva tesi del
paral·lelisme; amb ella el psicòleg i el fisiòleg quedaven lliures,
cadascú en el seu camp d'acció. James no es donava compte que en
realitat suprimia aquestes dificultats en lloc de resoldre-les, puix que
no li eren visibles des del punt on es col·locava. És des del nostre
propi Jo que observem les sèries que es descabdellen en la consciència;
mentre fem això no tenim ni sospita del treball que s'acompleix en el
sensori; aquesta és la raó que no ens adonem del què pot tenir una
influència damunt d'ell, ni del què ha pogut ésser posat com a condició
causal. Han transcorregut segles sencers de labor introspectiva intensa
sense que hom hagi atribuït la menor importància al treball cerebral
coincident amb aquella labor. Quan aquest treball fisiològic ha estat
posat en evidència per mitjà de procediments objectius, quan hom ha
pogut verificar en un mateix el què s'observa interiorment --és a dir,
que no hi ha cap necessitat de tenir-ne coneixement per seguir la seva
tasca--, llavors ha esdevingut molt natural de concebre el fet
fisiològic com a concomitant o paral·lel d'allò que passa a la
consciència.

Però si el punt de mira canvia, llavors les coses es presenten sota un
altre aspecte. Si verifiquem objectivament que quan es modifica l'estat
del sensori també es modifica --sense cap excepció a la regla-- l'estat
psíquic del subjecte, la seva independència ens apar il·lusòria.
Observat en ell mateix, ens el figurem àrbitre i senyor, conscient i amo
dels seus actes; ens apar així perquè des d'aquesta posició no veiem el
conjunt de relacions que el mantenen lligat al funcionament del cervell.
Però quan sabem que la consciència ressona segons la manera com hom la
toca, quan sabem que l'activitat psíquica respon a una energia
fisiològica, que els seus estats més senzills i que els seus estats més
complexos suposen l'organització prèvia de processos fisiològics, el
què ens semblava concomitant, observat des del propi Jo, ens apareix
aleshores sota la dependència d'aquest factor extern; la subordinació
de la consciència a aquest factor és tal que nosaltres no concebem una
variació de la primera que no segueixi a una variació precedent
d'aquest factor, una modificació sense una altra modificació prèvia
d'aquest darrer; pràcticament no concebem que existeixi consciència si
manca la base fisiològica a la qual està lligada. Entre l'un i l'altre
factor hi ha una relació, un lligam que els manté units i indivisos.
Quan el fisiològic és suprimit, el psicològic es desdibuixa i
s'esvaeix.

Com hem d'interpretar la naturalesa de la relació que manté soldat el
què és psíquic amb el què és fisiològic?

Entorn d'aquest tema, en tots els temps fecund en discussions, les
opinions abunden. Abans es plantejaven en el terreny metafísic; avui
s'acosten més als fets. No és temerari de creure que l'èxit de la
doctrina del paral·lelisme depèn en bona part de l'anarquia regnant en
aquesta qüestió i també del fet que no es compromet ni a favor ni contra
cap sistema. Però com que aquesta teoria no respon a la realitat dels
fets, el problema del lligam psico-fisiològic es planteja de nou i a
cada instant per aquells mateixos que l'accepten.

A la primera impressió el lligam del fet psíquic amb el fet fisiològic
sembla una relació de causa a efecte, de determinant a determinat.
Sempre que el fet fisiològic es presenta davant del fet psíquic com una
cosa sense la qual no és pràcticament possible, sembla que és ben bé en
el fisiològic que l'eficiència del psíquic té la seva arrel. És així
com nosaltres ens imaginem que la reacció nerviosa d'una sensibilitat
específica provocada per l'excitació, causa la sensació. Així aquesta
causa engendraria o produiria la sensació per la seva virtut pròpia o a
la manera d'una força oculta.

Però per poc que hi reflexionem, reconeixerem que aquesta causa no té
cap semblança amb aquelles causes pròximes de la ciència experimental
que posen clarament en evidència, davant els nostres sentits, el
mecanisme de la successió. Nosaltres no percebem com la sensació segueix
la reacció. En l'interval de l'un a l'altre factor hi ha un buit que
separa la causa creadora de l'efecte creat. La ciència experimental
ompliria aquest espai fosc --si el conegués-- amb la sèrie de
transformacions físico-químiques que s'operen en la intimitat de la
sensibilitat òptica, per exemple, sota la influència de l'excitació
quan apareix una color en la consciència. Sabríem llavors que aquesta
color s'accentua o s'atenua segons que s'intensifiquin o s'atenuïn
els fenòmens fisiològics a b c d; tindriem així davant dels ulls el
mecanisme d'aquesta successió, les modalitats del pas d'uns fenòmens
als altres.

Tot i que veiéssim la successió d'aquesta manera, encara no diríem que
el fisiològic produeix o engendra el psíquic; diríem que aquest ve
després d'aquell i d'un mode tan invariable que per mitjà del primer
estem en situació d'explicar el segon. Un cop que nosaltres haurem
observat bé com la color es modifica en la consciència correlativament
als canvis fisiològics, sabrem preveure què es produirà en la
consciència --pel què es refereix a la reaparició d'aquesta color--
mentre coneguem només els canvis fisiològics que condicionen aquesta
aparició. És la nostra ignorància actual allò que ens fa creure que la
sensació sorgeix per la màgia d'una virtut causal; és perquè no tenim
coneixement de les seves causes segones que pretenem de fer intervenir
el coneixement de la seva causa primera.

Deixant-nos portar per la primera impressió nostra, arribarem a dir que
en la intimitat de la massa cortical resideix la funció elaboradora de
les idees; jutjar d'aquesta manera és establir entre el fet fisiològic
i el psíquic una relació metafísica, no una relació experimental. El
pensament viu una existència immaterial i pròpia; de la mateixa manera
viu la sensació, àdhuc en el seu estat més elemental. Allò que crea el
fet de pensar o de sentir, tot allò que és consecutiu a la reacció
d'una sensibilitat donada, no sabem pas què és ni tenim de
preocupar-nos a cercar-ho. Solament el bon sentit diu: no hi ha
creacions ex nihilo.

En tot cas no hem de cercar en el fet fisiològic la seva eficiència;
tenim de trobar-hi els antecedents que ens permetin d'explicar la
ideació com férem amb la sensació.

El què nosaltres anomenem estat o procés fisiològic des del punt de
vista de l'observació pura, és idealment reductible a una fórmula
numèrica de matèria ponderable. Es tracta d'establir, entre el
desenrotllament d'aquesta fórmula molt complexa i el desenrotllament de
la ideació, lleis de successió que ens permetin d'evaluar
energèticament, en el sensori, els processos fisiològics; es tracta
d'observar com les variacions d'aquests són seguides per les
variacions psíquiques; és així que arribarem a la previsió d'aquestes
per mitjà d'aquelles. Hom no pot pas --si no volem parlar amb
incorrecció manifesta-- atribuir a allò que és fisiològic per se una
virtut metafísica que la ciència experimental condemna. Tot el què hi
pot haver ací de pràcticament científic són les fases de la successió;
cap altra cosa és observable. La virtut creadora és una invenció
arbitrària i personal. Hom comprova un desprendiment de calor, hom
constata un desprendiment d'àcid carbònic; mai no serà possible de
demostrar que la idea es desprèn del procés fisiològic.

