Jesús que torna

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per 
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte 
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Acte primer

Personatges	Actors
Gladys	Da. Assumpció Casals.
Madama Gringoire	Miquela Castejon.
Joana	Josefa Parsiva.
Pepa	Maria Vila.
Nataniel	D. Enrich Borràs.
Rey Rodolf	Jaume Borràs.
Príncep Demetri	Anton Strems.
Comendatore Morelli	Ramon Tort.
Comte d’Orlof	Gaston A· Màntua.
Baró d’Arding	Joseph Claramunt.
Baró de Grigní	Bartomeu Pujol.
Vescomte d’Arlet	Joaquim Torrents.
Coronel Talarn	Anton Casanovas.
Dorman	August Barbosa.
Slavis	Andreu Guixer.
Alexis	Joaquim Torrents.
Sergi	Joseph Claramunt.
Carlot	Salvador Cervera.
Joan	Ramon Bañeras.
Joseph	Joan Rovira.
Primer ministre del rey	Joan Rovira.
Oficial de la guardia	Joseph Bofill.

Gran pabelló del palau-castell del comte d’Orlof. Al fons galería de cristalls per hont se veu l’exterior, y al lluny montanyes. A la dreta del pabelló portes que indicaràn conduhir al interior del edifici. A la esquerra una porta que durà al exterior. Es al matí d’un dia clar. Al alçarse’l teló no hi hà ningú a la escena.

Escena primera

Comte d’Orlof, Baró d’Arding y Carlot. Vénen per la porta de la esquerra y tornen a ajustarla. Duen abdós senyors escopetes de caçera, y en Carlot un aucell gros mort ab les ales llargues que arrosseguen per terra.

Baró d’Arding: Jo, encara; sinó que tu m’has dexat tirar a mi per cortesía. Com qu’erem en terres teves…

Carlot: Perque Nataniel s’acosta. Y ja se sab que quan va venint ningú deu engegar armes, que porta desgracia.

Escena II

Baró d’Arding: Tot ve d’ara tres anys, que abans ningú n’havía sentit a parlar. Sabs aquella cremada dels boscos que va abrusar mig reyalme?

Comte d’Orlof: A mí, d’Arding, se me’n va anar en fum un bon troç de patrimoni.

Baró d’Arding: Donchs, conten qu’en un moment en que era més fort aquell vent que tant feya avençar la flamarada, que diuen que tenía d’ample unes vint hores… Donchs, sembla que’s va veure a un home desconegut que caminava cap al foch ficantse en mig d’ell ab los braços estesos y perdéntsel de vista. Y que totseguit va cambiar el vent, y sense estar núvol, se va posar a ploure molt espès, apagantse l’incendi.

Baró d’Arding: Jo… jo nó. Però, míra: segons allà hont te trobis no te’n enrigues.

Baró d’Arding: Que nó? Pregúntaho desde’l primer al últim dels teus criats. Y si’t volen dir la veritat…

Baró d’Arding: En el meu castell, començant per la meva dòna, tothom el té per un sér sobrenatural. Si fins hi hà qui creu qu’es el mateix Jesús que ha tornat a la Terra.

Baró d’Arding: Nó. Ell nó. Ell diu a tothom que no es ningú. Y tot lo prodigiós que conten d’ell, ell ho nega. Com la seva intervenció en apagar aquell incendi.

Baró d’Arding: Sí; perque es el camí més dret per anar a la capital, qu’es la seva deria.

Comte d’Orlof: Tanta de gent pot portar perturbacions, qu’es lo qu’ell se proposa.

Baró d’Arding: No ho cregues. Hi va no més per parlar al Rey contra la guerra que’s prepara.

Baró d’Arding: Un altre dia. A casa estaràn de tràfech per quan passi Nataniel…

Comte d’Orlof: Que no veus qu’estich tan sol? Que no tinch ningú al món y que l’anyoro aqueix París, hont hi havía posat arrels tant fondes?

Comte d’Orlof: A tu ja t’ho diré. Perque estich arruinat, y ja no podía viure com… com allà jo dech viure. (Calla veyent entrar per la dreta a Carlot.)

Escena III

Comte d’Orlof, Baró d’Arding, Carlot, y després Joan, Joseph, Joana y Pepa.

Carlot: En Joan el jardiner, y’l séu germà, y una filla d’en Joan, y sa cunyada, que també’s diu Joana…

Comte d’Orlof: Que vinguen. (Surt Carlot.) (A Arding) Espérat, que m’aconsellaràs, perque… (Entra Carlot seguit dels altres ja indicats.) Podèu acostarvos. (S’avença en Joan, y’ls altres queden darrera d’ell.)

Joseph: Que voldriem que’l Senyor ens permetés cullir algunes flors del Park.

Joseph: Per esfullarles aquí davant quan passi Nataniel. Veritat? (Mirant als altres.)

Comte d’Orlof: Veyàm: qu’es per vosaltres aquest Nataniel, perque li volguèu fer aquestes coses? (Se miren els uns als altres, no sabent que respondre.)

Joan: Més que un sant; que no’s morirà may. Y ningú’l conexía, y tothom se l’estima més que tot lo del món.

Joseph: Perque vol que siguen iguals pobres y… (No gosant a acabar perque’ls senyors no s’ofenguin) Vaja… tothom.

Joan: Si’l volguessin creure a n’ell, s’acabarien totes les malicies y totes les guerres, que no n’hi hauría cap més al món.

Joan: Sí, que per hont ell passa’ls malalts se curen y’ls que no’s curen es perque no s’han de curar, qu’encara hi guanyen, y van al cel de dret.

Pepa: Se la va mirar, y li va dir: Pobra dòna! (Enternintse) Y ella va arrencar en plor, y’s posà a caminar, qu’encara camina.

Escena IV

Comte d’Orlof: Sí que hi creus, sí! (Rihent y prenent el telegrama.) Permets? (Mentres l’obre, veyent a Arding, que s’ha alçat per anarsen. En Carlot ja ha sortit.) Què diu axò? Que vénen? Sí. (Tornant enrera la lectura. Llegint.) “Venim a veure aquest prodigi que’s diu Nataniel. La Gladys s’hi ha empenyat.” (A Arding.) Que no ho sents?

Comte d’Orlof, mirant la firma: Firma P. D.. Però no he acabat. (Segueix llegint.) “No hem telegrafiat de París per sorpendreus. (Llegint ab reserva.) Que no se sàpiga pel meu pare. Venim en dos autos y ab molta gana.”

Comte d’Orlof: Ben clar que ho diu: P. D. Príncep Demetri, ’l fill petit del Rey, que no’l pot fer tornar a la seva Patria, y ara hi ve per aquexa dòna; per aquexa milionaria que’l té boig.

Baró d’Arding: Qui sab si vindràn encara! (Orlof havía tirat el telegrama sobre la taula y’l torna a agafar.)

Comte d’Orlof: Si’l telegrama ve d’Ojat, qu’es molt aprop! (Tocant el timbre.) Quan aquexa dòna vol una cosa… (Entra Carlot.) Carlot, ve gent a esmorzar; no sé quants. Que tot estiga a punt aviat.

Comte d’Orlof: Vosaltres us arreglarèu. (Dubta en Carlot en tornar a enrahonar, y quan se va a girar per sortir, li diu Orlof:) Ah! L’esmorzar aquí mateix, y abans que passi en Nataniel.

Comte d’Orlof: Córre, bon Carlot; córre. Feu lo que puguèu. (Surt Carlot.)

Comte d’Orlof: Lo qu’es la Gladys no’s farà càrrech de rès, ni s’adonarà de rès. Y axò ja m’ho podía afigurar que un dia ò altre voldría conèxer aquest home. Com que fa un any que no’m parlava d’altra cosa!

Comte d’Orlof: Aquest no més viu per ella, que més valdría que’s cuydés de la salut, que l’acaba de perdre. Y axò qu’ella no li fa cas… ni n’hi farà may de la vida. Afigúrat ara jo quins treballs!

Comte d’Orlof: Féste càrrech de còm estarà aquest castell: vuyt dies que soch aquí, ab el nou servey… perque l’altre’l vaig despedir a França.

Escena V

Comte d’Orlof: Deuen ser ells. Obre per aquí mateix. (Surt en Carlot per la esquerra. A Arding.) No cal que voltin pel castell.

Comte d’Orlof, precipitantse a la porta de la esquerra y desaparexent: Es veritat.

Baró d’Arding: Y jo pel park a casa meva. (Surt per la dreta ràpit, prenent la escopeta.)

Escena VI

Gladys, Madama Gringoire, Comte d’Orlof, Príncep Demetri, Baró de Grigní, Comendatore Morelli, y Vescomte d’Arlet. Per últim, Carlot, que se’n anirà per la dreta. Entraràn quan se digui. Abans d’entrar ningú ja se sent la veu de Gladys, que vindrá fent bracet ab el Comte d’Orlof.

Comte d’Orlof: Si haguessim sapigut vostra vinguda, hauriem cubert de flors els camins.

Príncep Demetri: La Gladys està malalta. (Molt apesarat y a mitja veu a Orlof.)

Comte d’Orlof, rihent. M’hauríeu de donar temps, Gladys, per engrandir el meu castell. (La Gladys se n’ha anat a mirar per la galería, anantli al derrera Demetri.)

Gladys, mirant fòra: Magnífich! Axò es magnífich! (Arriba madama Gringoire, gemegant un xich, fent bracet ab el Vescomte d’Arlet. Els últims d’entrar són el Baró de Grigní y’l Comendatore Morelli.)

Gladys: D’aquest costat encara té més encants. Tot sembla esmeralda y rosa… Mirèu, Príncep.

Gladys: Vos felicito, Príncep, per aquest troç de la vostra Patria. Però, mirèu!

Gladys: Y a vós també, us felicito, comte d’Orlof, perque’l Rey encara no s’ha fet seves aquestes terres.

Príncep Demetri: Serà que’l meu pare no ha visitat may aquest territori. (Els altres tres personatges volten rihent y conversant ab madama Gringoire, que s’ha assegut.)

Gladys: Quins llochs, Príncep, per llençarhi dos cavalls desbocats! En l’un vós, y en l’altre jo!… A veure quin primer s’estrellaría! (No riallera.)

Gladys: Comendatore: polsèu a madama Gringoire, que dèu tenir febre. (Se gira a parlar ab Orlof y ab Demetri.)

Baró de Grigní: Senyors: madama Gringoire sent defalliment. (Ho diu allà hont es Gladys. Tots s’ajunten. Madama Gringoire’s posa dreta.)

Comte d’Orlof: Senyor Príncep: jo us prego que’m dispensèu si no puch tractarvos aytal com merexèu.

Gladys, qu’havía tornat a mirar a fora: Callèu! Callèu! M’ha semblat sentir… (Pausa). com a crits!… Lluny!…

Comte d’Orlof: Jo voldría, Gladys, perque tenim força temps encara, que vegessiu vostres habitacions…

Príncep Demetri: Jo ja’l conech, Orlof, el vostre castell. (Els altres cavallers, no ananthi’l Príncep, no’s mouen. Sortirà per la dreta Orlof portant a Gladys; darrera madama Gringoire, que abans mira al Vescomte d’Arlet, que fa’l distret.)

Escena VII

Príncep Demetri, Baró de Grigní, Comendatore y Vescomte d’Arlet. Després Carlot, que, cridant lo menys possible l’atenció, pararà la taula ab altres criats. Potser convindría parar la taula al fons, y després portarla a primer terme.

Príncep Demetri: Avuy mateix posarèu un telegrama xifrat a París: que per rès del món se sàpiga qu’he sortit de França, y menys encara que soch al meu país.

Príncep Demetri: Y que no’s descuydin d’enviar escalonades les cartes qu’he dexat pel meu pare.

Vescomte d’Arlet: Perdonèu, senyor Príncep; me sembla que dèu ser la segona.

Príncep Demetri, reflexionant: La… Nó, nó, la quarta. Mentres no equivoquin l’ordre, que sería fatal…

Vescomte d’Arlet, rihent y després posantse serio: No pot ser; estan rigurosament numerades.

Comendatore Morelli: Sabéu què deyem ara, Príncep? Compadiem al comte d’Orlof.

Baró de Grigní: Dexar la França per aquest recó de món, sense confort ni tracte!…

Príncep Demetri: Considerèu, donchs, quína serà la meva vida vora del meu pare…

Vescomte d’Arlet: Teniu rahó, Príncep; teniu rahó. (El Comendatore se n’ha endut a Grigní a un costat.)

Comendatore Morelli, a Grigní: Sou imprudent. Que no ho sabèu que no hi hà gayre vida per ell?

Comendatore Morelli: Per Deu! (Acostantse al Príncep.) Príncep: la vostra fortuna, y que ningú vos la pendrà, es ser fill de rey. Y axò per tot el món sempre afalaga a les dònes.

Príncep Demetri: Es que ni per mal ni per bé consento que’s parli ab ironía d’aquesta dòna. (Saluda encara irònich Grigní.) Sols per respectarla! Per reverenciarla! (Mirant provocatiu a Grigní. L’arribada d’Orlof trenca aquexa situació.)

Escena VIII

Príncep Demetri, Comendatore Morelli, Baró de Grigní, Vescomte d’Arlet y Comte d’Orlof. (Potser fins aquí no entri Carlot y’ls criats a parar la taula.)

Comte d’Orlof: Jo voldría, senyor Príncep, fervos agradables aquests llochs…

Comte d’Orlof: Y per satisferlo millor he disposat que’s mengi aquí mateix.

Príncep Demetri: Sí, sí; y ben aviat. Perque un viatge tan ràpit desperta la gana. Veritat, senyors?

Baró de Grigní: Veritat. A mi sí… Per complaure a Vostra Altesa. Sí. (El Príncep fa que no l’ha sentit.)

Vescomte d’Arlet a Grigní: Decididament, senyor banquer, no li sou simpàtich al Príncep.

Comte d’Orlof: Y ara que sou al Regne, Príncep, no pensèu arribarvos a la Cort de vostre pare?

Príncep Demetri, sèch: Nó. (Orlof anava a seguir y s’atura.) Però, diguèu. Parlèu ab tota llibertat, comte. Què anaveu a dir?

Comte d’Orlof: Qu’a la Cort se murmura de la vostra estada a París. Sobretot… (No seguint.)

Príncep Demetri: Sobretot el meu germà. No es axís? Ja ho sé tot, comte. Mon germà té sentiments bèlichs, que jo no compartexo. Y li sab greu quan ell se prepara per comandar un exèrcit, no siga jo qui’s disposi per comandar l’altre. Y jo no’m puch moure de França… perque a França respiro, y lluny d’ella’m moriría. Que jo soch un desgraciat y no vull dexar de serho. Què n’haig de fer jo de l’ambició de mon pare y de mon germà per engrandir el Regne, si jo tinch altra ambició que’m governa a mí, y tot jo, y que vós ja la comprenèu?

Príncep Demetri: Sí, Orlof, sí: tot es per mi aquexa dòna, que haig de veure sempre al meu davant, encara que siga de marbre per mí y’m tracti com a una joguina seva. Y mirèu com sóch, que ara que no es aquí ja patexo, fins a semblarme que la meva vida s’acaba.

Escena IX

Gladys: A taula! A taula, senyors! (Ananthi ab Orlof.) Y de Nataniel que se sab?

Gladys, senyalant la seva esquerra al Príncep: Príncep… (A Orlof.) Orlof: vós aquí. (A la seva dreta.)

Comte d’Orlof, a Gladys: Perdonèu. Príncep… (Senyalantli la dreta de ella.)

Príncep Demetri: Ella mana. Ella mana. (Los altres se coloquen com se vulga. Madama Gringoire al front.)

Gladys, escoltant: Callèu! (S’ha tornat a alçar y mira al lluny escoltant.) Príncep: no veyèu al lluny com una ratlla negra que va venint…?

Gladys: Però, si no mirèu hont dich! Vós me dèu rahó sempre. Vós, Comendatore.

Gladys: Eh! (Apartantse de la galería contrariada. Mentrestant, Madama Gringoire va menjant.)

Baró de Grigní: No’ls podèm veure nosaltres, perque la claror de vostres ulls nos enlluherna, Gladys.

Gladys: Senyor banquer: no val a dir tonteríes. (Riu fort Arlet. Gladys se dirigeix a Arlet y a Grigní.) Y què heu de veure vosaltres! A vosaltres sols us commou la gentada del gran turf. Allò sí qu’es una serp de gent sense ni un cor a dintre! Manequíns d’herèus de grans fortunes, y de fills de rey, y grans duchs, y de banquers que passen com a desferra de les nacions… (Mig rihent.)

Baró de Grigní: No va per nosaltres, Príncep. (El Príncep, mirant a Grigní ab despreci, va a reptarlo.)

Comte d’Orlof, fentse càrrech de lo que passa: Y a més, Gladys, no’ls podèm veure encara, perque venen pel fons d’un torrent, y no’ls descubrirèm fins que ja siguen aquí.

