Gala Placidia

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Estrenada en lo teatre de Novetats de Barcelona la vetlla del 8 de Maig de 1879.

Lo primer y ’l tercer acte en la ciutat; lo segon en un palau-castell vora ’l Llobregat.

Gala Placidia

Acte primer

Cambra del palau d’Ataulf. Gran porta al foro; á la dreta una finestra; á la esquerra un altre porta cuberta d’una cortina; taula á la part de la finestra ab pergamins y tot lo convenient per escriure; en las parets trofeus militars ab tota classe d’armas. Ja es nit.

Escena primera

Celius: Se plany de veure tant temps en vaga á tos guerrers indómits: diu que incitats per lo desitj de brega conspiran sens repós.

Ataulf: ¿Que no es d’Honorius? Passanthi ’ls ulls. ¡De Constancius! Llensantla sobre la taula ab amargura.

Ataulf: (reprenentla). Cor meu, sossegat. (Llegint). “Envá ‘l teu front sobre la pols inclinas; no ’l tindrás lo perdó jamay del César: envá has fet de la víctima ta esposa; dins lo tálam mateix te l’ haig de pendre…” Rebregantla indignat. ¡Insensat! ¡oh Constancius; no ‘t recordas que jo só ’l fort; tu ’l denerit, lo feble! ¡arna imperial que la grandor despullas y en la rónega purpra t’ arresseras! ¡Ay de tu y de ta rassa enorgullida si avuy lo cor de dins lo pit me treya! ¡com cau lo llamp en la corcada torre tornantla pols que ’ls temporals esventan, aixís cauria ma trionfant espasa damunt lo trono hont han segut tants segles!… Mes jo tinch aquí al cor més gran victoria: te; y norréal al foch. Placidia es meva.

Escena II

Marcius: Senyor; un jove, un foraster que arriva de més enllá de las hispanas terras diu que parlarte vol.

Escena III

Sigerich: Rey, no t’ enujis si mancat me trobas del ayre cortesá: soch d’una terra hont los pares als fills lo joch del arma y ’l govern del cavall sol los hi ensenyan.

Ataulf: Y donchs? aquesta patria es teva: entre goths ara ’t veus. Com! en la Thracia d’Ataulf no ’s recordan? Tan lleugeras han sigut mas petjadas en la vida que avans que jo ’l meu nom desaparega?

Sigerich: Oh senyor!… Més aten: Desde la infancia mos pares he perdut; sentint las gestas dels héroes nostres que han estés la patria del fret Escans fins á la mar Tirrena, á una edat so vingut, en qu’ he sentida la onada de la sanch bótre en las venas, y l’ arma he prés que brandejá ‘l meu pare, y al mitjorn he llensat com la tempesta l’ esperitat caball. De poble en poble seguint ton rastre he corregut la terra. En los portals de las ciutats d’Italia demanava per tu: las gents feyneras arronsant las espatllas me mostravan lo curs del sol. He traspassat las serras gegantinas dels Alpes: en las rocas m’ ensenyava tothom l’ ample rodera de tos carros feixuchs. Pels camps de Galia perfidiós he creuhat: los boscos verges la llarga serp de ton estol dragaren; los tronchs dels arbres esllomats se veyan del refrech al passar, y escuts polsosos jayent trobava assí y allá en la terra semblant escatas de la serp caygudas. Un dia, al lluny, en l’ horisont, encesas pel sol ponent, las torres de Narbona s’ aixecaren de sopte: aquí ‘m digueren, ell vencé y fou vensut; carrers y plassas tremiren al estrépit de sas festas: sentat al ombra de triomfant arcada, ohint l’ acort de divinals orquestas, baix tálam d’or que sos capdills li duyan, esclau s’ ha fet d’una gentil donzella: y entremitj de sarcásticas riallas la llonga vía m’ han signat d’Iberia. Y aquí ja soch: y encara á Barcelona del rey goth Ataulf vaig en la cerca: y es que, Senyor, al peu de tas murallas, al portal de ta casa, en ta presencia, trobant per tot la Roma corrompuda escalfantse al calor de ta grandesa, me pregunto cent cops, si un jorn de lluyta disputantse l’ imperi de la terra va finar Ataulf cubert de gloria, y ets tu l’ usurpador de sa feresa: tu, que un mon has perdut y humil t’ amagas á raser de las timbas pirenencas, y fins la purpra dels vensuts te posas per conta de las pells dels que venceren.

Ataulf: Oh fill soperb de ma volguda patria, y com me plau ta fréstega noblesa! tu ‘m parlas ab lo cor; no es la mesquina ambissió del servil qui mou ta llenga. La tempestat s’ ha fos: més ningú ovira entre ‘l cel y la plana, mitj perdentse al lluny, en l’ horisont, un cap de núvol: y aquest núvol so jo. De la vil terra que m fa l’ olvit! á aquells que no m’ esguardan ja ‘ls esguarda Ataulf baix sas empresas: encara mos soldats son los de Roma y mas armas també; prou las coneixen. Quan vulga mon desitj, lo cap de núvol oblidat de tothom, com tromba inmensa rehinflat s’ estendrá d’un cap al altre sobre del mon, y al buf de la tempesta com mar d’espigas las potents nissagas las jeurá sobre ’l llot fins que ’s pudrescan. Allá hont es Ataulf allá es la Gothia: hont es Gothia es lo centre de la terra.

Sigerich: Grat es, Senyor, perduda l’ esperansa revenirhi de sopte; hi ha en ta llenga quelcom que atrau é imposa.

Ataulf: Ets jove encara. (Ab tristesa). Aquest mon que trepitjas es reflecte d’un altre mon en eternal batalla… lo cor de l’ home: tu n’ ho saps! Espera!

Sigerich: Perdona si t’ he ofes. Roma es enclusa, ¿quí si no tu es lo mall? M’ has fet reneixer.

Escena IV

Los anteriors, Varogast, Velia, Cavallers. Entran conversant alguns versos anteriors.

Ataulf: Aquest valent, senyors, ve de la Thracia: pregunteuli; us dirá de nostra terra. Te seny y pit; d’avuy entra en ma guarda y ’l faig vostre company.

Ataulf: (negántsehi). No aprengas á humiliát, Sigerich: aixó es de Roma. (Celius deixa de escriure y ‘s reuneix als caballers). Que res li manqui, Celius. Tots m’ ensenyan á alsarme de la pols. Oh ma Placidia, quant car es ton amor per ma conciencia!

Escena V

Sigerich: Y ab tot lo cor. (A Celius). Tu no; jo no haig d’estrenyer la ma vil d’un romá.

Sigerich: Si t’ aborria per fill romá… sabent que la renegas!… Senyors; vosaltres qu’ heu seguit tants pobles: ¿quín es lo mot que ohíreu que servesca per escupir traidors?

Escena VI

Varogast: Si com tu fessim tots, no s’ alsaria devant del trono tanta gent funesta.

Sigerich: L’ odi aqueix será etern: ja des l’ infancia mon noble pare l’ infiltrá en mas venas: ¡Ay dels iníchs si despertés del somni!… mes va morir assessinat!…

Sigerich: ¿Cóm? ¡Deu!… Conéixel, y matarlo, y morir; veyeu ma gloria. Se sent al lluny la veu d’un corn. Cavallers, aqueix corn?…

Varogast: Es que la reyna ja s’ acosta al palau: senyal dels guaytas que han vist lo resplandor de sas teyeras. Ataulf li ha aixecat per sa alegría, del festós Llobregat á la ribera, un castell y uns jardins: quan ve la fosca se’n torna á la ciutat.

Escena VII

Vernulf: (desde ‘l foro, fins que li parla Varogast). Ja fosch, cada vegada que ’l corn retruny mon esperit s’ altera. ¡Encara avuy esclau d’aquesta dona!… No es viure ’l viure eternament en guerra lo cap y ’l cor: guanyar volém als pobles y nosaltres, mesquins, no’ns podem véncer!

Sigerich: (apartantse de la finestra, diu per lo que ha vist) Allí ’ls vensuts son vencedors! Vergonya! (Per Velia y Varogast). No, com ells jo no soch. Fins ira ’l véurels!

Escena VIII

Varogast: Fins lo Rey ja’n fa esment: ahí á sa esposa quan tu passavas vaig sentir li deya…

Varogast: ¿Quín interés, Senyor, tens per un guarda? digué: y ’ls ulls de ton costat va treure.

Vernulf: Donchs bé: ja prou fingir; m’ abrasa l’ ira. Per qué guardas lo fel? per qué, cor? véssat. Aborreixo á esta dona, á eixa romana hont nostres cops s’ embotan. Pitjor qu’ Eva ha sigut per nosaltres: un sol home la nostra mare al paradís va perdre; y á tots Placidia, sonrisent lo llabi, del paradís del mon, á tots nos llensa. Quan recordo que jo, jo lo pervindre tinguí en mas mans del Rey, dels goths!… la pensa se ‘m contorba sobtat, boira sangnosa me rodola pels ulls, y ’l pit me sembla que ’m salta fet á trossos. Oh Placidia… ¡Y pensar que una nit, la nit aquella pera Roma nefanda… ¡y per la Gothia! la vaig dur á Ataulf sa presonera! ¡Perqué al tenirla sobre ’l pit, en conta de darli vida, no la vaig estrenyer en mos brassos d’acer fins ofegarla com lleona dormida en las anellas de la serpent del Atlas! Bé ho recordo: d’aprop seguit de nostras hosts guerreras vaig entrar per la porta Mamertina: era per tot la nit: tant sols se veyan nostras armas brillar; y allá en las vías, ben lluny de nostres ulls, clapas lluhentas de roja sanch á la claror duptosa que ara creix… ara minva, de las teyas dutas pels goths: marxant sobre cadavres hont vaig anar no ho sé: claror intensa de cop arriva á mos esguarts: la vista clavo en avant: las casas son fogueras!… y corro á la ventura: ’l foch me volta: grahons de pórfit devant meu s’ aixecan: sento un crit anguniós d’enmitj lo núvol com jemech d’una cítara que ‘s trenca… y pujo com lo llamp aquellas gradas: voltas per tot que á mon trepitj s’ esquerdan, repós y fum: tant sols la xiuladora veu de las flamas. De repent s’ esqueixa un mur d’aprop y vetj d’entre las runas un goth sortir ab las faccions encesas, no del foch… de luxuria! y en sos brassos estrenyent á una dona que forseja per fujir d’aquell llas. De cambra en cambra lo vaig seguir per tot com una fera; y al cim mateix d’aquellas altas gradas al ropatge del vil mon bras s’ aferra enfonsantli l’ acer en las entranyas y agonitsant prenentli la donzella, mentre ’l cos d’éll per los grahons rodola botent entre las jáceras encesas. ¡Y aquesta dona á qui he salvat la vida de carrer en carrer, com una presa sobre mon cor portantla desmayada més ab honra á Ataulf, be saps qui era! La germana d’Honorius; la orgullosa Gala Placidia en fi.