En la successió eficient que constitueix la tesi del materialisme, la
sensació i el pensament, el procés senzill i el procés complex,
sorgeixen de l'activitat fisiològica com d'una nebulosa; tot és vague
i misteriós; hom ha vist els fenòmens de la vida sortir així del
principi vital, el guariment sortir així de la vis medicatrix.

En altres temps aquesta tesi i també aquella d'un principi espiritual,
creador dels fenòmens psíquics i alhora causa del moviment voluntari i
de nombroses reaccions orgàniques que determinen una influència
psíquica, ens enlluernaven. Avui llur prestigi es perd. Acostumats a les
pràctiques del mètode experimental que fan tocar, veure i sentir totes
les coses, ens resistim a concebre --ni en la matèria ni fora d'ella--
principis no reductibles a formes perceptibles. Si ens avenim a admetre
concepcions d'aquesta mena no és sense donar-nos compte de
l'obscuritat profunda que les envolta; comparar els principis en
qüestió a les coses que hom veu i que hom toca no pot portar sinó
malentesos. D'ací la tendència a deixar de banda aquestes qüestions
abstruses: hom les tractarà incidentalment, i com de biaix, quan hom
s'hi veurà obligat. Per a la generalitat dels investigadors són
problemes insolubles com aquells que fan referència a certes propietats
o virtuts d'una substància que no es poden mesurar amb la balança, que
no obeeixen a cap reactiu conegut; això és exactament el què hom pot dir
de les eficiències creadores dels efectes psíquics.

Malgrat tot, tant si hom es sent satisfet de les tesis metafísiques com
si hom no les accepta, els fets s'imposen. Cerquem o no d'explicar la
relació que uneix el pensament amb l'activitat de l'element nerviós,
la veritat és que aquesta relació existeix. D'una part
l'experimentació ha fet ressaltar la solidaritat molt estreta que hi ha
entre el funcionament del cervell i les manifestacions de la vida
psíquica; d'altra banda les ciències naturals demostren amb claredat
que l'evolució d'aquesta vida psíquica es fa d'un mode paral·lel al
perfeccionament del sistema nerviós. Tot ens porta a creure que
l'activitat psíquica pressuposa l'activitat nerviosa, i nosaltres no
veiem cap inconvenient a considerar el sensori com a òrgan del
pensament.

Però referir la mentalitat a un substratum orgànic no ens fa pas avançar
gran cosa. L'eterna qüestió queda encara en peu i de la mateixa manera.
Com l'esperit deriva del sensori? Com el què és psíquic es desprèn del
fisiològic? Direm que el sensori és l'òrgan del pensament: però
d'aquest òrgan nosaltres no ens en podem formar la idea clara que tenim
d'altres òrgans en estat d'acomplir llurs funcions respectives.
Nosaltres diem del muscle que és l'òrgan del moviment perquè sabem com
el determina en contraure's; però si nosaltres no sabéssim que ell el
determina, si ignoréssim que el muscle es contrau i, malgrat això,
persistíssim a atribuir-li aquesta funció, el moviment seria per
nosaltres un misteri; la funció motriu atribuïda al sistema muscular
seria una virtut metafísica. Així mateix procedim amb el fet fisiològic
i el psíquic. Estem d'acord a reconèixer que el segon pressuposa el
primer, però no investiguem de quina manera en deriva. Hom diu de tal
òrgan: és el medi indispensable perquè el producte secretori s'elabori
i es vessi. Hom diu de tal altre: és el medi indispensable perquè el
moviment sigui determinat. La veritat pura és que no podem arribar a
concebre el sensori com el medi indispensable al pensament, com el medi
sense el qual la vida psíquica no és pràcticament possible.

Entre el procés fisiològic i el procés psíquic hi ha un misteri. L'un
no és pas eficient de l'altre, i el fet psíquic no resulta d'una pura
transformació del fet fisiològic; no pot ésser una mutació de forma,
puix que el fisiològic és ostensible en l'espai i l'acte psíquic
transcorre en aquell temps pur anomenat consciència. Si fos permès de
penetrar a la intimitat de les intencions d'altri, diríem que els
fisiòlegs tenen la convicció secreta que un sol i mateix determinisme
regeix les dues classes de fenòmens i les encadena mútuament. Però vist
que ells ignoren el com de la cosa, es mantenen en una actitud reservada
i esperen.

Des de 1870, data del gloriós treball de Hitzig i Fritsch, s'han
succeït les temptatives empreses per a penetrar el mecanisme funcional
del sensori. No és sense motiu que J. Pavlov ha dit que els fisiòlegs es
detenen al llindar del problema com si temessin de passar-lo. Tot el què
no és localització de centres resta interdit a la investigació, i és
natural que no sapiguem com funciona el centre, la topografia del qual
acabem de fixar; no sabem quina és la ressonància de la seva funció en
la consciència. Així hom parla del centre de l'equilibri; això no ens
diu res quant a la manera com el cos s'equilibra, i amb tot nosaltres
ho deixem de banda com si aquesta qüestió no fos tan fisiològica com la
primera. Així hom parla de centres òptics sense preocupar-se
d'investigar el mode com la funció visual es desenrotlla genèticament,
com si això fos afer de l'ànima i no la resultant d'un mecanisme
fisiològic. Aplicar al sensori els conceptes de la fisiologia sembla
voler transformar-lo. No és, doncs, la ciència qui aprofundeix i posa en
evidència els mecanismes funcionals; tot el més es tracta ací d'una
ciència topogràfica, molt comparable a l'anatomia antiga que, després
d'haver descrit els òrgans, es limitava a assenyalar els usos a què
estaven destinats. Les causes d'una semblant reserva són fàcils
d'endevinar. D'aquests mecanismes funcionals neixen els fenòmens
psíquics; no tenint cap idea clara de la manera com neixen,
l'observador --desitjós de mantenir-se en els límits de la ciència
experimental-- no s'aventura pas a traspassar-los: tem de perdre's en
divagacions especulatives.

Ningú millor que J. Pavlov s'ha donat compte que el fisiòleg s'endinsa
en l'inconegut quan es posa a estudiar el fenomen psíquic. En sortir
dels límits d'on els altres no es mouen, sotmet a l'experimentació
directa el funcionament central, adoptant a l'efecte mètodes
d'investigació nous, però tan objectius en llur naturalesa com els que
empra per a l'estudi de la reflectivitat inferior. Però J. Pavlov no es
llança a la seva empresa fins després d'haver renunciat a conèixer el
psíquic, com si aquest element no tingués res a veure amb la fisiologia
del sensori, com si aquest epifenomen no fos realment reductible a
condicions fisiològiques, com si degués ésser estudiat en una regió
apart, amb independència absoluta d'aquestes condicions. En la seva
conferència al Congrés de Fisiòlegs de 1914, a Groninga (Recherches sur
les activités nerveuses supérieures) diu que hom no pot legítimament
lligar els fenòmens fisiològics, posats en evidència per
l'experimentació, amb els fenòmens psíquics. Per a ell la psicologia no
és una ciència suficientment exacta perquè hom pugui tenir seriosament
en compte les dades que ens proporciona. No ha estat presentada fins
ara, afegeix, en una forma científica; els que la cultiven no s'han
sotmès a una disciplina comú, com és costum en les altres ciències; els
temes que tindrien de constituir el seu objectiu no són els mateixos per
a tots, i els mètodes adoptats per a les recerques no s'han demostrat
fecunds. A jutjar per la marxa de les coses, J. Pavlov creu difícil per
a la psicologia de sortir d'aquest estat; ell emprèn l'estudi de la
reflectivitat cerebral com si no tingués cap ressonància psíquica, ja
que la ciència encarregada d'indicar els temes d'aquesta relació
encara no ha estat creada.

J. Pavlov, com hom veu, es fa de la psicologia una idea molt personal;
creu que tindria de proporcionar al fisiòleg certes dades que, per
dissort, no posseeix donat l'estat lamentable de retard en què es
troba. Això fa suposar implícitament que el fet psicològic es
constitueix en un món apart del fisiològic; les funcions dels centres
nerviosos superiors podrien ésser estudiades fora de llur psiquisme, com
si cadascuna de les dues ciències es mogués en una òrbita distinta.
Aquest judici previ l'indueix a estudiar la reflectivitat cerebral en
son aspecte únicament objectiu, no pas perquè no hi hagi modificacions
psíquiques resultants de la seva acció sinó perquè hom no arriba a
comprendre com aquesta acció és condició determinant. Trencats així els
lligams, mantenint soldada l'activitat del sensori, cal esperar que els
progressos de la psicologia introspectiva podran sistematitzar la
correspondència a establir entre l'una i l'altra.

Res no hi ha més lluny de la realitat que aquesta concepció purament
interior de la ciència psicològica. És cert que el coneixement dels
fenòmens psíquics ens ve de la introspecció: però la introspecció ens
mostra aquests fenòmens d'una manera lliure, deslligats de tota
condició i com sorgint espontàniament, de la mateixa manera com
l'observació empírica del món exterior ens mostra, per exemple, la
secreció salival de vegades augmentada, altres disminuïda, i en certes
ocasions inhibida. Reduir a un tema científic aquesta secreció és
referir-la a un mecanisme per la determinació prèvia de quan i com
augmenta, de quan o com disminueix o es troba inhibida; reduir a un tema
científic el fenomen psíquic també és determinar per endavant les
condicions fisiològiques que presideixen la seva aparició. Cadascun dels
reflexos condicionals --sense excepció-- a benefici dels quals les
reaccions orgàniques s'adapten a les variacions del medi ambient,
desvetlla el seu eco en la consciència inferior. La naturalesa o la
manera d'ésser d'aquest eco restarà absolutament desconeguda mentre
nosaltres utilitzem la introspecció per a copsar-la. Per la introspecció
podem donar-nos compte dels resultats dels grans processos, però no dels
elements dels quals genèticament resulten i que són llurs preformadors
en la mateixa consciència; per contra, podem tenir coneixement
d'aquests elements observant com deriven elementalment de les
condicions que succeeixen.

J. Pavlov no ha estudiat el caire psíquic del problema que posa i que ha
resolt per una experimentació impecable. És per això que no ha descobert
com és que el subjecte en experiència mostri el seu desig, adés pel pa,
adés per la carn, adés per l'aigua, segons siguin les necessitats
tròfiques del seu organisme; com el subjecte adopta la quantitat i la
qualitat del seu suc gàstric a la riquesa química de l'aliment ingerit;
com les secrecions de les glàndules salivals preparen el bol alimentari
i modifiquen les seves condicions físiques per facilitar-ne la deglució,
o com elles reaccionen contra els agents nocius. J. Pavlov constata que
els gossos obren en la prensió de llurs aliments amb un discerniment que
sembla innat; constata que les secrecions s'adapten meravellosament a
les propietats físiques i a les propietats químiques d'aquells. Sap
provocar una o altra d'aquestes adaptacions variant amb els aliments
ingerits les condicions de l'experiència; però s'obstina a no voler
observar els efectes psíquics determinats en la consciència per llur
organització central. Llavors aquest treball tan vast, immensament
complex, estudiat per nosaltres amb el nom d'experiència tròfica --i
que és el més fonamental de la vida psíquica--, passa completament
desapercebut de J. Pavlov, tot i que tendria de derivar de les seves
pròpies experiències.

Sobre aquest punt el fisiòleg rus procedeix tan ilògicament com aquell
que volgués estudiar els moviments del globus ocular o dels processos
ciliars independentment dels fenòmens de convergència, d'apreciació
ocular o de projecció visual. Es tracta en aquest cas d'un fenomen
psíquic determinat per condicions de moviment. El mateix podem dir quant
a les adaptacions les condicions de les quals estan per determinar.
D'ací la indicació d'experiències que no poden ésser oblidades si no
volem amputar el sensori de la seva funció capital: la psíquica.

Si ens despullem de tota idea preconcebuda, si ens limitem a observar
únicament què passa en la consciència inferior quan el reflex
condicional s'organitza, l'experiència apareix clara i distinta; és
clara i distinta perquè objectivament és el reflex qui es presenta.
Nosaltres posem, per exemple, pa sec o carn en pols a la boca d'un gos;
consecutivament veiem fluir saliva abundant, la quantitat de la qual és
regida per la mateixa sequedat de l'objecte. Entre una determinada
reacció de la sensibilitat gustativa i una reacció orgànica distant
--com és la secreció salival--, s'obre una via de comunicació que no
estava originàriament establerta, cosa contrària del què passa amb els
reflexos simples.

J. Pavlov observa que aquesta via s'allarga per la repetició dels
mateixos actes com si la reiteració d'excitacions idèntiques vingués a
integrar una suma neuronal determinant d'un fenomen d'elaboració
central, condició que ha d'ésser prèviament establerta perquè la nova
via conductora sigui fàcil. Una vegada el procés central realitzat,
n'hi ha prou amb un petit desvetllament --l'aspecte visual del pa sec
a l'hora de menjar-- perquè el fluix secretor reaparegui. En una
paraula, ens trobem objectivament en presència d'una adaptació
secretòria a una qualitat física de l'aliment, adaptació determinada
per una condició fisiològica: l'elaboració central. Però això que
nosaltres representem objectivament com una suma d'excitacions és vist
subjectivament com el record d'excitacions passades, sumades i
reproduïdes per l'excitació present. A mesura que la via s'obre i
ateny més amplament el nucli d'inervació de les glàndules salivals,
aquestes, obeint a la seva acció centrífuga, segreguen més; hi ha record
que la repetició dels actes --sempre els mateixos-- fa desaparèixer la
qualitat física del pa o de la carn en pols i en facilita la deglució.
Heus ací com es formula en la consciència, per mitjà de les condicions
fisiològiques preexistents, l'experiència inductiva de la saliva que
estova l'aliment sec.

Amb motiu d'una reacció de defensa de la secreció salival veurem
repetir-se els mateixos fets que quan aquesta secreció s'adapta a les
qualitats físiques de l'aliment. Quan hom diposita damunt la llengua
una gota d'una solució àcida o càustica, hom veu sobrevenir una
sialorrea abundant. Si intentem d'explicar el fenomen pels seus orígens
fisiològics, sembla que la natura obra així amb l'objecte d'atenuar
l'acció nociva per mitjà de la dilució. Però si observem que en els
gossos que acaben d'ésser desmamats o que encara són alletats aquesta
secreció de defensa no es produeix, la nostra suposició perd tota la
seva valor. En lloc de creure que la natura ha tingut un oblit, hem de
pensar que en aquest cas no han estat preestablertes les condicions que
presideixen la formació del reflex. La ingestió d'aliments més o menys
àcids o càustics, dotats per tant de propietats semblants a les de la
substància que provoca brutalment la reacció al laboratori, és l'acte
que procedeix a l'elaboració central de l'estat que obrirà la nova via
i que permetrà d'actuar sobre l'òrgan distant. Mentre que la seva
repetició obre un camí en els centres superiors i estableix un contacte
entre elements fins llavors isolats, es formula --per efecte de
condicions fisiològiques preexistents-- aquesta noció d'experiència:
que la saliva atenua o neutralitza l'acció irritant. Es tracta ací
d'un acte de coneixement, imposat en el seu origen per condicions
exteriors, les mateixes condicions que estableixen la nova acció
reflexa.

El mètode introspectiu, suposant que pogués portar l'anàlisi fins en
aquests estats primitius, ens mostraria tot el més que eren formulats en
la consciència, però serà impotent per a fer-nos veure com hi eren
formulats. Per a copsar-los és necessari de situar-se fora de la
consciència i d'observar amb atenció, davant la condició fisiològica,
com actua en ella el què, objectivament, se'ns presenta en forma d'un
procés obrint d'una manera mecànica un camí entre elements nerviosos
abans isolats o tancats.

Un cop adquirit aquest coneixement --el mateix que d'altres qualificats
d'elementals--, la introspecció ens indueix totseguit a creure'ns
actors i agents d'aquesta adaptació que ha utilitzat la saliva com a
mitjà d'estovar l'aliment per facilitar la seva deglució o d'atenuar
l'acció càustica per dilució. Invertint així els termes de la qüestió,
no tenim en compte que les dades d'on resulta l'experiència es troben
imposades a la consciència des de fora de la mateixa consciència. Tampoc
tenim en compte que l'acte de la deglució es troba imposat, com l'acte
anterior de la insalivació, per condicions fisiològiques preexistents
coordinant les sinèrgies musculars que porten el bol alimentari a la
part posterior de la boca i l'introdueixen a l'esòfag i al sac
estomacal. I com que nosaltres no tenim en compte aquestes dades de la
introspecció, on aquestes veus de la consciència responen a accions
exteriors --com l'eco correspon a la reflexió de les ondes sonores que
han topat amb la superfície reflectant--, ens figurem llavors que dir:
"estovar el bol per engolir-lo", és relligar els fenòmens
teleològicament.

Si invertim així els termes del problema, si prenem les coses al
contrari de com són, ens situem insensiblement en un punt de vista
introspectiu i cerquem en els fenòmens precedents la raó suficient dels
subseqüents. Aquesta ordenació interior dels fenòmens psíquics ens
il·lusiona fins al punt que ens figurem que la seva forma lògica
constitueix el veritable objectiu de la investigació científica. J.
Pavlov, amb una idea molt clara de l'esperit que anima el mètode
experimental, sent una repugnància invencible a servir-se d'una lògica
semblant per a l'explicació d'aquests reflexos. Li sembla arbitrari de
raonar sobre el què es proposa el subjecte de l'experiència, sobre el
què és el seu fi; estima inoportú d'orientar la investigació objectiva
sobre dades suggerides per una observació subjectiva, il·legítima sempre
pel seu caràcter personal.

Aquest és un dels motius més poderosos que l'obliguen a fer abstracció
de l'element psíquic tal com ens el dóna la introspecció, puix que en
lloc d'orientar la investigació, l'enterboleix. I és així, en efecte.
Res no hi ha més oposat a un criteri experimental correcte que aquest
punt de vista teleològic. Estudiar els fenòmens per llurs orígens
causals és cosa molt diferent que cercar la finalitat on fan cap; les
dues maneres de pensar es repel·leixen i s'exclueixen.

Quan considerem com el subjecte arriba a saber que la saliva estova el
pa sec, si nosaltres hem cercat de donar-nos compte també de l'ordre
tròfic dels estímuls en virtut dels quals s'estableix la coordinació de
les sinèrgies d'on la deglució resulta, remarquem que la saliva no
estova el bol amb el fi de deglutir, sinó que facilita la deglució pel
fet d'aquest estovament. La percepció d'aquest encadenament lògic o
interior no respon a una raó suficient sinó a un encadenament objectiu
d'ordre experimental. De tot això resulta que no és pas l'observació
interior qui proporciona les dades a la investigació fisiològica; no és
ella qui pot orientar-la. És la investigació fisiològica qui ens
permetrà de posar en evidència les condicions a les quals succeeix
l'element psíquic; és ella qui deu orientar les recerques a fer sobre
el conjunt.

W. James ha dit que el caràcter distintiu dels fenòmens psíquics és la
finalitat. El mateix hom deia dels fenòmens externs quan no eren
estudiats per llurs orígens causals. Tot té una fi quan ignorem com tot
és determinat per la seva causa. És la ignorància d'aquesta causa
original qui ens porta a imaginar una tendència o una causa final vers
una convergència teleològica purament il·lusòria.

Verges estèrils! Bacon de Verulami anomenava així les causes finals. Ho
són perquè són l'obra d'un artifici lògic; per elles ens expliquem
subjectivament el què nosaltres no arribem a explicar objectivament.
Aquesta manera de pensar és radicalment viciosa. La introspecció és
viciosa quan ens inclina a creure que el fenomen B apareix perquè fixa
en A la seva raó suficient; no ens adverteix pas que aquest encadenament
interior no és altra cosa que l'eco d'un encadenament exterior, la
forma lògica seguint a una forma mecànica.

J. Pavlov no concep que l'element psíquic pugui ésser experimentalment
unit a l'element fisiològic en tant que el segueix d'una manera
invariable i constant; ell l'esguarda com un epifenomen flotant en
l'aire a la manera d'un terme que s'hagués separat de la fórmula del
procés fisiològic. Reclama de la psicologia introspectiva la dada
corresponent a aquest procés, com si aquesta dada no naixés del procés
mateix, com si es tractés d'un fenomen intercurrent nascut en un món
separat del món fisiològic. En efecte, la introspecció ha fixat als
esperits la convicció que els fenòmens de la consciència són
independents dels fenòmens fisiològics. La qüestió així jutjada per
endavant, resta forçosament per a cercar en la consciència l'element
psíquic que correspon a l'element fisiològic. Aquest prejudici ens
obsessiona, puix que té la força d'una tradició secular, i heus ací per
què concebem el procés psíquic com superposat al fisiològic.

Imbuït per aquest prejudici J. Pavlov no es situa en una posició nova.
No observa que aquesta suma d'estats anomenada consciència no existeix
congènitament, ja que és producte d'una organització prèvia d'estats
fisiològics. No veu que el seu desenrotllament que s'inicia des de les
primeres èpoques de la vida d'una manera vaga i molt simple, segueix
pas a pas les fases del desenvolupament funcional dels centres nerviosos
superiors fins a atènyer el màximum de complexitat. I com que J. Pavlov
no considera la consciència com a resultat dels processos en qüestió
sinó com un fet primitiu, l'admet tal com la troba establerta i
formulada en l'actualitat. Des de llavors no pot lligar correctament
les dades de la introspecció als processos d'adaptació que una
investigació rigorosament objectiva ha posat en evidència. És per
aquesta raó que renuncia a estudiar el caire psíquic del problema que
ell mateix posa. Si hi renuncia, no és perquè aquest aspecte psíquic no
existeixi, sinó perquè des del punt de vista on ell s'ha col·locat es
sent impotent per a resoldre'l. Renuncia igualment a orientar les seves
pròpies recerques basant-les en les dades de la introspecció, atès que
els seus raonaments li semblen arbitraris, desproveïts de valor
experimental i purament personals, com són en efecte.

Pavlov veuria les coses d'altra manera si, bandejant tot allò que troba
preformat a la consciència sense que ell sàpiga com s'ha format, es
limités a observar elementalment quin efecte psíquic determina cada una
d'aquestes adaptacions, les condicions de les quals ell ha establert
fisiològicament. Assistiria llavors al naixement d'aquesta
intel·ligència inferior que diferencia uns aliments dels altres segons
llur composició química i els adapta a les necessitats tròfiques;
apreciaria la suma d'adaptacions motrius i secretòries que ens permeten
d'incorporar-los i preparar-los útilment, i deixaria de creure que
l'element psíquic està superposat al fisiològic en el fons de la
consciència, sinó que el consideraria com un resultat.

Primer pels seus treballs sobre les adaptacions secretòries a la
qualitat i a la naturalesa química dels aliments, després en fer-nos
conèixer el conjunt de les adaptacions que restableixen l'equilibri de
l'organisme alterat per les variacions del medi ambient. J. Pavlov ha
descobert un món inconegut de fenòmens i ha obert nous camins a la
investigació; ell ens ha posat de manifest les arrels orgàniques del
psiquisme inferior malgrat que hagi relegat el seu aspecte intern al
domini de la psicologia introspectiva. La posteritat considerarà J.
Pavlov com a un dels grans fundadors de la psico-fisiologia. No cal pas
blasmar-lo d'haver fet abstracció de l'element psíquic en les seves
investigacions; si l'hagués utilitzat amb el criteri que actualment
domina s'hauria incapacitat per a emprendre-les. El què els manca per a
ésser completes viu en l'esperit del lector com en el de l'autor, qui
ho ha suprimit voluntàriament per a no perdre's en divagacions
estèrils. Donada la seva situació, la seva conducta en aquest punt ens
sembla molt prudent i molt reflexiva.

L'esterilitat de l'esforç introspectiu ha conduït un gran nombre
d'observadors a estudiar els fenòmens psíquics per llur base
fisiològica. Estan persuadits d'arribar millor a comprendre llur
naturalesa i llur estructura referint-los al funcionament del sensori
que no limitant-se a llur observació mística feta en la intimitat de la
consciència.

Hom no suprimeix la part psíquica i hom no pot desconèixer-la. Si hom
l'admet tal com les nocions empíriques la formulen en l'esperit i
sense voler fixar el seu sentit amb més exactitud --ja que l'anàlisi
interior no ens ensenya gran cosa en aquest respecte--, hom renuncia
així a examinar-la; però hom pot reprendre el seu estudi des d'un punt
de mira purament objectiu.

W. Bechterev ha sistematitzat aquest punt de vista. El mètode que ha
servit per a la seva immensa tasca pot ésser resumit en els termes
següents. Els processos fisiològics que s'efectuen en els centres
superiors del sistema nerviós constitueixen la base de la vida psíquica.
La manera com són ordenats aquests processos, així com llur naturalesa,
pot ésser observada per procediments purament objectius, és a dir, fent
abstracció del testimoni de la consciència que no ens ensenya res quant
a aquest punt.

"Els fenòmens neuro-psíquics tenen una base material. Tot no és
subjectiu en la nostra ànima. En el psíquic hi ha un caire extern, i la
ciència que estudia aquest aspecte pot molt bé ésser anomenada
psicologia objectiva... Per a la psicologia objectiva no hi ha
sensacions, ni imatges, ni idees; solament existeixen processos
d'excitació i de reacció, empremtes fixades en els centres nerviosos,
associació d'aquestes empremtes amb les impressions noves, una
elaboració de processos reaccionals sota l'acció d'influències més o
menys llunyanes."

El punt de partida que Bechterev assenyala a la investigació és ben
fundat i legítim? Els fenòmens psíquics poden ésser realment estudiats
en el sensori per llur aspecte extern, independentment de tot testimoni
que acusi llur existència en la consciència?

Primer de tot cal convenir que els fenòmens psíquics pressuposen en el
sensori condicions sense les quals no existirien pas. Hom no pot fer
abstracció d'aquestes condicions quan hom emprèn llur estudi, amb el
pretext que el mètode introspectiu ens els presenta lliures de tot
lligam fisiològic; tampoc no és admissible que solament poguem conèixer
la vida psíquica quan ens sigui possible de referir-la a una base
fisiològica.

Les coses han d'ésser acceptades tal com elles són; i com que és cert
que els fenòmens psíquics segueixen certes condicions determinades, és
necessari d'esbrinar com hom arriba a suprimir-les o almenys a deixar
d'observar-les. Controlant el mètode objectiu per la introspecció o el
mètode introspectiu per l'objectiu, ningú ha dit encara que no
arribarem mai a condicionar els fenòmens psíquics d'igual manera que
hom ha fet amb els fenòmens físics, químics i biològics; i això és
precisament el què constitueix l'ideal de la ciència.

És en aquest ideal on s'ha inspirat Joan Müller en el seu descobriment
de l'especificitat funcional de les sensibilitats externes. Des que ell
va posar en evidència que la nota o qualitat de la sensació és
independent de la naturalesa o qualitat de l'excitació, fou demostrat
que la condició determinant de la qualitat sensorial depèn de la
diferenciació funcional pròpia de tal sensibilitat i no de tal altra.

Les coses no es poden concebre altrament. La qüestió a resoldre, pel què
fa referència a la sensibilitat òptica, per exemple, era de decidir si
aquesta estava encarregada de la transmissió i de la recepció de les
qualitats sensibles anomenades llum o color, o si era la reacció a la
seva excitació qui determinava aquestes qualitats. Però el gran fisiòleg
ens ha demostrat que en l'emmetzinament per la digital o el fòsfor, per
la contusió o la compressió mecànica del globus ocular, per l'excitació
elèctrica, aquesta sensibilitat no respon d'un mode diferent de com ho
fa al seu agent natural; en tots els casos la seva reacció determina
psíquicament la llum i la color. Així mateix fou demostrat que la
qualitat sensorial depèn de la reacció i no de l'excitació. Hom pot
repetir la mateixa afirmació per l'olor, la calor, la sabor, el so.
D'altra banda, si nosaltres refusem a observar quin fenomen elemental
apareix a la consciència quan hom excita la retina per la compressió o
l'acció elèctrica --d'on treurem la conclusió que la qualitat
sensorial depèn de la reacció específica de la sensibilitat i no de la
simple transmissió de la qualitat sensible, de la qual hom suposaria
efectivament revestits els objectes?

No sortim del nostre tema. Joan Müller englobava sota la denominació
comú de sensibilitat tàctil la sensació de dolor, de pressió, de calor i
de fred; era natural de creure-ho així donat que aquestes qualitats --si
bé diferenciables introspectivament-- es presentaven conjuntament a la
consciència quan el tegument extern era excitat.

Més tard Blix, servint-se de procediments tècnics tan enginyosos com
delicats, pogué persuadir-se que existeixen a la perifèria certs punts
que són únicament sensibles a la calor, d'altres que ho són al fred,
d'altres al dolor, d'altres a la pressió. Com hauria pogut arribar a
aquesta conclusió si hagués renunciat a observar la noció apareixent a
la consciència amb la reacció de cadascuna d'aquestes sensibilitats
específiques?

Si ens inspirem dels resultats de l'anàlisi introspectiu ens sentirem
temptats a creure que l'excitació de la sensibilitat del revestiment
exterior evoca en la consciència un conjunt variat de qualitats; això
seria prejutjar una qüestió fisiològica que solament pot ésser resolta
considerant-la des d'un punt de vista objectiu.

Inversament, si extremem el criteri objectivista, admetem que amb el
coneixement de la base fisiològica de la vida sensible hem adquirit tot
el què importa a la ciència; no sentim llavors cap necessitat
d'observar com el fenomen psíquic segueix el funcionament d'aquesta
base. Això seria prejutjar les modalitats de l'element psíquic com si
aquest problema tan elevat estigués desproveït de tot interès científic.

Avui dia hom atribueix obscurament la fam a la nutrició dels elements
cel·lulars. Heus ací el què nosaltres sabem de la base fisiològica del
psiquisme tròfic, però aquesta noció encara és molt més vaga que la que
posseïm sobre la sensibilitat dels nostres teguments. Ens caldria saber
com, del fet de la nutrició dels elements cel·lulars, el medi intern
s'empobreix en aigua, en sals, en hidrats de carboni, en grasses, o en
matèries proteiques, i de quina quantitat de cadascun d'aquests
elements constitutius s'empobreix; ens caldria saber com aquests
dèficits arriben a acusar-se en els centres psico-tròfics.

En aquest estudi nou no podem renunciar a observar què es produeix a la
consciència quan el consum de grasses és activat pel descens de la
temperatura del medi ambient; què passa quan per mitjà d'una sagnia,
d'una diaforesi abundant, d'una diarrea serosa, d'una poliúria
accidental, la quantitat d'aigua de l'organisme disminueix
notablement; què passa quan ens sotmetem a l'abstinència de la sal
comú.

Les modalitats que causa la consciència tròfica en cadascuna d'aquestes
condicions, experimentalment fixades per endavant, passarien
desapercebudes si la nostra observació no s'hi deturés. Si persistíssim
a pensar que el què importa ací és de conèixer la base fisiològica
d'aquest psiquisme inferior sense anar més enllà, no arribariem mai a
establir les relacions deterministes entre els dèficits en substàncies
del medi intern i les variacions per les quals s'acusa la fam. Ens
posariem en la mateixa situació d'aquell que pretengués estudiar la
visió i refusés d'observar com ell respon subjectivament a les
variacions de l'excitació.

No fent cas de l'observació de l'element psíquic, W. Bechterev exclou
de la seva psicologia objectiva la veritat psicològica. No es tracta ací
de suprimir aquesta observació amb el pretext que l'experiència ha
demostrat a bastament que els fenòmens psíquics ens són imperfectament
coneguts quan són estudiats des del punt de mira personal o purament
introspectiu. El què manca --i aquest és el problema del mètode--, és de
fixar per endavant les condicions en les quals aquest estudi deu ésser
efectuat.

Hi ha moltes maneres d'observar. L'alquimista observava les
transmutacions de la matèria, però no sabia com procedir a fer obra
útil. No ho sabé fins que la ciència química havent pres cos per efecte
del mètode va haver fixat el punt de vista des d'on aquestes
transformacions devien ésser observades.

D'altra banda, aquell que s'absorbeix en ell mateix, en la
contemplació dels seus propis estats, no arriba a comprendre que no els
observa igual que un altre; aquest segon veu els seus altrament que un
tercer; és que ells no s'han conformat a una certa manera d'observar
que s'imposa a tots com una disciplina comú, com un mètode.

Aquesta és la qüestió primordial que demana una solució. Suprimir
l'observació del fenomen psíquic perquè no porta a conclusions
acceptables universalment, per raó de la manera personal com aquesta
observació és practicada, seria tan poc lògic com renunciar a emprendre
un viatge fins a un cert lloc amb la sola excusa que el camí per anar-hi
no està traçat.

W. Bechterev prejutja de la naturalesa del fenomen psíquic en lloc
d'examinar-lo amb l'atenció que mereix. No concep el fet fisiològic i
el fet psíquic com a dos fenòmens, sinó com a un sol i mateix fenomen
neuro-psíquic. Imagina que ésser adherent al fenomen fisiològic,
inseparable d'ell i subsistir amb ell són una mateixa cosa: i heus ací
com arriba a formular la hipòtesi absurda de la lateralitat d'un mateix
fenomen.

Cal, abans de tot, reconèixer com a verídic que el què és psíquic no és
pas fisiològic i que el què és fisiològic no és pas psíquic. Llur
inseparabilitat és de la mateixa naturalesa que la que relaciona el
condicionat amb la condició. La llum refractada és inseparable del medi
que travessa sense que el medi i la llum siguin una sola i mateixa cosa;
al contrari, l'explicació científica del fet pressuposa la distinció
prèvia de l'un i l'altre terme.

En resum, mentre nosaltres no distingim l'element psíquic del
fisiològic, se'ns presenten en una simultaneïtat fosca; només quan els
concebem com a una successió ens serà possible de posar el problema de
la relació que els uneix.

W. Bechterev concep la base fisiològica de la vida psíquica sota
l'aspecte d'un reflex d'una gran complexitat. En els arcs dels
reflexos simples la direcció del corrent és fixada anatòmicament per
endavant; en els reflexos neuro-psíquics és modificada per l'excitació
o la incitació anterior que ha deixat el seu solc; aquesta modificació
central és anomenada l'experiència personal. Certes accions del món
exterior, per llur repetició estableixen una organització d'estats
neuro-psíquics; abans d'aquesta organització el sensori no sabria
comportar-se de la mateixa manera com quan ella ha estat efectuada. Una
reacció de defensa, per exemple, no és possible en un infant; hom la
troba en l'adult. L'excitació externa constitueix un perill per a
aquest darrer; ella determina la reviviscència d'estats anteriors que
fixen la direcció de la descàrrega de tal manera que els muscles reben
la influència nerviosa en una forma particular que anomenem defensa. Un
efecte semblant no pot ésser determinat en l'infant; en ell aquesta
organització central no existeix pas; els efectes de l'excitació seran
difusos o incoherents.

De la mateixa manera, els efectes de l'agent lluminós sobre la retina
no seran pas idèntics en un subjecte que acaba d'obrir les parpelles o
en l'orb de naixença recentment operat i en l'individu que posseeix la
facultat de l'acomodació visual. Mentre que en els dos primers no
determina més que fotoscòpies amorfes, en el tercer evoca imatges
distintes gràcies a l'organització assolida per les experiències
anteriors. Per fer-nos una idea de la naturalesa d'aquesta organització
central, hem de considerar que cada element perifèric, quant a la
impressió, és el punt de partida d'un reflex que tendeix a fixar-se
independentment dels altres; arribem ací a donar-nos compte que la
retina no és en l'adulte, com en l'infant, un òrgan passiu de recepció
de les impressions externes, sinó un òrgan sotmès al poder de la
inervació muscular que fixa per endavant els punts de recepció, esbossa
els contorns i forma les imatges.

La concepció esquemàtica de la base fisiològica de la vida psíquica,
traçada per W. Bechterev, redueix elementalment a un mateix mecanisme
els processos més complexos d'aquesta vida; subordina l'element
sensorial a l'element motor; respon a la realitat viva que resulta de
la investigació objectiva. És veritablement genial per la seva amplitud
i la seva fecunditat i pel fet que obre a la ciència nous horitzons.
Però si aquest treball és de la més gran valor des del punt de vista
objectiu, ha estat improductiu des del punt de mira psicològic, perquè
l'observador s'ha abstingut de lligar, metodològicament, els estats de
consciència a llurs mecanismes fisiològics. En aquesta obra hi ha un
costat clar i un costat obscur.

És legítim que hom s'esforci d'aclarir certs punts d'aquest costat
fosc. Per l'educació dels reflexos, per exemple, és sempre amb un
criteri genètic que hom examina les qüestions que s'hi relacionen.
Però, en general, la psicologia no ha obtingut un gran profit
d'aquestes temptatives essencials. Els veritables problemes psicològics
resten sense solució i àdhuc la majoria no han estat posats des que la
tesi es desenrotlla. Hom endevina que estan subordinats a un substratum
organitzat en el sensori per les experiències, i que llur existència
està lligada a aquest substratum. Però hom no ha avançat cap pas amb el
fi d'explicar --mentre sigui possible-- com és que els fenòmens, el
conjunt dels quals constitueix la vida psíquica, són elementalment el
què són; com es basteix el complexus per llurs combinacions o per
l'establiment de llurs relacions recíproques; en fi, per què aquesta
segona part del problema, irreductible a un encadenament experimental,
ha d'ésser donada a la lliure interpretació.

Res de més cert, per exemple, que la reacció de defensa no seria
possible sense una organització central prèvia d'estats que fixen la
descàrrega sobre certes sinèrgies musculars reglant l'esforç a fer,
mesurant l'extensió del moviment i determinant la forma d'aquest
moviment. Aquesta mena de motricitat no és pas innata; suposa un treball
anterior i aquest treball és efectuat conforme al plan que n'ha traçat
W. Bechterev.

Retornem enrera, al temps que aquesta preparació fisiològica no existia;
llavors tots aquests moviments, ara tan sàviament adaptats a un fi
mecànic, eren desordenats, difusos, incoherents. Aquest estat de ceguesa
o d'ignorància muscular s'ha transformat en un estat de saber que ha
conferit al subjecte la dominació del seu aparell locomotor.

Aquesta mutació no és obra d'un ésser superposat; resulta dels
processos mateixos que W. Bechterev ha descrit sense explicar-nos com en
resulta. Quan aquests processos no havien començat, no existia ni
coneixement muscular ni coneixement de la situació dels muscles.
Aquestes nocions han estat adquirides més tard.

Com el subjecte les ha pogut aprendre? Hi ha ací un coneixement, un
fenomen psíquic; no ha aparegut a la consciència d'una manera
espontània o gràcies a una virtut oculta --diguem-ne esperit o diguem-ne
matèria--, sinó per la mediació de condicions fisiològiques
preexistents. Aquests muscles que es contrauen per l'acció d'estímuls
perifèrics o per l'acció d'una reflexivitat inferior, han arribat a
contraure's per efecte d'excitacions psico-motrius. Aquestes
contraccions que posaven en flexió alguns dits dels peus o de les mans i
altres en extensió, d'un mode incoherent, han arribat a coordinar-se, a
flexionar o a estendre tots els dits del peu alhora, a obrir o a tancar
la mà; l'aptitud a la repetició dels mateixos actes és adquirida.

Com és que la percepció d'aquestes coordinacions ha germinat en la
consciència naixent? Això no ha esdevingut pas per inspiració congènita;
és a través de processos anteriors que aquesta noció ha estat derivada.
És de la mateixa manera com nosaltres hem vist intervenir --en
establir-se els reflexos de J. Pavlov-- la commemoració de la repetició
d'excitacions idèntiques i l'experiència del record d'una relació
entre la sequedat del pa i la reacció glandular.

És de la mateixa manera, i pas a pas, com es formula la percepció de
l'esforç i de la seva mesura, la de l'extensió del moviment, la de la
seva forma. Quan volem observar genèticament --passant sempre del
senzill al complicat-- com el fet psíquic segueix el fet fisiològic,
topem totseguit amb la meravella del moviment voluntari; ens sembla obra
de màgia que existeixi en l'esperit del subjecte la percepció del
moviment circular, de la línia dreta o de la línia trencada que tracem a
voluntat. Hem renunciat a observar l'element psíquic seguint a
condicions primer molt senzilles, després més complicades, i per últim
molt difícils de recercar; per aquesta renúncia ens hem allunyat
voluntàriament de les veritables deus del coneixement; en som tan
distants que no concebem que la idea d'espai pugui néixer genèticament
del moviment. Àdhuc ens imaginem que la direcció del moviment mateix,
així com la seva forma, solament són possibles si hom suposa que la
noció d'espai preexisteix misteriosament en l'esperit.

Suggestionats pel prejudici que obsessiona l'escola objectivista,
renunciem a observar com el fenomen psíquic segueix el fisiològic, ben
convençuts que n'hi ha prou amb conèixer la seva base fisiològica. Però
com que --hom l'observi o no-- aquesta successió realment es produeix,
els processos es van complicant extraordinàriament i l'esperit se'ns
presenta en tal forma que fora d'ell no és pas possible de trobar una
explicació del moviment voluntari. Llavors hem invertit els termes del
problema i heu-nos ací forçats d'explicar no el fet psíquic pel
fisiològic, sinó el fisiològic pel psíquic.

L'acusació d'esterilitat feta al mètode objectiu aplicat en la forma
prescrita per W. Bechterev per a explicar el moviment voluntari com una
simple derivació del procés fisiològic, pot ésser generalitzada, amb
molta més raó, si hom esguarda tots els grans processos de la vida
psíquica.

Per a tot esperit reflexiu i que no ha perdut el contacte amb la
realitat viva, es desprèn irrefutablement de l'obra del savi rus que la
vida psíquica suposa una base fisiològica, tant en allò que té de més
elevat com en el què és més senzill. Però si el fenomen psíquic
pressuposa el fenomen fisiològic, la tesi del paral·lelisme s'esvaeix
als nostres ulls com un núvol que perd els seus contorns i es dissipa.

Llavors hom no pot concebre la sèrie subjectiva com a superposada a la
sèrie fisiològica; és un derivat; és quelcom que ve després d'ella, que
la segueix. Un cop formulat aquest gran principi com a punt de partida
de la investigació --principi latent en l'esperit de tots els
fisiòlegs, dels neuro-patòlegs i de gran nombre dels que no han
divorciat l'ànima del cos--, hem de suposar que res, absolutament res,
no apareix a la consciència sense que les seves condicions genètiques
hagin preexistit en el sensori.

Pot ésser que aquestes condicions ens siguin desconegudes; pot ésser que
no arribem a sospitar-les fins que posseïm els mitjans de descobrir-les.
Però a priori devem admetre llur existència com l'ideal de la
investigació possible.

El químic no dubta que l'albúmina resulta dels elements minerals que la
composen --encara que ignora com en resulta--, tot i que ell no sàpiga
reproduir-la. Així mateix no ens cal dubtar que els fets psíquics més
allunyats en apariència de tot mecanisme fisiològic suposen també
l'existència d'aquest mecanisme; sense ell no existirien.

Res no apareix a la consciència d'una manera espontània; i com a
espontani hem de considerar tota cosa que --sinó pràcticament, almenys
en teoria-- no és reduïble en els seus òrgans ni en el seu
desenvolupament a factors d'ordre objectiu.

Descobrim formulat en el nostre esperit el sentiment de la realitat; és
una cosa que no té color, ni so, ni és sàpida, ni olorosa. El fet mateix
de trobar-la formulada posa ipso facto la qüestió de saber com això
s'ha produït per l'acció de condicions fisiològiques preexistents.
Trobem establerta en el nostre esperit la ferma certitud que els nostres
sentits no actuen d'una manera autòctona; solament reaccionen per
l'acció d'una causa. No intentarem d'explicar el fet metafísicament
per la sola raó que és insoluble en el terreny de l'experiència o
almenys sembla ésser-ho.

L'apariència és enganyadora. El fet suposa una base fisiològica que, un
cop coneguda, ens permetrà de posar experimentalment un problema que
sembla de naturalesa exclusivament metafísica.

La introspecció ens presenta els elements sensorials organitzats sota la
forma d'imatges. Però les condicions que han presidit aquesta
elaboració central són d'ordre fisiològic. Quan hom les coneix és
possible d'observar com i de quina manera es presenta tot el què
resulta de les fases objectives en qüestió.

L'espai, la ideació, el pensament sense imatges, tot suposa una base
fisiològica. L'expressió més acabada, més completa de la vida psíquica
és el què nosaltres anomenem consciència; però la consciència no és pas
autòctona; no és pas una veu que ens parla d'ella mateixa; és una veu
que respon a processos neuro-fisiològics.

W. James ens ha descrit, en pàgines grandiloqüents, el corrent del
pensament com una activitat interna que es va desenvolupant sense
discontinuïtat amb les seves franges de transició, les seves penombres i
les seves claredats; res d'això no respon a l'activitat vivent; la
imaginació introspectiva intervé només per concebre la cosa com estranya
i simplement paral·lela al treball cerebral, al qual segueix en
realitat.

En resum; la conclusió capital i trascendent que es desprèn de la tesi
de W. Bechterev és la que es troba transcrita ací, encara que l'autor
no l'hagi enunciada d'una manera concreta. Però amb ella només hom
formula parcialment la teoria del mètode a què deu adaptar-se la
investigació psicològica. Sabem que el fet psíquic pressuposa el fet
fisiològic; ultra això hem de preocupar-nos de recercar com el
fisiològic imposa el psíquic, com el manté lligat a la seva base
material.

El savi rus es deté en el camí; no sembla donar-se compte de
l'existència d'aquesta segona qüestió, tan fonamental com la primera.
És la raó que fa que la seva psicologia objectiva estigui desproveïda de
contingut psicològic.

N. Kostilev, que ha fet conèixer al món llatí l'obra de l'escola russa
(fins llavors molt incompletament presentada en treballs fragmentaris),
s'ha adonat de la llacuna i s'ha proposat d'omplir-la relacionant els
treballs de W. Bechterev amb els d'altres escoles i amb els creats pel
seu esforç personal. No ens seria difícil de demostrar, si es presentés
una ocasió propícia, que en aquest treball complementari N. Kostilev no
afilia les dades psíquiques a llurs precedents fisiològics naturals; les
accepta tal com les troba formulades en la consciència o bé tal com les
formula una introspecció que no és objectiva més que en apariència. En
aquestes condicions ell superposa el psíquic a la seva base fisiològica,
però no pot posar en evidència els seus orígens fisiològics. De l'obra
que ell acaba de publicar no resulta que l'esperit neixi d'un
mecanisme fisiològic. Tanmateix no creiem que a l'hora actual hom pugui
emprendre amb èxit un projecte tan ampli; això serà obra del temps i del
progrés humà.





*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK EL MÈTODE OBJECTIU ***


    

Updated editions will replace the previous one—the old editions will
be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright
law means that no one owns a United States copyright in these works,
so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United
States without permission and without paying copyright
royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part
of this license, apply to copying and distributing Project
Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™
concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark,
and may not be used if you charge for an eBook, except by following
the terms of the trademark license, including paying royalties for use
of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for
copies of this eBook, complying with the trademark license is very
easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation
of derivative works, reports, performances and research. Project
Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may
do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected
by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark
license, especially commercial redistribution.


START: FULL LICENSE

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase “Project
Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full
Project Gutenberg™ License available with this file or online at
www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™
electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or
destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your
possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a
Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound
by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person
or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works
even without complying with the full terms of this agreement. See
paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this
agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™
electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the
Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection
of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual
works in the collection are in the public domain in the United
States. If an individual work is unprotected by copyright law in the
United States and you are located in the United States, we do not
claim a right to prevent you from copying, distributing, performing,
displaying or creating derivative works based on the work as long as
all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope
that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting
free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™
works in compliance with the terms of this agreement for keeping the
Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily
comply with the terms of this agreement by keeping this work in the
same format with its attached full Project Gutenberg™ License when
you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work. Copyright laws in most countries are
in a constant state of change. If you are outside the United States,
check the laws of your country in addition to the terms of this
agreement before downloading, copying, displaying, performing,
distributing or creating derivative works based on this work or any
other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no
representations concerning the copyright status of any work in any
country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other
immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear
prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work
on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the
phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed,
performed, viewed, copied or distributed:

    This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most
    other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
    whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
    of the Project Gutenberg License included with this eBook or online
    at www.gutenberg.org. If you
    are not located in the United States, you will have to check the laws
    of the country where you are located before using this eBook.
  
1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is
derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not
contain a notice indicating that it is posted with permission of the
copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in
the United States without paying any fees or charges. If you are
redistributing or providing access to a work with the phrase “Project
Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply
either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or
obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™
trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any
additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms
will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works
posted with the permission of the copyright holder found at the
beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including
any word processing or hypertext form. However, if you provide access
to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format
other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official
version posted on the official Project Gutenberg™ website
(www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense
to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means
of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain
Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the
full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works
provided that:

    • You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
        the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method
        you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed
        to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has
        agreed to donate royalties under this paragraph to the Project
        Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid
        within 60 days following each date on which you prepare (or are
        legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty
        payments should be clearly marked as such and sent to the Project
        Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in
        Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg
        Literary Archive Foundation.”
    
    • You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
        you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
        does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™
        License. You must require such a user to return or destroy all
        copies of the works possessed in a physical medium and discontinue
        all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™
        works.
    
    • You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of
        any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
        electronic work is discovered and reported to you within 90 days of
        receipt of the work.
    
    • You comply with all other terms of this agreement for free
        distribution of Project Gutenberg™ works.
    

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project
Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than
are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing
from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of
the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set
forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
works not protected by U.S. copyright law in creating the Project
Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™
electronic works, and the medium on which they may be stored, may
contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate
or corrupt data, transcription errors, a copyright or other
intellectual property infringement, a defective or damaged disk or
other medium, a computer virus, or computer codes that damage or
cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right
of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from. If you
received the work on a physical medium, you must return the medium
with your written explanation. The person or entity that provided you
with the defective work may elect to provide a replacement copy in
lieu of a refund. If you received the work electronically, the person
or entity providing it to you may choose to give you a second
opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If
the second copy is also defective, you may demand a refund in writing
without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO
OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT
LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of
damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement
violates the law of the state applicable to this agreement, the
agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or
limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or
unenforceability of any provision of this agreement shall not void the
remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in
accordance with this agreement, and any volunteers associated with the
production, promotion and distribution of Project Gutenberg™
electronic works, harmless from all liability, costs and expenses,
including legal fees, that arise directly or indirectly from any of
the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this
or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or
additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any
Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of
computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It
exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations
from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s
goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will
remain freely available for generations to come. In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg™ and future
generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see
Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification
number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by
U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West,
Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up
to date contact information can be found at the Foundation’s website
and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread
public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine-readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment. Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States. Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements. We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance. To SEND
DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state
visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation
methods and addresses. Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations. To
donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project
Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be
freely shared with anyone. For forty years, he produced and
distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of
volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in
the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not
necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper
edition.

Most people start at our website which has the main PG search
facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.