Gladys: Jo pel camí m’he adormit una estona, y m’ha semblat que l’auto rodolava a salts sobre’ls caps d’una immensa gentada; qu’era tot nit encara; però que al lluny una claror s’obría…

Gladys: No sé. Mes, en aquella claror hi havía com un rostre d’una immensa tristesa.

Baró de Grigní: Quín quadro per un pintor, Gladys! Una gentada semblant un gran mar… (Gladys dexa caure la forquilla.) Y un auto semblant a una nau ben grossa. Y al lluny… (Grigní calla imposat per la cara de Gladys, que s’ha transformat. Tots se fixen en ella.)

Príncep Demetri: Prou, senyor de Grigní. (Ab veu concentrada.) Prou, he dit!

Comte d’Orlof: Aqueix quadro sería un disbarat. ¿No es axís, madama Gringoire?

Madama Gringoire: No sé: no més m’he embarcat dues vegades en ma vida. Y ay, quins treballs!

Madama Gringoire: La primera vegada Sena amunt, a París. Y la segona, Sena avall. (Riuen.)

Comte d’Orlof, a Gladys: Una pregunta si m’ho permetèu, Gladys. Què ho fa que a vós, que us es tot tan indiferent, vos haja vingut el desig de conèxer aquest home?

Gladys: Sí. (Arlet conté al Príncep, que s’anava a tirar damunt de Grigní.) Y què més?

Príncep Demetri: Ja prou! (Riu Grigní burlantse del Príncep.) Ja prou, he dit! (El Príncep ha fet córrer un xich la taula per alçarse.)

Baró de Grigní: Es intractable aquest home! (Els homes s’havien posat drets y tornen a asseures.)

Comte d’Orlof: Sí, sí, per Gladys. (Gladys no s’ha mogut d’asseguda, com indiferent. Madama Gringoire fa esclamacions espantada, com si tractés de fugir.)

Gladys: Comte d’Orlof: ara us vaig a contestar a vós, y ben a cumpliment. Vaig a dir lo que no he dit a ningú en la meva vida. Sí; sí qu’he estimat; sí, y d’amor ben ardent y veritable. Y m’anava a casar, certíssima de que sería la dòna més feliça de la terra. Vaig conèxer a París un home, del que de cert no’n sabía gran cosa. Era dels Estats Units com jo, y’m manifestà tanta de passió, que’l vaig creure. Independenta, com ja era aleshores per la mort dels meus pares, seguint no més que’ls impulsos del meu cor, ens embarcarem, més enamorada que may cap a la nostra Patria, per en ella celebrar les bodes. Durant els primers dies del viatge ja l’havía trobat parlant ab una dòna jove molt elegant, que viatjava sola. Y al preguntarli qui era, me va dir qu’era la germana d’un gran amich séu, que anava a juntarse ab ell a Nova York. (Un xich de pausa.) Aquell trasatlàntich era’l Titanich. (Sorpresa de tothom.)

Comte d’Orlof, a mitja veu: Oh Deu! Sí: les montanyes de glaç l’esberlaren.

Gladys: Va venir la horrorosa tragedia que tothom sab. Morta d’esglay, vaig corre a cuberta. El meu promès ja hi era, y tenía al costat, sostenintla ab un braç, aquella dòna. Les llanxes s’anaven omplint de gent, més homes que dònes, que, atropellantse y esclafantse ab els peus, lluytaven com a feres per salvar la vida. No n’hi havía prou d’embarcacions: uns queyen a les llanxes; altres a l’aygua, que s’obría dolçament y se’ls dragava. Unes barques s’allunyaven plenes, sobrexintse de gent penjada als costats, agafada fort a la fusta com estenalles; altres, mig plenes, fugíen remant com a boges, ab por de ser arrocegades per la bocassa que obriría’l mar, cargolantse al enfonsarse’l Titanich al abisme. Jo, agafada al meu promès pel cos, arrocegantme, topant ab homes y dònes, vaig arribar ab ell fins a una escala. Aquella dòna també venía ab nosaltres, xisclant, morta de por, disputantme aquell home, volguent arrencar de son còs els meus braços, qu’endursen les dues al plegat ell no podía; y combatentnos ella y jo mentres la onada de la gent nos empenyía, rodolarem escala avall els tres quan la última barca s’anava a allunyar, qu’era tota plena, y tothom axecava les mans en ella, algunes armades, rebutjant altra més gent… Y ell, el meu promès, llavors ab un peu va esclafar el cap d’un home que no’l dexava entrar a la barca, y retxassantme ab un braç a mi, y ab l’altra abraçat a aquella dona, se llençà a la barca. Se sentí un crit de cent goles; la barca’s remogué, y, girantse d’un costat, s’enfonsà entre escumes bullentes. Y tot va callar en ella, y rès va sortir a sobre. Y jo ho vaig veure, jo ho vaig veure! (Pausa y silenci de tothom.) Y vaig tornar a la vida. No sé quina mà’m va salvar; ni’m fa rès saberho, que no n’estich agrahida. Y no he pogut plorar ni riure may més d’ençà d’aquella hora.

Príncep Demetri, després de llarga pausa: Me sab molt greu d’haver vingut aquí, Gladys.

Príncep Demetri: Perque heu patit horriblement, que jo ho conech, contant aquestes tristeses.

Gladys: No tant en aquestos moments com vós ho creyèu, Príncep, perque jo, que fa tant temps rès desitjava, me trobo qu’ara veritablement desitjo una cosa. Y d’ençà qu’hem arribat, ab més força que may: Conèxer a aquest home.

Gladys, posantse dreta: Escoltèm. Ara sí que ve, senyors, que jo us ho juro. (Entra Carlot).

Gladys: Si ho he conegut jo! (Madama Gringoire es la única persona que dubta en dexar la taula. En Grigní, qu’ha begut molt, beu per últim cop, tenint de tornar enrera. Arlet va cap a la taula, posant en una forquilla una confitura, que acosta a la boca de Madama Gringoire, dihentli):

Madame Gringoire La guardaré al cor. (Se la menja. Se sent remor com d’una riuada molt lluny. Tots ara ja són vora les arcades, que casi toquen a la taula).

Gladys: Oh, còm vèurel venir?… (Busca per la escena un lloch alt, y per últim agafa una cadira. Orlof aparta un xich les estovalles).

Comte d’Orlof: Gladys, permetèume… (S’agenolla). Pugèu! (Gladys puja a la taula pel genoll d’Orlof.)

Príncep Demetri: Posèu la mà en ma espatlla. (Ella s’hi apoya. L’altra gent queda a la vora de Gladys, cubrintli, naturalment, part del seu còs. Encara a fòra no’s veu ningú.)

Gladys: No rès. (Aparta ab repugnancia la mà de l’espatlla de Demetri.) No ha sigut rès. Ja estich bé ara. (La remor de fòra creix lleugerament, com si fos de gentada que resa.)

Gladys: Sí, sí… Y’s va acostant… que sembla que ve cap a mi. (Tirantse enrera.)

Gladys: Quína harmonía més dolça! Sembla com mares que ploressin… contentes! Com… com nens que cantessin adormintse (Pausa.) Sí, sí. Y com vent passant dolçament entre flors… (Pausa.) Y… sospirs de felicitat… Ja; ja casi es aquí! Y còm no s’atura? Y… y va a passar!… Quína cara més serena, y… amiga que fa. Y ara… axeca’l cap, y’m mira. (Petita pausa. Fa una mena de gemech sense paraula, com si anés a plorar. La sostenen perque anava cap a Nataniel y cauría de la taula.) Nó, no seguiu; aturèuvos. (Ab veu oprimida.) Nataniel! Nataniel! (Cridantlo fort.)

Gladys: Y va seguint! Va seguint! (Passa, primer una colla de gent, pochs. Després d’un curt espay ve Nataniel, portant a cada costat, molt poch enrera, un home tocant suaument la dolçayna. Després segueix una gentada interminable, remorejant entre llavis com si resés.)

Baró de Grigní, a mitja veu: Y l’ha cridat! Que no l’heu sentida com el cridava? (Mentres ha anat passant Nataniel, s’ha interromput el diàlech de la escena.)

Príncep Demetri: Ara, Gladys, tornèm a França. Me podrien conèxer, y fóra fatal per mi.

Comte d’Orlof: Alguna cosa hi dèu haver. (Anant cap a la galería, seguit dels altres.)

Vescomte d’Arlet: Ara corren. S’escampen. (Entra Carlot per la porta de la esquerra que dóna al camp).

Carlot: No s’ha aturat ab la colla que’l volta, y’ls soldats no saben què fer, mirant al coronel…

Gladys: Passaràn! Passaràn! (En aquest moment se senten crits y entremig veus que diuen:)

Veus: Avant! Passèm! Seguím! (Les dolçaynes, que havien parat en sèch una estona, tornen a tocar suaument y se senten crits d’alegría. La gent de la escena fa estona que són al mig, perque de la galería no veyen rès.)

Carlot, que s’ha enfilat a una arcada per veure més lluny: Ells són toçuts y van caminant. (Torna a mirar.) Sí, sí. Ja Nataniel es entremig de soldats, y va a passar. (De cop se senten uns quants trets de fusell no gayre aprop. Exclamació dels de la escena. Xiscles y corredices a fòra.)

Gladys, en to de quexa: La tropa ha tirat, Príncep! (Entre tant, corredices més aprop. Part defòra de la porta de l’esquerra, cops ràpits de gent que demana per entrar.)

Comte d’Orlof, a Carlot: Tànca. (Quan en Carlot arribava a la porta, aquesta ja començava a obrirse.)

Escena X

Gladys: Ay, Deu meu! Que hi hà un ferit! (En Carlot ha conseguit tancar la porta.)

Slavis, als de dintre: Han ferit a Nataniel! (Entra Nataniel, sense apoyarse en ningú, somrihent, bondadós, però sempre sense afeminació.)

Nataniel: Si no ha sigut rès! Si no estich ferit! (La munió de gent queda a la porta. Dorman y Slavis dexen passar davant a Nataniel, que de cop no’s fixa en ningú de la escena.)

Nataniel: Tothom calma! Refiantse de mi, y esperant! Que no’s cansi ningú d’esperar! Esperèm; esperèm sempre! (Els del castell estan agrupats y silenciosos.)

Comte d’Orlof: Es natural. Però vós estèu ferit! (Nataniel obre els braços com volent dir “No ho sé.”)

Comendatore Morelli: Seyèu aquí. Fèume’l favor. (Sèu de cara a la claror y de costat als espectadors.)

Comte d’Orlof, a Dorman a mitja veu: Si poguessiu apartar aquexa gent y ajustar la porta… (Dorman va cap a la porta y mig desapareix. La gent se va apartant. Dorman torna y tanca la porta sense fer soroll. Mentrestant parla Gladys a Demetri.)

Gladys: Cert, perque us odiaría aquesta gent. (Mentrestant el Comendatore va descubrint el pit de Nataniel ajudat per Slavis y després també per Dorman.) Doctor… què es?… Què hi trobèu?… (A mitja veu.)

Gladys: A ningú! (Plora callada. Sovint va a parlar; però té prou feyna a axugarse les llàgrimes).

Slavis: Ell que… (Encarantse ab els de la casa.) Dolents; tots són dolents!

Nataniel, a Dorman, senyalantli bondadós a Slavis: Que calli! (Tornen Arlet y Carlot. Aquest porta la caxeta, hont hi haurà venes, medicaments, etc.)

Comendatore Morelli, a Nataniel: Tirèu el cap enrera, si us plau. Un xich més. (Al tirar el cap enrera, Nataniel topa ab el braç de Gladys, que’l tenía sobre’l respatller del sofà.)

Nataniel, a Gladys: Ah! (Apartant el cap.) No havía reparat… (Per el contacte. Gladys també havía tret el braç.)

Comendatore Morelli, agafant el cap de Nataniel: Dexèume fer. (Apoyantli en el braç de Gladys.) La ferida es molt alta, y’m convé axís. (Gladys plora.)

Comendatore Morelli, mig rihent: Ja m’ho semblava a mi! (Girantse de cara als del castell.) La bala ha vingut de costat, que ha sigut una gran sòrt, perque no més ha fet un solch en la carn. Llarch; però ha seguit son camí.

Dorman: Oh doctor, doctor! (Miràntsel ab efusió. Slavis torna a plorar. Gladys mira a Demetri y somriu).

Comendatore Morelli: La sanch vessada, ray! No’n correrà gens més ara. (Apartantli’l cap del braç de Gladys.) Y la ferida també ray!

Nataniel: Sent axís, ara nosaltres seguirèm nostre camí… (Apoyantse en un braç de Dorman.)

Comendatore Morelli: Nó; axò nó: Què diantre de pressa! Ni que’l món s’acabés! (Rihent.) Ara, perque la ferida no s’obri…

Nataniel: Axò no podrà ser, perque… (Mirant als seus perque l’ajudin a dir.)

Comendatore Morelli: Veurèu: vós manèu a fòra, si la tropa us ho permet; y jo aquí dintre. Veritat, senyor comte?

Slavis: Nó; no us belluguèu. (El comendatore parla baix ab Orlof y ab els altres.)

Comendatore Morelli: Donchs, que siga aquí mateix, vaja. Però no podèu estar assegut axís. Veurèu: (Volentlo posar bé.) fèume’l favor… (Ell ja estava assegut desde’l principi al extrém del sofà.) Una cosa per recolzarse…

Gladys: Ja ho tinch! Jo! (Duyentli’l séu abrich de pells plegat com un coxí.)

Gladys: Mal cor que teniu! (Posant l’abrich darrera de Nataniel.) Ara, vós… (Perque s’estengui.)

Comendatore Morelli: Ajeyèuse. Més ajegut! Y no us moguèu gayre. (Ell se posa casi ajegut. Slavis se queda al seu costat, recolzat un xich al sofà, miràntsel somrihent y de tant en tant axugantse alguna llàgrima.)

Nataniel: Slavis: sèu que tenim de fer encara molt camí. (Dorman no treu la vista de Gladys. Ella vol anar cap a Nataniel. De cop, s’atura y s’acosta a Dorman.)

Dorman, acostantse als del castell: Que bona qu’es! (Ab molta efusió. Després va poch a poch cap a Gladys, y li diu besantli la mà:) Gracies!

Gladys: Oh, amich meu! (Dorman va cap al sofà y’s posa dret al altre extrém de Slavis, que també està dret. Hi ha anat de puntetes. Nataniel queda ab els ulls tancats, com si dormís.)

Escena XI

Els anteriors, el Coronel Talarn, y derrera d’ell un ajudant y quatre soldats, que no entren. Se sent trucar un xich fort a la porta. En Carlot, qu’era en escena, mira al Comte d’Orlof, no sabent què fer. Tots els del castell se miren sorpresos.

Carlot, desde la porta a Orlof: Un senyor militar que pregunta pel senyor Comte.

Comte d’Orlof, després de mirar a Demetri: Qu’entri. (Arronsantse d’espatlles.)

Coronel Talarn, a qui ha fet entrar Carlot: El senyor Comte d’Orlof? (Buscantlo ab la mirada.)

Coronel Talarn: Perdonèu. He estat molts anys lluny de la Patria, a la guerra, y desconech a les primeres figures del meu país.

Comte d’Orlof: També jo he estat lluny d’ell molts anys. (El príncep, que al entrar el coronel s’havía apartat, a punt d’anarsen per la porta de la dreta, torna enrera. L’ajudant, que havía acompanyat al coronel, se queda prop de la porta ab els quatre soldats que no han entrat.)

Coronel Talarn: Ordes del Govern, senyor Comte, m’obliguen a detenir aquest home, que, per sòrt, ja ho està a casa vostra…

Comte d’Orlof: Senyor coronel: aquest home està ferit. A algun dels vostres soldats, inadvertidament, se li haurà enjegat l’arma, perque ell venía en so de pau.

Coronel Talarn: En efecte: haurà sigut axís. Y ja qu’està ferit, que jo no ho sabía, y puix heu sigut tan bondadós per donarli aculliment, us prego, senyor Comte, que’l retinguèu aquí fins… fins que disposi’l Govern què s’ha de fer ab aquest home. (Orlof havía anat parlant en veu baxa ab el Príncep.) Interinament…

Comte d’Orlof: Interinament vos prego, senyor coronel, que feu retirar de la meva casa… la força… que rès té de guardar…

Coronel Talarn: Teniu rahó. (Als soldats y al ajudant.) Sortíu! Y ara, senyor comte, y ab vostre permís, faré jo mateix a aquest home diferentes preguntes per trasladar sa declaració al Govern.

Coronel Talarn: No cal que’s retiri ningú, senyor comte. Creguèu qu’està en mon interès causarvos les menos molesties possibles.

Gladys, carinyosa y enèrgica: Lluny, he dit! Allí! (Se fan enrera els dos, acostats l’un al altre, vigilant sempre, cap a la porta de la esquerra. Gladys els ha acompanyat fins aquest lloch. Al tornar enrera, se troba al mig de la escena ab el coronel qui estava ab un llibret d’apuntacions a la mà.)