Escena IX

Cavallers y esclaus ab antorxas encesas acompanyan á la Reyna fins á la porta del foro: després de las dos paraulas de Placidia ’s retiran sens haver entrat en escena.

Vernulf: (Varogast y Velia ’l volen calmar. Vernulf apartantlos diu:) No; ja es hora; quant per ella he sofert vuy que ho sofresca.

Vernulf: (aturantla). No: tot ho sé: la llum que ‘l Rey nos dona de tu la rep, Senyora: foll te d’esser qui al sol s’ escalfa reflectit en l’ aygua y no al sol qu’ es al cel.

Placidia: Qué vol, ma Lledia? Ja ho he dit: á Ataulf qu’ es Rey… y es home; y jo d’astre no’n soch.

Vernulf: (Ab odi y deixant sa espasa assobre la taula prop d’ella). Vuy ferte entrega d’aquest’ arma hont avuy sobre sa fulla mas galtas miro per l’ afront encesas. Jo só esclau de ma patria: d’una dona, jamay.

Vernulf: Senyors, ohiula; sols l’ insult li mereix lo bras que trenca son jou embrutidor.

Placidia: (ab ira). ¿Quína ventada á eix gra de pols en mon ropatje aixeca?… (Cambiant de cop diu ab despreci volent anarsen á sa cambra). ¡Qué respóndret! mirat fora vergonya!

Vernulf: (esclatant en odi). Oh cor fuhetejat! puja á ma llenga fet un mar de verí!

Vernulf: Abócat sobre esta dona que ha venut sa terra, las cendras de sa llar y sa familia per sentarse en un trono; qu’ en la venda fins hi tira son cos á la balansa y son ánima y tot! Sombra severa del gran Teodossius; mírala: es ta filla; dins lo tálam del barbre; al goig desfeta; confonent ab la sanch de sas entranyas la sanch de sos butxins! Cayga sobre ella ta dempnació de pare!

Placidia:(ab soperbia). Sí! Vull aixecar ma testa fins matar eixa vibra ab la mirada.

Placidia: Tu, vil; no per amor, que ‘ls vils no estiman; per l’ orgull de se’ esclau de ma grandesa, devías en la pols arrossegarte, devant meu de genolls. A la ampla terra l’ heu vensuda, que hi fa vencent á Roma si jo he somés als vencedors? jo fembra! més en lo triomf damunt de las feridas us he posat de rosas las cadenas, y la marxa incessant de vostras ordas he aturat, y ja ‘ls pals de vostras tendas tráuen arrels y brosta: teniu patria qu’ es tenir llibertat y fortalesa. Deu sap per que jo ho vuy; Deu y mon pare que fa moure mon cor. De ta soperbia, ¿qu’ es lo míser esclat? Viu: mor: en ira bull ó cálmat… Importa á ma altivesa tant com importa á la pesanta roda lo cuch polsós que aixafa en la rodera. (Trencant l’ espasa y tirantli als peus). Mira: te: y pas: recull-la aquesta espasa: digna de tu ’t la torno.

Vernulf: Qui ‘m la entrega com ha fet ab l’ acer tot ho deshonra al posarhi las mans: la rassa meva deshonrada ab tu ’s veu; trobi sa fulla en lo fons de ton cor sa digna veyna.

Recull un tros de la espasa de’n terra y ’s precipita sobre la Reyna: tots lo deturan y ella se ’l mira impassible.

Placidia: (ab serenitat). La vostra testa me respon de la testa d’aquest home.

Vernulf: Marbre es: mes s’ ha estremit: oh pler! la he ofesa! Y ara vinga la mort.

Escena X

Placidia: Sí: ploro: mes de rabia per no haber humiliat tanta soperbia! Y ha invocat la memoria de mon pare! ¡Oh gran Teodóssius! tu qu’ ho saps, aixecat y confon als malvats; que més ta filla per lo trono del mon hont tu ‘t vas seure qué més pot fer? Quan ja vensuda Italia més que vensuda, morta: baix la petja d’un mostre del infern ja rodolava cap al sepulcre engolidor dels segles, jo ab lo voler, al cayre del abisme, de mos brassos fent arch, la vaig sospendre; y aprés la vaig alsar; y aprés la vida vaig infundir dintre sa carn ja freda ab mon alé, com Deu al primer home l’ univers al formar. Qu’ hi há ma Lledia; dins Rávena com jo? Qué puch donarli ja á ma patria volguda del que ‘m resta? Tu be ho saps que Ataulf jo no l’ estimo: ¡per l’ homeyer de Roma l’ odi sempre!… fins si ’l cor en lo pit se ’m revelava jo ’l faría callar! Més ja es complerta ma missió en aquest sol. Vensut se troba besant mas plantas la indomable fera. Per estrenyem á mí dintre sos brassos d’enmitj sas urpas li ha caygut la terra. Tot ho he sofert ardida per ma patria: odi y… amor; si… amor! que tota ’m gela, d’aquest home que apar fins quan amoixa es sa ma la del tigre!… Oh… se ’m desperta avuy un altre cop ma sanch dormida! Sopte. Cóm se diu eix soldat?

Placidia: Las queixas ofegadas al cor totas á l’ una sobre son cap caurán! Y aprés, oh Lledia… que mon secret no surti de tos llabis ni que ’t costi la vida!…

Placidia: Esclava no; l’ amiga de mas penas. Escolta: més aprop: vuy torná’ á Italia.

Placidia: Aquí l’ ayre m’ ofega y aborreixo á tothom. L’ obra grandiosa consumada ja está. Lliure s’ aixeca de las armas dels goths ma dolsa patria: ¿cóm tornar á la Italia en só de guerra, ja tots ells enmollits?

Lledia: Si l’ abandonas, ¿lo Rey que viu del goig de ta presencia que será sense tu?

Placidia: Si jo finava la esposa d’Ataulf, tota la terra m’ escupiria horroritzada al rostre. Jo aqui no puch morir: cal que conegan las rassas del pervindre que traidora no he donat per un trono ’l cos de verge. De enganyar á Ataulf ja no tinch forsas; ¡quí es que combat la víctima indefensa!

Placidia: Sé que Constancius de part d’enllá dels Pirineus s’ apresta per caure assobre esta ciutat; si fallan las armas… oh… llavors.!

Escena XI

Ataulf: Tot lo dia sense véuret! Pera mon mal bastí prop de las onas d’eix felís Llobregat ta fortalesa. Lluny de tu jo no visch: quan tu ‘t separas trobo ’l buyt en lo cor: instints de fera sento en mi rebrotar y sols las llágrimas dels que ’m voltan me plauhen: en t’ ausencia poruch s’ aparta qui mercés desitja. Mes quan tu tornas!… oh Placidia meva!…

Ataulf: Muda estás; de mi ‘ls apartas los ulls radiants; las mágicas estrellas qu’ en lo cel de ton front per goig del náufrach sobre onadas de sanch li aparegueren. Mes tu has plorat! amor! No, no ’ls separis dels meus tos ulls. Qué hi ha sobre la terra que ’t donga enuig, senyora? digas, parla!

Placidia: Donchs, bé, sí; jo he plorat: jo, jo, la Reyna; la esposa d’Ataulf; en esta cambra devant de tos servents. Lo plor me crema encara ’l pit y ulls.

Placidia: Un goth, un dels soldats de ta noblesa, ubriach d’orgull, com dona miserable lo meu honor ha arrossegat per terra, alsant contra mon pit l’ arma homicida.

Ataulf: Veurás d’eixa finestra son cap al cim de la més alta torre del sol ixent á la claror primera.

Placidia: Per mon desitj y quína nit més llarga! Oh llum del dia!… Si pogués encendre lo crudel horisont ab la mirada!…

Ataulf: Senyora, per pietat, calla; que ’m sembla so jo la causa del orgull d’eix monstre.

Ataulf: Que hi fa que odihen ab lo cor, si en terra baixan lo front al ras de ta petjada!

Placidia: Que hi fa que caigan de genolls si cerca son bras que ve del pit l’ arma traidora! Jo ‘ls conech á tos goths: quan en sas festas m’ assech al teu costat, lo front contráuhen, y dels vasos de corn lo vi se ‘ls llensa tremolant al alsarlo. Quantas voltas al creuhar los carrers en ma llitera ajustan los vehins las portaladas y s’ allunyan los nins de ma presencia poruchs somiquejant. Recordo un dia que roja de vergonya una doncella eixí al portal y m’ entregá una toya de rosas y de llirs: noble revenja! que al passarhi altre jorn, era la casa pilot de runas fumejants!… Oh déixam á ma patria tornar! jo t’ ho demano de jenolls, Ataulf!

Ataulf: Mon goig, serénat. Cóm viure sense tu? los nostres cossos l’ esperit han llassat, com dos teyeras l’ una aprop l’ altra ‘l resplandor confonen. Quan me vulgas deixar, Placidia… vesten! Los tronchs més braus de mos corcers de lluyta junyeixlos en mon carro de conquesta; jo ’t guarniré de jorn las llargas vias ab la purpra de tálams y banderas de tants pobles trofeus, velam de gloria; y á las nits farán llum mas fortalesas y mas vilas per tot, gegants antorxas d’assí d’allá escampadas en rengleras; y á ton esguart, mas tropas encisadas, mes may vensudas, s’ obrirán las venas per apagar la pols devant ta via; y cayent anirán y tu soperba damunt ton carro esclafarás sos cossos jirats los ulls cap á la dolsa terra; sense véurem á mi que obrinte ‘ls brassos cadavre dret, mes de tu foll com sempre, tot sol y al lluny te seguiré entre ’ls boscos!… y al caure l’ últim dels soldats, y al pérdres ton carro d’or per las vertents d’Italia, lo ferro altívol que d’un llamp va neixer rebrá ‘l meu cor, á qui has donat las alas, y ’l cor á l’ una de la patria meva. Mes no será; no es veritat, Placidia? sospiras! ah ma esposa, tu tens d’ésser la dona més volguda de la Gothia! Ay d’aquells!…

Placidia: Ataulf! serán per sempre nostras rassas dos núvols de batalla: quan s’ acostin los llamps de la tempesta surgirán de son cor… y, ay, que la pluja será sempre de sanch!

Placidia: (retxassantlo com qui ’s desperta). No, ’l miserable viurá entretant.

Ataulf: Donchs, bé: la nit aquesta d’altras morts cridará lo seu cadavre. Vuy que ’t tingan amor, mes que á la verge de sos somnis de nit; més que á sas mares; més que á son deu y tot.

Ataulf: (donantli un petó en lo front). Placidia, vina: aquest petó es sagell de la sentencia d’eix goth abominat.

Placidia: (com trayentse ab la ma ’l petó del front). Ja es fora: y ara só filla de Teodóssius.

Escena XII

Sigerich: Ja ets á Iberia, Sigerich, en lo fons de la teva ánima amaga lo secret: pregunta, observa, no perdis un sol mot: quan siga l’ hora, quan descorras lo vel, en las tenebras clava á fons lo punyal: per las espatllas com van fer ab ton pare, y sens clemencia. Mes quí es lo matador? potser ma vista s’ ha trobat ab sos ulls!… potser ma destra ab la seva ha encaixat!… Botent de rabia m’ ho haguera dit lo cor!… no; espera! espera!… Sento passos… Potser… Pels que arrivan. Son fills de Roma y jo sé qu’ ell es goth.

Escena XIII

Escena XIV

Escena XV

Escena XVI

Varogast: Se tracta de la sort de vostra patria; demanauli, senyors; sabrá compendre…

Escena XVII

Placidia: (á Lledia que va á pregarli). Tu també, Lledia! Y donchs, qué vol?

Placidia: Ah, sí, senyors; ja ho veig: es la manera d’arribar fins á mi. No, he dit: que mori.

Marcius: Si fos cert, si ’s pérden secrets preuhats ab ell per nostra patria?…

Lledia: (molt humil). De ser inexorable tu estás certa: si á tos peus s’ humilía, ma senyora, major lo goig será: tens por de véurel? tens por d’ell ó de tu? Oh, no, perdona; Ajenollantse. t’ he agraviat.

Escena XVIII

Placidia: (abstreta y sentada prop de la taula). Si l’ aborria avans, ara molt més que l’ haig de veure. ¡Oh Roma y tot per tu!

Placidia: Deixaulo sol. Oh cor! que aixó sufrescas! (Tots se’n van menos Lledia. A Vernulf ab ira). Parla. (A Lledia). Ves á ma cambra.

Escena XIX

Vernulf: No es la confiansa d’ablanir lo teu cor la que m’ enmena fins á tu en aquest lloch: si un raig encara d’esperansa tingués des l’ hora aquesta á tos peus lo perdria.

Vernulf: La mort es mon desitj: Deu que ‘m perdoni si un cop menteixo: no sé res, oh Reyna, de ta patria y sos fills. Placidia alsantse per cridar. Pietat, senyora! escóltam per pietat! Mon cor se trenca perque ’l mirin tos ulls. L’ augusta sombra de dos solis t’ envoltan de grandesa: tot lo gran de la mort á mi: so digne de als peus parlarte.

Vernulf: Crémam la llenga perque t’ ho dich; y ‘l cor, lo sant hostatje de ton rostre: Ab tendresa y á mitja veu. T’ estimo!

Placidia: (Ab molta agitació ben marcada que deu creixer fins al final del acte). Quí?… Tu!

Vernulf: Ma existencia l’ ha omplert aquest amor que tu ignoravas. Oh! ¡tu que saps d’entre la pols que aixecas quants de sospirs enamorats hi moren! No deixantla parlar. No; calla, no m’ ho digas; m’ aborreixes. Jo ja sé qu’ es un crim, un crim qu’ esglaya fer que voli mon cor á ta altivesa, y ‘l dirtho un altre crim: mátam cent voltas, mes escóltam un cop. T’ estimo! oh Reyna. Jo he fet lo teu camí; la sort pels núvols á tu t’ ha dut; á mi sobre la terra: entre ‘ls dos está Deu; mes jo ta marxa la he seguit sens descans: l’ áliga fera esclarida pel sol, tu en las alturas; jo seguint d’assí baix l’ ombra que feyas! Mes un dia, senyora, aquestos brassos, esclaus avuy, esborronats de febre sobre ton cos dolcíssims se corbavan.

Vernulf: Blanca de por, ta noble testa á la meva estrenyias, y en ma espatlla rodolava ta flonja cabellera com la cascata que ‘s despren revolta sobre fréstech penyal. ¡Hora suprema degué ser per lo mon!… l’ un sobre l’ altre confonent sos glatits: ¡lo cor dels céssars damunt lo cor dels barbres!…

Vernulf: Duptas!… oh Deu! Si es que la vols mon ánima que aquesta dona ans de morir me crega! Treyéntse del pit una glassa brodada. Mira: es un tros de glassa: quan te duya de Roma agonisant entre fogueras, tot flagellantme ‘l rostre m’ ubriacava revolta ab tos cabells!…

Vernulf: Ab un bes fou la presa de mos llabis. Oh, ves, lo meu tresor, tórnat á n’ ella; tu ja maymés endolsarás ma vida, ni sentirás lo bram de la tempesta que bullia en mon ser hora tras hora!…

Vernulf: Si sabesses la esglayadora, la crudel batalla á tothora lliurada pera vencer aquest amor d’infern!

Vernulf: L’ últim vespre vora ta cambra com á guarda noble me va tocar per torn quedar en vetlla: ben prop; darrera eixa folgant cortina tu y ton espós dormias: en ma orella lo teu respir estranyament parlava un llenguatje sens mots; era la fressa d’activa flama per suau vent moguda!… ¡y ab ton espós dormias! Plor d’enveja reventá de mos ulls; anguilejaren com á vibras las sanchs dintre mas venas, sentintlas al cervell com dugas alas batent contra los ferros de una reixa.

Vernulf: Ensegat de rabia vaig rebatre mon cap contra las pedras d’aquesta estancia solitaria y muda. Al sentir ton alé, l’ amor que ‘m crema foll de despit en ira va tornarse; y ab las unglas al pit, com una fera vaig sortir d’esta cambra á la ventura vora las onas divagant sens esma; y la nit se feu jorn, y ’l sol va alsarse y ’s va pondre després: y ab las tenebras he tornat á esta cambra hont tu, senyora, has sentit los impulsos de ma febre. Sens saber ara jo, quan la recordo la cólera de anit, si es que m’ encega vers tu l’ odi ó l’ amor; si es que voldria esclafarte com monstre baix la petja; ó estrényet en mos brassos y aixecarte més alt que ‘l sol, damunt de l’ ampla terra, tenint per tos esclaus á tots los homes y fins á Deu totpoderós. Resolt y solemne. Oh Reyna: ja has llegit en est’ ánima; la fossa reclama lo meu cos; crida: ¿qu’ esperas? Jo vull morir!

Placidia: (anant á deslligarlo y retrocedint). Malhaja l’ ésser dona! Cridant. Guardas! mos guardas! (Oh cor meu, sossega!) Entran los soldats y á sa orde ‘l deslligan. Deslligueume aquest home. (Deu! qu’ estranya conmoció sento en mi! Mon ser flaqueja!… y tremolo… y tinch por… y goig… A est home perdonar! oh!… si ‘l que m’ ha dit sabessen y que aprés lo lliberto! Y qué!) Tots fora. Se’n van los soldats. (d’avuy meva es sa vida.) Tracta de dissimular la emoció. Lliure quedas.

Placidia: (retxassantlo fera). No; ves: res me preguntis. (Felis me sento y los glatits m’ ofegan.)

Escena última

Ataulf: Mas ordes ja heu sentit: retirauvos; demá audiencia vuy donar als ibérs: que ningú manqui.

Placidia: (marxant ab lo Rey á la cambra real). Ens interessa sa vida, mon senyor. T’ ho diré… Vina…

Velia: (á Varogast retirantse ’ls dos). Retiremnos; ja ’ls Reys van á sa cambra.

Ja la cortina ha caygut sobre dels Reys. Mes Placidia torna á sortir. Treu un arma de la paret y li dona.

Placidia: (ab gran emoció que tracta de dissimular). Tot molt rápit. Té. Y aquest vespre com guarda noble vetllarás mon somni.

Vernulf: Oh senyora!… Placidia!… La Reyna torna á desapareixer. Seny, no ’t perdas. Besa la espasa.

Acte segon

Cambra de Placidia en lo palau de vora ‘l Llobregat. Porta gran al foro; dos portas á la dreta, l’ una que conduheix á la cambra de Lledia l’ altre al oratori de la Reyna; en primer terme á la esquerra una finestra, en segon terme avansant en la escena una cortina que cubreix lo llit real. Comensa á fosquejar.

Escena primera

Lledia: Ja ’l sol es baix y encara en la cassera tota la cort; aquesta nit Placidia la passará ben cert en esta cambra. Cóm tornar á ciutat fosca la via?

Vernulf: Seguint la fera nos han dut los cavalls per las ombrías… Tots vindrán al castell á la escampada. Mes te tinch de parlar.

Vernulf: (agitat tota l’ escena). Jo, aquí, en lo cor, m’ abraso; jo á la Reyna la estimo com un foll.

Vernulf: May ho es l’ estimar! Si ans que mos llabis lo secret li diguessen de ma vida, la febre del amor me corsecava, ara que ho sap la sento que s’ aviva, sento agulló dins l’ ánima.

Vernulf: d’ella res; de mi tot. Mira: me perdoná; ja ho saps: desde aquell’ hora la cerco y fujo al véurela: de dias be prou que n’ han passat! Si es que recorda la viltés del soldat será estremida. Jo sé ‘l que soch; qui es: ni en mitj dels somnis que ’m volgués he cregut: se tombaria primer lo disch del mon. Mes jo vuy d’ella ésser l’ arma y l’ escut: tu que la estimas m’ obrirás lo seu pit: hont posi l’ odi jo hi clavaré ’l punyal.

Vernulf: Oh, calla! tu no ho saps: fonda tempesta s’ ha format contra ’l Rey; la gent sospira per lluytas y saqueigs. Jamay com ara puch servir á la Reyna.

Vernulf: (ab molt interés). Dígam:… sent… amor per lo Rey? Oh Lledia! ‘l dupte constant me persegueix; parla: l’ estima?

Vernulf: Los he seguit en l’ ombra, y espurna d’odi ’m va semblar un dia als ulls d’ella espuntar…

Vernulf: Oh que ingrata ets ab mi! Tu ho saps y callas! Per qué ’t turbas sino? May aborrida ha sigut una dona com la Reyna dels meus ho es. Si la revolta un dia guanyés… y jo fos mort; oh Lledia! Lledia! tu darás conta al cel; calla, res digas, mes contempla lo cos de ta senyora llensat desde las altas galerías del palau de ciutat, damunt las turbas de lúbrichs famolenchs que la desitjan.

Lledia: Donchs bé; y si falto que ’l bon Deu me jutji. Que no’ns senti ni ’l vent: la Reyna ’s migra per tornar á sa patria.

Lledia: Rompre algun dia la cadena del crim que l’ engrillona al llit del Rey: vétela aquí sa ditxa.

Vernulf: Oh, gracias! ja so ferm; mon pit s’ aixampla. Mes jo dintre del cor ja la sentia una veu que m’ ho deya: ets bona, Lledia! Que ‘m fa que m’ aborreixi si no estima á Ataulf ni á ningú… Potsé eixa dona te encara verge ’l cor! Me martiritza lo goig de imaginarho! Enrera somnis: lluytem per ella y perda jo la vida després aquí d’anyorament…

Lledia: Jo devia contarli. Deu, apiádat: salva á la Reyna y siga jo la víctima.

Escena II

Varogast: Noble senyor: d’aquest palau d’esbarjo son aquestas las cambras de Placidia: sobre aquell llit pompós sos ulls se tancan; allí prega á son Deu fill de María: llepant los murs devall d’eixa finestra del planer Llobregat l’ ayga sospira.

Velia: Encara en las ombrías fondaladas del bosch. De la cassera també us veig allunyats.

Varogast: Si ‘l cap delira qué fará ’l cos? cóm empunyar lo glavi y l’ escut bracejar?

Sigerich: La revellida soca del roure ‘l destraler la escapsa y l’ ufana revé.

Sigerich: Per qué eixa dona lo perdoná, senyors? Qué val sa vida? Com guarda noble quín servey nos presta? Son cadavre potser aixecaria los estols indignats.

Varogast: No; y cent voltas que no; jo bé ’ls conech; massa endurida hi ha la neu en sos cors perque la fonga lo calor d’eixa sanch.

Varogast: Quan un dia funest per nostre honor no s’ aixecaren, jamay s’ aixecarán.

Sigerich: Jamay! Sens vida que fos, y sendra… encara hauré esperansa! Mes… cóm va ser?

Varogast: Eram enllá dels Pirineus. La ira del poble goth contra del Rey bramava mes que avuy y en secret. Sobta alegría va escamparse una nit, y tots nos deyam: la patria será salva, demá arriva aquell que sols nos pot tornar la gloria que ‘l Rey á la romana sacrifica. Mes com llamp, Ataulf juntá las feras xusmas de sos leals; prengué la via dels Alpes enasprats y baix las ombras de las fréstegas selvas gegantinas en aguáyt las posá. Bentost d’Italia ramors se despertaren: gents tranquilas com á ramat d’ovellas s’ avansavan pel fons d’un coll: espurnejá en la vista d’Ataulf un llampech: com á riuada s’ abocaren los seus en la enemiga sobtada gent; y va semblar que ‘ls boscos, al retró de la brega may sentida, separavan del coll com dugas onas las brancas y ’l fullam: á dolls corria la sanch per l’ ayguaves; y ‘ls cops semblavan de las massas y escuts, en bosch d’alsinas tasca de llenyaters. Creuhat de brassos s’ ho mirava Ataulf desde la cima d’un penyal alterós: los cops minvaren fins á pérdres del tot: de la ennardida turba de viatjadors tant sols se veya dret encara ‘l capdill; entorn morian revolcantse ’ls soldats; mes ell enlayre regirava sa massa: dar la vida era dar un sol pas. Enrera, enrera ja nostra gent com encisats fugian, quan lo Rey s’ avansá: ni escut ni ferro defensava ’l seu cos: rabent com tigre va botre pels penyals; duya en sa destra embull estrany de llí: bramant de ira va estendre ’l bras, y rodolá per terra envolcallat en xarxa atapahida lo soperb enemich.

Varogast: Al tornar Ataulf mostrá á sos nobles agensada la cambra de Placidia d’una xarxa sangnant que ’l llit voltava y á sos ulls la claror enterbolia.

Velia: (Corrent cap á Sigerich y apartantli las mans). Sigerich, estás blanch com un cadavre!

Sigerich: Sí, míram; y tu també; y ‘l mon. Si ja ’l meu rostre no conserva ’l tirat que l’ ennoblia, qu’ ho reveli ‘l meu cor que al pit me salta ofegantse entre llágrimas de ira! Oh, pare! al últim s’ ha desfet la boyra! Per mon arma que bot, y que voldria clavarse al pit del matador, y eterna fer en ell trossejada, la dormida; venjat serás!

Sigerich: Ell, lo rey Ataulf! Oh jo ’l cercava, mes no assentat en la real cadira! Fins al trono aniré!

Escena III

Los anteriors, Vernulf que va á entrar y s’ atura al mitj de la porta fins que acava de parlar Sigerich.

Sigerich: No! enrera: ‘l mataria á qui en lo Rey posés las mans: es meva sa sanch; aneu. La sombra benehida del gran Sárus, la veig com una mare resguardantlo amorosa nit y dia de punyals homeyers, pera la espasa del fill que ja ha arribat. Pare, sa vida ja no es de Deu, qu’ es meva. En sas entranyas mirall de sanch veuré ma fesomía, y ’m semblará la teva somrisenta! Lo Rey á mi, senyors; contra Placidia y ’ls romans vostres cers: del Rey son trossos.

Vernulf: (solemne). Companys, ohiume. Aquest home si ’m creu durá en sa testa la corona de Gothia avans del dia.

Vernulf: Mes, ay de nostra rassa si demá veu tothom l’ arma enrojida en ta ma, Sigerich!

Vernulf: No; dalt del trono lo matador no s’ asseurá: ‘ls que odían á Ataulf rey, devant de son cadavre lo plorarán venjantlo; y divididas las hosts en cent capdills, tots disputantse lo ceptre august d’aquesta rassa antiga, n’irá á ponent la Gothia dessangnada y may més s’ alsará. Si tu vols, mira: que ‘l fret cadavre abandonat se trobi: quan la nova s’ escampi; quan la ira bulli en los cors; quan l’ ambició ’s desperti, tu ’t presentas sobtat; tu, lo més digne per Rey de Gothia.

Vernulf: (T’ haig de salvar, Placidia.) Ningú ‘t coneix per fill de Sárus; calla fins l’ hora.

Vernulf: Lo Rey n’irá á ciutat: cubert en l’ ombra en un revolt l’ esperas de la via…

Vernulf: Sí, per ma vida: jo t’ ho juro, senyor: duptas encara? hi anirá ab pochs dels seus. Qué! desconfias? Si jo encench una antorxa dalt la torre sobre ell y ’ls seus llenseuvos.

Escena IV

Sigerich: (anantsent parlant ab Varogast). Aprés, ab ella! Ni rastre dels iníchs!

Lledia: Ah si sabés la Reyna la confiansa que he tingut ab est home, ’m puniria!

Escena V

Placidia: Duptant si acaba de veure á Vernulf y com contrariada. (Ah!… per tot! No. Donchs m’ ha semblat que ‘l veya!… Qu’ estranya que jo soch; si estich tranquila.) Lledia, aquí.

Placidia: Tot ara ‘m martiritza. Del brugit allunyantme á la ventura he deixat lo cavall solta la brida: m’ he perdut en lo bosch y ja no ’m creya retrovar á la alegre comitiva… Dígam?…

Placidia: Res… no res. Y com me cansa la cassera que un jorn fou m’ alegría! Y… fa molt temps que m’ esperavas? Conta!

Placidia: Donchs Ataulf encara ben lluny deu ser: vétela aquí sa ditxa, ¡en la fera aprenent de vence als homes! Ab disgust. Oh! aquesta nit será en ma companyía! Com anant á preguntar. Lledia?…

Placidia: Asseute aquí; no ‘m deixes: Se assenta en un coixí á sos peus. dech estar ben malalta. Res m’ esplicas!…

Placidia: Contrariada perque no li parla de Vernulf. Sí, ja sé: d’ells no ’t pregunto! y… ningú més?

Placidia: (ofesa de ella mateixa per son interés). Quín dia oh patria de mon cor, te tinch de veure! Bé creixen los desitjs d’aquesta vida deixarla per may més. Ni ‘m sé coneixer! un temps l’ adversitat m’ enrobustia: avuy… ¡tinch por!…

Placidia: No: l’ insomni quan tanco ‘ls ulls en mon cervell s’ aniuha. La nit darrera la he passat en vetlla. Cambiant de cop. Y… Vernulf aquí ha estat?

Placidia: (contenta). Sí?… Ab orgull y ofesa de sa mateixa alegría. M’ agravia parlar d’aqueix soldat! Ets tu, ma Lledia, qui ’l recorda ó só jo?

Placidia: Ab ira y acabant la relació ab amorós accent. M’ ofens; jo no. Vaig perdonarlo y tot es acabat. Devant ma vista ja no té d’ésser més; qué té que veurer un soldat d’eixas turbas ab la filla de Gala y de Teodossius? quína culpa tinch jo del seu amor?… de sa follía! No ’l nomenis tan sols. Entre nosaltres, ni morts, lo cel igual té d’ésser. Mira: si jo pogués eixa passió que ’l crema sens mirarlo en lo rostre apagaria. Tinch compassió per ell: es galant, jove, y generós… oh creuho, en sos ulls brilla la flama del valor.

Placidia: Y jo que no ho sabia! Que no haja nat á Italia es ben de doldre! Oh si sigués dels meus! Tota la vida fora aquí dintre ’l seu recort! Té, mana: pren lo meu ser! ja es teu!

Placidia: (ab rabia). No estich malalta, no; que sols m’ aníma la febre de tornármen á l’ Italia. Oh, sálvam, Lledia, sálvam d’esta vida: la por m’ esglaya d’estimar á est home y si jo l’ estimés… me mataria!

Placidia: Tota enrojida me sento de vergonya!… que! de rabia contra aquest cor que avuy lo primer dia revelat me glateix! Ves, deixam sola ab Deu que tot ho pot.

Escena VI

Placidia: Y ara sola ja estás. Dona, regira lo fons de ta conciencia atormentada: qué hi ha dins tu? qué tems ó que desitjas? Per qué est afany, aquesta por?… Desperta, y en ton ahir ja lluny clava la vista… Per amar jo vaig naixer: ja ‘ls meus llabis sedejavan pel bes; de nit s’ obrian mos ulls cercant hont estimar en somnis; y com arbre en las venas ja sentia lo foch mogut pe ‘l sol de primavera. Ay Deu! que Roma ’m va cridar ¡desllíuram! y mon cos vaig llensar devant la fera morint jo ab goig perque restés cativa! Mes ara, en aquest lloch, bres y sepulcre del cor sacrificat, tota estremida m’ ha semblat escoltar ramor incerta y he plorat sens voler; com mare ‘l dia que sent per primer cop en las entranyas remóures á son fill. ¡Si es que á la vida jo tornés á esclatar!… No, no: vergonya! Aqueixos ulls qu’ en la foscor me miran; eixos brassos que s’ obran per estrényem no son en lloch: la febre es qui ho congria. Enrera! jo estimar?… y… á n’ ell!… Oh rabia! ¡mes per qu’ eixa ilusió brolla aquí dintre? Sols pensarho es ofendre en mi á las donas que totas ab mon fet ara ‘s subliman! Eix somni enllá, que avergonyeix!… Jo aleno per ma patria no més que al lluny me crida é hi tornaré passant sobre ’l cadavre d’aqueix poble que jau en l’ agonía. Ab desesperació que creix fins l’ últim vers. Y tu afógat aquí, cor miserable, que sino… oh cel!… del fons d’aquest abisme t’ arrancaré ab las mans y fente á trossos las serps esbrinaré qu’ en tu ’s regiran.

Escena VII

Ataulf: Jo aquí passo la nit: á Barcelona hi aniré en fentse jorn, Celius. A mitja veu com cridantla. Placidia? de retorn ja la creya. Té: Dantli arreus de cassa. y est’ arma. Assentantse. (Que murmurin que ’m fa: donchs qué! voldrian lluytar fins á la mort.) Celius, y deyas que ’s queixavan del Rey?

Celius: Senyor, desitjan sanch humana vessar, y tu ’ls hi donas sanch de las feras: tenen set y ’s migran.

Celius: Tots: en las ciutats y ’ls pobles; en ton palau, per tot. Qui ’ls contaria!

Celius: Senyor! Se’n va. Y ab tot ells son los qu’ eran y jo só ‘l cos gastat: qu’ estrany sa ira?

Escena VIII

Lledia: Est rotllo per la Reyna y que no ho sápiga lo Rey: aixís m’ han dit: siga ’l que siga li duré al punt. Ah! ’l Rey!

Escena IX

Escena X

Ataulf: id.. Ben cert, Placidia: mes la fera ha caigut: fonda sageta l’ he clavat en lo pit: morir deuria…

Ataulf: (irat). Senyora; enllá lo finjiment: baixa la vista: esta lletra t’ acusa!

Ataulf: Ve d’Italia est escrit: aquí m’ ho sento. Ve dels meus enemichs: y tu ’l rebias ab secret de ton Rey! tu… que ’ts la Reyna.

Placidia: La vil prostituhida del senyor victoriós que l’ ha furtada confosa ab lo botí. Ja pots; castiga sas espatllas: qué fas? Després ab llágrimas te fará un bes y la veurás somriure.

Ataulf: No hi te d’haber jamay secrets ni sombras en lo cor dels esposos que s’ estiman.

Placidia: (ab desespereció creixent). Oh Deu! mos llabis á aquest home ferli creure han pogut!…

Placidia, prenentli l’ escrit. Miserable, dòna y confonte á mos peus: qué vols que tinga d’amagarte á tu… jo!

Placidia: (llegint). “Filla dels Céssars: imperial Placidia, vinch d’Italia per tu: jo soch Constancius!…” Volent amagarlo. Oh! qué diu!

Ataulf: (llegint. La Reyna s’ alsa y ab desesperació l’ escolta). “Soch al peu d’estos murs: avans del dia dónam entrada.” Ho sents! “Pel bé de Roma qu’ es la mort de la Gothia á tu m’ envian los fills d’Italia.” L’ aborrit Constancius! Deu poderós, oh! gracias! A mas iras tu l’ has llensat!

Ataulf: Ves, prega per son ánima al cel, no per sa vida. ¡Jo, perdonar al enemich de sempre! al home odiós qu’ eternament atía contra Ataulf á Honorius! Qu’ en la fosca vil recatantse, á mon palau arriba volent alsar contra l’ espós la esposa! contra ’l poble sa Reyna! Avuy ’l tigre té carn per esqueixar, y avuy desperta bramant de feredat contra la víctima!

Placidia: (posanthi ’l peu assobre). Aixís pogués á tu véuret á trossos y baix mos peus!

Ataulf: Aixís, aixís podia veure jo ‘l gran imperi de tants segles y ’l peu he tret y l’ he deixat ab vida. Oh senyora, y per conta aquesta rassa en la pols humiliarse de ma via, de lluny m’ insulta ó recatantse en l’ ombra amenassa mon pit. Soch tota l’ ira de mon poble que avuy jutje s’ aixeca demanantme las contas de ma vida!

Placidia: Y donchs? mata; ja pots: mata, qu’ esperas? esbrávat en son cos: á la enemiga turba de tos sayons tírali á trossos: nudreix los cans que famolenchs se migran! Com á goda he pregat; puig só ta… esposa; qu’ es de goths lo pregar: com á Placidia só fit á fit de tu: ja prou baixesa; tot l’ odi agombolat de ma familia tempesteja en mon cor y ‘m puja als llabis per llensártel al rostre. Ja es finida la pau entre tu y jo: ja aquí es l’ Italia, ab tu es la Gothia. Miserable, mira! Llensant corona y demes insignias reals. Guerra á la Gothia! guerra en nom de Roma.

Ataulf: Guerra als romans si vols!… mes, oh Placidia, jo la faré en tos brassos á la Italia!

Escena XI

Ataulf: Marcius, aten: vas á servirme ara, al instant. Un estranger espera baix lo mur per entrar: convé li digas qu’ en nom vas de la Reyna; pren qui vullas per ta companya; al estranger lo lligas sobre un cavall segur y sens tardansa á la ratlla l’ endus de la enemiga soperba Italia. Li dirás llavoras que Ataulf lo perdona; y déixal lliure.

Escena XII

Ataulf: Al miserable vuy furtar la ditxa de que mori per tu. Que més revenja! la que dugui tot temps per ignominia lo perdó d’Ataulf en sa conciencia; lo perdó d’Ataulf que ’l desprecia.

Ataulf: Y encara ‘ls ulls apartas? Aborreixme si vols, mes no m’ ho digas. T’ estimo aixís y tot y si ‘m matessis l’ últim sospir ab un petó ’t daria.

Placidia: Hi ha un buyt aquí, senyor, que ni ab la terra ni ab tot lo cel se pot omplir.

Ataulf: Sempre! sempre eix rival enutjós que ’l cel me priva! Si ara tingués á Roma entre mos brassos aquest ferro en lo cor li clavaria.

Placidia: (Per qué á aquest home l’ hauré enganyat!) Veu entrar á Vernulf y se’n va. (Ell! qué voldrá?)

Escena XIII

Vernulf: Ha vingut un soldat de Barcelona reventant lo cavall de la fatiga: diu que ‘l poble s’ ha alsat.

Vernulf: Que no potser? Confian veure entrar esta nit de la montanya un estol d’aixecats.

Ataulf: (Rassa envilida!) Bé está: gracias, Vernulf. De gent poruga son alarmas no més. Eixa noticia no la contes en lloch.

Escena XIV

Jo so ‘l culpable: s’ han cansat del repos: be m’ ho temia. Qu’ es poble lliure ab rey esclau! Arbori mon bras lo ferro d’Alarich!

Escena XV

Ataulf: Si, Celius; prompte: aném á Barcelona: ves, y encella ’ls cavalls; mes desseguida: que ningú se’n enteri en esta casa: sols tu serás avuy ma companyia. Se’n va Celius. En est instant que sé dels que ’m rodejan? Marxem: avans avisaré á Placidia. Dubtant. Per que avisarla?… No… que si la veya!… y que hi fá? Lledia vé: lo cel la envia.

Ataulf: T’ he perdonat: acóstat Lledia. Sobte quefer á la ciutat m’ obliga sens tardansa á marxar. Sols á la Reyna darás la nova.

Lledia: A nit! Que ho sápiga Placidia. ¿En est hora sobtat á Barcelona marxar lo Rey?… Sa cara esgroguehida… Perqué?… ¿Senyor, altres dissorts encara? ¿Quan treurás á la Reyna d’est abisme?

Escena XVI

Vernulf: (Entrant ab misteri). Si; marxará; ja ho sé; cor meu alegrat: al fons de son cervell mos ulls llegiren: en l’ estrem del jardí ‘ls cavalls esperan! Lo jorn mes bell de m’ anguniosa vida transcorre avuy que va á cremar ma honra en sas aras, oh Deu. Ombra terrible de mon pare, ja es tart: deixam; qu’ importa la dempnació á ton fill!… Oh! desseguida li dech parlar. Ve ab Lledia! y ‘l temps vola!… m’ amagará á sos ulls eixa cortina.

Escena XVII

Placidia: (que venen enrahonant). Serena estich: será lo que Deu vulla: ves á ta cambra y fins que torni ’l dia.

Mentres la Reyna diu aquestos dos versos Lledia ha entrat en sa cambra tancant la porta per dintre.

Escena XVIII

Vernulf: (Allí está! sola!… oh Deu!… per que s’ aturan los meus passos?… Tinch por!…)

Placidia: (per lo seu cor). Sempre aquí dintre sonrisent amorós veig aquest home! No pot ser!… no pot ser!

Placidia: (ab indignació). Fuig de mí; ves. Has profanat la cambra de ta Reyna, insensat!… Com si una vibra rebullís á mos peus tota tremolo!… Miserable!… qu’ has fet! Lo teu pervindre es la pols d’hont has nat, pols d’esclavatge! Te he perdonat! que mes? Ni sols ta vista pot pujar fins á mí: per que ‘n ta cara vas sentí un raig de sol, vil, t’ imaginas l’ astre atansar en allargant la destra? Tu ets la nit: jo só ’l jorn: quin Deu los lliga?

Placidia: Vernulf li pren la vora del mantell, besantla. Y ‘t veig encara ab la ma en lo mantell?… Y l’ aborrida emprempta de tos llabis!… Fuig per sempre; ofega ’l cor ó mátat!

Vernulf: (alsantse y treyentse ‘l punyal). M’ agonía va á termenar: tu ho has volgut; donchs ara!

Vernulf: Si no ’m matas perque ’m miras ab eixos ulls crudels!… quan vinch á durte la llibertat… la patria!… Escoltas?

Vernulf: Jo tot ho sé: ton odi per la Gothia; per ton espos y rey; sé que sospiras per fugir á ta patria!

Vernulf: Aixampla las alas de ton cor; la llum del dia d’aquí no la veurás; camí d’Italia jo ’t duré com lo llamp.

Vernulf: No ho saps! Fonda tempesta contra ‘l Rey s’ ha aixecat: morir devía jo en ella defensantlo: mes senyora tu l’ aborreixes.

Vernulf: La nova quan arrivi al castell, tu serás lliure; lliure y ab mi ben lluny!

Vernulf: Jo sa mort he allunyat: lo Rey tenia partidaris aqui. Per que t’ esglayas? son lluny los assessins.

Vernulf: Vigilan esperant á Ataulf en una volta que fa ’l camí: senyal de sa partida de mi la esperan.

Placidia: Tens cor ardit: oh gracias. Mes á aquest preu la llibertat m’ inspira tan sols esglay. Mon avenir no ’s compra á barata de sanch.

Placidia: Que horrible m’ ánima fora si en aquesta vetlla en la mort d’Ataulf hi consentía. Jo la he vensut en tot á vostra rassa; ab mi ’l Rey noble ha estat: soch agrahida: ell aqui ha perdonat un de mon poble: Ataulf en noblesa ’n venceria? Jo perdono á Ataulf; testa per testa.

Placidia: (tancant la porta del foro y prenent la clau). Fés la senyal si vols.

Vernulf: Oh! rabia! Guardas!… Vernulf va á precipitarse vers la porta tancada, mes la Reyna ’l conté ab un moviment. Tu no vols res de mí! ni sols ta ditxa! Jo ’m mataré á tos peus, mes salvat! salvat!

Vernulf: Que hi ha qu’ encisa y envenena al plegat en tas miradas! Mes tu ploras Senyora! Tu!…

Placidia: (desmentint ab l’ accent sas paraulas). No; mira, serena estich: si jo plorés no foran mas llágrimas per tú. Jo soch Placidia: quan ha plorat un Céssar per un barbre?

Vernulf: Dona crudel!… Dónam la clau!… Inspiram Senyor que vola ‘l temps y al lluny s’ esperan!…

Placidia: (sentint obrir la porta apaga ’l llum): la escena fosca. Ah! ’l llum!

Escena última

Lledia obra mitja porta de la seva cambra; avansa un pas y no veyent ningú s’ entorna. Entant Placidia lligada á Vernulf lo conté ab sa passió que esclata en aquell moment; y cada cop que ell vol fugir y cridar ab un bes l’ enpriva.

Placidia: (besantlo ab esplossió d’amor). Té: vensuda soch. Olvidat cor de sanch y d’orgull: en foch desbórdat…

Acte tercer

Sala ab galeria practicable al foro. Portas en un costat y al altre; una finestra en primer terme. Trono; trofeus militars per tot. Es de dia.

Escena primera

Velia: Per tot lo dit, Senyor, volem la guerra; mes la guerra als romans: be prou la espasa que ha dormit en lo llom avergonyida. Escolta ‘l Barentí: no es veu del ayga la veu de sa corrent: la queixa es sola d’Alarich qu’ en lo fons guerra ‘t demana. Recórdal tu, Senyor: vora Consencia baix lo drap de la tenda ’l veig encara estés al llit de mort: darrera volta obrí aquells ulls de foch que s’ apagavan y ‘t digué ab fonda veu: "May en la vida tingas pau ab romans: lo meu cadavre du ’l en un lloch que profanál no pugan las vils hienas del Laci" y clogué ’ls párpres. Aquella nit, Senyor, per orde teva tots los esclaus de Roma trevallaren; y al tornar la claror, del riu las onas per nous vessants fugian desviadas, y al fons del llit aixut en negra fossa geya ’l cos d’Alarich. Lo sol muntava: ressoná un corn: torná la xusma fera d’esclaus vora del mort. Altre vegada lo corn va ressonar; ni un sol ab vida del munt d’esclaus ab nostres darts deixárem. Y al retrunyir lo corn tercera volta, la terra tremolá: las rojas aygas del riu, desferen lo marjal de runa, y al propi riu escumejant tornaren, cubrint per sempre las reals despullas y ab giravolts duyentsen los cadavres dels herts esclaus; entant qu’ en las riveras á exemple teu l’ estol s’ agenollava; y ¡muyra Roma! á exemple teu rugía; y á exemple teu del ayga’ns persignavam. ¿Damunt del Rey, en lloch dels fills de Roma, perque á sas mans no vam morir nosaltres?

Velia: Escolta ’l Barentí: no es veu del ayga la veu de sa corrent. Avuy es hora…

Ataulf: Capdills; ma llengua per mon cor ha parlat: aquesta calma es la calma del cel quan s’ avehina la tempesta d’agost. En la batalla que lliurem ab lo mon, brilleja altivol lo ferro d’Alarich en ma mirada. Vensuts no som: si allá en la nit reposan al cim del mont las prepotentas áligas, quan ix la llum en l’ horisont, s’ aixecan mes alt que ‘ls núvols sols obrint las alas. Ja espunta ’l sol y encara ’l mon es nostre puig no ha mort en lo pit l’ ardenta flama: á cavall mos guerrers! També ’l meu ferro com lo vostre ’s daleix.

Ataulf: A cavall, us he dit; res mes: ¿qui gosa devant del Rey á dirigir las armas?

Ataulf: Enrera tots: so ‘l Rey! Entant que bulli una gota de sanch en mas entranyas governará ma destra tot l’ Imperi com per lo fre al cavall. Tu ets vent y manas: Per son cor. tu ets ona, y obeheixes.

Ataulf: Ja prou he dit: perque no surt del rotllo aquell que ‘l dia avans de la batalla com dona vil no sab tenir la llengua? Jo ja sé que molts llavis que s’ abaixan per besarme las mans, ja ho sé, degotan lo verí de la serp. Per que á mas plantas, quan aqui tinch lo cor? Per que ’n la fosca quan tot temps so á la llum?

Ataulf: Jo combato, senyors, com allá un dia tot just de nen me va ensenyá ‘l meu pare, lo front ben alt, y descubert lo rostre, y cos á cos. ¿Com es qu’ entre vosaltres qui mes odía las virtuts de Roma mes s’ educa en sos crims?

Sigerich: (ab resel). Si tu ‘ls coneixes, tots los bons t’ ho preguem, oh Rey; senyálals y á tos peus morirán.

Ataulf: Jo! contra ‘ls Judas lo menyspreu y res mes. Al que s’ amaga bon torment es la por.

Ataulf: S’ acosta pels cors leals ja l’ hora de la marxa. Jo so aquí ‘l cap: vosaltres sou ma forsa, que no’n manqui un tant sols. Avans de gayre mas ordres vos daré. Senyors, l’ audiencia ja ha termenat. Oh Marcius, acompanyam.

Se’n vá ’l Rey y Marcius per una porta, y alguns cavallers per un arch del foro.

Escena II.

Sigerich: Si, ves, oh Rey; si, ves; á Barcelona no hi tornarás. Gran Deu de las venjansas fes que arrivi bentost l’ hora solemne per l’ esperit que pena, de mon pare.

Sigerich: Sento por, oh companys, que fins mon ánima se corromp vora ’l Rey! Tenir jo ’l ferro: sentirlo al meu devant!… y viu encara!

Varogast: Ay de tu si est moment al Rey ferias quan esperan s’ aixequi contra Italia! Ben tost dirán sos llabis á las tropas quins son los enemichs: veurás la rabia com pot mes que ‘l respecte, y tots á l’ una contra ‘l Rey se mourán. Llavors la espasa bon fill de Sarus en son pit enfonsa y ’l demés… deixa fer; qu’ es nostra tasca.

Sigerich: Quan vinga l’ hora jo us cridaré y no es lluny. Llavors ni marca deixarém sobre ’l mon d’aquesta iníca ciutat del mal que ab sa fator nos mata: una fossa obrirem digna de Roma y ab nostre peu hi esborrarem lo rastre. Y ara companys… Visca Ataulf! Que, Velia, no governas lo cor?

Escena III

Vernulf: Us porto la ventura! no ho sents, Lledia? n’ ho sents? Jo li hauré dada.

Lledia: Bondat de Deu! Vernulf! oh ma senyora quan te vegi!… La vía de la Galia desde aquest lloch, si l’ ha mirat de voltas esperante venir!

Vernulf: En mi esperava tant sols al missatjer de sa familia!… Oh, tu no ho saps: de jorn la seva imatge la he dut sobre del cor: de nit, en somnis sempre la he vist al meu devant: semblávam corre jo perseguintla, y que fugia vinclant son cos ab moviment de flama, entant que arrera meu la mort feresta la sentia avansar, damunt ma espatlla sos dits ossosos ja tocant á voltas!… Mes hont es ta senyora?

Vernulf: Que ’l Rey per últim se desperta y als esbarts los enmena á la batalla.

Vernulf: Sens forsa en la agonía, l’ imperi de Occident he vist á Rávena. Si feble es Ataulf, mes feble Honorius! Mos prechs ni ‘ls va escoltar; festins y dansas sols l’ omplenan de goig; al nom de guerra contrau lo front tot apartant la cara.

Vernulf: Empresa folla seria atravessar estos paratges ab ta senyora fins trovar las terras que no petjan los meus: á las montanyas dels lliberts Pirineus no arribariau: ¡ay de sa vida y ay de son cadavre!

Vernulf: Lledia aixampla ton cor. Lo fill de Gothia: feréstech com las selvas de sa pátria que ella orgullosa de sa sanch menysprea li porta avuy la llibertat ansiada.

Vernulf: (¡Per ella son de vida, y per mi son de mort eixas paraulas!) Ves al instant…

Vernulf: Que ’l temps vola!… En la costa, á rampeu d’eixa montanya que te arrels en lo mar hi ha una galera: jo la he comprada dins d’un port d’Italia per tot mon or, per mos trofeus de lluyta… Sols romans la governan. Quan la marxa del Rey y son esbart á tots distrega… vos en hi aneu las dos!

Escena IV

Vernulf: ¡Hont trobar esperit pera deixarla! ¡Y se’n irá… Que sol! que sol sens ella! Com escalfar mon cor sens la mirada de sos ulls?; oh Placidia, oh ma Placidia aborreixme si vols mes no t’ en vajas. Si es un crim mon amor jo ja ‘m condemno, mes hont tu sigas deixa anar mon ánima, que ’l teu cel, oh mon Deu, jo no ’l desitjo; vuy lo cel de sos ulls sobre ma cara! Tot es envá: damunt d’aquellas onas lo baixell silenciós cap á sa patria se la endurá ben tost: la nit tranquila vindrá després: ab la claror del auba tornarán los plahers sobre la terra, mes en mon cor jamay. Fulla del arbre seca y polsosa del mastral joguina seré sobre del mon. Cor meu, coratge… Mes no, no ’l vuy: avaro de la ditxa que he gosat una nit que m’ estimava, vuy ab ella tancarme allá hont no puga arrancármela ‘l temps. ¡Si aquesta flama minvés un jorn!… No, no: dintre ’l sepulcre me la enduré en mon pit; y avuy: las alas veja enllá de la nau que se la emporta y ’s clogan los meus ulls sobre l’ imatge.

Escena V

Ataulf: Tot está ja: ni dech tornar enrera ni vuy tornarhi. Lluny de mi: be massa qu’ he dormit en sos brassos. Nova vida sento fondres al cor. Veja á mas plantas l’ odiós imperi corsecat pe ‘ls segles y m’ assenti ab ma esposa entre dos rassas. Satisfet mon amor será aquell dia y la Gothia felís y revenjada.

Escena VI

Escena VII

Placidia: Y tu ets el que volias á Honorius ablanir: no per las armas; per serveys d’amistat?

Ataulf: Mes hont se trova lo cor del teu germá? No he fet encara per humiliarme prou? Pilots de runas eran las vilas de la feble Italia: devant mon poltro, esporuguits, lo rostre tots los romans fins á la pols baixavan. De cop, per sobre la maror de testas, sublim d’orgull, de feredat, de rabia vaig veure erguida ta celest figura… y ‘s baixaren mos ulls, y fou mon ánima de la teva al servey. Per t’ alegría… per ton orgull… ¡per mon amor!… oh! quanta feblesa dins mon pit desde aquell’ hora!

Ataulf: L’ imperi august devall mos peus moria y ’l peu vaig treure y revisqué ’l cadavre: y no era prou: fins un replech d’Iberia duya ma gent: y no era prou: captava com vil, com fembra lo voler d’Honorius al peu del trono assedegat de pláuret!… Ahont has vist al vencedor que pregui de genolls al vensut?… y tot debadas!

Placidia: (Ay d’ell si avuy com altre temps fos Roma l’ únich amor per mi!)

Placidia: (No puch!… No marxará: jo resto aquí altre cop: ja ofegaré dins l’ ánima la passió criminal.) Ab pit me creya per véuret allunyar; mes lo coratge ara no ’l tinch. Jamay! Obrintse de brassos. Aquí dormires: ves; y romps pera sempre la llassada.

Ataulf: Per qu’ est enuig, si fins avuy desperto per ta gloria no mes!; la soberana tu has de ser de ton poble. Del vell trono, mes nou y espléndit alsarém nosaltres: tu hi seurás, y á tos peus veurás á Roma y á la Gothia també: las dos esclavas; mes tevas; no de mí.

Placidia: Sempre ton ferro sería ’l victoriós de ma nissaga. Tria entre ’l mon y jo.

Ataulf: Tu, ma Placidia; es que ’l mon sols lo vuy pera á tas plantas com escambell posártel.

Placidia: (resolta). May; allunyat: ves si es que gosas: lo llindar traspassa: al caure rera teu eixa cortina caurá la eternitat entre nosaltres.

Ataulf: Oh Placidia! Senyora!… si t’ escolto, tu n’ ho saps, mon exércit ha d’alsarse contra mi sens pietat. No ho soch, no ho cregas, jo qui ‘ls duch en avant: á la batalla son ells qui m’ arrossegan.

Placidia: Perque en ton ánima, per que la enveja eternament á Roma? Deixa alsar lo vell tronch: la terra es ampla y est sol es verge y tu ets llevor de vida. Creixerán los dos pobles, com dos arbres lo teu y ’l meu; y ’s trobarán un dia las arrels assí baix y al cel las brancas.

Placidia: No torna enrera lo sol á mitjant curs: éll vé d’Italia: tu hi vents també; segueixlo; ’l nom de Gothia la extensa Iberia no ’l coneix encara.

Placidia: (ab molta precipitació interrompentlo). No torna enrera may lo torrent.

Placidia: (ab convicció). T’ ho juro per mon ánima: per la salut dels meus: un altre dona seré d’avuy per tú. Si ja no marxas teva soch y per sempre. Oh si sabesses!… Anantse á descubrir. Si t’ envás cap á orient… mira la platja!

Escena VIII

Placidia: (Folla, ’m delatava! Per la marxa del Rey, ab energía. Mes jo no ho puch voler!)

Vernulf: (entrant precipitat. Ab molta ansietat, al altre costat de la escena, baix li diu). Oume, senyora: tot está descubert si ’l Rey mes tarda: la nau espera!…

Placidia: (ab dolor á Vernulf). Ves. Ell se’n vá. (Veure aquest home y enardirme altre cop! amor, malhajas! Marcius se’n va. No, no; jo dech fugir, que ’m sento feble per lluytar ab Vernulf!…)

Ataulf: Be t’ ho contava: está á punt d’esclatar si es que ’m deturo lo volcá de sos cors.

Escena IX

Ataulf: Cavallers, mos companys, es arribada l’ hora beneita que de nit, en somnis tant de cops hem gosat. L’ orgull de rassa satisfet va á aixecarse un altre volta, com los jorns de ventura en que deixáren sens coneixer mes mon que ’l sol del illa nostres avis las selvas de la Escancia. Veniu ab mi fins al carner dels céssars: se mou tot just endins de la fossana de Roma iníca la gegant ossera y Ataulf ja es en peu altre vegada. A Italia tots.

Escena X

Placidia: Se’n van!… se’n van!… Per no sentir la fressa fesme sorda, Senyor! Y com me salta lo cor cobart!… Fins sembla que s’ emportan part de ma vida ab ells!… la llum!… y l’ ayre!… l’ ayre per respirar qu’ en lloch lo trobo. Oh Rey; eixas legions son mas esclavas! Ataulf, vina! y assí baix!… Ofégal brassos meus altre cop!… ab las besadas envenénali ‘l cor, oh llabis!… Vina! Transició. Oh cor! no semblas meu! oh cor! fins ara no has estat cor de dona!… Tu ets la pedra sobre mon cos de víctima lligada que m’ enfonsa als abims. Si jo podia del pit arrebassármel, lo llensava contra del cel!… Follía… Deu, perdona!

Escena XI

Vernulf: Sol que te’n vas, jo ja no ‘t tinch de veure. Qu’ hermosa qu’ es!… Mon esperit s’ ubriaga de mirarla tan sols: ¡qu’ estrany efluvi perque ‘s negui mon cos del seu se llansa!… No sols mon cor á n’ el seu cor copdicia: totas las fibras de mon ser s’ exaltan cercant las sevas; mos cabells s’ aixecan com volent un per un entrellassarse ab los seus. Oh desitj! los nostres cossos jo ’ls voldria fets un, com en las flamas dos metalls apariats que dintre un beyre tot temps units onejan barrejantse!

Placidia: (aixecantse resoluda). Rébim la nau: si no só fre d’est poble seré qui empenyi contra d’ell ma rassa.

Vernulf: (acostantshi y aturantse de cop). Avaro soch d’eixos moments de ditxa qu’ haig de perdre…

Placidia: Gracias; puig que has tornat. Li vol besar la ma qu’ ella no consent. Oh no!

Placidia: (fingint serenitat y orgull). Si: tot la meva ánima á la teva perdona. Mes oblida que somniares un jorn en las besadas de mos llabis per tu. Ni un mot. Ja es l’ hora?

Placidia: (Ab un bes li daria mas creencias; ma vida y tot!… No, no!) Vernulf…

Vernulf: (fingint sempre). Sí, marxa: d’un vel atapahit cubreixte ‘l rostre, y ab Lledia sola vésten á la platja: vora ’l castell major, damunt l’ arena, cantant una cansó dolsa d’Italia veuras dos mariners; dígalshi “Roma” y res més; t’ has salvat!

Placidia: Esclatant la passió de tots dos que creix tota la escena. No! Jo ’m moriria! no ’m puch anar aixís. Míram!

Placidia: Vernulf, si tu sabesses com se gela tot lo meu ser en l’ hora que ’ns separa!

Vernulf: Son las primeras de ma vida: fins dalt del cel t’ envejarán mos pares! Molt humil. Llarga via has de fer; perills se troban be prou sobre del mar… Vols… ma companya?

Vernulf: id.. No mes fins á la costa!… Quan la terra veurém, dintre las aygas se fondrá lo meu cos: t’ ho jur, Placidia! y al fons tranquil se badarán mos parpres cercant un lloch en las revoltas onas que haurá en la via reflectit ta imatje!

Placidia: No, Vernulf; no ho vol Deu. Avuy tinch forsas per rompre ’l nus d’aquest amor encara: mes per viure aprop teu no’n tinch, oh feble!

Placidia: O Deu ó jo, qué importa? siga ‘l cel ó l’ infern ho vol ma rassa.

Vernulf: Oh dona incomprensible! tu no ets dona, que ’ts tu divinitat. No, vésten, marxa: tu has nascut pera séuret en un trono: jo… Deu, tu ho saps!… ni per besar sas plantas.

Placidia: Jo he nascut pel dolor: he vist ma terra als peus del enemich!… y jo sa esclava!… Ab desesperació. Mes fins ahir ma voluntat soperba era sols de ma gent: sort malhaurada! cada volta que ‘l Rey febrós obria per estrényem los brassos, li furtava jo un tros de mon que inadvertit li queya: y avuy soch impotent, perque m’ abrasa aquest amor per tu!

Placidia: Ab fréstega energia, agafant entre sas mans lo cap de Vernulf, y mirantlo fixament. Míram! míram de fit á fit! Qué hi ha en ta cara y en lo fons de tos ulls que aixís contorban? Potser tot l’ esperit de ta nissaga lo sepulcre ha deixat y en tu ’s concentra pera véncem á mi. Si; guaytam! guaytam!…

Placidia, retxasantlo ab feresa. Enrera: no ’t tinch por! Sols odi! Precipitantse en sos brassos plorant. No, Vernulf! sols amor!

Placidia: Adeu! Repensantse, retrocedint y prenentli las mans ab vehemencia. Oh… dígam!… Tu… estimarás sobre del mon á un altre?

Escena XII

Vernulf: No te la endus que dins del cos batega com au en terra á un virató clavada. Ja es lluny; ja no la veig: un pany de roca l’ ha cobert: es lo mur d’una fossana enllá, enfora la vida: Per ell. la mort dintre!… Cada esbatech del cor es una passa qu’ ella dona!… May més sobre la terra!… ni tampoch més enllá!… Deu meu, ampáram! Mes res de tu!… Tu ets Deu dels venturosos; de mi no ho ets. Tot es finit! Y ara qu’ engoleixi mon cos la eterna sombra d’aquella nit d’esglayadora calma. Treyentse del pit un pom y mirántsel ab amor. Pom enciser! Y cóm m’ atrau ta boca! Sols tu no m’ has deixat: ets la constancia perque ‘ts la mort! Avora del Danubi de las mans tremolosas de ma mare te vaig rebre en l’ instant de la partida. "Fill meu, va dir, si deshonrés la patria lo teu pit algun jorn, ma sanch recorda, y ‘l jurament que ’t faig: qui te l’ ha dada la vida, te la pren y es just que moris. Jo l’ he omplert aquest pom en las montanyas filant en mitj del ramadet d’ovellas llavors que ‘t feya com de niu ma falda, tot cantante recorts de nostras gestas que tu seguias mormorant." Oh bálsam! Jo he mancat á ma lley, y jo cent voltas tornaria á mancar per agradarla. Infiltrat en mon ser y destrueixlo: vina, ab un bes me donarás la calma: tu ets ma mare que ’m besa: l’ últim sia: sobre ‘l bes d’ella Senyalant per hont ha sortit la Reyna. sols lo de la mare. Beu. Ja está! Mon, déixam. Ab desesperació. Mes per tot hi ha vida y vuy viure! Ab molta pausa y agitació. No… no… Reposa… Cálmat cor meu… y feste pols… ¡Es l’ últim, l’ últim crit de la carn que vil se ‘m revelava! Molt baix. Mes sento… aquí en lo pit!… no, no… ¡Tant… sobte? Si era al cor! Y ’ls estols camí d’Italia contents y ardits!… Mes d’ells qui se’n recorda! jo vuy veure la nau! Cóm triga! Encara! Mes los ulls se m’ entelan, y no ploro: es de tant de mirar… Suhor estranya!… Així estaré mellor: jenolls en terra per véurela passar. No ho es. Si tarda ¡no la veurán mos ulls: la nit s’ acosta; no es la nit, es la mort! Oh ma estimada!… Per son pit. Aquest foch!… Deu! Si haurá passat?… Crits afora. La febre engendra en mon cervell ramors estranyas! Senyora, si ’m vegesses! me tindrias de cert pietat! Tu ho has volgut, oh mare! Molt baix, estranyat. Lo moment?… ja?

Escena XIII

Ataulf: Compareixent despres de tornarla á cridar. Placidia! Oh rabia! aturarme volian eixas turbas!…

Vernulf: (Un cavaller!… Lo Rey!… Dissort! Y ara no puch morir! Vuy viure! jo vuy viure!)

Ataulf: Vernulf!… Ma esposa?… La nova m’ han portat de que ’m deixava y dels meus he fugit… Hont es la Reyna!

Vernulf: (¡Si no ha partit la nau!… Alsant un bras al cel. Sálvala, sálvala!)

Ataulf: ¡Ta cara sembla d’un mort!… Tota ma sort se juga: l’ host m’ ha seguit en lluyta revelada!…

Escena XIV

Sigerich, Varogast, Velia, Cavallers y Soldats que invadeixen la escena. Apareix ab la espasa á la ma primer Sigerich, inmediatament las turbas que li cubreixen los cadavres avans qu’ ell los veja.

Sigerich: Lluny tots, deixaume: sa vida es per mon bras. Jo soch la ira: Pare, va per ton goig.

Al acte de anar á separar lo grupo per precipitarse contra ’l rey, lo grupo ’s separa y’n surt Varogast dihent ab solemnitat:

Sigerich: No; enrera! Retrocedint y llensant la espasa. Oh dempnació d’infern!

Escena última

Placidia: Ah! (Al apartarse del Rey veu lo cos de Vernulf). Vernulf! (Desfentse dels soldats). No!… Deixeume! (Cayent de jenolls vora Vernulf). Vernulf, parla: (Sostenintli ’l cap ab sas mans). com no ’m miran tos ulls? (Convensentse de sa mort). Mort! y jo… sola!… (Incorporantlo ab sos brassos va dihent lo següent). Vina!… valor!… aixís… aixís… lligada… y eternament ab tu. (Girantse als soldats y sostenint á Vernulf). Soldats, feriume! mon cor es lo de Roma! Tots las armas aquí; cobarts, me teniu por?

Sigerich: (ab rabia concentrada). Lligueula dins la presó mes fonda; vuy portarla á peu devant de mon cavall de guerra, demá en lo triomf per los carrers y plassas.

*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK GALA PLACIDIA ***

Updated editions will replace the previous one—the old editions will be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright law means that no one owns a United States copyright in these works, so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United States without permission and without paying copyright royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to copying and distributing Project Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™ concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you charge for an eBook, except by following the terms of the trademark license, including paying royalties for use of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for copies of this eBook, complying with the trademark license is very easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation of derivative works, reports, performances and research. Project Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark license, especially commercial redistribution.

START: FULL LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free distribution of electronic works, by using or distributing this work (or any other work associated in any way with the phrase “Project Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full Project Gutenberg™ License available with this file or online at www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™ electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™ electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to and accept all the terms of this license and intellectual property (trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be used on or associated in any way with an electronic work by people who agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works even without complying with the full terms of this agreement. See paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™ electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual works in the collection are in the public domain in the United States. If an individual work is unprotected by copyright law in the United States and you are located in the United States, we do not claim a right to prevent you from copying, distributing, performing, displaying or creating derivative works based on the work as long as all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™ works in compliance with the terms of this agreement for keeping the Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily comply with the terms of this agreement by keeping this work in the same format with its attached full Project Gutenberg™ License when you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern what you can do with this work. Copyright laws in most countries are in a constant state of change. If you are outside the United States, check the laws of your country in addition to the terms of this agreement before downloading, copying, displaying, performing, distributing or creating derivative works based on this work or any other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no representations concerning the copyright status of any work in any country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed, performed, viewed, copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not contain a notice indicating that it is posted with permission of the copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in the United States without paying any fees or charges. If you are redistributing or providing access to a work with the phrase “Project Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™ trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted with the permission of the copyright holder, your use and distribution must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works posted with the permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™ License terms from this work, or any files containing a part of this work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this electronic work, or any part of this electronic work, without prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with active links or immediate access to the full terms of the Project Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary, compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any word processing or hypertext form. However, if you provide access to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official version posted on the official Project Gutenberg™ website (www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying, performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works provided that:

• You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has agreed to donate royalties under this paragraph to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid within 60 days following each date on which you prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty payments should be clearly marked as such and sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation.”
• You provide a full refund of any money paid by a user who notifies you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™ License. You must require such a user to return or destroy all copies of the works possessed in a physical medium and discontinue all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™ works.
• You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the electronic work is discovered and reported to you within 90 days of receipt of the work.
• You comply with all other terms of this agreement for free distribution of Project Gutenberg™ works.

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread works not protected by U.S. copyright law in creating the Project Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™ electronic works, and the medium on which they may be stored, may contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all liability to you for damages, costs and expenses, including legal fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a written explanation to the person you received the work from. If you received the work on a physical medium, you must return the medium with your written explanation. The person or entity that provided you with the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a refund. If you received the work electronically, the person or entity providing it to you may choose to give you a second opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If the second copy is also defective, you may demand a refund in writing without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or unenforceability of any provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in accordance with this agreement, and any volunteers associated with the production, promotion and distribution of Project Gutenberg™ electronic works, harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees, that arise directly or indirectly from any of the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of electronic works in formats readable by the widest variety of computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will remain freely available for generations to come. In 2001, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure and permanent future for Project Gutenberg™ and future generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit 501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up to date contact information can be found at the Foundation’s website and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread public support and donations to carry out its mission of increasing the number of public domain and licensed works that can be freely distributed in machine-readable form accessible by the widest array of equipment including outdated equipment. Many small donations ($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating charities and charitable donations in all 50 states of the United States. Compliance requirements are not uniform and it takes a considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up with these requirements. We do not solicit donations in locations where we have not received written confirmation of compliance. To SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition against accepting unsolicited donations from donors in such states who approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make any statements concerning tax treatment of donations received from outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation methods and addresses. Donations are accepted in a number of other ways including checks, online payments and credit card donations. To donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be freely shared with anyone. For forty years, he produced and distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper edition.

Most people start at our website which has the main PG search facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™, including how to make donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.

Personatjes	Actors
Gala Placidia	Da. Carlota de Mena.
Lledia	Dolors Ricart.
Vernulf	D Antoni Tutau.
Ataulf	Joan Bertran.
Sigerich	Joan Isern.
Varogast	Miquel Pigrau.
Velia	Artur Carreras.
Celius	Lluis Llibre.
Marcius	N. Cuffi.
Cavallers, Soldats, Esclaus.

The Project Gutenberg eBook of Gala Placidia

Gala Placidia

Acte primer

Escena primera

Escena II

Escena III

Escena IV

Escena V

Escena VI

Escena VII

Escena VIII

Escena IX

Escena X

Escena XI

Escena XII

Escena XIII

Escena XIV

Escena XV

Escena XVI

Escena XVII

Escena XVIII

Escena XIX

Escena última

Acte segon

Escena primera

Escena II

Escena III

Escena IV

Escena V

Escena VI

Escena VII

Escena VIII

Escena IX

Escena X

Escena XI

Escena XII

Escena XIII

Escena XIV

Escena XV

Escena XVI

Escena XVII

Escena XVIII

Escena última

Acte tercer

Escena primera

Escena II.

Escena III

Escena IV

Escena V

Escena VI

Escena VII

Escena VIII

Escena IX

Escena X

Escena XI

Escena XII

Escena XIII

Escena XIV

Escena última

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE