L'ignoscenta
Tragedia en tres quadros
1912
Tragedia en tres quadros
1912
PERSONATGES
El Vell Paciá, noble empobrit; 70 anys.
Dorotea, sa filla, molt hermosa; 25 anys.
Pere d'Ildevert, espòs de Dorotea, noble rich; únich senyor del castell y terres del seu nom; 40 anys.
Montagut
Cercós
Bruguera
Elies
Sergi
Brull
Sebastiá
Un nen
L'acció en el gran castell d'Ildevert, en el Pirineu català, a les darreries del sigle xvii.
Gran sala en el castell de Pere d'Ildevert. Al fons ampla porta que dóna a l'escala central de l'edifici. L'escaia es de pedra, d'una sola llosana cada esgraó, y la voreja una ferma barana de fusta artísticament trevallada. Puja de dreta a esquerra, forma un espayós replà davant de la porta, y continua vegéntsela pujar en giravolt. Al fons de la caixa d'escala una gran finestra gòtica, un poch alta, amb hermosos vitratges de colors, que guaita a un pati interior del castell. A cada costat de la porta d'entrada, omplint els dos panys de mur, hi hà pintats des freschs: el Naixement de Jesús y el Devallament de la Creu. A la dreta dugués portes que son de dugués cambres. A l'esquerra un gran finestral amb vitratges de colors y una bella columneta de marbre al mitg. Richs cortinatges y tapissos amb dibuixos representant escenes de guerra y de cassa, per les portes y finestra. Armes diverses, banyes de cervo, ullals de porch singlar, corns y trompetes de cassa ornamenten els murs. Cadires, sitials y sillons d'època. Una taula de roure davant de la finestra convenientment colocada y altres mobles propis del lloch y l'època.
A primera hora d'un bell matí primaveral. A fòra canten les aloses. Els primers raigs de llum fresca y rosada entren pel finestral obert. El vell Pacià està assegut contra la taula, vers el centre de l'escena, en un silló amb alt respatller. Té el cap baix y els brassos caiguts sobre els del silló. Una pausa breu. Entra Elies pel fons, venint de la dreta. S'acosta al seu amo parlantli amb afecte y molt respectuós.
Senyor; ja apunta'l jorn y vos encara no us heu reposat gens. Dormí us caldria…
Dormir!… repòs!… dormir!… L'esperit vetlla neguitejat, com vols que'l cos reposi?
Mes el dia ja s'alsa; el cor s'alegra…
Brilla el sol, però jo soch dins nit obscura…
Amb la llum del nou jorn vindrà la filla com ha vingut l'aucell que a fora canta; l'aucell, nunci del sol… Alegra oíulo. Tots els mals de la nit son cant allunya.
Per què la més fidel de les esposes a la llar del marit desde ahir manca?
D'ahir?… Diguèu dotze hores, sols… Compteules.
Qui per eternitats les hores compta!…
Manèume, mon senyor… si es que jo pugui minvar la vostra pena amb els meus passos…
La cerquen cavallers, sirvents y mossos amb Ildevert al cap, y no la tornen… (S'enfonsa en el silló y mormola abatut). Senyor!… dissipa el vel d'aqueix misteri!
No perdèu el coratge!
Es viva o morta ma filla?…
No plorèu. Aconsoleuvos amb la bona esperansa que fà viure.
Oh! si un torrent de llàgrimes amargues me l'hagués de tornar, ma dolsa filla!…
Mon cor, que vos sabèu la lley que us porta, me diu que tornarà prest. D'ell fieuvos. Un cor fidel a voltes endevina.
Vesten, Elies, déxam. Per què's guarda ni un sol home aprop meu? Sols qui galopa com una fúria en cerca de ma filla m'es grat avuy. Què'm cal a mi, vell pare? Amb ella tinch el món; rès tinch sens ella.
Y plorarèu tot sol desesperantvos…
Tindries més coratge si tu fossis? No tens cap filla, tu?
Ni fill ni filla.
Si no ets pare, què sabs del dol d'un pare?
(anantsen)
Seré a baix esperant les vostres ordres.
Bon sirvent deu llegí en el cor de l'amo. Pren un cavall, Elies, y galopa de masia en hostal, del pla a montanya. Demana a l'aire, y als camins, y als boscos, y a gent de tota mena per ma filla. Com nascut a Ildevert vull que se't doti si tornas amb ma bona Dorotea.
No pel dot, per amor, senyor, jo us juro fer tot quant pot un home y més encara.
(S'en và corrent. Una pausa.)
(Cridant a fòra, d'una finestra alta de l'esquerra).
Eh! Brull!.. . No veus al lluny una corrúa de gent que avensa pel camí d'Olestia vers la plana coberta de gran boira? Me sents, vell Brull?
Crudel es la bellesa quan ens despulla dels sentits deixantnos com nau que guia inhàbil timonaire! Y no respon mon vetlla!… Oh! Sergi!… Sergi!… Tòrnali a preguntar!
(a fòra, com el primer cop)
Què veus, Brull?… Digues…
Amb veu aguda de clarí responli, com se llensen al vent els crits de festa. Massa tardes, oh Brull! Tu la montanya el pla y la vall domines, fidel mosso. Bon vell, si tos ulls d'àliga aperceben ma Dorotea, a tu, venturós nunci, te daré la millor de nostres vinyes.
(Després d'una pausa, presentantse, fret y respectuós, a la porta).
Senyor: diu Brull que aquesta gent que passa son uns marxants de bestiar que compren bous y ovelles en gros. Tornen a vila sense tocà al castell…
Oh! prompte, Sergi, corra a trobarlos!
Mes per què, mon amo?
Sabèm d'ont venen y què poden dirnos? De tot arreu pot vindré la llum clara!
Aquests marxants, senyor? Y ho podèu creure? Ells van a pas de bou. mentres els vostres galopan com el vent y ningú arriva amb noves al castell…
Demano passos y no raóns!
Senyor, cal que s'escolti lo que s'ha dit per bé.
Un pas que donis en cerca de ma filla es millor cosa que cent concells dels teus.
Mes les paraules fan claró al seny, y a vos la pena us cega…
Cap mortal hi veu clar dintre la fosca.
A les palpentes l'un pot guià a l'altre.
Bon home fores, Sergi, si logressis a menys paraules ajuntar més obres. Per què restes avuy dintre de casa? Ets massa vell pera cercar ma filla?
Oh Deu!… què no faria jo per ella? De genollóns pel bosch, entre argelagues, o descals pels rostolls avansaría, tot per trovarla… no'm creyèu, mon amo?
Pobre de fets y de paraules pròdig! Sempre ho he vist igual. Ah, orgullós Sergi! Tu no has nascut per creure; no tens ànima de sirvent. Tu no sabs com plau a l'amo veures atès sense enutjoses rèpliques.
(amb orgull)
Com una roda pinten la fortuna. En altre temps, senyor, com vos manava; com vos casal y bons sirvents tenia. Mes ara, mon senyor la raó es vostra. Un sirvent cal que siga, davant l'amo, a totes hores un sirvent. Quan l'arbre ha caigut sota els cops de la tempesta no s'alsa més… Senyor, ja us obeeixo. Si per ventura us porto vostra filla espero que la vostra recompensa d'aquesta esclavitut per sempre'm lliuri.
(De la porta).
Si el noble cau, voleu encar que senti l'ultratge de serví humilment als altres?
(S'en và per la dreta del fons).
Aquest home'm pertorba… em fa l'efecte d'un vi de calitat al que una extranya droga s'hi mescla… enterboleix la vista y el seny…
(De sobte, com si li manqués la paraula, cau aturdit a la cadira. Llarga pausa).
(apareixent pel fons amb certa temor)
Com a cavall els sirvents fugen y us deixen a vos sol, mon senyor y amo?
Ben arribat ets, Brull, aquí a ma vora. Suara me pensava que'm moria. Me mancava l'alè…
Volèu que us porti al vostre llit?
No, Brull! No tal vergonya! Quan mos sirvents tots corren, quan tu, encara amb els teus anys, dalt de la torra vetlles tota la nit… jo, el pare, m'ageuría? Prenme amb tu a dalt, que vull resà en l'altura. Vull demanà al bon Deu per què'm flagella, a mi, que no he fet mal, jo, que soch pobre y que no tinch orgull ni set de ditxa…
Volèu que a la capella us acompanyi?
No dins de la capella trista y fosca… En la més alta torre vull resarli, de cara al cel, hont resplandeix sa imatge. Allí la llum y l'ayre, els camps y els boscos, tot vull que pregui amb mi, tot lo que essencia cobra y reb d'ell y's mou sota ses ordres.
Milló us seria reposà en la cambra…
Vull demanà al Senyor què es de ma filla!…
Qui hagi fet mal a n'ella, ay! del gran càstich que'l bon Deu li reserva!… Que ella es bona per tots…
Y dolsa y pura…
Y viu tant trista!…
Y per què viu tant trista, Brull, ho ignores?
Mon senyor, jo no sé…, no m'atreveixo…
Sembla que hi hà un secret en la teva ànima.
Ella amb el sèu espòs no es prou ditxosa.
(conmós)
Jo no sé rès. Ja vell, en eixes terres vaig pujar per seguir a la meva filla; vell, quan el seny y tot sentit tremola… Oh! la sort de ma bona Dorotea, casada amb un herèu d'alta nissaga, noble y valent guerré estimat dels prínceps! Cosa més gran els somnis no l'engendren y amb tal grandesa ni la ditxa's trova. Jo vivia amb més pau vora la riba del riu que m'ha vist neixe y que ara anyoro. Y ella, ma filla, no es tampoch ditxosa, que se m'acosta, m'amanyaga, 'm besa pera alegrarme a mi… mes ella plora!… Per què dèu plorar, Brull, que no sab dirho, o no vol dirho, sobre'l cor d'un pare?
Perquè, senyor, com vos heu dit, es bona la vostra filla. Y com la néu es blanca la seva ànima. Y com la mel es dolsa tota ella. Com vell bàlsem es tota ella. Y amb tot això molt jova. De la vida porta tota la llum y no cap ombra. Mentres que l'amo tristament devalla sota un pes de neguits y aspres angoixes. Sa joventut fou tèrbola, y moguda per tantes passions, que ara sols resta dintra'l seu cor una secó amarganta.
Y per rès sent amor ni rès desitja, y lo que té, essent molt, son cor no omple.
Com aquell dia tal avuy me'l miro que vingué silenciós com un sepulcre de retorn de sa vida aventurera després fors'anys que, morts avis y pares, corria terra, al coll solta la brida. (Pausa). Mes, passat temps, un jorn semblà alegrarse. Parlà de casament y d'una noya que vora l'Ebre conegut havia. Tot ne semblava enamorat, somreya, joyós, parlant de tanta d'hermosura. Contes d'amor contava a les vesprades y de bò foll d'amor tots el creguérem. Y així devia ser, donchs com s'explica que l'home rich se casi amb una pobra?
Aixís và ser. Tan noble com la seva fou nostra casa desvalguda. Un dia un cavaller s'hi presentà de sobte. – De si teniu un fill vinch a parlarvos. – Per ben mort l'he donat– faig per resposta. – Que và fugir de casa malehintme y sempre en guerra amb mi y amb Deu estava. Rès més sé d'ell,– vaig dirli – y Deu el tingui a l'infern esbravant la seva fúria. – Ell respongué que tal el meu fill era; que irat y furiós com jo'l pintava y venjatiu, tal conegut l'havia. Y de llunyanes terres aventures và dirme: y amb mon fill l'amistat forta qu'ell tingué, y com un jorn de crua guerra van separarse sens que's retrobessin. Ma filla era aprop meu, trista y plorosa, sens record del germà. Ell la mirava; tot mirantla, encantat, de mi's distreya… Aixís và enamorarse de ma filla. (Pausa).
Oh! pare malhaurat com may cap altre qui parla del seu fill sens benehirlo!
Malhaurat es el vell que sens fills resta! (Pausa).
Oh, no temèu per ella, que es tan bona! Jo us dich: qui mal li fassi, ay! del gran càstich que'l bon Deu li reserva…
Una tristesa de mort omple mon cor… Aném! Vull ayre! (S'alsa pera avensar cap al fons). A la llum del Senyor que'ns illumini!
(Quan vol avensar, acompanyat de Brull, les cames li fallen y s'aclofa alsant els brassos en oració).
(sostenintlo a mitj aire)
Pera pujà a l'altura us manca forsa.
(Mateixa habitació).
Hora avensada del matí; el sol ja té la gran esplendor del mitjdía y ompla de boja llum tota la sala. A fòra, venint per la finestra, zumzits d'abelles y perfums de flors. El vell Pacià, assegut a la cadira de brassos, té el cap caygut sobre'l pit y tot el cos sense actitut ni geste, làç, enfonzat en son profón, meytat desvaneixement, produhit pel dolor y la fatiga. Se sent el trot d'arribada de dos cavalls. Una gran pausa. Entran Montagut y Cercós pel fons dreta.
Aquí arribèm sense trovar persona; sembla un fossà el castell pel gran silenci…
(dirigintse al vell)
De tan lluny com venim… Senyor… dormíeu?
(acostantshi més)
No respòn, Montagut. Acòstat… veulo.
El dolor li ha robat les seves forses y, com un lent narcòtich, la fadiga, fentlo adormí, ha calmat la seva pena. Si li portéssim una dolsa nova d'aquelles que'l cor reb amb alegria no desvetllarlo prest fora culpable… Mes dígam: com podrà agrahir la nostra solicitut, Cercós?… car desvetllarlo es cridarlo a sofrir mentres reposa.
Dorm la vellesa al cayre de la vida; per una breu estona els ulls acluca y els obra en les regions de pau eterna. Tranquil no estich fins a sentir que'ns parli.
Mals y temors son encomanadissos. Desvetlleu vos, senyor! Eh! Desvetlleuvos! Montagut y Cercós son aprop vostre! Prompte, crida a la gent!
Jo bé hó temia, que sempre crida mals la malhauransa.
(Surt al replà.)
Eh!… Gent!… Aquí!… Hont sou?… Elies!… Mònica!… Aquí!… Socors!…
(abaix)
Qui crida?
No'm coneixes? Soch jo… Cercós..
Els ulls mou y respira.
(presentantse a la porta)
Què volíeu, senyor?
Hont son els mossos que fins aquí hem pujat sens veure una ànima?
Son fòra tots.
La casa deixen sola amb un vell y un infant! Hont son?
Elies y després Sergi, l'un aprop de l'altre, han sortit a cavall com dues fúries…
Y les dònes, hont son? Caldria que elles…
A l'ermita del Puig a fer pregaries pel bon retorn de la mestressa.
(removentse penosament y movent les mans com qui cerca en el vuid)
Filla!… Ah!… ma filla!…
Senyor!…
Som amichs vostres. (El nen se'n và).
(encara dintre'l somni)
Ma filla hont es?
Encar no podèm dírvosho.
Si aquí jo l'he sentida!
Pobre pare!
En vostre cor l'haurèu sentit, sens dubte, parlantvos dolsament, mes no era ella, sinó una ilusió vostra…
No m'enganyes, bon Montagut, ni tu?… Pro jo l'he vista quan l'heu passada per aquí malalta. Del seu cor s'exhalava una gran queixa, el coll torsat sobre l'espatlla duya…
Us juro que ignorèm de Dorotea la sort… (Oh! Deu! li he dit de faisó dura!…) Mes tants la cerquen, que entre vostres brassos prou la tindrèu abans que'l dia caygui.
Digueume, donchs, per què heu vingut suara?
Tan gran era la nostra impaciència per arribà y saber d'Ildevert noves que'l nostre cor perdé sa valentia entre esperanses y temors, puig meu tres nosaltres cavalcàvem neguitosos ell podia tornà amb sa esposa amada. No més l'afecte ha estat conseller nostre; no'ns ha mogut l'enuig ni la fadiga. Y així provèmli, amich. A baix esperen nostres cavalls. El jorn es llarch encara. La marxa reprenèm. Quan la nit tombi joyós abrassarèu la vostra filla.
Malgrat vostres paraules, ombres mudes me semblèu, que la calma al cor no porten. Arbre sens branques soch y soca vella sense plansons… Senyor…, per què no envies un llam del cel que'm fassi caure en cendres?
Moume a pietat y cap paraula trobo que pugui confortarlo en sa gran pena.
Les paraules no calmen, ans exciten com una gota d'aygua sobre un ferro roent. Anem, Cercós!… La nostra marxa millor que'ls mots li portarà un alivi…
Amich, sento cavalls.
Brull, calla!
Escolta; que es Ildevert diria.
Sol vé.
Sembla que més de dos cavalls amb ell s'acosten.
Y encar que mil siguessin, sols vindrien mentres Brull calli…
(que guayta a la finestra)
Ells son; ja descavalquen. Demostren els cavalls, inflats de nassos y escumoses les anques, la furiosa marxa que'ls ha portat. Ell descavalca sense destresa, ell, mestre en eixa art nostra! Senyor, feu el cor fort, encomanèuli fortalesa.
Fort semblaré si callo; si parlo'm trahiré…
Donchs esforseuvos. En tant jo vaig a rèbrel.
(S'en và per !a dreta. Una pausa. Silenci. Cercós s'asenta).
(entrant acompanyat de Montagut y de Bruguera, dirigintse al primer)
No parlis més; ja sé que no m'hauríeu deixat entrà en mes terres sens donarme la bona nova… Ja les forses perdo.
(S'assenta abatut).
Tot cavalcant vers el castell, me deya: “Montagut y Cercós, homs de fortuna, T'hauràn trobada ja…”
Amb tal fè venía. Ara m'heu aterrat! Perquè tornàveu? Era una caritat que al trist li feyeu .
Qui resisteix l'afany de saber noves?
Igual desitj ens feu venir pressosos.
De quan que sou aquí?
Fà curta estona y a punt estàvem de partir…
Bruguera, guarda son pare, tu. Jo amb ells m'ajunto.
(entrant y dirigintse a Ildevert)
A vostres ordres soch.
Sebastià, vina, acompànyam a dalt!
Ahont, mon pare?
A dalt, hont sol estigui. Planys de dones, llàgrimes y gemechs el cor me nuen. Deixèu que'ls vells en moll dolor s'enfonzin; els joves combateulo amb energia. Jo tos forts anys envejo y ma vellesa escauria milló als homes que corren…
Callèu o aneusen! Vostre tò m'insulta! Oh vell! m'avergonyiu amb eix cor vostre massa ferm y massa alt, quan jo esperava trobarvos amb la galta encara humida de llàgrimes, y tot corvat ja us veya, rompuda eixa vellesa abans tan forta. Jo esperava llensarme en vostres brassos, y sobre vostre pit, com dues dònes, plorar nostres dolors germans… Y us trobo més ferm que jo, que a mi l'angoixa'm mata!… (Dóna un pas el vell per no trahirse amb el seu dolor). T'en vas sense plorar… tu, el vell, el pare, t'aguantes dret, y jo aplanat me sento com un trist gra de pols sota la roda.
Guarda el doló y corre a cercar ma filla. Millor que'l plò es la cursa…
(de molt alt, just perceptible)
Dorotea!
Brull es!
D'hont vé? Què diu?
Ma filla torna!
(a fóra, més aprop)
Benehit siga Deu! Senyó!… alegreuvos!…
(a Ildevert)
Aquesta veu te torna la ventura.
(apareixent a l escala y baixant)
Pare, ja heu recobrat la vostra filla! Senyó Ildevert, teniu aprop l'esposa!
(S'avensa a rebrel quan ell entra a la sala).
Amb qui vé? Per hont vé? D'hont la vegeres?…
Al lluny tenia extesa la mirada per apercebre serra y vall… tot d'una…
Estalvia paraules!… Prompte… dígam hont cal anarla a rebre… ahont pot ésser.
Del bosch vehí ha sortit baixant vers l'horta; cap al castell s'encaminava dreta y sola, però d'una manera extranya!…
Mon Brull, què vols? Demana…
(a Brull)
Primer guíans. Vetlla són pare, Sebastià. Vosaltres acompanyeume tots… Per fí l'esposa torna a l'espòs després d'aquest misteri
(qui, pera guiar los, ha avensat fins al replá, exclama:)
Senyor, mireula!
(Tots queden sorpresos de la presencia d'ella, perquè té el rostre molt pàlit, perquè 'l vèurela produheix esgarrifansa, tant en sa expressió s'hi marca lo terrible, malgrat mostrarse severa y altiva).
(Commòs tot ell, se li acosta, mentres ella permaneix silenciosa.)
Per terrible que fos lo que'ns diguessis més no pot serho que la teva pèrdua. Quan de la mort un hom a vida torna, quins mals cruents podràn espahordirlo? Gentil esposa!… Tendra Dorotea, abràssam, y els amichs també, abrasseume. Un moribón jo soch tornat a vida viva mirant a la qui creya morta,
Senyor!… Senyor!… m'ofego del gran aire que entra en mon pit!… Senyor!… donchs, si les penes no maten, mataran les alegries? Ma bona filla, vina aquí als meus brassos!
(Ella s'hi acosta.)
(volent dissipar el malestar)
Ara tota la pena's torni en festa!
Per ella alsèm la copa amb alegria! Mitj jorn s'acosta, amichs… (A Ildevert). Tu dona ordres per celebrà el retorn de faisó esplèndida.
(als dos amichs)
Mirèu que sos ulls gelen y es com marbre de blanch son rostre…
Parla, oh! parla, filla!…
Ton rostre y ton silenci al cor no duen la pau que prometia ta presencia y el contorben encara… Parla, esposa…
Parlaré sols devant l'espòs y el pare.
Nostra amistat no'ns diu més que obehirvos.
(S'en và y silenciosament el segueixen amichs y sirvents).
Fidels amichs, no abandonèu ma casa; necessito la vostra companyia.
Ma filla, quins mals vens a anunciarnos?
L'ansia'm té cor-glassat… Esposa, parla.
L'horror més gran que pot sofrí una dóna jo he sofert eixa nit…
Quina horror, filla?
D'un home jo he sentit el vil ultratge…
Un home! Oh Deu! Còm fou! Qui era l'home! Y eix vil hont para? Tu el coneixeríes o el coneixíes ja?
Ho ignoro encara. Mes amb cap viu podré ja may confondrel.
Per què?
Ja no existeix.
Oh, noble esposa! Al teu ultratjador tu has fet justícia?
Ell mateix se l'ha feta.
Pel cel, parla!
Ma filla, que m'ofego, parla!
Digues: no les paraules a mitj dir te'n tornis! Ahont s'ha mort! Hont es! Eix mort cal veure!
Prompte'l veuràs!
Còm el veuré?
Tos mossos m'han trobat vora d'ell, esma-perduda, al sortí a la claror d'entre unes roques que formen una balma solitària… A Guiu y Lluch he ordenat que'l portin per reconèixel tu… De tu parlava al morir…
D'eixa fosca treunos, filla!
D'hont vé aquest cop ignoro, esposa meva. Digues com fou per si una llum s'abranda…
Amb els amichs alegrement partires al sò del corn, y jo, mancantme l'aire, deixo l'ombrós castell darrera vostre y pel camí que entre alzinars s'eleva volia anar fins a la roca blava, hont tants cops t'he esperat al caure el dia, y allí de tots cavalls la polsaguera veure aixecarse al devallà a la plana. Del sol ponent m'hi convidava l'hora. Al traspassar la vall fonda y humida de l'aigua que allí hi baixa de l'altura, com el sol ja's ponia, y allí l'ombra sempre es espessa per l'abundor d'arbres, una extranya remó'm feu perdre aquella dolsa pau del meu cor que'm conduhía. De sobte un home và sortí entre branques, a mi s'acosta amb manifesta fúria, crido, la veu se'm glassa dins la gorja, y'm sento presa d'ell com entre ferros.
Oh! el vil felló!
Ay, filla meva, parla!
Del fons del cor una suprema forsa m'arrencà un crit .. Y ell sort. Ja dominava la nit. Orientantse a les palpentes m'entrà silenciós dintre unes roques y'm portà en un lloen fret dessota terra. Tan lluny del món llavores vaig sentirme que sens cridà en sos brassos caiguí morta.
Monstre sortit d'una bagassa horrible, si acàs tens filles, que igual sort els vingui, y sinó, que ton ànima feréstega, ni abans ni après de l'eternal judici repòs no trobi, per mals vents moguda…
Parla fins a aclarí el misteri horrible!
Al despertà, enfront d'ell, vaig suplicarli que la mort me donés; o bé que, lliure, al castell de l'espòs me deixés córrer. –Per ell no hi tornaràs com ne sortires– digué, y prenentme tota per la forsa, amb menasses de mort, vil, m'obligava a sos desitjs mostrarme complascenta. Era inútil plorar… Mon pit, mos brassos porten l'emprempta dels seus dits furiosos. A claps, a claps, ma carn blavenca's mostra sota l'ultratje de les seves urpes. Si ma sang no vessà, prou la ferida incurable la porto dintre l'ànima. Ja la llum del matí, per una escletxa oberta entre les roques, penetrava dintre la balma fonda y và banyarlo. Và semblar que la llum l'avergonyia. Llavores novament vaig suplicarli. Ell semblava entendrirse poca cosa y'm mirava en els ulls y sense fúria. Ma veu se feu més tendra y suplicanta dolsa brollant del fons del cor, humida de plors, y amb l'espantat accent de nena implorant a un lleig monstre vist en somnis. En tant, mon pit desnú enfora's mostrava sens mena de pudor, que l'esglay era més fort que la vergonya… y en ma sina penjava el medalló que de la mare guarda el retrat y un floch de cabells negres. L'home, de sobte, amb gran esglay me mira. Quina mirada que'm travessà tota! –Te dius tu Dorotea?– 'm preguntava. –Sí – vaig respondre. – 'S deia Magdalena ta mare? – Sí – vaig dirli, y's torna lívit; amb son punyal colpeix son sí, sos brassos extén vers mi clamant perdó, y s'aterra.
(apareixent pel fons)
Bon Ildevert, què passa a casa vostra? Tos mossos Guiu y Lluch al castell venen portant una civera amb un cadavre…
Prompte, espòs meu, aném! Tu sols pots dirme qui es el mort; tu sols aquest misteri pots aclarirme. Aném!
Ma esposa, resta. No tinch coratje per mirà aquest home!
(Mateixa habitació)
Mitjdía. Brilla el jorn de primavera amb tota sa forsa. Dorotea està assentada en el silló de son pare. Ildevert a la vora li parla dolsament.
Terribles mals has soportat, ma esposa, en breus hores, mes cal asserenarte. Si'l mal es greu, la causa n'es lleugera. A tots ens pot ocorre un jorn ser víctimes d'un foll desesperat que l'atzar posi en nostra via…
No l'atzar va durlo. Pera acomplir venjansa ell m'esperava. Tu sabs quina venjansa, tu que restes confós y ple d'espant…
Tos mals jo sento!
Ara el present es lluny de la teva ànima y lo llunyà present… De mi t'oblides tot y sent jo a la qui tens presenta.
Me perdo entre tenebres com ma esposa.
Massa clar sembles vèurehi y t'espantes.
Per què ho suposes?
En ton cor llegeixo. Aquest home coneixes!
Que no, 't juro!
Per què no'l veus, primer que fer tal jura?
Me miraries, donchs, com una hiena, encesos d'ira els ulls, sobre ell llensarme sens respectar la mort?…
Ara que'm deixes sens guia ni claró, amb horror te miro. L'afany de descobrí qui es aqueix monstre y el misteri del fet tota'm tortura. Ah! tu hi veus clar y a mi la llum me negues!
Que jo hi veig clar!… Dintre mon cap s'hi agiten mil quimeres extranyes que'm pertorben. A voltes penso… ara mateix rodava pel meu cervell… oh!… Una de tantes coses que l'imaginació enfebrada engendra…
Mes digues què pensaves…
No seria un antich pretendent que amor en odi ha convertit?
Espòs, per què menteixes? Prou sabs que era una nena encara el dia que vaig rebre el primer bes de tos llavis. Encar d'amor m'havia dit cap home paraules, ni en l'esguart n'endevinava. Tu el primer y tu l'únich, tu saberes el meu cor encisar contantme lluytes y aventures guerreres de ta vida. Quan dels brassos del pare als teus passava els cabells destrenats encara duya. Oh! mon espòs, bé prou que te'n recordes!
(apareixent pel fons)
A baix, el vell irat contra tu crida; crida que ets amollit com una fembra. Tot sol vol anà a veure aquest cadavre y mos amichs ja contenir no'l poden.
El meu pare a qui els anys corven l'espatlla amb més braó que tu!… No't fà vergonya?
A baix tothom extranya que aquí restis com una noya enfront la mort poruga.
Bé, Montagut; tot sol l'aniré a veure. Pel cel clement que jo'l veuré a tu't juro! (A sa esposa). Mes cal que sigui lluny d'aquí, que fóra massa afrentós entrarlo en nostres terres. Que devant meu l'enterrin nostres mossos en un barranch fangós per sepultura, hont de l'hivern les aigües perfidioses, precipitant el lent trevall dels dies, colin vers ell y prest ni rastre'n deixin. Y après l'oblit, puig que no hi cab venjansa!
Oh! còm aquest misteri sens llum resta! No vulguis que mon ànima s'enfonzi dintre eixa mar de dubtes pahorosos! Grans mals haig de saber, amb ferm coratje els vull oir. May la present angunia soportaré tan ferma. Ildevert, pòrtam devant d'eix mort terrible y descobreixme els mals passats que amb el d'avuy se lliguen!
(cridant amb veu terrible a fóra)
Mon fill! Es el meu fill!
Sents? Còm fòll crida!,.,
(corrent cap a fòra del replà)
Oh! quin cridà el meu pare!
(que resta astorat)
Deu, què sento!
Pere Ildevert, què passa a casa vostra?
(Cercós y Bruguera entran portan en un silló al vell, que de tan lívit fà terror).
(aprop del vell)
Què té? Digueume, què ha tingut el pare? Mira, Ildevert: que't vol parlar demostra.
La paraula li manca quan và a dirla.
Y tu ho sabies, Ildevert, tu sempre…
(Li falla la paraula)
Cercós… Bruguera.. .no parlèu?…Quèus passa?
Mos fills!… Mos fills!… Perxò vaig engendrarvos?…
Horror semblant no l'han vist may els homes!
Es ell!… Es el meu fill!… Ton germà, filla!…
Mon pare es foll!… Sentiu com desvarieja?
Digueume… amichs… diguèu què té…
Tu dígaho, que jo no puch!… Y eix vell que fina!
(llensantse a sobre d'ell)
Oh, pare!
Som plens d'esglay, que fets tan horrorosos ni somniarse poden…
El cadavre li heu deixat veure?
Inútil contenirlo. Guiu y Lluch l'han portat a sa presencia. Près de follia que es son fill clamava.
El misteri aclarit a tots ens cega. Oh trista Dorotea! qui l'atura el riu quan surt de mare?… Jo l'esposa del teu germà prenia quan li reya, asserenada per l'amor, la vida. Gran fou el mal, terrible es la venjansa! Pel cel jurà que la que'l nom d'esposa y el seu cor me donés la sofriria; y jurà arribà al crim pera venjarse. D'ell y de mi ets la víctima ignoscenta, tu, pacificadora; tu, escullida pera aplacar la fúria menassanta.
Fugim d'aquí,mon pare!…Pare!… Oh! trista!…
(agenollantse vers ella y el vell)
Perdo! Perdó, mon pare! y tu, ma esposa!…
(fugint pel fons esquerra)
La mort es dolsa y bona!
(inclinant el cap sobre'ls genolls del vell)
Perdó, pare!
(sortint pel fons esquerra)
Eix espectacle no es per mi. M'ofego!…
Perdó, mon pare!
Els morts ja may perdonen!
Es mort!… Es mort!… Esposa! Dorotea!… Per què la filla s'ha allunyat del pare?
Els somnis monstruosos y quimeres que engendraren tot temps caps malaltissos avuy la realitat als homes mostra.
(apareixent livit pel fons)
Plora, Ildevert!… ta esposa, ella mateixa s'ha dat la mort!…
La mort! Oh Deu, perdónala!
Senyor, per què castigues amb mà dura y cegament? No es just qui així castiga!
No sabèm rès. Deu es inexcrutable.