Coronel Talarn: Y vós, hermosa dama, que portèu al rostre la vostra gran bondat, si durant el meu interrogatori trobèu que puch afadigar al malalt…

Gladys: Ho faré, senyor coronel, per servir… al ferit. (Gladys se n’ha anat a seure ab els seus.)

Coronel Talarn, a Gladys: Se veu qu’es jove. (Gladys no contesta.) El nom de vostres pares?

Coronel Talarn: Mes, ne tindrèu una? Vós n’estimarèu una sobre totes les altres?

Coronel Talarn: Per… perque sí. Perque tothom es d’un lloch… Per defensarlo. Per… (Mirant a Gladys, qu’està impassible.)

Coronel Talarn: Es massa gran el món! Veritat? A un altre home li demanaría’l passaport. A aquest… (Nataniel se va incorporant per enrahonar més bé.)

Gladys, a Nataniel: Diguèu; diguèu. (A Talarn.) No es axís, senyor coronel?

Coronel Talarn: Sí; sí. Podèu dir. (Nataniel parlarà com si reflexionés y s’ho digués a ell mateix.)

Nataniel: El món es molt gran, diuen, (Petita pausa.) y jo’l trobo petit: com un cor. Y bat el món com un cor dintre la volta d’un pit. Y la volta d’aquest pit ve a ser igual a la volta del cel ab tot lo que’l forma… Y cada gota de sanch que corre per aquest pit es… com un sigle en l’Univers. (Pausa.) Hont es el cap pensador que aquest pit aguanta sobre? Qui ho sab… Qui pot dirho? (Pausa.) Jo no: que no sé rès… rès… (Pausa.) Sols sé que tinch immens amor per tot lo qu’es creat, y per tot lo qu’es per crear encara; que tot es hu, perque tot es present, que rès desapareix. Que fins els grans de blat del pà d’aquesta taula tenen en ells quelcom dels grans de blat de la primera espiga que gronxava sobre’ls camps l’halè dolcíssim y sospirós dels llavis de Deu, que no ha passat, nó, perque va passant encara. (Queda callat. El coronel s’havía assegut sense escriure.)

Coronel Talarn, a Gladys somrihent: Si us sembla que seguim… (Al lluny Dorman, somrihent enèrgich, dóna senyals d’aprobació. Slavis plora.)

Gladys, al coronel, sense saber què li ha preguntat: Sí. (Mirántsel sempre.)

Coronel Talarn: Però, ara diguèunos lo que sapiguèu de vostra vida. Lo més antich que recordèu de la vostra infantesa. (Nataniel se remou un xich pel sofà, com cambiant de positura, y anantse asseyent. El comendatore a una indicació de Gladys hi anirà).

Comendatore Morelli, al coronel: Permetèume. (Va a posar bé a Nataniel. Dorman y Slavis donen un pas per acostarshi. Gladys els conté).

Coronel Talarn, que s’ha passejat durant aquesta curtíssima interrupció: Diguèu, Nataniel. De vostres recorts més llunyans.

Nataniel: Recordo… que quan era jo un nen vivía ab un vell, molt vell, de barba blanquíssima, al fons d’una còva, y que prop d’aquella còva hi queya a plom una cascata molt estesa y abundosa, que no s’estroncava may, ni tantsols minvava. Y que una nit, que vaig preguntar a aquell home què era tanta aygua planyenta que may acabava de caure, me va respondre qu’eren les llàgrimes de tota la humanitat qu’anaven cayent a un abisme sens fons…

Nataniel: Y jo, tot sent nen, me vaig proposar estroncar un dia totes les llàgrimes y assecar per un may més aquella cayguda de plors sobre la Terra.

Gladys, sense poderse contenir: Y després? Y després?… Quan foreu més gran?

Nataniel: Després… un núvol immens, quiet, y sense color, me va privar de veurem enlloch… fins que, un dia, me vaig trobar a mi mateix: me vaig trobar qu’era ja com sóch ara de gran, part de dintre d’una casassa, que may s’acabava de llarga qu’era, en mig d’arbres espessos per tot… Y’m va venir el desig de sortirne, saltant una paret de tanca molt alta, que la voltava tota aquella casa tan quieta. La vaig saltar no sé còm, y al ser a terra’m vaig adonar de que’l cel era tot una pedrería d’estrelles, y vaig tornar a sentir la brunzidera axordadora d’aquella cascata despenyantse als abims. Y l’he sentida sempre! Y la sento encara!

Gladys, fixa en Nataniel, després d’una pausa: No us entench!… (Altra pausa.) No us puch entendre tant com jo voldría!

Gladys: Però, en fí… (Ab energía.) Qu’es lo que vós us proposèu? Qu’es lo que volèu vós de la vida?

Nataniel, ja assegut del tot: Que tothom siga bo! (A punt de alçarse.) Que tothom s’estimi! Matar l’odi! Que la humanitat s’agermani! Que’l mal no engendri ni demà ni may més! Que vinga un dia en que per sobre de les montanyes y’ls rius, a través de les fites partioneres de les races y les nacions, blanchs y negres y de tots colors, se donguin les mans tots els homes, y encerclin en una anella d’amor tota la Terra. (S’axeca dret, resolt, y’s posa bé la roba per seguir son camí.)

Nataniel: Vaig a seguir mon camí cap aquells que s’odien de mort. (Els dos companys s’hi acosten un xich).

Gladys: Ah, sí, qu’ell vós protegirà. (Mig rihent y mirantse al Príncep carinyosa.)

Príncep Demetri: Còm ha sapigut?… (Als seus, que s’arronsen d’espatlles.)

Príncep Demetri: De quí heu dit, senyor coronel, que tenieu orde d’aturar aquest home?

Coronel Talarn: El Govern m’ha dit que, si ho creya convenient, aturés aquest home. Mes, davant de Vostra Altesa, jo dech…

Príncep Demetri: Donchs, baix la meva responsabilitat, aquest home queda lliure.

Coronel Talarn: Jo mateix vaig a transmetre la vostra orde. (Surt el coronel.)

Nataniel: Qui se’n sent d’aquest mal! Anèm, companys, que tota la gent s’espera!

Comte d’Orlof: Carlot! (Que ja es en escena y que surt corrents per l’esquerra.)

Príncep Demetri: Donchs, fins axò per vós, Gladys. Anémhi. Mes, estèu plorant!

Gladys: Sí, que ara’m sento’l cor; que torno a viure. Aném! (Comencen a sortir per la porta de la esquerra, mentres se senten les dolçaynes y’ls remors y crits de la gentada que s’allunya.)

Acte segon

Park, tocant a la capital, ahont viu lo príncep Demetri. A la esquerra, escalinata per hont se puja al palau. Al fons y a la dreta, passeig del park entre arbres grossos. Es en plè dia.

Escena primera

Comendatore Morelli: Ara sí; perque en aquest palau fins les parets escolten. El Príncep Demetri està gravíssim.

Comendatore Morelli: No’n fèu càs: vós ja ho sabèu que tres mesos enrera, estant encara a París, li vaig advertir al Príncep mateix la gravetat de la malaltía que l’amenaçava, per no dirli, es clar, que ja n’era víctima.

Comte d’Orlof: Sí; y que se’n va riure y no’n va fer cas. Vós creyeu que l’amor desesperat que sentía per Gladys l’havía dut a aquella situació.

Comendatore Morelli: Al menys, que molta part de la causa la tenía. Com crech encara avuy que si Gladys pogués enamorarse del Príncep…

Comendatore Morelli: Jo axís ho sostinch. Però us advertexo que axò es esclusivament opinió meva. Y en prova de lo que us dich, escoltèume. Aquest matí’ls metges més sabis d’aquesta terra han visitat llargament al Príncep, y després de celebrar junta, aquestos sabis han sortit cap al palau reyal per informar al soberà…

Comendatore Morelli: …de que absolutament no hi hà pel Príncep cap esperança. Que pot viure més ò menys; però que de totes maneres el desenllàs no serà gayre lluny.

Comendatore Morelli: A mi no m’han volgut en cap consulta, perque soch extranger, com si la sabiduría fos patrimoni exclusiu d’aquest poble.

Comte d’Orlof: La noticia dèu ser terrible pel Rey, perque, preocupat com viu ab la guerra, fa molts dies que ni una mirada tenía pel seu fill.

Comendatore Morelli: En aquest món no tot poden ser alegríes. Les noticies que li venen de la guerra totes li són satisfactories. Ahir fins axordaven les campanes de totes les iglesies celebrant el triomf de Salvatiara, en que l’altre fill se va cubrir de gloria.

Comte d’Orlof: L’un se li mor, y l’altre’s fa immortal. Quins contrasts hi hà a la vida!

Comendatore Morelli: Jo, per axò, fa dies qu’he enviat a Gladys cartes apremiants, corprenedores, perque faci la caritat de venir.

Comendatore Morelli: No ho sé del cert. He enviat un amich de tota confiança perque la cerqui. Vós no estèu enterat vivint en vostre castell. En Nataniel, ab tot y que s’allunyà de vós ab permissió del Príncep, fent via cap a la Capital, no hi pogué entrar, perque’l Rey no ho va permetre. Y no se sab ben clar lo que va passar. Se va veure a Nataniel avençar sempre fins a tocar els soldats, que li van tornar a tancar el pas. Aquestos se tiraren contra tota aquella gentada, dispersantla. Hi va haver molta gent atropellada, ferida. Y en mig del esvalot…

Comte d’Orlof: Sí. Y que Gladys ha anat a cercar aquest home a les terres de Montanya, d’hont havía sortit.

Comendatore Morelli: Ella diu que ha tingut la inspiració de qu’està amagat, y que’l trobarà.

Comendatore Morelli: Sembla que nó: mes jo crech que aquest viatge farà que aquesta dòna acabi per perdre’l seny, que, creyèume, no’n té gayre, perque tothom sembla que li parla dels miracles de Nataniel, y per tot li diuen que l’han vist aparèxer com un sér sobrenatural. Y com ella escampa diners per tot, que may els acabarà, jo’m penso que hi hà entre tanta gent de bona fè molta que la esplota.

Escena II

Rey Rodolf, seguit dels cavallers, acostantse a Orlof y al Comendatore: Cavallers…

Rey Rodolf: Oh, comte d’Orlof! Heu dexat les vostres terres compadint al meu pobre fill, veritat?

Comte d’Orlof: Senyor: ja sabèu que’l Príncep m’honrava ab la seva amistat a París.

Rey Rodolf, un xich sever: Sí, al costat vostre, portant aquella vida, va contraure la malaltía que l’atuheix. Y vós també ereu ab ell. (Al Comendatore.)

Rey Rodolf: Sí, sí; vós sobre tot, senyor Comendatore Morelli… que no sé com encara no heu tornat al vostre país.

Rey Rodolf: Al present nó. Y molt al contrari, que fins desitjo que no us moguèu del costat del meu fill, com també li demano molt coralment al comte d’Orlof.

Comte d’Orlof: En aquests moments, Senyor, considero com a deber sagrat no separarme del Príncep.

Rey Rodolf: Sí. Perque diuen que s’està morint el meu fill. Que tota la sabiesa del meu país no ha valgut rès per ell. Y en quins moments se li dóna la noticia al pobre pare! Quan està empenyada la sòrt de la Patria en aquesta guerra, que ja li costa tants sacrificis! Comte d’Orlof: vós no sabèu quines han sigut les meves angunies de fa algun temps. De primer, conseguir cambiar la opinió al Regne, qu’era oposada a aquesta guerra, fins al extrém de dexarse portar per un home exit del baix poble, que se’n venía a la capital predicant la pau universal. Mes, aqueix Nataniel no’l tornarà a remoure’l país. En quant a la guerra, ja les sabèu nostres colossals victories.

Rey Rodolf: Un gran rey! Y no’m sabèu dir rès més, vós, l’home més sabi de la vostra terra, que sóu igual als sabis d’aquí. Gran rey, que mana exèrcits victoriosos, que’s dexen matar per mi, y no puch manar a un home que curi al meu fill, al troç de la meva ànima, que s’està morint!

Comendatore Morelli: La malaltía del Príncep, Senyor, se va agravar ab motiu d’un amor contrariat.

Rey Rodolf: Y què’s creu esser aquexa dòna per no estimar al meu fill? A què més ha pogut aspirar que a l’amor de Demetri, que la honraría y la faría rica y envejada davant de tot el món?

Comte d’Orlof: Perdonèu, Senyor. Mes, aquesta dòna es honrada y té la fortuna d’un rey.

Rey Rodolf: Cert; d’un rey d’Amèrica, dels ferro-carrils ò de les Montanyes Blaves; rey d’escuts, mes sense escut propi dels seus passats, com vós, comte d’Orlof, que ab la seva sanch guanyaren els vostres avis.

Comendatore Morelli: Veritat, Senyor. (Somrihent.) Però jo encara soch del poble, y tant sols humil servidor vostre.

Rey Rodolf: Es veritat que vós no més sóu sabi. Vaig a veure’l meu fill. Me seguiu, cavallers? (Al girarse cap a la gradería veu venir al Príncep.)

Escena III

Els anteriors y Príncep Demetri y Vescomte d’Arlet, en qui s’apoya lleugerament.

Príncep Demetri: Jo ja vindría al palau d’hivern, y’m posaría a servirvos en els quefers de la vostra guerra.

Rey Rodolf: Vostra dièu? (Interrogant y mig rihent.) Nostra, fill meu; nostra; y de tota la Nació.

Príncep Demetri: Axò es. Ben cert. Sinó que’ls metges s’han empenyat en que estich malalt y que dech respirar tantsols els ayres d’aquest park alterós.

Príncep Demetri: Jo al vespre, per axò, ja me les miro les llanternes del nostre palau d’hivern, hont sou vós. Sobretot en nits, com la d’ahir, de grans alimaries per la victoria del meu germà.

Rey Rodolf: Y que a hores d’ara tot el món l’admira. Vescomte d’Arlet: jo us rellevo del servey de mon fill, que soch jo mateix que li vull donar mon braç, qu’es ben fort encara.

Comendatore Morelli, al rey: Senyor: sou vós tot sol la salut de la Monarquía: be podèu… (Senyalant a Demetri y no sabent què dir més.)

Rey Rodolf: Comendatore… siguèu vós la salut del meu fill… Y prou! (Ab arrogancia.) Que jo vull que’s curi; ho sentiu? que jo ho vull.

Rey Rodolf, a Arlet: Cóntam, Arlet, còm passa la vida mon fill. (Portantlo de banda.)

Comte d’Orlof: Va, com sempre, cercant a aquest Nataniel, en qui ha posat tota sa fè y una passió estranya.

Príncep Demetri: A mon pare li he dit que m’embadalexo a les nits mirant cap a ciutat. Y no es cert, nó; que jo miro lluny, ben lluny, sense mirar enlloch fixament; cap al horitzó, d’ahont se van axecant les estrelles, cercant a Gladys, creyentme, l’una després de l’altra, que cada una de novella que apareix la porta presa al seu cap, y que va venint ab ella; mes la estrella’s va axecant pel cel solitaria, amunt, y no la porta la Gladys! Y’n veig una altra que va sortint d’arran de terra, y dich que la Gladys es aquexa altra, y ab veu baxa, ben baxa, la crido: Gladys! Gladys!

Comte d’Orlof: Fèu mal, molt mal, Príncep, d’emocionarvos axís… que us posa febrós… Mes, ella vindrà.

Comte d’Orlof: El Comendatore ha escrit que la cerquessin fins a trobarla per l’Alta Montanya; que convenía que vingués…

Príncep Demetri: Per la meva salut, potser? Com que sí que si ella estés aquí jo m’acabaría de posar ben bo! Perque bo ja ho estich, sinó que’m mata’l pensar en aquexa dòna, qu’es de marbre per mi. Mon pare’s creu que mon pensament està en la guerra! Què se me’n endona a mi de la guerra y de la gloria d’ella! Jo he nascut indiferent per tots aquexos orgulls de nostra raça. Jo voldría tantsols viure oblidat en un recó de món ab aquexa dòna; que fos meva, que m’estimés… que m’ho digués al menys. (Tús una mica.)

Príncep Demetri: Per què’m vol el meu pare? Quina falta li faig jo? Per la successió a la Corona ja té’l meu germà, que ha vingut primer al món. Jo no vull rès per mi. Sols viure per ella.

Príncep Demetri: Per ella; viure per ella! (La agitació de Demetri impressiona a tots. Hi va’l Comendatore y’l rey derrera.)

Príncep Demetri: Ha sigut… que m’ha donat una alegría’l comte d’Orlof. (Rihent.)

Comte d’Orlof: No precisament de guerra. (Apart al rey.) De la guerra d’aquí dintre. De la lluyta de l’ànima.

Rey Rodolf: Ets de la meva raça, fill meu. (No escoltant a Orlof.) Sí, sí (Per Orlof, perque calli); ets carn de la meva carn. (Van sortint pel jardí.)

Escena IV

Comte d’Orlof, Vescomte d’Arlet, Gladys, Dorman, Slavis y Madama Gringoire. Han desaparegut el Rey Rodolf, el Príncep Demetri y tots els cavallers. Al girarse’l Comte d’Orlof se troba ab Gladys y’ls seus, que vénen de l’altra banda de la escena.

Gladys: Era aquí mateix y l’he vist al Príncep com us veig. Està animat; somreya.

Gladys: Quína desgracia la seva ab aquexa malaltía crudel! Mes, diguèume abans de tot, Orlof: què se sab aquí de Nataniel?

Comte d’Orlof: De cert ni una paraula. Hi hà gent que diu que l’ha vist en diferents llochs, que s’apareix devegades…

Slavis: Es que sí que se’ns apareix a Montanya, pels boscos, que jo l’he vist y l’he cridat davant vostre entre’ls arbres.

Dorman: Que nó; que nó! (Entre tant, Arlet, que no se’n havía anat, parla ab madama Gringoire.)

Madama Gringoire: Tots estan bojos. Y jo’m moro de cansada. (Seguexen disputant els dos apòstols.)

Gladys: Nó, amichs meus, nó; aquest home no té por; la seva vida es pels altres. A Montanya no hi ha anat. Y jo, pel Príncep, descubriré hont se troba.

Gladys: Ell ò’l Rey. Demetri té interès en que jo no’l trobi per ferme venir a mi. Y si no es ell, es el Rey, que’l va fer desaparèxer en aquella revolta perque podía haver compromès l’èxit de la guerra.

Gladys: Sí; en gran secret, per por al poble. Si es axís, ell s’haurà dit que’l sacrificava per la salvació y gloria de la Patria. Allà hont tanta gent està morint… per la Patria, què vol dir per el Rey el sacrifici d’una altra vida? (Sarcàstica.)

Comte d’Orlof, que havía quedat pensatiu: Nó; no es possible que l’hagi mort.

Gladys: Jo ho sabré; jo ho arrencaré del Rey, si ha sigut obra d’ell, y si hi té part el Príncep, jo’m revenjaré ab el Príncep.

Comte d’Orlof: Pensèu que’l Príncep s’està morint; que una emoció sobtada de vós, Gladys, li pot costar la vida.

Gladys: Massa bona que he sigut ab aquest home sense cap energía, que, per compassió, fins m’he resignat a les murmuracions, quan vós sabèu, comte, que’ls llavis del Príncep no han passat de posarse cerimoniosament en el revés de ma destra.

Madama Gringoire, sortint ab Arlet: Se li ha estraviat el seny a la pobreta Gladys. (També surten Dorman y Slavis disputant.)

Escena V

Gladys, Comte d’Orlof, Rey Rodolf, cavallers de son seguici y Vescomte d’Arlet, que tornarà.

Rey Rodolf, que ve enrahonant: Y caldrà fer un altre esforç cridant més gent d’aquexa joventut. (A un dels servidors del palau.) Que avuy dino aquí ab mon fill. (A un cavaller.) Y que’l Consell el tindré també avuy aquí, perque d’aquí no’m mouré avuy per rès. (Veyent a Orlof.) Ara ho deya, Comte d’Orlof, que cal un altre esforç abans que arribi la Tardor, y les neus després… (Adonantse de Gladys.)

Comte d’Orlof: Senyor… (Saludant y designant ab un moviment cerimoniós a Gladys.)

Gladys: Senyor… (Fent un acatament profon al rey y quedant sense alçar el rostre.)

Rey Rodolf: Alcèu el rostre, senyora; que no dèu ser aquesta la positura vostra; que les flors deuen mirar al sol.

Rey Rodolf: Oh, jo ja us conexía, senyora, que un dia desde mon palau us vaig veure que us acostaveu, y no arribareu fins a mi.

Gladys: Aquell dia un oficial de la Guardia Real me negà l’arribada fins a vós.

Rey Rodolf: Cavallers de ma Cort: jo us presento a la dama més hermosa del meu Regne.

Rey Rodolf: Oh, no soch egoista. Y què hi fà? Sent axís, jo us la presento com la dòna més hermosa del món, d’aquest y del altre. (Ab certa ironía.) Mes, cavallers, guardèuvos d’ella, perque es tan poderosa la seva fascinació, que disposa de la vida y de la mort dels homes.

Rey Rodolf, no dexantla seguir: Precisament ara mateix estava parlant de vós ab el meu fill. Y ara serà la conversa entre vós y jo, que vull fervos conèxer quant ell vos considera. (Els cavallers, uns per una banda y altres per altra, desaparexen de la escena.)

Escena VI

Rey Rodolf: O, millor dit: me volèu permetre, senyora, d’asseurem al costat vostre y concedirme aquesta petita audiencia? Perque aquí anèm de Magestat a Magestat… encara que’l lloch no sia gayre apropòsit per la nostra Soberanía.

Gladys: M’han dit, Senyor, que’l Príncep tenía en perill la seva vida, y veig ab goig que no es axís, a jutjar per vostre bon humor.

Rey Rodolf: Son dos els fills meus que tenen en perill la existencia: l’un a la guerra; mes les noves derreres són tranquilisadores. Y axò es degut al valor del meu exèrcit y a Deu. L’altre fill meu sí que veritablement està en perill de mort. Y al triomf de la seva salut jo no hi puch fer rès, segons m’asseguren. Mes, hi hà una persona que, per lo que jo sabía, y m’ha confirmat ara’l Príncep, me pot donar la victoria. Y veus aquí perque la meva alegría.

Gladys: Donchs, es per dirvos ab tota sinceritat que jo no he sentit may l’afecte que cal perque ell se torni estimació de l’ànima. Mes, jo may li he fet creure al Príncep altra cosa; que jo…

Rey Rodolf: M’ho ha dit; m’ho ha dit tot axò; fins qu’ell per vós està boig en tal manera que li són indiferents els afers del Regne, fins al extrèm de que no sembla fill meu: perque l’home que no sab dominar aquexa mena de passions que’l posen… y perdonèu, senyora, al nivell de…

Gladys: No diguèu més, Senyor, que ja us he comprès. (Gladys se posa dreta.)

Gladys, resoltament: Que no diguèu més! Que no vull sentirvos! (Queden l’un davant del altre mirantse fixament. Rodolf es qui després cedeix.)

Gladys: Què hi fa qu’estiguèm aprop aquí si’ns trobèm molt lluny vós y jo. (Ella s’ha acostat molt poch, quedant drets els dos.)

Rey Rodolf: A Demetri: a tots dos. (Gladys s’arronça d’espatlles.) Com tots els pares s’estimen a sos fills. (Gladys el mira fixament.) Diguèu.

Gladys: Tal com sóu, davant de tot hi hà la vostra missió; hi hà’l vostre Regne. Vostre fill gran, el Príncep Albert, ocupa’l primer lloch en vostre afecte.

Rey Rodolf: Mes, es mon fill segon qui’s mor, y ja no hi hà’l rey enlloch, sinó’l pare.

Rey Rodolf: Que us l’estimèu al meu fill, per salvarlo, si es cert lo que diu la Ciencia; que compartiu ab ell la vida; que no’l dexèu ni un sol moment; que jo us donaré, senyora, totes les felicitats que poguèu somniar, fentvos admirada per tot, sent la enveja de les dames de la meva Cort, qu’es la primera per la seva sumptuositat, y que jo faré que arribi fins a vós…

Rey Rodolf: Reflexionèu, Gladys, y dexèuvos portar per la bondat de la vostra ànima. Pensèu que us ho demana un pare, que ho donaría tot, fins la seva corona, per la vida del seu fill.

Gladys: Què n’heu fet d’aquell home extraordinari que’s diu Nataniel, y qu’es el més perfecte dels sers vinguts a la Terra? M’heu dit que us podía preguntar.

Rey Rodolf, rihent: Preguntarme, sí; mes, jo no m’he compromès a respondre. Per lo tant, Gladys, reflexionèu en lo que us he dit, que alts devers del Estat m’obliguen a dexarvos. (A punt d’anarsen.)

Gladys: Nó (Aturantlo), sense que jo sàpiga què s’ha fet d’aquest home.

Gladys: Potser sí. Y, al menys, l’home qu’es l’admiració de tota la humanitat, y que la gent se pregunta què ha sigut de la seva vida, perque ha desaparegut tan sobtat d’entre nosaltres quan anava a dur la pau al món, que vós conturbaveu…

Rey Rodolf, interrompentla: No dirèu pas que no hagi sigut condescendent ab vós, senyora, fins permetreus ara mateix que m’aturéssiu a mi.

Gladys: Es que no n’hi hà prou, ja que no m’heu respost. Perque la gent se pregunta si hi ha hagut poder humà que hagi gosat donar la mort a aquest home.

Rey Rodolf: Oh! (Se n’anava cap a la gradería, y s’atura girantse cap a ella.)

Gladys: Y la gent, fixantse en vós, quan passèu com ara, us mira ab repulsió, que sospita que tinguèu sobre la conciencia la sanch d’aquest màrtir.

Gladys: No sense cridar contra de vós que sóu un mal rey (No pot alçar la veu enrogallada per la emoció), que sóu un mal home! (Cau en una cadira. Rodolf va ràpit a socórrerla.)

Rey Rodolf: Ho veyèu, senyora? (Pausa.) Calmèuvos; calmèuvos. Y no per mi, per vós matexa. Y us ho diré: m’ha agradat la vostra valentía. Tantdebò poguesseu encomanar vostre caràcter al meu pobre Demetri, que may n’ha tingut. (Somrihent.) Y no’m mirèu axís, per Deu, que no soch tan… tan criminal com vós pensèu. Perque, en quant a aqueix Nataniel, que tant vos exalta, no cal que patiu més per ell. Y jo us vull donar aquesta satisfacció, per més que no’n siguèu merexedora. Ahont es ara jo us dono la seguretat de que no corre cap mena de perill la seva existencia.

Rey Rodolf: Allí hont no’m pot fer cap mal predicant la pau contra mes ordres.

Rey Rodolf: Donchs, ara, sinó que la prediqui als vents y a les onades de la mar… que no li faràn cas, perque, al igual dels homes, estaran eternament en guerra… Y us dexo ab el meu fill.

Rey Rodolf: Què farièu per mi, Gladys, si jo us prometés que acabada la guerra dexaré en llibertat a aquest home?

Rey Rodolf, rihent: Nó; ara nó. Y axò que al present no’m pot fer gayre mal. Quan la guerra es victoriosa tothom n’es partidari, y’l rey es un gran rey.

Gladys: Nó; jo no puch creure vostres paraules. (Ab rabia.) Nataniel es mort.

Escena VII

Rey Rodolf: Oh, coronel Talarn! Arribèu a punt. Acostèuvos. (S’acosta saludant lleugerament a Gladys.)

Coronel Talarn: Senyor, vinch a pendre comiat de vós. Me manareu que avuy mateix tornés a la illa…

Rey Rodolf, mirant a Gladys: Donchs, ara’m plau. Seguíu. Podèu dirho tot ben alt.

Coronel Talarn: Una companyía de tropa que no està en comunicació ab l’altra banda del mar.

Rey Rodolf, esperant qu’enrahoni més: Sí; ja ho sé. (A Gladys.) Esperèuvos.

Gladys: Mes, el coronel es enemich d’ell, que un dia una bala… (El Rey se gira al coronel.)

Coronel Talarn: Me jutgèu malament per aquell dia, que va ser un cas impensat. Y jo may d’en Nataniel puch dir sinó qu’es un home extraordinari. (Mirantse al Rey.) Per cert, Senyor, que tenía al punt de la mort en la illa a un fillet meu y ell el va volguer veure. Donchs, se va acostar al llit y li va fer un petó. Y’l fill meu, que ja no parlava, va obrir els ulls, y, mirantlo somrihent, li va dir: pare, seguintlo ab els ulls, que s’allunyava. Y va quedar curat.

Rey Rodolf: Coronel: jo us privo que propaguèu aquestes coses, que no més són casualitats, y que’ls vividors exploten.

Rey Rodolf: Potser sí que vós també hi creyèu en aquesta mena de miracles. (El coronel obre’ls braços no sabent què dir.)

Coronel Talarn: Senyor: m’he donat orde de tenirlo empresonat y lluny de tota comunicació en la illa, y jo responch de cumplirla ab la meva vida.

Rey Rodolf: Està bé; sinó que jo ara us dono l’orde de que ab la matexa embarcació que us durà a la illa acompanyèu a Nataniel a la terra ferma… y dexèulo en llibertat.

Rey Rodolf: Com vos deya, triomfant en la guerra no’m fa por la popularitat d’aquest home davant de la meva.

Rey Rodolf: Ab una sola condició: que tractèu més bé al meu fill. (Ella fa un moviment.) Que al menys per ara consentiu en ser estimada per ell. (Somrihent y afanyós de que digui que sí.) Me sacrifico per vós, com veyèu. Què diantre! Sacrifiquèuvos, ja que tanta veneració teniu per aquest home, un xich vós. Y’n dich sacrifici de ser envejada per totes les dames de la Cort, com vos he dit, perque’l ser preferida d’un príncep com Demetri es honra grandíssima en totes les nacions.

Gladys, ab horror: Oh! (Després dirigintse directament al rey.) Mes, què’m volen dir les vostres paraules que no sé si les entench bé prou?

Rey Rodolf, somrihent: Vos tinch, senyora, per una dama d’una clara inteligencia.

Gladys: Nó; nó. Vull que parlèu. Y quan no gosèu a dirmho, serà qu’es deshonrós per mi.

Gladys: Lo que a mi’m proposèu ho voldríeu per una dama de la vostra familia?

Gladys: Y jo soch de sanch del poble. (Rihent fort.) Està bé. Y vosaltres, fills del poble, fèuse matar per aquest home, que us mira com a sers que, degradantlos, els honra. Jo estich tan alta com vós. Tant hi hà de vostre cap com del meu a les estrelles, que són camí del Infinit, y la carn vostra’s pudrirà al igual que la de tothom; y potser més depressa.

Rey Rodolf: Vèus aquí lo qu’heu après de les prèdiques d’aquest home! Donchs, ara jo us juro que no’l veurèu may més, perque’l tindré tancat en presó fonda tota la vida.

Rey Rodolf: Coronel: treurèu de l’illa d’Ermàs a la vostra familia y als soldats d’avuy, y ab altra gent el durèu al lloch que us diré, per la vida y per la mort, més lluny y més secretament.

Escena VIII

Gladys, Rey Rodolf, Coronel Talarn y Nataniel, que’s veu al fons del jardí, el cap no més clarament visible. Després, quan anirà avençant s’anirà presentant mig cos y després de cap a peus.

Gladys, en veu baxa, veyentlo: Ay Deu meu! Nataniel! Es ell! Es Nataniel! (Nataniel està aturat, mirantlos ab fixesa. Pausa de tothom.)

Gladys, en veu baxa: Nataniel: es Nataniel! (S’ho diu a ella matexa fins ab terror.)

Coronel Talarn: El detindré, Senyor. (A mitja veu, fent un moviment cap a Nataniel.)

Gladys: Senyor: què anèu a fer? (Perquè’l Rey anava a dir que’l detingués.)

Rey Rodolf, apart: No sé què hi hà en ell que imposa. (Reculant un xich. Nataniel arriba més aprop del Rey y s’atura. El Rey s’atura també.)

Nataniel, al coronel: Y m’ha dit que me’n anés. Y jo crech en el cor dels nens.

Nataniel: Aquell que guia als aucells viatjadors. (Rodolf se’l mira fixament. Després a Gladys y no sab què fer. Pausa.)

Rey Rodolf, de cop: Donchs bé. Coronel: (Apart.) dexèulo sol ab aquesta dama. Y molta vigilancia de lluny.

Rey Rodolf, a Gladys: Aquí’l teniu: siguèu bona ab el meu fill. (Se’n va ràpidament per la galería, dihent:) Qu’es estrany! Jo diría que ja l’havía vist, y no sé ahont.

Escena IX

Nataniel, que ha seguit al Rey ab la vista fins que ha desaparegut: Mirèusel! (Pausa.) Pobre! ’L pobre!

Nataniel: Hi hà una sageta que ve cap a nosaltres, y brunz en l’ayre com un gemech, y degota sanch per damunt de les viles y pobles.

Nataniel: Mes, un altre temps vindrà, que Jesús ja ho va dir, en que s’esborraràn les gerarquíes…

Gladys: Sí; perque si no ho digués me moriría; perque la demanda que us faig me revolteja per l’ànima, y m’ofega. Vós sóu Jesús.

Nataniel: Jo no’l sóch. Jo sóch, còm dírvosho?; jo soch, com vós y tothom, un plansó del arbre de la vida; un dels sospirs que un dia llençà Jesús en son camí per la Terra, y, volant volant, a sobre de mon cor s’ha ajocat. O potser jo sóch… (Acudintli altra idea.) No heu vist may les estrelles tintinejant dintre del mar? Quan esvaloten aquell mar, les estrelles sembla que’s fonen, igual que quan los núvols s’espessehexen per sobre de ses aygues. Mes, tot s’asserena, y les estrelles tornen a veures adintre de les aygues. Y jo sóch una d’aquestes estrelles reflectades al mar; y ahont són es al cel, fent de passeres a Deu sobre aquelles mars d’aygues eternes.

Gladys: Teniu un poder tan gran, que jo, que tot ho aborría; que jo, que sols gosava pensant en el dia en que fóra dintre terra en un clot ben profon, morta y tot, ab els parpres ab força tancats, ab les mans a les orelles, boca-terrosa per no veure ni sentir ni un raig de llum ni una remor de vida, ab la seguretat més segura de que sería menys que pols, no rès, tota jo, com els meus òssos, perque tot me creya que acabava ab aquesta vida, perque Deu era fill tant sols de la superbia nostra y tot lo més enllà materia per pudrir y fecundar altra materia, per treure florida y tornar a pudrirse, obra, qui sab, si d’un sér pervers que’s va morir també dexant vivent altre sér, com ell, de males entranyes, que’n diuen home… (Nataniel la va a interrompre.) Nó, nó; (No dexantlo dir.) que ara jo, al trobarvos a vós, de primer desde’l castell d’Orlof, sentintme un instant morir al mirarvos per primera vegada, y com si resuscités al mateix instant sentintme que vós me miraveu, y després tot aquest temps recorrent les montanyes de vostres primeres predicacions, contemplant a la gent que plorava feliç parlant de vós, ensenyantme pobles abans barallats que vós havieu fet agermanar, armes que vós havieu desviat al punt d’engegarse, coltells encara ab la sanch del vostre pit, perque vós los havieu rebut per salvarne d’altres… Y m’han mostrat nens plorant, que sols sentint vostre nom ja no ploraven, sinó que dolçament somreyen. Y m’han dit també ara mateix que en tal lloch vós havien vist la nit passada y que en tal altre’ls hi aparexieu sovint. Y jo anant de poble en poble seguint els camins que’m deyen que vós havieu seguit derrerament, fins ensenyantme la emprenta de vostres peus, que havieu dexat en la roca a vora de la font espantadiça, que raja ab abundancia des de qu’en ella vareu posar els llavis, la gent que heu curat sols tocant la vostra roba, y fins els sers ja privats de vida que han tornat a halenar entre nosaltres… (Nataniel ja s’havía cubert la cara ab les mans avergonyit.)

Gladys: Y jo, jo, pobre de mi, m’he trobat que un món s’ha fos al meu voltant y que un altre món se trobava allà hont jo era. Món que no havía vist may, per sobre’l que caminava, y que era jo matexa! Y’m trobo ara que hi hà una mà que m’empeny cap a vós y que’m fóra desesperant morirme, perque, morta que sigui, no voldré, com abans, cloure’ls ulls, cercantvos y aspirant per tot per sentirvos passar, y volguent que tot soroll s’apagui sobre la Terra per escoltar jo sola les vostres petjades dintre del clot en que jo siga, que jo, ab mos dits de morta, aniré esgarrapant y trayent de sobre meu la terra per axecarme y seguirvos.

Nataniel: Els homes tornaràn a viure quan vulga Deu, qu’ell ja ho va dir que baxarà sobre d’un núvol a la Terra.

Gladys: Ja ho sé! Ja ho sé! Y jo estaré asseguda ab els peus encara dintre de la meva fossa esperantvos a vós.

Nataniel, ab desesperació: Oh, Senyor! Quina tristesa més gran la meva! Quina pena més fonda a totes hores, que no la puch arrencar de l’ànima! Jo soch un sér com els altres homes del món, com vós matexa, y tot lo que’l món veu en mi d’extraordinari enlloch se troba. Jo vinch ara d’una presó en terra deserta, d’hont no he pogut sortir fins al present, y vós veniu d’un país hont m’han vist a cada instant. Y no es cert que jo hi fos. Quina fatalitat la meva, que ni’m creuen ni’m saben compendre! Vull convèncer al món de que tothom es germà sobre la Terra; de que no hi hà ratlles partioneres entre aquestes planes y montanyes, que les fecundisa’l mateix sol, que les rega la matexa pluja; de que l’home per tot arrèu sent el mateix impuls d’estimar y de confondres ab la dòna; de que la mare pareix ab els matexos dolors per tot y s’estima per tot als fills que du a la vida! Y m’escolten, y’m creuen un sér superior a n’ells, y’s fanatisen per mi y no per lo que’ls hi predico, que no creix ni germina tantsols en les seves ànimes! Es fals lo qu’heu vist als pobles de que jo hi dugui la harmonía. Jo sóch divinitat per la gent que’m segueix, perque porten ab ells al fons del séu fons l’odi y l’orgull de raça y de fortuna. Vol un poble la meva amistat perque curi als séus dels mals del còs ò’ls hi faci guanyar diners ò prestigi, ò li dongui la victoria de les armes sobre un altre poble. Y cada un d’aquests pobles creu ser privilegiat per Deu, y com que a mi’m creu fill d’aquest Deu, me vol cada home per ell. Quina desgracia més gran la meva! Ab tanta gent que diu que m’estima y que està prompte a seguirme, ningú va prou ab mi, y conech que vaig sol sempre.

Gladys, sovint ab cert despit: Es qu’estimèu massa, y estimèu poch. Tothom no es ningú. Donèu tot el vostre cor; mes, el partiu en mils de mils d’engrunes, y per vós no us ne queda.

Gladys: Ja us ho he dit: feu el cor a engrunes y tirèu les engrunes com a sorra damunt el mar de la humanitat, que ni se les sent caure a sobre. Tirèuhi aquest cor, qu’es tan gran com un bloch de penyes, y remourèu totes les aygües en onades. Ab la sorra no’s fan grans edificis durables, sinó ab blochs com a penyes.

Gladys, ab despit y recança: Com Ell! Com Ell! Qu’Ell se va encarnar en una sola persona, y’l séu amor no’l va volguer encarnar com a home, en una sola persona. No s’hi va veure el prodigi del amor d’un Deu, fet home, per una dòna. No’s va fer; ni vós tampoch el feu. Sóu el mateix Jesús que ha tornat a ferse home. Mes, jo us aniré seguint plena de fè en vós y ab sagrat entusiasme en la vostra obra. Vós anirèu ab el front enfonsat a les blavors del cel, y jo ab els peus a la terra, sentint en les venes el séu bategar y treballant perque us creguin y segueixin. Jo tinch montanyes d’or, y entre’ls homes també l’or fa miracles. Per conseguir aquexa germanor y aquexa pau hermosa, vós predicarèu, com llavores, altres sermons de la Montanya, y jo dalt de la montanya d’or als més esquerps, perque us sentin y us vegin. Y jo tinch, a més, dintre meu el cor d’una dòna. Y sóch hermosa, y sé plorar. Y té més força que’l Diluvi una llàgrima de dòna! (Plora de despit perque no’s sab fer estimar per Nataniel.)

Nataniel: Es que jo les vull axugar totes les llàgrimes del món, y les vostres rodolen per aquella cascada immensa entre les altres.

Gladys: Ay Deu meu! que no’m sabèu compendre ni’m podèu compendre! (Plorant ab desesperació.) Perque hi hà la immensitat d’un Infinit que’ns separa a nosaltres dos: l’home-Deu y la dòna-dòna.

Nataniel: Gran? Immens! De tota immensitat! Que s’acabi la guerra encara que’m costi la vida.

Nataniel: Fa un instant que ho saben alguns y aviat ho sabràn molts altres. Jo he dit als primers que m’esperessin hont eren.

Gladys: Anèuhi, donchs, y tornèu ab ells. Jo ho sacrificaré tot per vós, y seré aquí. (Resolta.)

Nataniel: Sí, tornaré. (Tot anantsen.) Fòra de mí les passions de la terra!

Escena X

Gladys, Príncep Demetri, Comte d’Orlof, Comendatore Morelli y Vescomte d’Arlet. Nataniel se n’ha anat pel fons de la escena.

Gladys, axugantse’ls ulls ab rabia: Sóch boja, y vull serho de boja! (Demetri, Orlof, Comendatore y Arlet vénen de la dreta.)

Príncep Demetri: Ara jo voldría donar una ordre: que’s tanquessin totes les portes d’aquest parch y que’s posés un cercle de guardies ben espès al voltant perque no us poguessiu escapar de vora meu una altra vegada.

Príncep Demetri, oferintli: Gladys: vós aquí, y jo als vostres peus, fent de soldat per por del aereoplà.

Comte d’Orlof: Sinó que jo, de vós, Príncep, no estaría per axò gayre tranquil. Per lo que us deya. Sinó que a Gladys per fugir no li cal l’aereoplà. Té a Nataniel.

Vescomte d’Arlet: Que, com fa miracles, se la podría endur en un carro de foch.

Gladys: Vós la sóu, la formiga. (Riuhen els altres. Gladys, ofesa, s’alça.) Jo no vull que s’ofenga a Nataniel.

Vescomte d’Arlet, al Comendatore: Potser sí qu’es rivalitat professional, perque ell cura, y vós…

Comendatore Morelli: Es que jo, Gladys, si vós m’ajudèu… curaré a tothom, per més malalt que estigui.

Vescomte d’Arlet, al Comendatore: Prou! (Perquè’l Príncep no ho entengui.)

Gladys: Estèu perdonat. (Tots riuhen. No’l dexa agenollar.) A seure ben formal desseguida!

Príncep Demetri: Sí, perque ara vull que la Gladys me diga perque se’n va anar de vora meu totjust entrarem a la Capital.

Príncep Demetri: Si vós sapiguessiu quant m’he consumit tot aquest temps, no esplicantme la vostra fugida!

Gladys: Me’n vaig anar perque vós, que tantes paraules m’heu donat d’una pila de coses sense jo demanàrvosles, vau faltar a la sola que jo us he demanat en ma vida. (Ab dolcesa.)

Príncep Demetri, neguitejantse per la malaltía: Comendatore: no estich bé axís.

Príncep Demetri: De la meva poca paraula ab vós. Jo que a vós vos voldría servir fins sacrificant ma pobra vida.

Gladys, ab dolcesa: Donchs, que’m vau prometre conseguir del Rey que no perseguís a Nataniel.

Príncep Demetri: Y n’hi vaig parlar, vos ho juro; sinó que’l meu pare a mi may m’ha escoltat. Diu que jo sóch un somniador, Gladys, y que al món s’ha de ser pràctich, y decidit, y fort per la prosperitat del país…

Príncep Demetri: Ell parla com a rey que té grans obligacions, y nosaltres fantasièm: ja ho diu.

Gladys: Es clar! Y si fosseu el Rey pensarieu com vostre pare. (Diu axò fingint naturalitat.)

Príncep Demetri: Nó: jo pensaría com vós. Y per complàureus, Gladys, faría… Comencèm ara, Gladys. Demanèume ara.

Gladys: Què us puch dir!… Fugirieu ab mi, desobehint, es clar, al vostre pare?

Príncep Demetri: No caldría fugir, Gladys; perque’l meu pare sab que jo no puch ser feliç lluny de vós; que la existencia m’es aborrida sense vós; que us he trobat al meu camí, no sé còm, y ja no’n puch seguir cap altre.

Príncep Demetri: Y li he dit que no hi hà salvació per mi si us n’anèu y no volèu ser la meva esposa.

Príncep Demetri: Nó, Gladys, nó; qu’ell m’ha dit que consentía en tot…

Gladys: No es veritat! No es veritat! Y quan vos ho ha dit vos enganyava miserablement.

Príncep Demetri: El meu pare diu la veritat sempre. Es el meu pare, Gladys. Y no consento que se l’insulti al meu davant al meu pare y al meu Rey. (El comendatore li fa olorar un pom d’essencies. Silenci general. Al cap d’una estona Gladys s’axeca per anarsen). Ahont anèu? Jo no vull que us n’anèu del meu costat!

Gladys, allargantli la mà serena: Adéu, Príncep. (Ell no li pren y s’axeca apoyat en Orlof mig plorant.)

Príncep Demetri: Nó, nó. Que vull anar ab vós, y us seguiré fins arrocegantme. Sinó que jo ja no tinch forces, (Desprenentse de tots.) y’m sostindré en vós, que per tots dos vos sobren energíes, qu’a mi me’n falten, que Deu no me les ha donades.

Comte d’Orlof: Seyèu, senyora. Per caritat seyèu! (Gladys torna a asseures.) Y vós, Príncep. (També perque s’assegui.)

Príncep Demetri, no volguent asseures: Nó, nó; ara nó. Gladys: donèume vostre braç. Anèm a trobar al meu pare. (Ella no’s mou.) Ananthi ab vós, veurèu quí sóch per vós. Dexèunos tots, y jo tantsols. Veníu.

Vescomte d’Arlet: Sí; ’l Rey. (Gladys ja s’havía axecat per anarsen ab Demetri; mes s’aturen abans de caminar veyent al Rey y als seus cavallers).

Escena XI

Gladys, Príncep Demetri, Comte d’Orlof, Comendatore Morelli, Vescomte d’Arlet y Rey Rodolf, que baxarà de la galería ab sos ministres y gran seguici de cavallers. Venen ab molta exitació.

Príncep Demetri, mentres baxa la Cort: Estèuse al meu costat, Gladys, y’m sentirèu y veurèu si us estimo.

Rey Rodolf, ab alegría desde mitja escala: Demetri: noves magnífiques de la guerra! (Ensenyantli un telegrama que du a la mà).

Rey Rodolf: Gran victoria en tots els camps. Vostre germà es un hèroe! Quan el món ho sàpiga! Llegíu, senyor ministre. El primer rebut. (El ministre’l busca entre’ls altres telegrames. Gladys queda enrera oblidada.)

Rey Rodolf: Nostra! Nostra! Y tots els forts avençats del voltant, que són set, y n’hi hà dalt d’una montanya. Però, llegíu, llegíu, que diable!

Primer ministre, llegint: “Hem près la Capital ab les fortaleses. L’exèrcit enemich es derrotat y son rey fugitiu en mig de la cavallería. Ara’ls perseguim d’aprop, y arriben noticies de que van entregantse els soldats, llençant les armes. La victoria es completa. Ha costat molta sanch dels nostres…”

Rey Rodolf, interrompent la lectura per llegir ell mateix: “…pero més dels contraris; que han dexat en terra milers de morts y ferits.”

Primer ministre, tornant a llegir: “El Príncep Albert ha entrat a la ciutat triomfalment.”

Rey Rodolf: Que de segur li han tirat flors dels balcons y finestres. (El Rey ho diu com si ho portés el telegrama.)

Rey Rodolf: El teu germà, Demetri! El fill meu que algun dia portarà al séu cap la meva corona! La corona de tants sigles, concedida al meu llinatje gloriós, senyors, per la mà del mateix Deu, que avuy protegeix la nostra causa, qu’es la més justa. Que’s comuniqui al país immediatament la noticia.

Rey Rodolf: Gran festa serà sempre avuy! Que toquin a Gloria les campanes de la Séu!

Primer ministre: Els altres telegrames han arribat dificilment, perque l’exèrcit derrotat ha trencat totes les comunicacions, y aquestos (Pels altres telegrames que porta.) han tingut d’anarse a posar molt lluny reventant cavalls…

Rey Rodolf: Com si, privant que passessin les noticies, aquestes no haguessin d’arribar aquí y al món enter. (Rihent.) Senyor Ministre de la Guerra: concedexo la Gran Creu del Mèrit Suprém Militar desde aquest moment al meu fill, el Príncep Albert, capdill superior de tot l’exèrcit. (Gran remor general de satisfacció.)

Altre ministre: Y jo, Senyor, si Vostra Magestat ho consent, proposo que la creu de Sa Altesa la costegi en brillants la Nació, y que de tot lo sobrant…

Rey Rodolf: Molt bé! Molt bé! Perque ara sí que no hi haurà en tota la Nació un sol contrari de la nostra política. (Adonantse de Gladys.) Ah, senyora; vós aquí? Perdonèu si no us havía vist.

Príncep Demetri: Gladys: no es oportú en aquest moment parlarli de nosaltres…

Gladys, irònica: Oh, nó, Príncep. (Se sent remor lleuger de veus de fòra.)

Rey Rodolf: Y ara, senyora, tinch de donarvos una bona noticia, sobre tot per vós. Podèu dir a Nataniel que la pau vindrà totseguit. Veritat, senyors? (Mig rihent als cavallers.)

Rey Rodolf: Jo la concediré. Y d’aquexa nació que s’ha atrevit a resistir al meu poder may més hi haurà motius perque’s parli d’ella. (Remors més fortes al exterior.)

Un ministre: Es la ciutat enterada de tot. Y com ha sapigut que sóu en aquest palau, ve a aclamarvos.

Gladys: Jo m’atrevesch, Senyor, a donarvos grans mercès en nom de la Humanitat perque s’estroncarà aquest riu de sanch.

Rey Rodolf, sever: No diguèu més. (Dirigintse a un oficial de la Guardia que ve ràpit del fons de la escena.) Què hi hà, cavaller?

Escena XII

Els anteriors y Nataniel, Slavis, Dorman, Oficial de la Guardia, Ciutadà, Poble y altres cavallers que baxen de la gradería.

Un ministre: Si Vostra Magestat permetés arribar al poble fins aquí, hi hauría una bogería d’entusiasme… (El Rey dubta.)

Rey Rodolf, al Oficial: Donchs, cavaller: que s’obrin totes les portes, y que vinga’l poble. (Els cavallers ab el Rey se’n van cap a l’esquerra.) Vós, Príncep Demetri, al costat de vostre pare.

Príncep Demetri: Al costat de mon rey. (Tothom s’ha oblidat de Gladys. Aquesta, que ja darrerament no era gayre visible, ha desaparegut. Rodolf, quan havía dit que sortiría a la balconada, havía pujat tres grahons y no’ls ha tornat a baxar. Els ciutadans entren atropellantse, y’ls soldats y guardies del palau els aturen al fons. Després de disputar a crits, volguentse fer pas, avença una colla envers la Cort. Després, l’un darrera l’altre, se van acostant els ciutadans. Tot axò ha de durar molt poch. Mentres parlen ab el Rey els de la Cort, l’escena s’omple. El que parlarà al Rey te de ser un home de mitje edat, vestit de negre y tirant a menestral. Mentres els ciutadans van entrant se van descubrint.)

Rey Rodolf, a un cavaller: Y encara les campanes de la Seu no toquen a Gloria!

Ciutadà: Senyor: en nom de tota la ciutat, que va a guarnir sos carrers en senyal d’immensa alegría, vos dono la enhorabona pel triomf d’avuy. La gloria que cau sobre nostra terra es gran. (Ara se sent al lluny una música que tan aviat s’acosta com s’aparta.)

Ciutadà, al Rey: El poble us estarà eternament agrahit. Sou el rey més gran de tota la Terra: els llorers d’avuy no’s marciràn may. (El rey no escolta’l discurs.)

Primer ministre: Ciutadans: jo en nom de Sa Magestat el Rey vos transmeto el séu gran reconexement. El dia d’avuy no s’esborrarà may més de la memoria dels nascuts y dels que han de néxer.

Primer ministre: L’exèrcit s’ha coronat de gloria: el nostre agrahiment al…

Rey Rodolf, avençant: Donchs, jo. (Al poble.) Poble: Vísca sobre tothom el Príncep Albert!

Rey Rodolf: Vísca’l meu fill, que us ha dut a la victoria! (Ara’s comença a sentir lluny tocant a morts les campanes de la Sèu.)

Primer ministre: Sembla com si toquessin a morts! (Se sent passar altra música tocant que sembli un plany. La gent del poble s’arremolina al lluny, y la remor va crexent y venint.)

Poble, al lluny: Què hi hà? –Què hi hà? –Dexèu passar! –Dexèu passar! –Es Nataniel!

Rey Rodolf: Que vínga Nataniel! Que vínga! (Avença Nataniel seguit de Slavis y de Dorman, que fan pas, y també d’altra gent dels seus.)

Rey Rodolf, rihent satisfet: Acostèuvos, qu’ara sí que jo us la donaré la pau. (Nataniel s’ha anat acostant.) Mon fill es triomfador.

Rey Rodolf: Primer que’ls morts hi hà la gloria. (Imperatiu.) Que toquin a Gloria! (Als ministres.) Còm es que s’erren els que les toquen?

Rey Rodolf: Soles? (Rihent rabiós.) Ah farsant! (Un cavaller ha baxat de la galería ràpidament, portant un telegrama, que llegeix totseguit el primer ministre, dantlo al rey al acte.)

Primer ministre: Llegíu, Senyor. (Mentres els Ministres parlen acalorats ab esclamacions de terror, el rey va llegint.)

Nataniel, ab veu íntima: Pobre pare! (Les campanes molt de temps en temps toquen a morts.)

Rey Rodolf, per lo que llegeix: Què! Què diu! Senyors Ministres!… (Se’ls queda mirant el Rey. Tots abaxen el cap. El Rey torna a mirar el telegrama.) Si no pot ser! Si estich somniant! Qu’estèm derrotats! Que se’ns ha tombat la sòrt en contra nostre! Quí ho diu axò? (Pegant sobre’l paper.) Qu’es veritat? (Dóna’l telegrama a un altre Ministre.) Teníu, que jo no ho puch llegir. Mes nó; tornèumel. (Seguint llegint.) Que’ls derrotats han tornat enrera y s’han apoderat altre cop de la Capital! (Al Ministre de la Guerra.) Y’ls nostres, senyor Ministre de la Guerra, per què no s’han defensat y no han mort tots abans de rendirse? Y han fugit, els cobarts! Els vils! (Cridant fort. Mentrestant els guardies y soldats fan anar enrera y cap a la dreta al poble y a la gent de Nataniel, arremolinantse tots no sabent lo què passa.)

Rey Rodolf: Mes, còm ha pogut ser? Y què més se sab? Y quínes noticies més hi hà? (Al Ministre de la Guerra que té a la mà un altre telegrama.) Ah! Vós teníu un altre telegrama! Donèumel! (El Ministre no l’hi vol donar.) El telegrama! Jo!

Rey Rodolf: Sóch vostre Rey! A mi!… (Li arrebaça.) Que ab mi està Deu! (Ho ha dit mentres el gira per llegirlo. Ara’l llegeix.) Nó! Nó! Es mentida!

Príncep Demetri: Pare y Senyor… (Al vèurel com boig y posantli’l pit a sobre séu.)

Príncep Demetri, que li ha pres el telegrama: Que’l meu germà es mort! Ho sentiu? (Als ministres. Gran remor del poble, qu’ha sentit el crit del príncep. Nataniel y’ls seus agrupats ben espessos, muts.) Ho sentiu? Que’l Príncep Albert ha mort! (Al poble.)

Rey Rodolf: No ho cregues, nó, mon fill! (Als cavallers.) Y vosaltres, còm es qu’ho creyèu? Allà hont ell es la victoria serà ab ell, y es un traydor qui cregui en sa mort y en la derrota.

Primer ministre: Tots els telegrames que venen de diferents llochs ho certifiquen.

Rey Rodolf: Ah, niçaga d’assessins, qu’has mort al meu fill! Jo’t castigaré no dexant pedra sobre pedra! Volèu la pau ab aquexa gent? Oh poble! Oh poble meu qu’estimo!

Príncep Demetri: No… puch. (Li cau a terra. Remor del poble fentse enrera.)

Rey Rodolf: Oh Deu! No ho puch mirar! (Se cobreix la cara ab les mans y s’amaga entre’ls cavallers).

Primer ministre, al Rey: Veníu, Senyor! Al palau! Anèm! (Se l’emporta en mig dels cavallers y dels altres ministres cap dalt.)

Nataniel: Nó. Perque’s convertexin els matadors. (Demetri s’estava al peu de la escala ab Orlof y’ls séus.)

Gladys:, presentantse ara de la banda dreta y corrent a Demetri. Príncep! Demetri! Preguèm nosaltres també! (Orlof, Comendatore y Arlet s’han tirat enrera desaparexent.)

Gladys, a Demetri: Agenollèuvos. (Ell dubta mirant cap ahont se n’ha anat son pare.) Agenollèuvos! Agenollèuvos!

Nataniel: Pare Nostre… (Tothom ho va dihent fent una remor seguida, tot barrejant les veus com la remor de les fulles d’un bosch. Tots estan de cara al espectador, escampats per la escena. Nataniel té les mans alçades al cel. Les campanes de la Sèu y d’altres, aprop y lluny, toquen a morts.)

Acte tercer

Planura per tot menys al fons, ahont, molt lluny, s’oviraran les montanyes. Es nit. No hi han arbres ni construccions enlloch. La escena, iluminada a primer terme ab un munt de fustes que crema, troços de camions, caxes trencades, etc.. Molt encesa la foguera perque la escena resulti ben clara. Sobre la planura’s veuran en diferents llochs altres fogueres; aquestes visiblement molt petites a causa de la distancia en que figuraran que són. El cel serà’l d’una nit serena, plè d’estrelles brilladores.

Escena primera

Dorman, Slavis, Alexis, Sergi y altres quatre companys. Estan acabant d’omplir de terra una ampla y llarga rasa. La part de la rasa ja plena del tot resulta més alta que’l terrer a causa del gran número de morts que hi hà dessota. Al axecarse’l teló, mentres sis dels homes van tirant palades de terra, els dos altres, en el lloch més alt, toquen ab les seves dolçaynes el final d’un cant trist. Fins que s’acaba la tonada no començarà’l diàlech. Començat aquest, se sentiran, molt llunyanes, altres dolçaynes en diferents indrets.

Slavis: Sabèu que s’hi està bé dintre de la terra, y que fins fa pena quedarse defora? (Ficat encara de cames al clot, que va acabantse d’omplir depressa).

Sergi: Ja’ns hi quedarèm un dia ò altre dintre, que no s’acabarà may la terra del món per ferhi clots.

Dorman: La terra nó. Mes, homes per ferhi clots y enterrar als altres… assessinats… tampoch.

Slavis: Cada palada que’ns cau sobre dels peus me sembla un afalach de la mare-Terra.

Alexis: Dorman: donchs que no hi creus tu en que vindrà un dia en que tots serèm germans?… (Dorman no contesta.)

Dorman, després d’arronsarse d’espatlles silenciós: Per ara, colguèm morts.

Dorman: Ho crech perquè ho creu Nataniel. Quan ell ho predica, n’estich segur: quan no parla, ja no tant.

Sergi: Y jo cent vegades. Y tu, Alexis, si t’atormentessin… qui sab si desdiríes!

Dorman: Quina tristesa! No ho veyèu? Volèm creure en la pau… per tothom, y nosaltres ja estèm a punt de barallarnos. (Queden parats. Pausa.) Sentiu? La oració dels morts allà baix.

Sergi: Jo may en aquesta guerra havía vist tants morts plegats. Oh, y en un espay tan curt!

Slavis: Quina rabia que’s teníen! N’hi havía que morts y tot quedaven abrahonats, com si fossin vius encara.

Dorman: Jo, al enterrarne, ’ls separo sempre. Nataniel no ho vol que’ls enterrèm… d’aquella manera.

Sergi: Jo n’he enterrat un aquí mateix que tenía un retrato a la mà… y sobre’ls llavis. Oh, y que l’aguantava ab el braç trencat!

Sergi: D’una noyeta petita y tota rossa, que reya! (Pausa.) Y ara, aquí dintre, entre la fosca, encara dèu riure sobre’ls llavis de son pare! (Pausa. Tots parlaran de tant en tant.)

Dorman: A mi, devegades, quan enllestim la feyna, m’acut al pensament si algú dels enterrats no es encara ben mort… y’s revifa…

Dorman: No hi puch fer més. Y he arribat devegades a posar la orella sobre la terra, escoltant. Y diría que devegades he sentit fondo, fondo: sop, sop, sop, com si fos un cor que glatís…

Dorman: Y fins aquelles nits, sol en mon jas, m’ha semblat sentirho encara: sop, sop, sop!

Dorman: Dèu ser Nataniel que clava la primera creu. Aquesta feyna no la dexa fer a ningú.

Dorman: No ho cregues, que són molts els que s’aborrexen, y volen matar, matar sempre!

Dorman: La llevor es bona, mes la terra es dolenta. (Tornantho a dir natural.)

Slavis: Sí, sí; la llevor es bona, Dorman, mes la terra ja no es tan dolenta, (Escoltant.) fins a l’estrém de que ha passat un aucell cantant.

Slavis: Y no diguis, Dorman; tot se dèu a Nataniel. Abans l’haurien agafat tant els uns com els altres. Donchs, aquesta tarda, perque ell ho ha demanat, s’han fet muts els canons y han reposat els fusells y les espases. Y fins a demà, han dit els que’s mataven.

Sergi: Cert, y tothom se va dihent pels campaments cada vegada més, que Nataniel es Jesús que ha tornat.

Dorman, sarcàstich: Sí; hi creuen; mes, els odis no s’aplaquen, y tots, tots volen la guerra. Slavis: dígali a aquest aucell que avisi als séus companys que no vinguin aquí a fer sos nius d’amor, y que fugin, que fugin de tota la raça humana.

Tots els altres, en veu baxa. Per sempre! Per sempre! (Surten tots per un costat ab les eynes al coll, a la mà, etc..)

Escena II

Gladys y Príncep Demetri. Vénen de l’altra part caminant poch a poch l’un derrera del altre. Primer entra Gladys, que no diu rès, mirant per tot, y arribant a posar son peu sobre la terra remoguda, que té una petita alçada, senyalant que hi hà’ls morts a sota. Després entra’l Príncep Demetri.

Gladys: No ho sé. M’atreya aquesta foguera y’ls homes qu’eren aquí enterrant els morts de la darrera batalla. Mirèu: per la terra sobrera’s veu que n’hi hà molts aquí sota nosaltres.

Gladys: Perill de què? De morir? De la manera qu’està’l món, val més ser entre’ls morts que no pas entre’ls vius esperant l’hora. Y no m’heu dit que’l vostre pare també recorre aquests llochs?

Príncep Demetri: Sí; mes, ab ell hi va un còs de guardia. Y jo us ho diré, Gladys: el meu pare vol parlar ab Nataniel.

Gladys: Per què? Per ofèndrel insultantlo vilment, com si ell fos la causa de la mort del vostre germà? Per tornarlo a empresonar potser? Per matarlo?

Príncep Demetri: Nó, Gladys; nó. Que mon pare no es al present el mateix que vós conexèu. Ara, tan aviat està furiós, implorant a Deu en son auxili, com sent fondo terror, y fins s’arriba a creure a voltes qu’es l’assessí del séu poble.

Príncep Demetri: Cóm creure que si’l seny del meu pare no estigués pertorbat, hagués arribat a consentir en aquest armistici?

Príncep Demetri: Es que hi hà una altra cosa encara. Hi hà que’l meu pare sent com una mena d’espant per Nataniel, y’s diría que aquest home l’atrau contra la seva voluntat…

Príncep Demetri: Nó, Gladys; y si ho faig ara es perque som en aquest lloch en un instant solemne de la nostra vida, com si’ns trobessim a les portes de la Eternitat, davant de la Mort, sentintla batent d’ales per tot y ab una d’elles fregant la nostra cara. No la sentiu, Gladys, com jo la sento?

Príncep Demetri: Com a mi tampoch, perque’l sento al costat vostre, que fins me sembla que’ls braços de la Mort al plegat als dos ens estrenyen.

Gladys: Demetri: anèm en cerca de vostre pare. Jo li vull parlar en mig d’aquestos llochs de desventura.

Escena III

Dorman, Slavis, Sergi y Alexis. Vénen poch a poch de la banda contraria de la que se’n han anat Gladys y Demetri. Després vénen Nataniel y altres dels séus.

Dorman: Nataniel ve cap aquí, que ara ha plantat la creu en la fossa de prop de la collada.

Nataniel: No n’estàs cert, tu, Dorman, de que’l sol va venint y que aviat resplandirà per tot sobre la Terra?

Nataniel: Donchs, si Deu ho volgués, s’apagaría ara mateix aquest sol y s’axecaría al horitzó tot negre. Y tu no ho creus que pugui ser… perque may ho has vist. Dorman! Dorman! (Renyantlo carinyosament.)

Dorman: Crech en tu, Nataniel, més que en mi mateix. (Anantli a besar la mà.)

Nataniel, negantshi: Nó. Als braços! (Abraçantlo.) Y ara, a axecar la creu d’aquí.

Nataniel: No més nos manca alçar aquesta. En els camps de la vida’ls arbres hi crexen. Nosaltres aquest camp immens que’ns envolta, y que l’han llaurat els canons, el plantèm de creus. L’han regat ab sanch de germans nostres; de lluny el reguen de rosada de plors els seus parents y amichs… Que’ls arbres d’aquest camp donguin el fruyt de la pau per aliment de les ànimes. (Remor lleuger de satisfacció dels séus.)

Dorman: Tota aquesta nit, en lloch de reposar, també has treballat obrint la terra.

Dorman: Y durant la batalla socorrent als ferits que queyen en mig del xiular de les bales y del terratrèmol dels canons.

Nataniel: Y tu, Dorman, sempre al meu costat! Y fent la matexa feyna tots vosaltres! Y fins lo Slavis, que sempre plora, ni temps tenía per axugarse les llàgrimes! (Arriben dos altres de la colla portant dues fustes negres, amples y llargues, per la creu.) Ah! Ja són aquí les fustes per la creu! Anèmla a axecar, que’s daleix per sostenirla la terra. (Els treballadors dexen les fustes a terra, l’una al costat de l’altra.)

Nataniel: Fés el clot aquí mateix, perque aquí sota hi hà un pare ab dos fills. Feyen la guerra plegats, y un mateix obús ha mort als dos germans, y’l pare no s’ha volgut moure; que sa mare, al sortir cap a la lluyta, li va dir: No’ls dexis! Y no’ls ha dexat, que s’ha assegut a terra y ha mort també’l pobre! Y tots tres sostindran la creu desde dintre la fossa. (Sergi comença a fer el sot. La creu s’alçarà al mig del fons de la escena. Nataniel, ab un genoll a terra, serrarà un estrém de la creu.)

Dorman, als de la colla: Qu’es hermós vèurel ab aquexa confiança en la seva obra! No l’he vist ni un instant desesperançat de conseguirla…

Dorman: Y axò que quants més dies y més mesos han anat passant, els odis s’han encès ab més força.

Dorman: Es clar que tothom, d’una banda y de l’altra, diu que vol la pau. Mes, tothom, d’una banda y de l’altra, crida que la vol triomfant. Matar no es rès. Encendre’ls poblats no té importancia, ni’l patir fam tampoch. Guanyar y sols guanyar; y després, la pau a sobre’l caygut y l’humiliat y’ls agonitzants, arrossegantse com a leprosos sobre totes les miseries humanes.

Alexis: Que no ha fet rès per ara? Mirèu que conseguir aquestes hores de treva… Que ho creyes tu possible?

Dorman: No ho hauría cregut may. Y axò que jo era ab ell quan parlava ab els generals del camp enemich del Rey Rodolf.

Dorman: Sí, Alexis; sí. Y la cara de Nataniel s’iluminava, y’ls séus ulls resplandien quan aquella gent l’interrompía acalorada. Després callaren, y aquest ha sigut el resultat.

Dorman: Es que jo crech en ell; sí, sí, en ell, que no es com nosaltres. En qui no crech es en l’altra gent.

Dorman: Ay, Slavis, que Jesús va morir y no va triomfar sobre la Terra! (Dorman cambía la veu mig plorant. Nataniel ha pres uns claus que li ha donat un altre home y pica fort dos ò tres cops a la creu.)

Nataniel: Quan Dorman plora es que ha dit alguna cosa que li sab greu y que li esquexa les entranyes.

Nataniel: Es que sí que va triomfar Jesús morint, que’l món ha fet camí d’ençà d’aquella hora que’ls homes s’havien tornat feres tots y hauría desaparegut la raça humana; y ara la Terra no es tan lluny del Cel com ho era, que’s van acostar la Terra y’l Cel posanthi al mig el Calvari. Jo, ab tot y tants crims arrèu, tinch confiança en la raça humana, per lo que va fer el fill de Deu al morirse. (Ha seguit donant alguns cops a la creu.) Ja està la creu: alcèmla ben alta. Ajudèume, companys meus. Tu, Dorman, ajúdans a apissonar la terra, que la sostinga ben dreta y forta. (Dorman y altres apissonen la terra al voltant. Nataniel y altres axequen la creu. Després tots s’aparten, menys Nataniel, que’s destaca abraçat a ella.) Creu gloriosa d’amor: sía la pau al teu entorn eterna! (Nataniel caminant d’esquena per mirar sempre la creu, se’n aparta.)

Nataniel, apart: El Rey ve cap a mi. Ja m’ho pensava que un dia ò altre vindría a trobarme! (Alt.) Companys: dexèume sol ab els que vénen. (Van sortint apilotats per la banda contraria dels que arriben.)

Escena IV

Nataniel, Rey Rodolf y gran corrua de cavallers que’l seguiran. Les fogueres se van esmortuhint y s’aniran fonent les estrelles. Ha quedat sol al mig de la escena Nataniel, recullit, plegat de braços, dret. Entren ab llarchs capots soldats que s’aturen al fons. Se destaca d’ells el que va al davant, y’ls hi diu ab un moviment de la mà que se’n vagin. El Rey Rodolf espera que siguin fòra, y va sense precipitació cap a Nataniel.

Rey Rodolf, ofès: No temèu que ara cridi a ma gent y us empresoni altre cop? (Nataniel calla.) Y fins, si’m plau, que us faci donar aquí mateix la mort?

Nataniel: Aquesta fossa es plena, Senyor; mes, encara hi farien un xich de lloch perque n’hi capigués un altre… (Pausa.)

Rey Rodolf: Vos he vingut a trobar, Nataniel, perque m’empeny cap a vós una força estranya que no sé d’hont ve; si es Deu ò’l diable que governa sobre la Terra.

Rey Rodolf: Es que jo no hi vaig contra de Deu. Es que jo, al volguer guanyar aquesta guerra, no la vull empetitir la obra de Deu. Jo vull formar un regne poderós hont tothom senti l’orgull de les victories, que l’enemich quedi humiliat per sempre, qu’en la meva terra tothom sigui feliç.

Nataniel: Diguèume, Senyor: no la heu presenciada vós mateix aquesta gran batalla?

Rey Rodolf: Gran batalla, sí, y jo la he disposada. Y si’l triomf per mi no ha estat absolut, tampoch ha estat cap derrota que’m puga avergonyir. Y ab una altra embestida…

Rey Rodolf: Y heu vist el coratge de ma gent, veritat? Avençant mateix que esperitada, victorejantme a mi, matant y passant sobre’ls morts, ò cayent, y al morir portant el meu nom als llavis.

Nataniel: Callèu en aquest lloch. Vós no l’heu vist l’horror de la batalla. A vós, montanyes enllà, us portaven noves per vós afalagadores, y ni per un moment va acudir a vostre cor l’esglay d’aquexes hores…! Jo us hauría lligat a un poltre furient, ab vostre mantell real y vostra corona, y, seguit en cavalcada infernal pels que us enganyen, vos hauría portat en mig de la barreja. Y haurieu vist com la joventut del vostre Regne queya a rengleres espesses ferida de mort…

Nataniel: …com la metralla y’ls obusos engegaven els cossos enlayre; com les testes s’obrien, y’ls pits, saltàntloshi’ls cors a troços, y com les carns palpitants, sens forma de còssos humans, se revolcaven en els tolls de sanch!… Y jo’ls he escoltat, y ni un sols he sentit que morint victoregés a son Rey, que cridaven als fills, a les esposes, y sobretot, a les mares, com a nens petits: mare! mare meva! mare del meu cor!, y a Deu Senyor nostre demanantli perdó. Perdó? De què? Els infeliços no havien fet mal a ningú en aquest món fins que vós els hi posareu l’arma a la mà perque matessin com a assessins monstruosos de sigles enrera, mentres que vós esperaveu impacient noticies de la victoria. Què us feya a vós el número dels morts? Vós preguntaveu els kilòmetres guanyats, els canons presos, les armes y municions destruhides. Y què us havien fet a vós aquella gent que moría, aquexes llars de vostre Regne sense calor de joventut per may més? Y tot per engrandir vostre territori? Què hi fa cent mil homes menys, si tindré cent mil Kilòmetres més de terres? Jo ho he vist tot. Jo he abraçat y besat als que’s morien. Sobre ma roba hi ha sanch d’ells, que per axò s’ha tornat enterca, y també sobre mes mans encara roges. En vós ni una gota, que no hi arriben fins a vós ni la sanch ni les llàgrimes!

Rey Rodolf: Prou! (S’ha anat encongint y queda pantejant.) Prou, Nataniel! Ni una paraula més! (Després d’una pausa.) Sobre meu cauen tots els dolors, perque, axís com les alegríes, rebo les penes del meu poble. Y si les resistexen mon cor y ma naturalesa, es perque Deu ha posat en mi’l coratge que’m cal per poguer portar aquesta càrrega tan fexuga sobre les meves espatlles, cumplint axís la seva obra.

Nataniel: Oh, quina ofensa a Deu volguentlo barrejar en aquestes infamies! Volèu per còmplice a Deu! Axò us ho diuen els cortesans que us volten.

Rey Rodolf: Y vós devèu crèureho també; y jo ho vull que ho creguèu. (Ab imperi.)

Rey Rodolf: Trobo, Nataniel, que’m parlèu ab massa altivesa, com d’igual a igual; quan si’m veyèu sol davant vostre es que us he vingut a parlar pel bé de tothom.

Nataniel, cambiant de to: Pel bé de tothom, Senyor? Es que serà cert que us han commogut tants horrors y volèu acabar aquesta guerra?

Rey Rodolf: Sí. Vull acabar aquesta guerra. Y vull fer de vós l’home més alt entre tots els homes.

Nataniel: Oh, Senyor: me sembla que veig com les portes del Cel s’obren de bat a bat per rebre les vostres paraules!

Rey Rodolf: Sí; vull acabar aquesta guerra. Y’s deurà a vós; no més que a vós, Nataniel.

Rey Rodolf: Escoltèume. Vos teniu entrada franca a tota hora en els Estats dels meus contraris com en els meus propis.

Nataniel: Sempre la he predicada; sempre; com en vostre Regne! Y d’ells he conseguit aquest armistici.

Rey Rodolf: Com també de mi, que diable! Donchs, bé, anèu ara, abans de que acabi’l temps, fins al Estat Major, qu’es molt prop d’aquí, y diguèuli que vós heu conseguit de mi’l desig de que vinga la pau.

Rey Rodolf: Que jo la vull, com ells, la pau; que ja’m fa horror tanta sanch vessada.

Rey Rodolf: Y després, vós, Nataniel, un cop feta la pau, vindrèu al meu costat com el meu conseller predilecte.

Nataniel: Y aquesta pau, Senyor, serà tornant als vostres enemichs les ciutats que’ls hi heu pres?

Rey Rodolf: Ho tractarèm amigablement després dels preliminars, després que hagin deposat les armes…

Rey Rodolf: Y després vós podrèu, Nataniel, governar ab vostre gran cor, que jo us dono paraula de que les governarèu per mi les ciutats que han sigut d’ells.

Nataniel: No la voldràn fer la pau, perque, per dret natural, són senyors de lo séu, y si ara no ho tenen…

Rey Rodolf: Jo no torno lo que la guerra m’ha donat. Tots els pobles del món han fet igual; s’han quedat lo dels altres.

Nataniel: Jo no he mentit may, Senyor, y no puch repetir les vostres paraules, que són odioses. Jo planyo al caygut… al que té l’enemich a casa seva.

Nataniel: Y jo condempno al lladre: ab corona ò sense corona: lladre d’una llar, d’un territori!

Rey Rodolf: Jo puch cridar ma gent, y que se us endugui, y que us empenyi, si cal, ab ses espases fins al camp dels contraris perque’ls hi diguèu lo que jo us mano!

Nataniel: Y jo, mentres m’empenyin y’m ferexen, ja abans d’arribar al altre camp los hi aniré cridant que no se’n fiin de vós, que sóu un mal rey!

Escena V

Rey Rodolf: Agafèu aquest home! (Els cavallers, arremolinantse, no l’obehexen y parlen entre ells.)

Rey Rodolf: Contra d’ell! Tots! Que m’ha insultat! A mi! (Casi ofegantse d’emoció. Els cavallers, disputant entre ells, van cap a Nataniel.)

Rey Rodolf, ab terror interposantse als cavallers: Nó; nó! Callèu. Ni una paraula més! (Nataniel ha parlat ab sentida energía plorosa. Els cavallers s’han fet enrera, imposats. Pausa llarga.) Sortíu, senyors. (Dubten.) Sí; tots! Y ben lluny d’aquí! (Surten. Quan ja tots són fòra, el Rey va cap a Nataniel.) Mirèu, Nataniel: dèume la vostra mà. Posèula sobre’l meu pit. (Sense dexarli la mà li posa sobre’l seu pit y l’hi sosté allí.) No sentiu el batre del meu cor com d’un cavall desbocat?

Rey Rodolf: Donchs, axís està sempre; sempre! (Rodolf mira en totes direccions y després besa la mà a Nataniel que no havía dexat encara.)

Rey Rodolf, plorant rabiós: Nataniel! Nataniel! Oh, quina rabia! Y còm me’l arrencaría ab mes mans matexes aqueix cor y totes les entranyes, que’s rebelen contra la meva voluntat! Perque jo us ho vull dir davant d’aquest Deu que’ns mira de més enllà de les estrelles: Jo crech en vós, Nataniel: vós sóu com el fill d’aquest Deu, que per Ell heu baxat a la Terra!

Rey Rodolf: Nataniel: si sapiguessiu les meves nits d’angoxa en mig d’aquesta guerra, que jo malehesch com tot el món, que jo voldría acabar, tornant a la pau, que es el dó, sí, el dó més hermós de la humanitat! Oh! Malehida sía l’hora en que la començarèm! L’infern envià sos diables sobre la Terra! Jo m’adormo, Nataniel, y dormint sento que m’ofego, y’m trobo dintre d’un mar sense termes, que’m vaig enfonsant en ell. Y’l mar es tot roig de sanch, y’l sol es també roig de sanch, y crido a ma gent que’m salvi, y s’omple la cambra de ma gent, que’m desperta aterrada. Y jo, mirèume com sóch, rich y rich per asserenarlos a tots, que poch a poch me van dexant, per tornar jo als meus desvaris que m’estraguen.

Nataniel: Oh, Senyor, quina compassió que’m fèu! Y mirèu, Senyor: jo sóch un home com els altres homes; mes, sentintvos com ara mateix, sí que voldría tenir el poder de tot un Deu a fi de donarvos fortalesa per arrencarvos del cor aquexos torments horribles.

Rey Rodolf: Horribles, sí. Perque no us ho he dit tot, perque devegades es mon fill gran, l’herèu de ma corona assessinat pels enemichs, que se’m presenta tot enrogit axecantse en mig dels morts demanantme que’l vengi, que no tinga may pietat fins que acabi ab la raça malehida.

Rey Rodolf: Sóch el rey del meu poble, y van matar al meu fill. Ell era’l que Deu va enviar al món per que continués la meva gloria en la Terra. El meu fill elegit per Deu mateix!

Nataniel: Oh, que desvariegèu encara! Qui us ho ha dit que sóu vós el ser privilegiat de Deu per la seva obra? Què sóu vós sobre’ls altres homes? Ab sanch arribaren a coronarse vostres passats, y per la sanch heu arribat a rey. Y hont es que’ls reys siguen per damunt dels altres homes? Naxèu com ells; moriu com ells, no més que us heu assegut al món en una cadira un pam més alta.

Rey Rodolf: Jo us he obert la meva ànima, Nataniel. Vós tant sols la conexèu. Jo al fons de la meva ànima sóch com els altres homes de la Terra. Jo cada nit, abans de tancar els ulls, encara, com en ma infantesa, reso pels meus pares en l’hora del repòs en que totes les llars del meu Regne apaguen sa fumera y en que en totes les families humils se resa. Però ve’l matí, y torna’l sol a escampar la seva xardor per tota la Terra, y l’ànima meva, Nataniel, queda presonera y muda dintre la presó de mon sér, engrillonada y esclafada baix el pes de la meva corona. Y jo per el món sóch aquest rey que’n diuen orgullós, tot severitat, símbol de magestat y de força, que als súbdits els hi demana tot per la gloria de la Patria, y, més encara que ses fortunes, les seves vides per triomfar. Perque, baldament tot s’enfonsi y tot se cremi, jo vull triomfar. Y triomfaré, triomfaré, y sense la meva voluntat no’s mourà la Terra!

Rey Rodolf: S’acosta l’hora d’acabar l’armistici. Jo no’ls vull veure. (Va a sortir cap allà hont eren els cavallers, y se li presenta al devant son fill. Un xich enrera ve Gladys.)

Escena VI

Príncep Demetri: Dintre d’una hora ja haurà espuntat el dia, y, segons lo pactat, vindrà’l moment en que serà acabada aquesta treva.

Príncep Demetri: No veyèu la meva excitació? (Mirant cap a Gladys.) Hem vingut tan depressa com hem pogut. Se deurà al Comte d’Orlof.

Príncep Demetri: El Comte d’Orlof es amich d’infantesa del capdill de nostres contraris.

Príncep Demetri: Oh, Senyor! El Comte d’Orlof s’interessa per la salut de nostre país com nosaltres matexos.

Príncep Demetri: Que’l Comte d’Orlof ha conseguit d’ell que l’armistici seguexi.

Rey Rodolf: Donchs, per ma part no seguirà. La senyal de que hauran acabat les hores donades serà engegar les meves bateríes del cim de les Argueres contra’l coll de Taynar, qu’ells encara guarden. Per què més armistici? S’han transportat els ferits y’ls morts són a les fosses. Donchs, avant altre cop!

Nataniel: Mes, si conseguíssim dintre d’un altre armistici que s’acabés la guerra, quína alegría per tots, Senyor!

Gladys, al Rey Rodolf: Mes permetèume, Senyor. Si’ls enemichs de vostre Regne estessin en bona disposició per concertar una pau honrosa per tots…

Rey Rodolf: Fill meu… aconsella a aquesta dama extrangera en nostre país que… no intervinga a vora nostra sinó en qüestions… d’amor y d’elegancia.

Rey Rodolf: Una pau honrosa per tots, heu dit! (Rihent un instant, sarcàstich.) No ho serà may honrosa per tots aquesta pau el dia que vinga, perque hi haurà vencedors y vençuts: vençuts y humiliats y empobrits, fins a demanar perdó, que no’l conseguiran sinó arrocegantse davant meu de genolls per terra.

Gladys: Oh! Per a quan serà, Nataniel, que guarda Deu els llamps de la seva còlera?

Gladys, a Rodolf: No se n’ha vessada prou de sanch, que no la volèu encara la pau? Si aquesta no la volèu fentse justicia, es que sóu un mal rey, un mal home!

Gladys: Vostra copa encara no es prou plena de sanch! De què es feta vostra copa? Es qu’es més gran y més fonda que tot l’Occeà, que no s’ha sobrexit encara?

Rey Rodolf, anant cap a Gladys: Infame y vil, que us atreviu contra de mi! (Demetri atura’l braç de son pare.)

Rey Rodolf: Fill degradat, víctima d’aquexa… dòna, que n’ha fet de tu una repugnant joguina!

Príncep Demetri: Senyor: jo soch vostre fill que us estima y us respecta; mes, sóu injust ab Gladys.

Demetri, ab molta energía. Sí! Y jo no ho vull que insultèu a Gladys! (El rey va a replicar.) Jo no ho vull! Jo no ho vull!

Rodolf, furiós, a punt de caure. No’m dexèu, Nataniel! (Apoyantse en ell.)

Gladys: Adéu! Adéu! (Demetri no dexa a Gladys d’una mà, de la qu’ella brega per despèndres.)

Príncep Demetri: Pare: aquesta dòna vol la vostra felicitat, perque vol la meva. Si no fos ella, jo ja fóra mort, que ho sento en mi. Ella vol vostra felicitat, perque s’ha anat afanyant en que vinga la pau desitjada, perque Nataniel ho vol en nom de Deu. No hi creyèu vós en nostre Deu, en el Deu de Nataniel, que per Ell parla? No sentiu en vós mateix que Nataniel parla d’un Deu?… (Rodolf se llença als braços de Nataniel.)

Nataniel, plorant també: Senyor! Senyor! Quant vos estimo y còm la vull la vostra felicitat!

Rey Rodolf: Sí, sí; mes, vós no més pensèu en les ànimes per anar al Cel. Y aquí som a la Terra. Y dintre de mon cor hi hà l’odi a aquell altre poble (Furiós.) que m’ha mort al fill meu. Y jo’l vull venjar, que la venjança es justa.

Príncep Demetri: Donchs, mirèu, pare: potser sí que triomfarèu encara més de lo qu’estèu triomfant d’aquexos enemichs vostres; potser sí que conseguirèu acabar ab aqueix poble, que Deu potser sí que ho permeterà pel vostre càstich. Mes, al vostre fill mort no’l tornarèu a veure, y a mi, ’l vostre únich fill que us queda, tampoch me veurèu may més, per que jo us dexo per sempre, perque no’l vull un pare com vós. Y me’n aniré a llunyes terres des d’ara.

Príncep Demetri: Gladys: seguiume! (Demetri ja era un xich lluny. Gladys no s’ha mogut d’hont era.)

Gladys: Y encara que’m trepitgi y que’m llenci, no’m separaré d’ell, perque vós no us n’allunyèu.

Rey Rodolf: Oh, quina desesperació, y quin patir més gran! El meu fill, el meu fill contra de mi! Valdría més morir cent voltes y ma condempnació eterna!

Gladys: Jo nó! Oh, jo nó! Demetri: jo us ho demano ab tota la meva ànima: abracèu al vostre pare!

Gladys: Vostre fill no us dexarà may, y ell viurà, que jo ho sento aquí, (Per son cor.) y quan sigui l’hora, ell tancarà vostres ulls.

Gladys: Mes, mirèu, Senyor: al Orient hi hà les primeres clarors de la matinada.

Nataniel: Oh, si jo fos Deu, com l’aturaría aquexa claror! Que no tornés a venir may més el sol sobre la Terra per iluminar desolacions y esterminis! Que per sempre fos la nit sobre la Terra! (Encara estan abraçats pare y fill y Rodolf té per la mà a Gladys.)

Nataniel: Jo voldría veurem al mig dels dos exèrcits enemichs. Parlàrloshi als uns y als altres, y que’s parlessin ells matexos davant meu. Que vingués la Divina Misericordia a despertar les seves ànimes per la pau, que tant temps han glatit per l’odi.

Nataniel: Sí. Davant d’aquesta creu sagrada; sobre aquestos morts, quals còssos són calents encara.

Príncep Demetri: El Comte d’Orlof no es lluny, Senyor, y molta altra gent dels contraris es aquí aprop qu’espera.

Rey Rodolf: Y jo cridaré als meus: y que vinga també gent de totes les armes, que jo m’estaré lluny de tots plegats.

Rey Rodolf: Oh, l’odi, sí, qu’ell bull dintre meu, y m’estenalla; que jo no se quina força hi hà en vós, que’m lliga’l cor quan ell voldría un altre cop desbocarse. Y vos ho diré com sóch, Nataniel. Jo ara voldría que ni dels uns ni dels altres fossin escoltades vostres prèdiques de pau y que revingués la guerra.

Nataniel: Anèu! Anèu, desgraciat! Y ara, que Deu del Cel no m’abandoni. Pel séu martiri! Pels homes que són fets a la seva imatge! Oh, Creu Santa: acúllme en tos braços, y que Deu posi en mos llavis paraules d’enterniment y d’amor puríssim! (Mentres ell ha abraçat y besat la creu, entra la gent dels contraris de Rodolf y’s queda al costat dret. Totseguit, abans de ser tots aquestos en escena, vénen, també ràpidament, els de Rodolf, que’s posen a la banda esquerra. Tanta gent en escena com sia possible. Molts d’ells mal vestits, ab cares y posats de rudesa en les dues bandes.)

Escena VII

Nataniel: Mirèu: el sol ja vol guaytar sobre la Terra. Per ell, qu’es mirada de Deu, tota la Terra es una… Y’l sol es com un munt de madexes may acabables de fils de llum, que van passant dies y dies al entorn d’aquest immens capdell que’s diu la Terra. Y van capdellantse per tot ell, ab igual amor, aquests fils impalpables, abraçantla tota de llum, de color, de vida. Mirèusel; mirèusel allà baix, que va a sortir per passar sobre nosaltres! Ve d’uns altres paisos, d’homes també com nosaltres. Y anant venint, ara mateix ha despertat els vostres pobles y les vostres cases. Y’ls fills obren els ulls feliços xerrotejant, y les mares els besen ab amor immens, y comença la tasca del dia. Que feliços serieu tots, trobantvos ara, al sortir el sol, trucant a vostres cases, abraçant als vostres, dihéntelshi: ja no’ns n’entornarèm may més; ja serèm feliços aquí mateix; ja s’ha acabat la guerra! Y axò dit per tots els homes, que tots tenen el cor al pit, que’ls hi glateix en la matexa banda. Y tots tenen posats els peus sobre la Terra, qu’en ella hi descansen. Ah, germans, germans, si axò fos cert, y en vostres cases ja us trobessiu ara! Veritat que’l vostre cor hi va?… Sí; sí que us espurnen els ulls, y algú, sí, que fins li cau una llàgrima! (Als d’una banda.) No us ne donèu vergonya! (Als de l’altra banda.) Mirèu; mirèu! Aquí n’hi hà d’altres que tenen cor també! (Dirigintse a un.) Teniu fills, vós? Sí? Y vosaltres també! Y quin amor es més profon y veritable: el que sentiu els d’aquí ò’ls de l’altra banda? Tot es amor; tot pesa igual davant de Deu, que són iguals les ànimes. “Fills meus!” diuen els d’aquí, y vosaltres també ho dièu “fills meus!” Y perque Deu ho vol, Ell sab perque ho vol, tots anirèm cayent a les fosses: xichs y grans, dolçament, sense quedarne ni un, que l’home es nascut per passar. Com anelles d’una cadena, eterna passarà la Humanitat, qu’es ella’l veritable sér únich etern, perque no pot finir fins que, purificat, se llenci als braços de Deu y’s confongui ab Ell per a sempre. Oh, germans: no creyèu en mi? No creyèu en que tot lo que us dich no es del fanch de la terra?

Home de la dreta: Més que sant; més! (Remors de veus d’una banda y de l’altra dihentho).

Nataniel: Oh, germans meus: fòra, donchs, aquest odi de les ànimes! Vos aborriu; vos teniu odi encara vosaltres? (Ho ha dit y ho diu sempre als de l’una banda y als de l’altra. Uns y altres callen, y, posant el rostre sever, sense donarsen compte, fan un pas enrera. N’hi hà que abaxen els ulls; altres que miren als contraris ab superbia y orgull y odi.)

Home de la dreta: Sí, molta sanch! (Altres també ho diuen de les dues bandes.)

Nataniel, sever, renyant: Què, germans meus: vos teniu odi encara? No l’heu arrencat de les vostres entranyes?

Home de la dreta: Donchs, sí: jo encara sento odi pels que tan mal ens han fet!

Altre home de la esquerra: Y cremar les seves llars, qu’ells han cremat les nostres!

Nataniel: Nó y nó! Callèu! (Imposantse y fent callar a tothom). Senyor Deu meu, no’ls escoltis! La baba del infern ha arribat fins a les seves ànimes! Per què volèu matarvos encara? Es que volèu que arribi al séu fi tota la raça humana? Potser sí que, sense saberho vosaltres, hi hà’l pacte diabòlich de matar y matar, com si cada hu, al treure del món als altres, contant y tornant a contar, no matés als séus matexos! Es igual encarregarse de matar als propis que encarregar la feyna als contraris, fent los uns la feyna dels altres. Tant serà, al acabar: fòra del món els petits y’ls grans y’ls més vells! Y rentèuvos de la feyna en sanch tots! Que’s fonguen les aygues dels mars, y que les seves conques s’omplin de la sanch de tots barrejada, y aquesta sanch, remoguda y llençada en ones, les unes contra les altres, encara en elles hi persistirà l’odi dels que en sos còssos la portaven. Y vosaltres us dièu valents! Contestèume, si podèu! Per què amaguèu la cara? Per què us heu enternit? Els valents, com vosaltres volèu ser, no han de tenirne de llàgrimes. Valents vos dièu? Valent es aquell que’s venç a si mateix; aquell que té’l valor de voler la pau per damunt dels odis. El més valent de tots vosaltres, d’aquests y d’aquells, fóra’l primer que gosés a dir: jo no’n vull més de guerra; que vinga la pau, que som homes, y no feres. Y no gosèu a dirho! Quí es que gosa? Ah, no sóu vosaltres ni aquests tampoch! Tots sóu covarts; tots sóu covarts, tots, que no teniu valor per dirho! El més valent de tots vosaltres, els d’aquí y’ls d’allà, el més valent de tots es el primer que llenci l’arma.

Nataniel: Les que abans tenía, que Deu va distribuhir la Terra donantla als passats.

Un home: Ah, nó; axís nó! (Tornant a recullir la seva arma ara’ls uns ara’ls altres.)

Nataniel: Germans meus: cadascú a la seva terra, que axò es la pau més hermosa!

Nataniel: Aturèuvos! Lluny; lluny les armes! (Altres les van recullint.) Les armes a terra! Dexèu les armes!

Un home: A mort! A mort! (Un de l’altra banda engega la seva arma també. Crits de “a mort! a mort!” de l’una banda y l’altra.)

Altres homes Va! –A ells! –Va! (Diferents trets escalonats d’una banda y altra y brugit d’armes blanques.)

Nataniel: Aturèuvos, germans; aturèuvos! (Avença cap al mig de l’una banda y l’altra, desaparexent de la vista del espectador quan se barregen les dues colles. Seguexen els crits, barrejats ab els trets d’armes de foch y soroll d’espases. De cop, Nataniel surt ferit del mig, avençant cap al espectador, cayent en terra.)

Escena VIII

Gladys: Nataniel! (Obrintse pas en mig dels soldats.) Hont sóu? Assessins! Apartèuvos! Apartèuvos! Nataniel! (Arribant hont es.)

Nataniel: Germans meus: estimèuse; abracèuse tots! (En aquest moment se senten molt lluny descàrregues de canons).

Homes: Es mort! –Mort! –Es mort! (Ho diuen aterrats els uns als altres. Se senten altre cop canonades.)

Tots els soldats, ab grans crits: Guerra! Guerra! (Van sortint de la escena tots els soldats, seguint cridant: “Guerra! Guerra! A mort! Guerra!” Nataniel queda mort en primer terme. Gladys està agenollada a sos peus sanglotant.)

Gladys: Nataniel! Ah! Nataniel! (Feya ja estona que havía clarejat del tot. Ara ja’l sol ha sortit, gran, roig, com de sanch.)

*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK JESÚS QUE TORNA ***

Updated editions will replace the previous one—the old editions will be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright law means that no one owns a United States copyright in these works, so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United States without permission and without paying copyright royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to copying and distributing Project Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™ concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you charge for an eBook, except by following the terms of the trademark license, including paying royalties for use of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for copies of this eBook, complying with the trademark license is very easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation of derivative works, reports, performances and research. Project Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark license, especially commercial redistribution.

START: FULL LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free distribution of electronic works, by using or distributing this work (or any other work associated in any way with the phrase “Project Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full Project Gutenberg™ License available with this file or online at www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™ electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™ electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to and accept all the terms of this license and intellectual property (trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be used on or associated in any way with an electronic work by people who agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works even without complying with the full terms of this agreement. See paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™ electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual works in the collection are in the public domain in the United States. If an individual work is unprotected by copyright law in the United States and you are located in the United States, we do not claim a right to prevent you from copying, distributing, performing, displaying or creating derivative works based on the work as long as all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™ works in compliance with the terms of this agreement for keeping the Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily comply with the terms of this agreement by keeping this work in the same format with its attached full Project Gutenberg™ License when you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern what you can do with this work. Copyright laws in most countries are in a constant state of change. If you are outside the United States, check the laws of your country in addition to the terms of this agreement before downloading, copying, displaying, performing, distributing or creating derivative works based on this work or any other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no representations concerning the copyright status of any work in any country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed, performed, viewed, copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not contain a notice indicating that it is posted with permission of the copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in the United States without paying any fees or charges. If you are redistributing or providing access to a work with the phrase “Project Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™ trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted with the permission of the copyright holder, your use and distribution must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works posted with the permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™ License terms from this work, or any files containing a part of this work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this electronic work, or any part of this electronic work, without prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with active links or immediate access to the full terms of the Project Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary, compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any word processing or hypertext form. However, if you provide access to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official version posted on the official Project Gutenberg™ website (www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying, performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works provided that:

• You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has agreed to donate royalties under this paragraph to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid within 60 days following each date on which you prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty payments should be clearly marked as such and sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation.”
• You provide a full refund of any money paid by a user who notifies you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™ License. You must require such a user to return or destroy all copies of the works possessed in a physical medium and discontinue all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™ works.
• You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the electronic work is discovered and reported to you within 90 days of receipt of the work.
• You comply with all other terms of this agreement for free distribution of Project Gutenberg™ works.

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread works not protected by U.S. copyright law in creating the Project Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™ electronic works, and the medium on which they may be stored, may contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all liability to you for damages, costs and expenses, including legal fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a written explanation to the person you received the work from. If you received the work on a physical medium, you must return the medium with your written explanation. The person or entity that provided you with the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a refund. If you received the work electronically, the person or entity providing it to you may choose to give you a second opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If the second copy is also defective, you may demand a refund in writing without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or unenforceability of any provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in accordance with this agreement, and any volunteers associated with the production, promotion and distribution of Project Gutenberg™ electronic works, harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees, that arise directly or indirectly from any of the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of electronic works in formats readable by the widest variety of computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will remain freely available for generations to come. In 2001, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure and permanent future for Project Gutenberg™ and future generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit 501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up to date contact information can be found at the Foundation’s website and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread public support and donations to carry out its mission of increasing the number of public domain and licensed works that can be freely distributed in machine-readable form accessible by the widest array of equipment including outdated equipment. Many small donations ($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating charities and charitable donations in all 50 states of the United States. Compliance requirements are not uniform and it takes a considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up with these requirements. We do not solicit donations in locations where we have not received written confirmation of compliance. To SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition against accepting unsolicited donations from donors in such states who approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make any statements concerning tax treatment of donations received from outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation methods and addresses. Donations are accepted in a number of other ways including checks, online payments and credit card donations. To donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be freely shared with anyone. For forty years, he produced and distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper edition.

Most people start at our website which has the main PG search facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™, including how to make donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.

The Project Gutenberg eBook of Jesús que torna

Jesús que torna

Acte primer

Escena primera

Escena II

Escena III

Escena IV

Escena V

Escena VI

Escena VII

Escena VIII

Escena IX

Escena X

Escena XI

Acte segon

Escena primera

Escena II

Escena III

Escena IV

Escena V

Escena VI

Escena VII

Escena VIII

Escena IX

Escena X

Escena XI

Escena XII

Acte tercer

Escena primera

Escena II

Escena III

Escena IV

Escena V

Escena VI

Escena VII

Escena VIII

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE