Horacianes

Miquel Costa i Llobera

1906

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

I A Horaci

Príncep afable de la docta lira,
mestre y custodi de la forma bella,
tu qui cenyires de llorer y murta
doble corona:

ara toléra que una mà atrevida
passi a mon poble la qu’ab tal fortuna
tu transportares al solar de Roma
cítara grega.

Aspra y ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma patria dura;
mes també noble hi sonarà: ma patria
filla es de Roma.

Filla de Roma per la sanch, pel geni,
clara y robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llevor de gloria
cendra romana.

Sí: dins sa terra’l cavador atònit
òssos y marbres y joyells hi troba,
armes, monedes y penons qu’ostentan
l’àguila augusta.

Bella ma patria es ademés. Viuría
sens anyoransa ta divina Musa
dins exa terra que cenyeix la blava
mar de Sirenes.

Illa es galana, ahont el sol de Grecia
brilla puríssim, y d’ardenta sava
pròdich, li dona ab lo rahim alegre
l’àtica oliva.

Déxa, donchs, ara que dins ella evoqui
clàssiques formes, y l’antiga Musa,
just ab sos propis ornaments, ma patria
veja somriure.

Ara que folla l’invocada Furia,
febre als poetes inspirant, ungleja
l’harpa plorosa, y entre fanch destila
fonts d’amargura,

oh! còm anyora mon afany les clares,
dolses fontanes del Parnàs helènich!…
Mestre, ab ta bella, cisellada copa,
déxamhi beure.

Déxa que tasti la sabor antiga
qu’omple tes odes y dins elles dura,
com un vi ranci de Falern que guardan
àmfores belles.

Nèctar poètich ab que’l cor s’anima,
febre y deliris d’embriach no dona;
dona la calma del Olimp, la sana
forsa tranquila.

Qui de tal nèctar troba’l gust, no cerca
l’or, ni les armes, ni’l domini frèvol:
l’art es sa vida, qu’entre goigs ò penes
guarda segura.

Ah! púgin altres a palaus que habitan
grogues les ansies ab l’afany hidròpich,
negres insomnis qu’en un llit de plomes
posan espines.

Vàjan al fòrum, hont febrosa turba
crida y s’empayta disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
llansa per riure.

Puga jo, a l’ombra del natiu boscatge,
seny y bellesa agermanar ¡oh artista!
seny y bellesa qu’ab ta lira forman
digna aliansa.

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guía la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
dansa de nimfes.

Elles ben àgils y formant corona
donan al ritme la lleugera planta:
riuen les Gracies, y se sent l’efluvi
d’alta ambrosía.

II A Virgili

Oh suavíssim, immortal poeta!
"mitat de la mev’ànima’t diría,
com un jorn te digué l’amich Horaci,
si tant gosava qui de lluny t’adora.
Quí no t’estima si’t coneix? Ton estre,
ton art suprem admiració’ns imposan;
però encara promou més simpatía
ton esperit, qu’en misteriós efluvi
la flor eterna de ton vers exhala.
Ton esperit corpren. Té l’hàlit verge
de les selves balsàmiques, l’augusta
pau de les blaves ombres que s’estenen
de puigs altívols, mentre’l sol declina
y munta’l fum de les humils cabanes…
Té la frescor del rou, l’unció que duen
les plantes de virtut benefactora,
la sanitat del camp en plè consorci
del bon treball y la feconda terra.
Té’l vel de la celístia, ’l tendre càntich
de Filomela dolsament planyívol,
l’efusió de les fonts, la llum serena
del estel dels pastors a la vesprada.
Rey de la solitut grata a les Muses,
també cantares heroismes èpichs
de primitius guerrers, un alt orígen
fantasiant per la superba Roma.
Axí regares del gran riu homèrich
l’ample terrer llatí. Dins l’espessura
de la mítica selva tu cullires
aquell ram d’or que, com a ceptre màgich
de poesía, te donà l’entrada
per l’espectral imperi de les ombres.
Y més qu’aquell avench, tu feres veure
les fondaries del cor, vivent abisme
que penetra ton cant. L’afecte tràgich
de la púnica Reyna, la mort noble
dels dos joves amichs tu consagrares
ab tal cant, qu’encara avuy ne dura
viva corrent de llàgrimes… Ah! sempre,
demunt horrors, grandeses y batalles,
demunt jòchs, infortunis ò ventures,
ta poesía escampa son misteri
de sentiment. Un no sé què dolcíssim
de bon cor y de gracia fa tes obres
incomparables dins l’edat antiga,
oh Rey gentil de la tendresa humana!

No en và l’oracle sibil·lí digueres
al imperi romà, donant l’anunci
d’un naxement meravellós. L’aurora
d’un nou ordre de segles descobrires
des del cim de ton geni, y va nimbarte
un tendre raig de la claror futura.
Per axò fou que dins el gran eclipsi
del món gentil, tu sol ja romangueres
tot lluminós; y sols pogué la fosca
transfigurarte, per servir de guía
al vident d’altres mons Dant Alighieri.
Per axò arreu les cambiants centuries
t’adoren al passar, y tu fas sempre
de guía y confident al cor poètich
qu’es capàs de sentirte y pelegrina
per camins de dolor ò d’esperansa…

III A Cabanyes

Com una brosta de llorer novella,
naxent d’antiga rel qu’estava oculta
entre pedres ciclòpiques y marbres
de clàssica ruina,

sobre l’august abatement s’axeca,
evocant heroismes, ab sa fulla
de tò metàlich y apuntada forma,
a tall d’ínclita llansa;

talment surgí, malaguanyat poeta,
ta solitaria inspiració, nodrida
de noble sava y ab l’aspror y forsa
de ta nadiva terra.

Ardit, auster y vigorós ton geni,
era be’l geni de ta patria dura
qu’ab sa lira de bronze s’adquiría
del vers l’independencia.

Tu, desdenyant banalitats sonores
y fàcil pompa buyda, sols cercavas
intensitat, elevació, noblesa,
qu’escolta qui n’es digne.

Sols qui n’es digne. Ni tirans altívols,
ni baxa turba afalagar volgueres…
Jamay al or venal ni al pler qu’embruta
rendires homenatge.

Fins execrares la més docta lira,
si ab sò d’adulació fou profanada,
si va corrompre ab sensual mollesa
la fibra de son poble.

Axí, fente del art un sacerdoci,
el foch sagrat ne manteníes, y altre
ardor no t’inflamà, més qu’amor pura
y entusiasme magnànim.

Del món helènich adorant la forma,
tu l’esperit d’altr’època sentires,
y modulares a una verge’l càntich
de suspirants estrofes.

Fins més allà de la grandesa humana,
el pur crisma assolint del Evangeli,
en l’altar el vessares quan ta Musa
volà nimbada ab l’iris…

Sublim nasqueres; mes l’humana gloria
te fou negada, car l’edat caduca
del classicisme bort no comprenía
la clàssica noblesa.

Y’l manllevat idioma, resistintse
a les audacies de ton estre indòmit,
violencies ne patí, que no tolera
son geni d’altra rassa…

¡Ah! la llengua materna te calía
per abocarhi’l cor… Mes exa parla
desdenyada, envilida, corrompuda,
ja l’art la creya morta.

¡Oh cantor sense llengua! axí passares,
obscur y pensatiu, en curta vida…
Després l’oblit d’immerescut silenci
cubrí la teva tomba.

Y aqueix oblit immerescut perdura,
malgrat l’esfors inútil d’algun sabi,
mentres la folla multitud aclama
vulgaritats indignes.

Oh jove atleta de la forta lira!
qu’eras be’l geni de la patria dura,
ara qu’en gloria ta materna llengua
retorna a vida nova,

¿per què no tornas tu? ¿Per què en l’esplèndit
ressurgiment qu’a ton terrer esclata,
alsar no tornas jovenil la testa,
com fresch botó de lliri?

Ay! tu qu’ab tal imatge te planyías
de que’ls hèroes passats no revinguessen,
tampoch may més has de venir a l’obra
que t’assignava’l geni.

Y romandrà ton buyt… més buyt encara
essent inadvertit; y may ton poble
sabrà lo que perdé quan tu morires
abans d’ell recobrarse.

Tu, qu’a la patria arrebatat, pogueres
al menys dexarhi ta mortal despulla,
de ton doble esperit l’hereu suscíta
potent sobre ton poble.

Y no manqui a ta rassa la corona
qu’ab temps y millor sòrt cenyir debías,
de Tarraco en l’Acròpolis sagrada,
¡Pindar de Catalunya!

IV Calma

Traducció de l’oda XVI del II llibre d’Horaci

Calma suplica’l navegant qui’s troba
per la mar ampla si ja negre núvol
tapa la lluna y cap estel propici
guía li dona.

Pau vol la Tracia furïosa en lluytes,
pau vol la Media que’ls buyrachs adorna,
pau, amich Grosfe, que ni ab or ni perles
poden comprarne.

Ah! ni riqueses ni lictors de Cònsul
tristes angoxes de cap cor allunyan,
ànsies qui sota entexinat riquíssim
pàlides volan.

Prou té per viure qui en modesta taula
posa ab nou llustre lo saler dels avis:
may li dissipan una sòn lleugera
sòrdides ansies.

Què tant d’esforsos per tan curta vida?
¿Per què dins terres qu’altre sol feconda
viure voldríam? ¿Quí, dexant la patria,
fuig de sí propi?

Munta l’angoxa dins les naus ferrenyes,
corre y encalsa’ls esquadrons qui trotan;
ràpida corre més que’l cerf, ò l’ayre
qu’alsa tormentes.

L’ànim, alegre en lo present, no curi
lo que demà puga venir; les penes
mescli ab lo riure… Rès al món se troba
bò de tot cayre.

Mort primerenca desgracià un Aquil·les;
llarga la vida per Titon fou càstich…
Axí tal volta la fortuna’m dona
lo qu’a tu’t nega.

Tu tens dominis hont a mils pasturan
sícules vaques; per ton carro eguinan
poltres superbes, y’t vesteix molt cara
púrpura doble.

A mi certera’m concedí la Parca
terres ben curtes, de la Musa grega
l’hàlit amable… y desdenyar l’indocta
turba maligna!

V Vora una font

Plaume la Nàyade qu’en les recòndites
verdors ombrívoles aboca l’àmfora,
ab notes trèmoles de flauta idílica
y singloteig de tórtora.

Son llit perfúmali murta aromàtica,
sa ona may tèrbola guaytan les dríades;
y a sa caricia les pedres rústiques
prenen finures d’àgata.

Tot l’ama. Vòltala turba placèvola
d’aucells ab càntigues de varia música:
y ab gust abèurashi la cabra díscola,
com l’anyelleta càndida.

Fins pura y gèlida per la canícula,
de plers y gracies la font es pròdiga.
¿Per què, donchs, trèmola sa veu murmúrali
com un cantar de llàgrimes?

No sé… Mes l’ànima per axò escóltala,
talment simpàtica per que es planyívola…
Sembla d’ausencies parlar, y súranhi
flors de la vida pàlides.

Son les anèmones del cor efímeres,
que l’aura ràpida de la existencia
esfulla, y brèssales l’ona anyorívola,
corrent a mars incògnites…

¡Oh font, oh Nàyade! ta veu de tórtora
ja no’m diu èglogues, sinó elegíaques,
tendres memories d’una edat càndida
qui’s coronà d’anèmones…

VI Devant les cascates de Tibur

Saltan rugint al esglayat abisme
formes incertes de vivent escuma:
nàyades folles de furor poètich
ploran y riuen.

Crits y rialles, estertors y càntichs
mesclan ab l’ombra y esplendor claríssim…
Càsashi’l geni del horror ciclòpich
ab la bellesa.

Verges fontanes qu’esmortides cauen
la vestidura pel rocàm s’esquinsan:
volan y’s perden a la vall profonda
vels de brumera.

Tot el ramatge del barranch tremola;
l’au al volarhi esparverada gira;
just a la gola dels avenchs qui roncan
l’iris hi juga.

Sobre la penya més abrupta, al cayre,
guayta en ruines la gentil rotonda,
temple que Tíbur dedicarà a l’austera
verge Sibil·la.

Oh! be està’l temple del antich oracle
just a la vora del sonant abisme
hont es eix riu impetuós, del estre
símbol y norma.

Tal la suprema inspiració derrama
pura y a lloure sa corrent sonora…
Llum y tenebres, ò vergers y horrures,
tot ho anima.

Tal en imatge de torrent qui salta,
Píndar altíssim, figurà ton estre
el qui tan hàbil feu aquí l’augusta
lira de Roma.

Vora exes ones aprenía Horaci
ímpetu, gracia, varietat, frescura…
y l’admirable de sa viva estrofa
salt de lirisme.

Tendra elegía modulà Tibul·lus
vers hont exa aygua sanglotant reposa;
y entre’ls poetes passà aquí Mecenas
díes olímpichs.

Musa, captiva de severs estudis,
rómp ja les traves. Ta perduda forsa
sent que retorna: ja a mon cor bategan
rítmiques ales.

Alsat, oh Musa! Romaní silvestre
cúll per corona; y oferintla als genis,
pénjala, y grava al antiquíssim pòrtich,
grava per signe:

“Mort a la gloria, jovencell poeta
dins exes aygues revivà sa Musa.
Estre suscitan tes rieres… Salve,
clàssica Tíbur!”

VII Mediterrania Marenostrum.

Cel y mar lluen blavors diàfanes
en competencia. L’oreig anímashi,
y jugant ab les ones qui jugan,
rompre les fa com en rialla fresca.

Sus! Vía fòra! Saupada l’àncora,
infla les veles ratxa fresquívola,
y s’emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut y gloria.

Arreu desfilan platjes esplèndides,
puntes qu’avansan, cales recòndites,
y, en penyals d’escultòrica trassa,
cavernes dignes d’habitarhi un Cíclop.

Ah! aquí respira la Musa homèrica
dins sa més propia claror olímpica:
aquí’l goig de la vida s’hi tasta,
com glop vessat de la nectària copa…

Miràu: la forma d’exa península
par que reclami columnes jòniques,
sò de lèsbiques lires, ò idees
tals com aquelles que Plató parlava

y embadalían del Cap de Súnium
les clares ones… Oh! tan poètiques
com les costes de l’Atica brillan
nostres riberes de la llum amades!

Miràu: ja mouen dansa agilíssima
delfins qui saltan, com si, pletòriques
d’alegría vivent, exes aygües
un nou triomf a Galatea fessen.

Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis aman la música:
ells ab pròvida esquena salvaren
l’antich cantor precipitat a l’ona.

Axí vols càntichs, oh tu mar clàssica,
mar venerable llatina-helènica,
qu’ara rius tan serena y tan jove,
com al cantarse l’Odissea augusta!

Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de l’humanal cultura!

Sens tu, la fonda por occeànica
retret hauría tota nau frèvola:
tu, invitant ab l’abràs de tes costes,
caminar feyas els primers navilis.

Axí escampares en fàcil càrrega
els fruyts d’Egipte, la tiria púrpura,
l’or d’Ofir, les riqueses de Tarsis,
l’art y l’idea, animadors de pobles…

Y al coronarte ciutats marítimes,
feren de l’Asia, l’Europa y l’Africa
l’antich món; y si un nou se n’hi ajunta
de tu nasqué’l Descubridor magnànim.

Mar de les terres, cor de l’Historia,
tu tens la sava rejovenívola…
Ah! si’l temps a ma terra tornavas
y gran empori de tes naus la feyas,

com aleshores en que, plè d’ímpetu,
gosava dirte Roger de Lluria:
“que ni un peix nadaría en tes ones,
si ja no duya son escut per marca!”

En tant, retémpra la nostra cítara,
d’atzur y ritme penétrans l’ànima;
y nostr’Art, de tu digne, navegui
a ton embat de joventut y gloria!

VIII Adolescencia

Tu qu’en la gràcil pubertat empinas,
pom d’esperanses, l’axerida testa
d’ayre fresquívol y color de rosa,
rosa qu’esclata;

riu en bon’hora! Dolsament te besan
somnis de l’auba qu’esmaltats relluen,
per que té Psiquis jovenil les ales
de papallona.

Ríu, qu’ara núbil te somriu la vida:
ella t’enflora’ls caminals, t’axampla
brassos simpàtichs y horitzons te mostra
per espayarthi.

Fins si gemegas, ton ocult desfici
ara t’esplica’l rossinyol qui canta;
si ploras, pluges del Abril be semblan
llàgrimes joves.

Tot te delita y t’encoratja: estudis,
llar protectora, viatjar placèvol,
altes empreses, entrellums de gloria,
art y natura.

Créix, donchs, avènsa, coratjós triómfa;
véssa ton càntich, que si’t manca lira,
fins d’una canya sab l’Amor compondre
rústica flauta.

Ay! mes, alerta a divagar inútil
per les florestes d’ociós platxeri,
lluny de les sanes amistats qu’imposan
noble fatiga.

Dels Argonautes en l’heroych navili
Hylas l’esplèndit jovincel anava,
quan va sortirne pera durhi ab l’urna
aygua de beure.

Embadalintse a la floresta ignota,
flors variades tot arreu cullía…
Se’n feu corona, se mirà en les aygües,
juga qui juga…

L’urna oblidada al recullir, de sobte
pres entre dolsos y fatals abrassos,
reya y plorava dins un gorch: pujarne
ja no podía.

Hèrcules màxim, recorrent la costa,
Hylas! cent voltes va cridar, cercantlo…
Hylas! les penyes a la veu del hèroe
fort ressonaren.

Entre nenúfars a la fi aquell jove,
com entre somnis sentí’l crit del hèroe;
mes al respondre, ja una veu sortía
flèbil y vana…

IX Retorn de la primavera

Ales, aromes, flors a miríades,
càntichs y festes de vida pròdiga…
Ton triomf es axò, Jovenesa,
qui sempre nova per cad’any avansas.

Les noves fulles t’aclaman, trèmoles
de goig, y l’ayre te fa caricies;
te dú flors tot herbey, tota rama,
fins el betzer y l’argelaga adusta.

Fins a l’escorxa del tronch decrèpita,
com si hi colava sanch d’Hamadríades,
surten brostes vermelles y gràcils
pera oferirte renaxents corones.

Ta lley pregonan, gentils y ràpides,
les orenelles, quan fidelíssimes
van refent els niuets que tingueren
dins el sopluig d’hospitalaries cases.

Els nius palpitan. Arreu salúdathi
de l’aucellada la veu polífona;
y al silenci nocturn Filomela
diu tos encants ab melodiós deliqui.

Per tu bellugan, com flors volàtiques,
les papallones y les libèlules,
y els insectes humils se decoran
a ton passatge de lluentes gales.

Dins les pastures d’herba fresquívola
per tu se forman les vives èglogues:
delitós el remat juga y salta,
mentre’l pastor son flaviol modula.

Tot riu: sol, ayre, la terra pròvida,
la mar calmosa, l’aygua reguívola,
sols que passis, gentil Primavera,
sobre’l vell món ab voladora planta!

Salut, oh Reyna del temps, esplèndida!
Domína, y trèunos l’hivern de l’ànima;
y entre flors y cansons escullides,
restàura al menys nostre ideal, oh Flora!

X Entrada d’hivern

Ja cau la Tardor pàlida y esfulla
sa corona de pàmpols, que l’oratge,
marcits y llagrimosos, arrossega
com esperanses mortes.

El dia’s va arrufant. Legions de núvols,
escabellats y atropellantse, venen,
venen del nort ab un poder ombrívol,
com invasió de barbres.

Entre’l fangós terrer, la mar plomissa
y les montanyes moradenques, sura
concirosa tristor, que les imatges
evoca de la tomba.

Mes ah! ben lluny d’abominar tals díes,
el meu cor s’hi complau. Es bell trobarse
fòra la pols, l’agotament y el tedi
d’una estació caduca.

Plaume’l torrent que bramulant errissa
sa cabellera de lleó rogenca,
ahont abans el sol hi calcinava
un pedregàm de còdols.

Plaume mirar de la segura costa
cavalls marins qui desbocats encrespan
les blanques crins heroyques en la lluyta
del Rey de les grans aygües.

Plaume l’horror sublim de la tormenta…
y quan s’allunya al horitzó, daurantse,
veure’l cúmul nimbós, com trone olímpich
de majestat y gloria.

Benvingut el temps aspre! Ab ell revenen
les energíes del esfors, qu’importan
pera enaltir tot ideal en lluyta,
qu’es lley de nostra vida.

Què hi fa si puja’l fret? Serà més dolsa
la foguerada dins la llar dels avis,
qu’ab son caliu volgut manten y eleva
el culte de la patria.

Què hi fa si creix la nit tan llargaruda?
Axí a la llantia vigilant d’estudi
veuré passar les visions dels genis
com en sagrada pompa.

Oh festivals del pensament! Mon íntim
recó d’hivern no n’afretura d’altres…
Dins aqueix bres de solitut y somnis
tot l’univers palpita!

XI Amistat

Fraternitat de l’ànima
millor que la de sanch uneix les vides:
es harmonía ingènita
més forta en voluntat, com rès l’imposa.

D’amor té noble l’índole;
però sens febre del sentit ni lluytes,
sense torments ni llàgrimes
de gelosía ò borrascós desfici…

En calma sereníssima
escalfa’ls escullits que s’hi agombolan,
com a l’ardor benèfica
de la volguda llar hont riu la flama.

Es foch sagrat. Donàrenli
altar solemne les virtuts, y dura
nodrit de rames íntimes
que, com més velles son, més be’l renovan.

¿Què hi fa si’s tornan àrides,
amich, les ilusions que compartírem?
Fentse recorts, més propies
son per nodrir el foch, com rama seca.

Com una Vestal càndida,
nostra amistat sa flama n’alimenti,
y gravi ab mà fermíssima
nostres dos noms units, al peu de l’ara.

XII Als joves

Fills d’una rassa dreturera y forta
qu’unía’l seny ab l’ímpetu,
no reneguèu de vostra sanch… ¡Oprobi
pel fill qui n’es apòstata!
Per honra té esser bort. Son cor espuri
sols posa arrels paràssites:
no té l’arrel que del terrer dels avis
ne beu sava llegítima.
Per ell es patria una buydor coberta
d’algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica…

Enfòra ¡oh joves! d’aqueix centre exòtich
ahont la lluyta bàrbara,
jugant la vida y mort d’homes y besties,
se’n fa festa sacrílega.
Ab tuf de sanch, carnatge y vil cridoria
la multitut embriàgashi
tumultuosa, contagiantse ab febres
de decadencia pútrida…
Enfòra, enfòra del variat prosceni
la mímica faràndula
que sols ja furga pels femers, cercanthi
la riallada estúpida.
Llavis y orelles que va ungir l’aroma
de les cansons indígenes,
no us profanèu ab cansoneig imbècil,
rebuig de lletra y música!
Fills d’una gent tan curta de paraules
com era de fets pròdiga,
no us encantèu ab les buydors lluentes
d’una eloqüencia frívola.
Es la bambolla de savó que, inflantse
al buf d’un nin, esplèndida,
s’irisa al punt, mes al instant no forma
ni sols gotes efímeres.
¡Alluny d’aquí l’inanitat rotunda
d’estrofes y de clàusules,
la colorayna, l’oripell, pomposos
tresors de la miseria!

Mes ¡ah! fugint d’inveterats contagis,
no entrèu plagues novíssimes
¡oh joves! qu’ara meditau cor-presos
quimeres hiperbòries.
¡Alluny, alluny aquexa boyra eterna,
mortalla tenebrívola
que nostre sol rebutja! No us imposi
l’Esfinx sempre enigmàtica
que posa obscur lo clar, y per profondes
vol vendre coses tèrboles…
Jovent, aquexa copa d’art vessànich
y sutils filtres, llànsala,
que’t brinda l’opi del Nirvana búdich
ò’l vi de les eumènides.
Elles, crinades de serpents, ompliren
de llur verí tal pàtera:
qui en beu, un cap d’Orestes a les Furies
ha consagrat per víctima!
¡Alluny també deliqüescent cosmètich,
untor de formes flàcides
del art caduch! ¡Alluny ximplesa insulsa
fingint candors ingènues!…

L’art veritable es sà, gallart y noble,
tal com Apol·lo ab cítara
y ab sageta potent. Té la bellesa,
la joventut de l’ànima,
la claretat, l’ardida forsa, l’hàbil
maneig de fibra armònica,
y l’arch terrible del bon dret qui mata
la serp del fanch malèfica.

Tal vos somriga l’ideal ¡oh joves!
unint el seny ab l’ímpetu,
y ab gran serenitat, qu’es la divisa
de la potencia màxima.
Ah!’ls forts venen de forts. Alsàu l’emblema
de l’avior llegítima,
que cada poble sols ateny son astre
seguint per la sev’òrbita.
Siàu qui sou; mes no atiant vells odis
de rassa, ni ab enfàtiques
declamacions lloant tot lo qu’es vostre,
fins les matexes úlceres…
Siàu qui sou; mes no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica
sens horitzons. Volàu sobre les terres
enfòra, amunt, com l’àguila!
Ella ama’l niu de les maternes roques,
però ab gran vol arràncashi
y, travessant mil horitzons, domina
espays de llum esplèndida.
Per planes, mars, abismes y montanyes,
ab vista potentíssima,
tantost afina desitjada presa,
impetuosa llànsashi
de la regió del llamp. Mes no trasmuda
d’essencia l’au indòmita.
Ans bé, de tot lo que trescant aferra,
gustantne fibres íntimes
se’n assimila la potencia, y torna
cap a son niu més àguila.

XIII L’hèroe

Es ell! Du’l signe de la victoria…
Podrà en la lluyta caure y ser víctima,
mes ningú podrà may arrancarli
l’estel del front qu’un ideal fulgura.

Armes ò ceptres, enginys ò màquines,
no atenyen l’astre de llum altíssima,
ni a grapades de fanch que li llansi
pot eclipsarlo la profana turba…

Ans be’l suplici sublima l’hèroe:
sa sanch treu flames apoteòtiques,
y’ls insults que l’infamia li tira
de fems en terra a son llorer servexen.

Ell de son poble concentra l’ànima.
Tranquil, hi atura les bregues díscoles;
lluytador, hi remou les tormentes,
com fa’l mestral sobre la mar voluble.

L’impuls qu’ell dona produeix l’ímpetu
qu’enfora guía la gent y l’època,
y demunt la corrent que se’n forma
ell passa al trot de triomfal quadriga…

Devant l’enigma s’asseu per àrbitre;
romp lo insoluble sa espasa autòctona;
y al relleu de sa propia figura
ell dona encuny a sa matexa patria.

Sortat el poble, sortosa l’època
d’hont surt un hèroe de forsa màxima,
com Amfió edificant ab la lira,
ò com Theseu esvehidor de monstres!

Quan plana l’ombra de les catàstrofes
y tot al caos sembla disòldreshi,
ja es be l’hora del hèroe! Germíni
la terra mare sa llevor feconda!

Hèroe! t’invocan les palmes èpiques,
vola a cercarte l’oda pindàrica;
y si’ls cors abatuts no’t suspiran,
com que’t prometin els antichs sepulcres!

XIV Al poeta que’m feu present de fruytes saboroses

Sota un parral qui pampolós verdeja
per les columnes jòniques de marbre,
tot clapejant de soleyet y d’ombres
bellugadisses el mosaych del atri,
cal posar ton present, jove poeta!
Oh, quín present de fruytes saboroses!
Son de Tempé frescal? Son de l’Arcadia?
A quín hort les cullires? Be pot férsen
a les tres Gracies delicat obsequi,
que de fruytes més sanes y esquisides
ningú’n presentarà. Veníu rioleres,
oh petita Pandara, oh jove Ixena,
per oferirne les primicies pures
a les Gracies matexes, coronades
ab rou d’eterna joventut! No hi manqui
Methymna ab sa gran copa ahont fulgura
la netedat… No hi manqui la parella
de Lamon y Alidé, vellets benignes,
pera honrarnos la llar ab la constancia
d’amor, qu’es foch sagrat y dura sempre…
Mes del festí poètich vàja enfòra
l’entonament aparatós. Que hi sía
senzill y noble tot, com l’art helènich.
Convidèmhi’ls amichs. Cad’un que porti
son present escaygut ab cor placèvol.
Jo sols hi podré dur de ma garriga
qualque bresca de mel, però mel pura
que pren l’abella als romanins estèrils,
mel com ells olorosa y ben daurada,
com rajolí del sol qui daura l’Illa!

XV L’abella

Sents tu l’abella brunzir? Escóltala
com en vers gnòmich modula màximes:

“Si tenim ales, volèm!… llansèmnoshi
per la serena blavor llumínica!…
De tota cosa les flors balsàmiques
trièm, xupèmne la mel recòndita,
sense esfullarles; y arreu consérvisen
l’encant, sens ferhi ni dany ni màcula…
Observèm l’ordre, la lley harmònica,
el treball sabi, la forma eurítmica,
la gran concordia… Mes, si cal, sàpiga
nostra justicia clavar com Nèmesis
sa fletxa, encara que’n resti víctima!”

Sents tu l’abella brunzir? Escóltala
com en vers àtich modula màximes.

XVI Comiat

Per un cel matinal tot blau y rosa,
jo veya un temple de puríssim marbre
blanquejar entre’l vert de la ribera,
demunt les clares ones.

Ses columnades de gentils estríes,
al perfilarse paraleles, feyan
conjunt harmoniós, com el cordatge
de la sagrada lira.

Esculpit el frontó, demunt el pòrtich
serenitat irradiava augusta,
com el front galeat y sereníssim
de Pal·las Athenea.

Era allò, vist en fòra, ’l santuari
del Art suprem. Còm ne sería esplèndit
l’interior! Quín càntich, quíns oracles
allà ressonarían!

Jo prou volguí pujarhi; mes vaig perdre
l’incert camí; m’abandonà’l coratge;
y l’esglay me digué: “Per què t’esforsas,
somniador inútil?”

Després… el temple aquell perdí de vista,
y ja may més he somniat muntarhi.
Però a voltes, encara, per ma ruta
girantme, ’l veig en fòra.

El veig, y deturantme a contemplarlo,
ja per mi inassequible, en don indici
al esforsat jovent qui canta y puja
les costes de la vida.

Oh vosaltres qu’un jorn entreu al temple,
no us deman pera mi ni una memoria;
mes ah! gravàuhi lo que jo hi volía:
el nom de nostra patria!